Carme Miquel

Des de dijous passat i durant quatre díes, tingué lloc a Quart de Poblet la "Novena Universitat d'estiu de l'Horta". La primera d'aquestes, va ser a juliol de 2002 a La Punta. Aquell fón un acte més,-entre els molts que s'hi van fer- de defensa aferrissada i dramàtica d'aquella horta que diverses administracions (ajuntament de València, el Port, Ministeri de Foment i Generalitat) van voler fer desaparéixer en base a un suposat interés general que mai no s'ha donat.

Com un acte més de resistència pacífica front la destrucció de La Punta, l'any 2002, l'associació de veïns "La Unificadora", "Per l'Horta" i entitats relacionades amb l'agricultura, van dur a terme activitats informatives i camps de treball al voltant de l'horta que foren seguits per un nombrés grup d'assistents. Les sessions van tindre lloc a l'Església i en mig de camps assolats, entre grues que tombaven cases i desfeien conreus, voltats d'agents judicials i policíes que teníen l'encàrrec de desallotjar els habitants que resistíen. Aquella "Universitat d'estiu" va constituir una magnífica lliçó de dignitat i estima per la terra que, en altres circumstàncies però amb el mateix esperit, té continuïtat cada any.

Perquè la destrucció continuada de l'horta de València a causa d'una urbanització salvatge i unes infraestructures i uns serveis caòticament innecessaris, és d'aquelles actuacions que mostren un model urbà depredador de territori i menyspreador del propi patrimoni i un model econòmic d'enriquiment ràpid per a alguns però de pà per a hui i fam per a demà per a la majoría. I també mostren la manca de cultura, de sensibilitat i de creativitat dels responsables polítics, ja que l'horta de València és un espai característic que constitueix un cinturó verd de la ciutat i part del seu pulmó verd, alhora que conforma un paisatge agrari gairebé únic reconegut com a tal en l'Informe Drobis de l'Agència Europea del Medi Ambient.

L'horta conté història, sistemes de reg propis i arquitectura singular. És una reserva d'aliments de qualitat i és biodiversitat. Hi ha maneres diferents de fer rendible l'horta, que els administradors no hi han explorat. El veritable "progrés" exigeix que se salve tota la que encara ens queda.

Per raons professionals, la meua filla major ha d'anar de tant en tant a l'hospital La Fe, abans a l'antic i ara al nou. Fa unes setmanes, en tornar d'una d'eixes visites em va comunicar emocionada que en una explanada que hi ha, entre la gespa plantada, estan creixent unes bledes. Jo també em vaig emocionar. La lluita persistent d'eixa hortalissa insignificant, per recuperar el seu espai d'horta, a la meua filla i a mi ens va fer pena i alhora ens va semblar un símbol. Un símbol de resistència i de constància per recuperar un espai que li és propi. El formigó i l'asfalt d'una banda i la gespa forastera d'altra, en aquell lloc concret —com en tants altres— han soterrat una horta fèrtil. I ara, un dels seus productes, la bleda, reclama humilment la vida.

Ens preguntem si era necessari instal·lar aquella Fe, gran i amb tantes deficiències, en aquell lloc concret, si no hi havia altres solucions més respectuoses amb el nostre patrimoni agrícola i històric. Ens ho hem preguntat moltes vegades quan construien sobre l'horta grans centres comercials i d'oci, polígons industrials i urbanitzacions salvatges… Ens preguntem si calia tanta destrucció. I la resposta és que no, que una altra ordenació del territori era possible.

Justament el passat 22 de juny va fer deu anys de la presentació davant les Corts, de la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per reclamar una proposta de llei de protecció de l'Horta. Les 120.000 signatures, més del doble de les que calien, no van ser suficients per a que la Mesa de les Corts, amb majoria PP, l'acceptara a tràmit. Tampoc el seu esperit el tingueren mai en compte els gurús de la destrucció del territori. La desaparició continuada d'horta durant aquests deu anys n'és una prova. La falsa idea de progrés, està desfent el que era l'espai d'agricultura periurbana més important d'Europa.

