La Terra i el dia dels morts

Levante EMV. 3 de Novembre de 2009

Aquests dies passats he passejat entre els morts invisibles dels dos cementeris on romanen les restes de familiars meus i, com cada any, els hi he oferit l’homenatge de les flors i del record. Però la visita anual a la casa dels morts em permet també contemplar la vida que hi regna: les plantes, com els xiprers que apunten cap al cel i la gent que neteja les làpides, que es mostra més o menys pesarosa segons la proximitat afectiva i el temps passat des que la persona en qüestió els va deixar. I els ocells que s’aturen a beure l’aigua que raja d’algun gerro amb flors. I els gats que hi passegen lentament. Per què serà que en tots els cementeris sempre hi ha gats que semblen ser els amos d’aquell espai?

Aquests dies passats també he passejat entre altres morts: he passejat entre els esquelets llenyosos dels ametllers de La Marina i entre tarongers difunts. He contemplat vinyes abandonades i oliveres seques. He vist la mort de la terra, i he sentit dolor perquè encara que els diferents camps tinguen propietaris legals, la terra també és meua, de tots els valencians i de tota la humanitat. És terrible, hem oblidat que la terra és l’única font de vida que tenim i, oblidant-ho, ens hem fet autodestructors. Perquè els trossos degradats, ho estan perquè algú espera fer diners a canvi de la seua mort i conversió en un desert de ciment i rajola. I els camps abandonats, secs, amb arbres esquelètics, són la imatge de destrucció de la terra. Però ara que la rajola s’ha aturat caldria esperar que la crisi econòmica que vivim aportara trellat i oferira alternatives agrícoles vàlides i rendibles que retornaren la producció i la vida als camps. O que les terres abandonades foren reconquerits per la vegetació autòctona i hi retornara la vida plena. Perquè no hi ha salvació possible de cap crisi si seguim matant la terra.

Seria bo recordar que el passat 22 d’abril, a proposta d’Evo Morales, l’ONU va declarar eixa data “Dia de la Mare Terra” a fi que la comunitat internacional s’afegisca a la devoció i el respecte que els pobles indígenes han tingut i tenen per la “Paxamama” (que significa “Mare Terra” en aymara) Però ací hi ha qui mata la mare.