El botànic

Levante EMV. 7 de Maig de 2005

Ara que és primavera, per alguns espais del jardí Botànic s’escampa aquell indefinit aroma dolcenc que emana de flors no identificades. Mentre que en altres espais d’aquell jardí singular, les sentors dominants són les mateixes que acompanyen el visitant en qualsevol estació de l’any: aquelles sentors fresques que suggereixen olor a verd.

Fora del jardí i estenent-se cap a totes bandes, l’asfalt i el formigó aporten el seu color gris a una ciutat que s’eixampla desordenada i mata tota la verdor de l’horta mentre que molts carrers del centre acullen els verds de les plantes silvestres que naixen enmig dels solars abandonats i bruts, ara que és primavera.

Sí, ara que és primavera, València es mostra com una ciutat nua que es deixa contemplar pel vianant. I si és cert que el passeig per determinats carrers, avingudes i racons entranyables i la contemplació d’edificis emblemàtics li permetrà gaudir d’una cara de ciutat bella i amable, a pesar de l’abandó que en part sofreix, no és menys cert que l’altra cara, molt més extensa, li mostrarà una ciutat que creix sense pensar en els seus habitants. És un creixement urbà que afavoreix la incomunicació, amb una arquitectura impersonal, amb barris mancats dels equipaments adequats, amb un tràfec viari de densitat excessiva i, com a símbol de modernitat, l’adopció per part de l’oficialitat, d’una estètica efectista amb la que construeix monuments faraònics que són continents buits de contingut. S’hi afegeixen els fets que, el desmesurat cost econòmic d’aquests monuments mai no serà rendabilitzat i les extraordinàries necessitats que genera el seu manteniment els fa també ecològicament insostenibles. Aquesta és la realitat.

Però, ara que és primavera, constatem de bell nou que el jardí Botànic i la lluita ciutadana per dignificar el seu entorn, apunten cap a un model de ciutat que té com a centre les persones i la convivència. “Salvem el Botànic” constitueix un símbol de resistència davant d’uns projectes urbanístics que intenten emmascarar els interessos especuladors sota la disfressa de la idea de progrés. Fals progrés que com bé sabem, amb guanys econòmics per a alguns, el que aporta a tots és la degradació del territori on vivim, la deshumanització de pobles i ciutats i pèrdues irreparables de patrimoni natural, social i cultural. Per això, des del Botànic i amb la mirada posada en tot el País, hem de treure tota la indignació que sentim per dir contundentment que ja n’ha ha prou!