Les bledes tenen fama de ximples i de "pocasolta". Al menys eixe és el significat que li atorguen quan algú ens diu: "Mira que eres bleda". Doncs bé, jo reivindique les bledes, humils, poca cosa però resistents i persistents. I anime a tothom que s'estima aquesta maltractada terra nostra, a que siga bleda tenaç de les que es resisteixen a morir ofegades en una explanada de gespa.

El "Centre d'Estudis de l'Horta Nord" la setmana passada va celebrar el seu tercer congrés amb la finalitat de reflexionar sobre el passat, el present i el futur de l'Horta. Durant tres dies i amb la col·laboració de "l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Agronòmica i del Medi Natural de la UPV", un centenar d'estudiosos hi van fer aportacions sobre aquesta part valuosa del territori valencià, menyspreada i agredida.

Si revisitar el passat ens confirmava la idea de l'Horta com a patrimoni històric singular, viure el present ens posava amb un ai al cor per la seua progressiva desaparició. Mentre que el futur ens menava a considerar alternatives per a la seua viabilitat i permanència. Perquè és ineludible l'exigència de preservar un espai singular, resultat d'una pràctica agrícola llarga en el temps que ha donat lloc a un ecosistema i un paisatge propis, a unes construccions específiques, a un llenguatge riquíssim, a un sistema especial de distribució de l'aigua amb unes normes d‘ús i disposicions legals exemplars a nivell internacional... L'arquitectura, la jurisprudència, la lexicologia, l'etnologia i altres disciplines tenen en l'horta elements valuosos d'estudi que, alhora, reforcen els arguments per a la seua preservació.

La conservació de l'Horta és necessària i possible. Al Congrés esmentat, hom va aportar propostes de viabilitat: horts urbans, horts d'oci per a consum familiar, horts amb finalitat turística, restaurants amb hortes pròpies annexes com marca de qüalitat, hortes amb finalitat educativa, hortes museu, hortes per a la investigació. Però, sobretot, horta per a abastir la població d'uns productes per a l'alimentació sana, procedents d'agricultura de proximitat.

Les administracions locals i autonòmica, a més d' aplicar de manera rigorosa i sense trampes les mesures protectores existents, haurien d'eixamplar de manera efectiva la protecció de l'Horta. I demanar-ne la implicació de les administracions estatal i europea per a, conjuntament, aportar-hi incentivacions. La societat civil també ens hi hem d'implicar.

¿I si algú promoguera que l'Horta històrica fóra declarada Patrimoni de la Humanitat?

La Federació d'Associacions de Veïns de València ha demanat que es retarde l'aprovació  del nou Pla General d'Ordenació Urbana, en base a què no s'ha possibilitat la suficient participació ciutadana i a que manté propostes enganyoses com les d'incloure-hi la Plaça de l'Ajuntament i la Plaça Redona com a zones verdes.

Però allò més intolerable és que en l'estudi de necessitats de vivendes, es declara una immensa superfície de terreny d'horta com a urbanitzable sense tindre en compte el terreny urbà existent que encara no s'ha desenvolupat i les més de 65.000 cases buides que podrien ser habitades.

Hi ha a més el tema de les grans infraestructures viàries que es fan també a costa de l'horta i sense haver redactat previament un Pla de Mobilitat que servisca de model i norma. És el cas de Castellar-l'Oliveral que quedarà aïllada i encaixonada entre quatre carreteres de quatre vies. Per això els seus veïns ja van denunciar que "en compte d'aportar solucions, després d'anys d'abandonament, s'assolen vivendes històriques, arrassen horta protegida y encaixonen la nostra població entre grans vías, afavorint el risc d'inundacions".

Entretant, ¿on està el Pla d'Acció Territorial de l'Horta que amb bombo i plateret va presentar la Consellería fa uns dos anys i mig? On les propostes de conservació de l'Horta que ja en aquell Pla eren insuficients? Per què a ningú no se li ocorre redactar un Pla de Recuperació de l'Horta?

