Carme Miquel

Quan algú és víctima d'una agressió  pot reaccionar de dues maneres: n'hi ha qui ho fa de manera admirable, tot lluitant per tal que desaparega la situació que l'havia victimitzat i per a que ningú la patisca mai més i n'hi ha que reaccionen repetint el paper d'agressor. És un fet terrible però sol ocórrer que molts maltractadors, previament havien sigut maltractats. És a dir, de vegades les víctimes es transformen en botxins.

Em pregunte si a l'estat d'Israel no li passa el mateix. Els jueus van ser víctimes d'una gran crueltat nazi i d'un gran genocidi. Ho sabem i ho condemnem. Però ara, Israel és el botxí. Aplicar com axioma "la millor defensa és un bon atac", l'ha dut a agredir gent innocent perquè és bàsicament població civil (i entre aquesta molts xiquets), la víctima dels atacs i també de la tragèdia humanitària que ha creat, amb el bloqueig. A més, el darrer episodi en aigües internacionals contra "la petita flota de la llibertat" evidencia una mena de paranoia criminal. Si afegim que per aquesta acció el govern felicita els militars i que gran part de la població ho aprova, no podem deixar de pensar que la israeliana és una societat moralment malalta. No diré que el conflicte existent siga fàcil de resoldre, però la política agressiva, inhumana i d'ocupacions territorials d'Israel, l'agreuja, perquè crea més injustícia, més misèria, més dolor i més odi.

Israel és un estat absolutament militaritzat. Homes i dones entren a l'exèrcit als 18 anys. Ells s'hi estan tres anys i elles 21 mesos. Després fan de reservistes de per vida. Així explicava la situació Yehuda Shaul, un reservista fundador de la ONG "Braking the silence": Vols lluitar contra l'enemic, deixar la teua marca en la història i fas el que et diuen, sense pensar... A més eres jove i comences a gaudir d'eixe poder, de que la gent faça el que tu dius... Tens 18 anys i t'hi sents poderós... Entres a cases de palestines durant la nit, els desperts, crides, els dones ordres, ho trenques tot. Són coses que no faríes a Israel però allà les fas...

Els relats i les fotografies que ha divulgat aquesta organització d'ex militars israelians, és reveladora de com es pot perdre la sensibilitat i la raó.

La plataforma "Judici a Aznar", el passat 27 de març va presentar en el Tribunal Suprem una querella contra aquest ex president i també contra l'ex ministre Trillo i l'ex ministra Palacios, per haver promogut i donat suport a la invasió d'Iraq, l'any 2003. Tothom pot recordar que Bush, Blair i Aznar, els "tres de las Azores"  van llançar des d'aquestes illes, un ultimàtum a Iraq tot reclamant unes armes de destrucció massiva que inspectors de l'ONU, després d'una minuciosa investigació no hi havien trobat i que de fet no hi existien. La conseqüència és coneguda: la invasió d'Iraq i la consegüent guerra il·legal. Il·legal perquè no va estar aprovada pel Consell de seguretat de l'ONU. I segons el dret internacional, els morts produïts per les guerres il·legals són crims de guerra produïts.

A nivell espanyol, segons remarca la Plataforma "Judici a Aznar", els  enviaments de tropes a Iraq també es van fer de manera irregular perquè el Congrés dels Diputats no ho va aprovar i, d'altra banda, el rei que és qui està capacitat per signar la declaració d'una guerra, en va estar al marge. El que passa és que aquelles accions bèl·liques, els seus promotors les van voler fer pasar com "Ajuda internacional". Una "ajuda" que, ja ho sabem, ha produït més de 700.000 morts, infinitat de ferits i mutilats, caos i misèria.

La gent del "Judici a Aznar" —en són 25.000 els adherits— pretèn que es depuren les responsabilitats en l'autoria d'aquesta guerra. Però si els subterfugis  jurídics no feren possible aquest judici —el mateix Tribunal Suprem ja hi va desestimar una querella anterior—, els querellants continuaran les vies legals i mantindran viva la condemna civil per tal de combatre la impunitat que envolta tantes accions bèl·liques.

