Xiquets a Guantànamo

Levante EMV. 3 de Febrer de 2004

És com una pel·lícula d’horror on el dolent es posa la màsquera de bo però té tan males entranyes que és capaç de les pitjors crueltats. I en el cas que ens ocupa, la realitat supera la ficció i al dolent disfressat de bo li diuen Bush o, si voleu, Pentàgon. Cóm podriem qualificar-los d’altra manera quan hem sabut que al camp de concentració de Guantànamo han mantingut xiquets d’onze i dotze anys durant més de dos anys absolutament incomunicats i sense cap càrrec en contra d’ells? Ara, sota pressions de grups de drets humans dels EEUU n’han alliberat a tres “perquè no posseeixen informació vàlida ni representen ja una amenaça per a la seguretat nacional” Pot arribar el cinisme més lluny? Perquè quan en totes les convencions i lleis democràtiques del món es proclama la defensa dels drets dels infants i l’edat sempre és un atenuant o un eximent en la culpa per la comisió de delictes, el Pentàgon proclama que “l’edat no és un factor determinant. Nosaltres detenim combatents enemics…” Combatents xiquets als quals, després de dos anys, no han pogut acusar de res.

La indecència d’actuacions com les que esmentem requeriria el refús més ferm per part de tots els organismes democràtics del món. On pot arribar un estat en la conculcació dels drets humans? Què deu estar passant a Guantànamo amb els presoners, incomunicats, detinguts indefinidament sense defensa, sense estatut de presoners de guerra i sense que encara s’ hagen formulat càrrecs contra ells? L’advocat que representa el govern de Bush diu que “atorgar el dret de defensa als sospitosos de terrorisme interferiria amb els interrogatoris claus per a la seguretat nacional” Quins interrogatoris “claus” pretenen fer després de tres anys?

Doncs, aquests indesitjables són els amics d’Aznar.