L'esperit depredador de territori continua presidint les actuacions dels nostres governants locals i autonòmics. I amb ell, l'absència de la mínima sensibilitat per actuar a favor del patrimoni natural, social i cultural dels valencians. Els guía una falsa i obsoleta idea de progrés, basada en un "desenrotllisme" inútil i insostenible. Demanar-los que actuen amb la intel·ligència i la creativitat necessàries per enllestir alternatives noves que aporten solucions reals als nous moments que vivim, segurament seria massa. A ells els va més malbaratar els diners en projectes faraònics megal·lómans i en "eventos" ruïnosos.

Però l'horta és necessària. Que no la rematen!

Ho vaig llegir en aquest diari fa un temps: hi ha varietats vegetals inventades, que són el resultat de combinacions precises per obtenir un producte nou (varietats de mandarina, de nectarina...). Els inventors d'eixes varietats les han patentat i els agricultors que les utilitzen han de pagar la patent corresponent. Per aconseguir-ho, els creadors de les varietats s'han agrupat en una societat i tenen uns inspectors que localitzen exactament les parcel·les on, segons ells, creixen varietats patentades per les que no s'han pagat els "royaltis" corresponents. Aleshores exigeixen uns 3.000 euros per hectàrea per tal de legalitzar la producció o, en cas contrari, han d'arrencar el camp, o exposar-se a ser denunciats per delicte contra la propietat intel·lectual.

Sembla ser que hi ha propietaris agrícoles que coneixien el tema i d'altres —menuts propietaris— que no i és curiós que les inspeccions s'hagen fet quan els camps estaven en plena producció, amb la qual cosa la pressió sobre l'agricultor és decisiva.

És semblant al que fan les multinacionals com Montsanto amb diverses varietats vegetals. Per exemple, han patentat les classes de llavor més usuals, la dacsa entre moltes altres, i han obligat els agricultors dels països empobrits a utilitzar-les. Val a dir que en molts llocs han acabat amb les produccios autòctones i amb elles amb els recursos que hi existíen per sobreviure.

No conec qui són, en el nostre país, els propietaris ni com funciona la societat defensora dels interessos dels patentadors, però allò que se sap de les Montsanto i companyia és que, basant-se en la legalitat de les seues patents, utilitzen mitjans mafiosos per introduir els seus productes.

Així és que, una vegada més cal reivindicar les produccions pròpies de cada zona i els bancs de llavors autòctones. I per a la introducció de varietats inventades, caldria que previament foren qualificades com necessàries per part d'experts reconeguts procedents de diversos sectors professionals i socials, mentre que la comercialització hauria de ser regulada i gestionada per les entitats públiques de manera transparent oberta i controlada.

Aquests dies passats he passejat entre els morts invisibles dels dos cementeris on romanen les restes de familiars meus i, com cada any, els hi he oferit l'homenatge de les flors i del record. Però la visita anual a la casa dels morts em permet també contemplar la vida que hi regna: les plantes, com els xiprers que apunten cap al cel i la gent que neteja les làpides, que es mostra més o menys pesarosa segons la proximitat afectiva i el temps passat des que la persona en qüestió els va deixar. I els ocells que s'aturen a beure l'aigua que raja d'algun gerro amb flors. I els gats que hi passegen lentament. Per què serà que en tots els cementeris sempre hi ha gats que semblen ser els amos d'aquell espai?

Aquests dies passats també he passejat entre altres morts: he passejat entre els esquelets llenyosos dels ametllers de La Marina i entre tarongers difunts. He contemplat vinyes abandonades i oliveres seques. He vist la mort de la terra, i he sentit dolor perquè encara que els diferents camps tinguen propietaris legals, la terra també és meua, de tots els valencians i de tota la humanitat. És terrible, hem oblidat que la terra és l'única font de vida que tenim i, oblidant-ho, ens hem fet autodestructors. Perquè els trossos degradats, ho estan perquè algú espera fer diners a canvi de la seua mort i conversió en un desert de ciment i rajola. I els camps abandonats, secs, amb arbres esquelètics, són la imatge de destrucció de la terra. Però ara que la rajola s'ha aturat caldria esperar que la crisi econòmica que vivim aportara trellat i oferira alternatives agrícoles vàlides i rendibles que retornaren la producció i la vida als camps. O que les terres abandonades foren reconquerits per la vegetació autòctona i hi retornara la vida plena. Perquè no hi ha salvació possible de cap crisi si seguim matant la terra.