És com una pel·lícula d'horror on el dolent es posa la màsquera de bo però té tan males entranyes que és capaç de les pitjors crueltats. I en el cas que ens ocupa, la realitat supera la ficció i al dolent disfressat de bo li diuen Bush o, si voleu, Pentàgon. Cóm podriem qualificar-los d'altra manera quan hem sabut que al camp de concentració de Guantànamo han mantingut xiquets d'onze i dotze anys durant més de dos anys absolutament incomunicats i sense cap càrrec en contra d'ells? Ara, sota pressions de grups de drets humans dels EEUU n'han alliberat a tres "perquè no posseeixen informació vàlida ni representen ja una amenaça per a la seguretat nacional" Pot arribar el cinisme més lluny? Perquè quan en totes les convencions i lleis democràtiques del món es proclama la defensa dels drets dels infants i l'edat sempre és un atenuant o un eximent en la culpa per la comisió de delictes, el Pentàgon proclama que "l'edat no és un factor determinant. Nosaltres detenim combatents enemics..." Combatents xiquets als quals, després de dos anys, no han pogut acusar de res.

La indecència d'actuacions com les que esmentem requeriria el refús més ferm per part de tots els organismes democràtics del món. On pot arribar un estat en la conculcació dels drets humans? Què deu estar passant a Guantànamo amb els presoners, incomunicats, detinguts indefinidament sense defensa, sense estatut de presoners de guerra i sense que encara s' hagen formulat càrrecs contra ells? L'advocat que representa el govern de Bush diu que "atorgar el dret de defensa als sospitosos de terrorisme interferiria amb els interrogatoris claus per a la seguretat nacional" Quins interrogatoris "claus" pretenen fer després de tres anys?

Doncs, aquests indesitjables són els amics d'Aznar.

Més "no a la guerra!" perquè encara que diguen el contrari la querra d'Iraq, no s'acabà a l'abril passat. La simbòlica posada en escena de la caiguda de l'enorme estàtua de pedra que representava Sadam Hussein, no va ser la fi d'un conflicte bèl.lic que els tres de les Azores iniciaren volent enganyar el personal. No. La guerra continua i amb més víctimes del bàndol al.liat que abans. Dels altres no ho sabem, els invasors no diuen els morts que fan. Però dissabte passat, per allà per Tikrit els americans van bombardejar un zona i foc iraquià es creuà amb ells. I ells ara responen amb accions preventives i de càstig sobre territoris on no poden distingir civils de militars.

No, aquella guerra no la van acabar , més bé van posar les bases per allargar-la indefinidament, amb més enfrontaments i el perill de convertir aquella zona en un nou Vietnam. Per molt que a tota la resistència li diguen terrorisme i es justifiquen amb la lluita contra aquest, cada dia que passa la seua irresponsabilitat es veu més gran. Ho intuïem i ara ho veiem: part d'aquest terrorisme no existiria si no s'haguera produït la invasió. Ells l'han augmentat sembrant odi i rancúnia, obviant la diplomàcia i utilitzant l'agressió. Després s'hi ha establert el caos, tant que els grups d'ajuda humanitària s' hi han hagut d'anar. Els qui han volgut quedar-se mig amagats,com Metges del Món, ens parlen de catàstrofe humana insostenible per a una població civil amb fam i malalta.

Però ells tres segueixen mentint. Diuen que l'ambaixada espanyola està de mudances i per això hi han retirat el personal. Diuen que tot va com ha d'anar. Però les empreses americanes que ja havien començat la "reconstrucció", comencen a estar preocupades ja que el negoci, potser l'hauran d'ajornar.

No ho dubteu: cal seguir cridant NO A LA GUERRA!

