Carta a Ana Palacio

Levante EMV. 1 d'Abril de 2003

Senyora ministra d’afers exteriors:

Vosté no llegirà aquest escrit perquè segurament no li arriben els diaris de “provincias”. Cas d’arribar-li, possiblement no repararia en una columneta escrita en valencià en un raconet d’una pàgina central. Però jo no puc deixar de dirigir-li aquesta carta perquè… em fa vosté tanta pena!

És que, senyora Palacio, quan la veig a la televisió i quan la sent parlar, li note una enorme càrrega d’angoixa. Em fa l’efecte que està actuant de manera contrària als seus principis i, clar! les seues declaracions són insegures i desafortunades. I jo diria que per això vosté pateix. Sí, crec que pateix molt. Aquest assumpte de la guerra d’Iraq se li n’ha anat de les mans i ara es troba en un embolic ben gran. Jo estic convençuda que vosté no volia aquesta guerra. Potser pensava que les coses rutllarien d’una altra manera. A tots ens passa de vegades que, sense voler-ho, ens trobem en una situació que no desitjàvem i no sabem com eixir-nos-en. Però clar, les diferents situacions quotidianes amb què ens trobem la immensa majoria dels mortals, no impliquen pèrdues de vides humanes.

Jo, en part la puc comprendre perquè si vosté adoptara una postura contrària a la del president Aznar, vull dir que si dimitira del seu càrrec, doncs d’alguna manera embolicaria la carrera de la seua germana i perjudicaria la gent del govern que tant l’ha elogiada i amb la que vosté havia confiat. Però el cas és que si no dimiteix es còmplice d’una acció de guerra. I això és massa greu com per pensar en lleialtats.

Senyora ministra: l’expressió del seu rostre és dramàtica. Ja es veu que se sent malament i no pot ni somriure. Mire, de dona a dona: per què no prova de dimitir? S’alliberarà d’un gran pes, segur, i es guanyarà el respecte de la història. Es que, sap que? Cada dia que passa arriben més esguits de sang iraquiana a les consciències.