Seria bo recordar que el passat 22 d'abril, a proposta d'Evo Morales, l'ONU va declarar eixa data "Dia de la Mare Terra" a fi que la comunitat internacional s'afegisca a la devoció i el respecte que els pobles indígenes han tingut i tenen per la "Paxamama" (que significa "Mare Terra" en aymara) Però ací hi ha qui mata la mare.

El passat dia 17 es va celebrar a nivell mundial el "Dia Internacional de la Lluita Camperola". Coordinats pel moviment internacional d'agricultors "Via campesina", tot un seguit d'activitats com teatres de carrer, projeccions, publicacions o accions directes, van tindre lloc a més de cent ciutats entre les quals Toulouse, Brusel·les, Xicago, Buenos Aires, Madrid, Alacant o Saragossa. A València, quinze organitzacions havien preparat una jornada d'actes al voltant dels productes transgènics i per la sobirania alimentària, amb mostres de productes ecològics, teatre i taules redones. Però no es va poder realitzar degut a que l'Ajuntament els va denegar el permís per fer-ho en la Plaça de la Verge dos dies abans, tot al·legant que hi havia altres actes. Tampoc no els va concedir cap altre lloc alternatiu i els organitzadors van haver de suspendre la jornada. L'Ajuntament de València, acostumat com està a atorgar permisos i ser generós en els actes al carrer, no va ser capaç de facilitar la realització d'unes activitats que plantejaven temes tan actuals com la problemàtica dels transgènics i la situació del camp. Qüestions com l'agricultura de proximitat, la situació dels llauradors, la protecció de l'horta, els preus dels aliments i l'agricultura ecològica, haurien sigut objecte d'un debat ample que planteja més interés encara en temps de crisi econòmica.

La reunió que sí que s'ha realitzat és la dels governs dels països del G-8 a Treviso (Italia) Es tracta d'un primer encontre sobre agricultura on s'ha debatut la qüestió de la seguretat alimentària i el paper del sector agrícola en la contribució de la reactivació de l'economia. No estaria gens malament que els grans del món escoltaren els menuts, la gent que protagonitza dia a dia la importantíssima tasca d'alimentar la població.

És que no heu vist les grues mossegant l'horta i engolint els fruits verds? És que no heu vist com les terres anaven tornat-se eixutes i la brutícia les envaia? És que no heu vist com hi anaven creixent les finques? És que no sabeu que camps de de l'Horta Nord, tot i mostrar-se en producció, estan venuts a constructors? És que no sabeu que el PGOU de València fa urbanizables 4.000.000 de m² d'horta d'aquesta ciutat.

Doncs el govern valencià acaba de redactar un Pla Territorial de Protecció de l'Horta i el President en presentar-lo ha pronunciat paraules com aquestes "s'obri el debat que s'ha mantingut al llarg dels anys sobre el futur de l'horta" o "hem de donar-nos una oportunitat per parlar tranquil·lament sobre el futur d'este espai que tant ens importa" etc.

Debat al llarg dels anys? Futur que ens importa? Si l'any 2001, el govern valencià, també en mans del seu partit, va refusar categòricament les 117.000 signatures que, fent ús de la iniciativa popular, demanaven una llei per protegir l'Horta! Si el Consell ja ha donat via lliure a tots els projectes urbanístics que hi havia projectats, d'algun dels quals, com el de Nou Mil·leni de Catarroja, n'és promotor molt directe! Si les entitats cíviques com Per l'Horta han sigut sistematicament menyspreades! Si entitats com el Consell de Cultura fa temps que demanaren protecció per a elements singulars de l'horta, com són les barraques, i no van ser escoltats! A bones hores ara!