Senyora ministra d'afers exteriors:

Vosté no llegirà aquest escrit perquè segurament no li arriben els diaris de "provincias". Cas d'arribar-li, possiblement no repararia en una columneta escrita en valencià en un raconet d'una pàgina central. Però jo no puc deixar de dirigir-li aquesta carta perquè… em fa vosté tanta pena!

És que, senyora Palacio, quan la veig a la televisió i quan la sent parlar, li note una enorme càrrega d'angoixa. Em fa l'efecte que està actuant de manera contrària als seus principis i, clar! les seues declaracions són insegures i desafortunades. I jo diria que per això vosté pateix. Sí, crec que pateix molt. Aquest assumpte de la guerra d'Iraq se li n'ha anat de les mans i ara es troba en un embolic ben gran. Jo estic convençuda que vosté no volia aquesta guerra. Potser pensava que les coses rutllarien d'una altra manera. A tots ens passa de vegades que, sense voler-ho, ens trobem en una situació que no desitjàvem i no sabem com eixir-nos-en. Però clar, les diferents situacions quotidianes amb què ens trobem la immensa majoria dels mortals, no impliquen pèrdues de vides humanes.

Jo, en part la puc comprendre perquè si vosté adoptara una postura contrària a la del president Aznar, vull dir que si dimitira del seu càrrec, doncs d'alguna manera embolicaria la carrera de la seua germana i perjudicaria la gent del govern que tant l'ha elogiada i amb la que vosté havia confiat. Però el cas és que si no dimiteix es còmplice d'una acció de guerra. I això és massa greu com per pensar en lleialtats.

Senyora ministra: l'expressió del seu rostre és dramàtica. Ja es veu que se sent malament i no pot ni somriure. Mire, de dona a dona: per què no prova de dimitir? S'alliberarà d'un gran pes, segur, i es guanyarà el respecte de la història. Es que, sap que? Cada dia que passa arriben més esguits de sang iraquiana a les consciències.

Ja sabíem que ho farien, perquè ho tenien decidit de fa temps i el seu llenguatge cínic, mesiànic i, presuntuós no deixava lloc als dubtes. sabíem que Aznar era un escolanet d'amén de Bush que per defensar la invasió d'Iraq, ens ha repetit sempre uns mateixos i monòtons arguments no creïbles i mancats de solidesa. Per això, quan a la matinada del dia 20, a continuació de la "Nit de Foc" que es visqué com a final de les Falles de València, s'inicià una nit de foc terrible sobre Bagdad, no ens vam extranyar.

A la tele tots els focs semblen igual: llums al cel, bengales, clarors boniques. Des de casa, , un darrere de l'altre poguérem contemplar ambdós espectacles, el de festa i el de mort. Tot i que hi ha pocs morts, diuen, perquè aquesta és una guerra humanitària i els qui la fan són tan bons que procuren no matar ningú. I si maten algun civil, no patiu que demanaran perdó. Fa un any, a març del 2002, el Pentàgon va predir que en aquesta guerra prevista podia haver "només" 10.000 víctimes civils (un 50% criatures). I això els va semblar políticament i electoralment assumible.

Ja ho sabíem, sí, però tenim el cor encongit i el desig que aquesta guerra indecent s'acabe ja. Perquè a més de les víctimes humanes que hi ha i n'hi haurà per molt de temps en una postguerra llarga, hi ha altres víctimes: la diplomàcia i el paper de l'ONU, l'equilibri europeu i mundial, el dret internacional, la veritat i la decència.

Ja sabíem del cinisme dels qui ens manen i del cinisme dels qui manen als EEUU que entre 1972 i 1990 han vetat més de 30 resolucions de l'ONU i que recolzen un estat d'Israel que ha incumplit més de 65 d'aquestes resolucions. El cinisme dels dirigents d'un gran país que és una de les vuit potencies nuclears del món i que ell a soles té més de 8.000 caps nuclears i és l'únic al món que fins ara ha utilitzat aquestes armes.

Però la gent que ha clamat contra la postura bèlica seguirem dient NO A LA GUERRA i AZNAR DIMISSIÓ fins que el malsomni s'acabe.

"Senyor president: us escric una carta que potser llegireu si teniu temps" No, no sóc jo qui la escric. Aquestes paraules són l'inici d'una cançó d'un intèrpret francés dels anys 60. Tenia per títol "El desertor" i seguia dient: "Acabe de rebre els meus papers militars per anar a la guerra, abans de divendres que ve. Senyor president: jo no la faré, jo no vull la guerra, que mata les pobres gents..." I el protagonista de la història hi desertava.

"Senyor president" diuen també, sense haver de ser desertors, els ciutadans que, durant aquests dies estan remeten a Aznar cartes contra la guerra (veure http://www.antelaguerraactua.org). També dirigides al senyor president van altres expressions de refús, com els milers d'actes que el passat dia 30, "Dia Internacional de la Pau", es varen realitzar en la immensa majoria d'escoles de la immensa majoria de pobles i ciutats valencians. I continua el refús en els manifests, concentracions i representacions que, com bolets que naixen ací i enllà, estan protagonitzant grups ciutadans diversos al llarg d'aquests dies. Sense oblidar l'imaginatiu i contundent acte de l'entrega dels Premis Goya que ens fa pensar que mai la gent del cine havia protagonitzat un paper tan savi i tan rellevant. "Senyor president..." han dit també tots els grups polítics, excepte el PP, en el parlament espanyol mentre manifestaven oposició a la guerra. I novament els actors i actrius dient-ne "no" dins del mateix hemicicle. Altres gents cridarem "no" pels carrers, en els milers de manifestacions simultànies que es faran dissabte que ve en moltes capitals i ciutats europees. També a Castelló, València i Alacant.

"Senyor president: des que vaig néixer he vist anar a la guerra molts pares, he vist plorar llurs infants, he vist les flors marcir-se... Jo no hi aniré" Ho deia una cançó dels anys 60 del segle passat.

Dic no a la guerra contra Iraq perquè no és cert que amb aquesta guerra vaja a garantir-se "la pau mundial". Ben al contrari, provocarà més odis i més desig de venjança entre les forces fonamentalistes enemigues dels EEUU, que no s'aturaran sino que utilitzaran mètodes diversos per atacar els seus interessos i els dels seus aliats.

Perquè no és cert que canviant des de l'exterior i per la força el règim polític d'Iraq, s'hi introduirà la democratització ja que aquesta no s'assoleix en situació de misèria. En aquest país, des de l'embargament que pateix, el 80%de la població viu en la pobresa i un 8% de la població civil ha mort -entre ells vora un milió de xiquets- per manca de productes bàsics.

Perquè ni els EEUU ni cap altre país té un dret sense límits per realitzar "atacs preventius" contra les amenaces que ell unilateralment considere.

Perquè no hi ha evidències clares de la possessió per part de Sadam, de l'armament que els EEUU diuen que posseeix.

Perquè és públic i constatat que els EEUU sí que posseeixen armament de destrució massiva. Més que ningú del món.

Perquè aquesta guerra respòn ,sobretot, als interessos dels EEUU en matèria de petroli. De tothom és conegut que mentre l'any 1972 produïa el 70% del petroli que consumia, actualment no s'hi arriba al 45% i per tant depèn del mercat controlat per la OPEP. És aquest control el que els EEUU vol trencar accedint de manera més o menys directa a les reserves existents. Ja ho ha fet amb les de l' Afganistà i les del Paquistà. Ara li calen les d'Irak i potser més tard les de l'Iran.

Perquè la industria bèl.lica, que produeix enormes beneficis, està darrere i davant d'aquest afer.

I perquè morirà gent.