Però, i tant que cal un Pla de Protecció de l'Horta! Un pla que contemple una moratòria i que revertisca determinades actuacions fetes i, per tant que hi dedique un bon pressupost. Diu Camps que vol que l'horta "pervisca pels segles dels segles". A la qual cosa no cal altra resposta que "Amen".

La història es repeteix de manera dramàtica: continuen matant l'horta de València. La nostra horta, mitjà de vida, símbol identificatiu, patrimoni agrícola, històric i cultural dels valencians. La maten, aixafada per les grues, pel negoci del ciment i la rejola, per la voracitat de diners ràpids, per la inconsciència social, per la greu irresponsabilitat dels qui l'haurien de preservar, per l'absència d'una ordenació racional del territori, per un desenrotllisme depredador, per la mentidera idea de progrés, per l'aplicació d'una política econòmica que en tot el país segueix la norma de "pa per a hui i fam per a demà".

La maten, l'horta. Perquè als responsables polítics i econòmics no els interessa fer-la rendible. Obliden que podrien potenciar els productes agrícoles de proximitat per difondre la qualitat alimentària. Obliden que podrien eixamplar la investigació i l'aplicació de noves maneres de produir, els conreus biològics, l'educació en la defensa de la vida. Obliden que l'horta podria ser el jardí més extraordinari que envoltara València, que podria ser l'espai atractiu per mostrar als turistes, que podria fer de museu etnològic viu... Obliden i menyspreen la seua gent.

Dimecres passat, els llauradors de l'Horta de Vera, es van manifestar a Alboraia per cridar que volen seguir conreant la terra. A pesar que, com algú d'ells deia "Estic rebentat de seguir corrent el risc de plantar sense saber si em pagaran les collites, de que m'expropien la terra per fer centres comercials i equipaments esportius. Però continue perquè fer de llaurador és l'ofici més digne que conec. Que no ens lleven ni un pam de terra més!! Parem el desficaci!!"

Van agredir la Punta de manera salvatge en contra dels seus moradors i usuaris. Ara, també en contra dels qui la treballen, maten l'horta de Vera. No tenen ni sensibilitat ni consciència.

A la vora de l'Albufera els camps d'arròs encara es mostren eixuts i la terra marronosa espera l'aigua que els convertirà en miralls del cel per uns mesos. Després semblaran immenses catifes, primer verdes i més tard grogues fins que l'arròs madurarà i s'escamparà arreu l'olor a palla tendra. He pensat en aquest bell espectacle anual quan he sabut que la FAO ha declarat enguany "Any internacional de l'arròs" amb la finalitat, supose jo, de destacar el paper important d'aquest cereal en l'alimentació de gran part de la humanitat i en l'economia de molts països. Mentre remarca que per a d'ací a vint-i-cinc anys serà necessari que la producció augmente un 30% per oferir l'aliment que cal a la població del món.

Arran d'aquestes informacions m'han vingut al pensament tot un seguit de preguntes referides a l'arròs, com ara: quina importància té en l'economia valenciana? Quines investigacions i quins avenços tècnics s'hi apliquen per millorar-ne la producció? Quin paper juga aquest conreu en el deteriorament o la preservació dels ecosistemes? Jo sé que hi ha llauradors que treballen de manera que el conreu siga compatible amb la bona conservació del mediambient però no sé si aquest és un aspecte generalitzat, ni si reben els ajuts econòmics que hi calen. Tampoc no sé de quina manera pot afectar als arrossars el Pla de desprotecció de l'Albufera que els responsables polítics pretenen dur endavant. Però el ben cert és que la cultura de l'arròs, tan present en la nostra tradició agrícola i culinària, hauria de ser contemplada des d'una perspectiva de memòria col.lectiva alhora que des d'uns plantejaments moderns i de cara al futur. Caldria contemplar el vessant econòmic i el vessant mediambiental. I, tot plegat, definir quina aportació es pot fer a les necessitats d'arròs que hi ha al món. És l'any internacional de l'arròs i ens trobem en el moment que els camps tot just van a iniciar el bell l'espectacle de colors i olors del seu cicle anual.

Divendres passat, sota el lluent sol de migdia, una important manifestació recorregué el centre de València. Formada per llauradors, veíns i veïnes de La Punta i ciutadans i ciutadanes diversos, una vegada més feu palesa la petició de paralització del procés de destrucció d'aquell tros d'horta que toca la ciutat pel sud, li fa de pulmó i li aporta aliments. És a dir, li dóna vida. Una vegada més la indignació era el sentiment dominant. Encara no feia 24 hores que, una vegada més, màquines destructores havien invadit il.legalment camps i camins de La Punta i penetraven les entranyes d'aquella terra. I de les entranyes de la gent està sorgint la ràbia.

Perquè l'Àssociació de veïns "La Unificadora" té interposats vuit recursos, encara no resolts, i un centenar de persones poden ser expulsades de les seues vivendes, deportades literalment, abans que s'hi haja produït cap sentència.

Perquè La Punta és un valuós tros d'horta que proporciona habitatge, treball, queviures i paisatge, declarat d'especial protecció pel PGOU i revocada eixa qualificació pels mateixos governants que en altres moments ensalçaren les seues virtuts.

Perquè les accions urbanitzadores que des de l'Ajuntament de Valencia, des de la Generalitat i des de la societat portuaria s'hi estan promovent, són de dubtosa legal.litat, a més de destructores d'un valuós patrimòni històric, social i humà.

Perquè no és progrés allò que afavorix un model de desenvolupament que no sap conjugar respecte al medi ambient i modernitat, que prioritza els interessos especulatius sobre els interessos humans, que vol fer de la "Comunitat Valenciana" una zona de serveis, tot destruint de manera irreversible altres recursos econòmics.

No, la lluita de La Punta no és punt i a part, és punt i seguit necessari per a la consecució d' un desenvolupament sostenible on l'asfalt no devore la terra, on el progrés i el futur es construisquen sense aixafar els arrels de la pròpia existència.

A València hi ha de tot. Hi ha els carrers de l'Eixample amb bonics edificis modernistes rehabilitats o sense rehabilitar, acompanyats de tant en tant per encristallades i lletges finques que són com peixeres urbanes. També hi ha zones ajardinades encara que insuficients, edificis faraònics i un important centre històric. Hi ha a més els antics poblats singulars i els barris nous d'asfalt i rajola. Però hi ha més espais remarcables com ara el que formen uns minúsculs trossos d'horta engabiats, entre solars i runes i torres en construcció. Són unes menudes parcel.les sembrades de cols o de cebes o d'allò que dóna el temps i que per aïllar-se i protegir-se dels voltants estan encerclades per unes tanques característiques formades en la major part per somiers vells, de diferents tamanys i consistència, enllaçats els uns amb els altres.

Des de fa anys, aquest retalls d'horta formen part del paisatge de València i dels pobles de voltant. A mesura que s'eixampla desordenadament la ciutat i es menja les terres, algú, no sé si els antics propietaris o altres llauradors circumstancials, aprofiten les rosegalles d'allò que en altres moments era verda exuberància i obtenen fins l'últim moment el fruit d'una collita, ara exigua.

De vegades, aquestes hortetes engabiades no són tancades amb somiers sinó amb estaques de fustes ennegrides i fils d'aram punxosos. Aleshores semblen trinxeres urbanes d'una guerra absurda que acabarà quan les màquines iniciaran els treballs per tal de fer els fonaments d'una nova edificació de deu pissos.

Aquestos trossos d'horta de la resistència, són mostra i símbol de voracitat especulativa i de manca d'ordenació d'un territori en el que hauria de ser possible la coexistència pacífica i armònica dels diferents paisatges que conformen una ciutat. El desenvolupament urbà hauria de ser planificat i executat amb criteris racionals, humanitzadors i estètics on, una horta lluire no engabiada, tindria el seu lloc, compatible amb la resta dels diversos i variats elements paisagístics que configuren unes activitats humanes i ciutadanes, necessàriament plurals.