La pluja ha batejat l'any nou. Sense escàndols però persistent, xip, xip,una gota rere l'altra. I de tant en tant un raig de sol.

Començar l'any amb pluja en un país on predomina la sequera hauría de ser símptoma de bona sort. Bona sort per a un any que és cap-i-cua, I els cap-i-cues també en porten de sort.

No sé que diran els qui lligen les estrelles, si de cas les han pogut mirar per un buit entre dos núvols, no sé quines en són les prediccions, però al món hem viscut els darrers temps massa sotregades i mereixeríem una mica de tranquil·litat.

Tranquil·litat que vol dir pau a l'Afganistà. Aturada immediata dels bombardejos, que ja han fet moltes víctimes innocents, i de les represàlies. Prudència i cautela extremes de la societat internacional. I bon saber fer.

Tranquil·litat que vol dir pau als territoris palestins, retirada dels israelians dels territoris ocupats Que s'ature ja d'una eixa lluita de David contra Goliat, lluita de pedres contra tancs i míssils. Lluita de desesperats que res tenen a perdre.

Tranquil·litat que vol dir pau a l'Àfrica, que vol dir aturar els "senyors de la guerra" de diferents llocs, que vol dir guanyar la batalla a la SIDA i guanyar la batalla a la fam.

Tranquil·litat que vol dir pau a l'Argentina. Pau i pa. I governants honrats.

Tranquil·litat que vol dir desenvolupament i justícia arreu del món. I respecte als drets humans i finalització de tots els fanatismes i exigència de responsabilitats als poderosos.

Tranquil·litat que vol dir que no hem d'estar tranquils. Que la condició humana és pensar, parlar i actuar. Que no cal admetre resignadament tot el que passa com si fora irremeiable.

La pluja persistent, xip, xip, de l'inici d'any, i el cap-i-cua 2.002, haurien de dur-nos sort. Però de moment només tenim el nostre sentit crític, que hem d'utilitzar, i la capacitat per indignar-nos. Amb pluja o sense ella, que el nou any ens porte la sort de ser més humans...

El passat dissabte 30 de gener, aniversari de la mort de Gandhi era el dia internacional escolar de la Pau i la No Violència. En milers d'escoles, professorat i alumnes han preparat uns actes que recorden que la pau és necessària, que la vida humana és important i que els conflictes s'han de resoldre parlant i negociant.

Entretant, a Kosovo l'exèrcit de Milòsevic ha causat milers de víctimes i per tal d'evitar més mortandat l'exèrcit de l'OTAN es prepara per intervenir-hi. De l'OTAN formen part alguns dels estats que han proveït d'armes els exèrcits contendents en l'antiga Iugoeslàvia, les armes que han provocat les víctimes que ara diuen voler salvar. I a l'Irak, l'exèrcit dels EEUU continua llançant de tant en tant les seues càrregues destructores per tal d'impedir l'armament biològic de Sadam. Un armament que els USA juntament amb Gran Bretanya hi ha contribuït a crear, aportant a Irak les matèries primeres per a la seua fabricació. En són només dos exemples.

Així de simple. La indústria armamentística, pilar important de moltes economies, una gran font de beneficis per a alguns estats, ha de donar eixida als sues productes. I aquesta eixida òbviament és la guerra. I la contraguerra. És la lògica absurda del comerç d'armes que maneja molts de bilions, amb b, de pessetes.

Per això pot semblar irrellevant i ingenu que a les escoles es facen actes per la pau. I pot semblar també irrellevant i ingenu que a les casernes, alguns, com el valencià Carlos Pérez Barranco, es declaren insubmisos tot i que se'ls condemne, per aqueix motiu, en un Consell de guerra.

Però la cultura de la pau exigeix gestos, accions, denúncies, resistències, insubmissions, compromissos. La cultura de la pau és l'única amb rostre humà, i ha de ser la cultura del futur. Malgrat la realitat de l'horror, malgrat la impotència, malgrat les cruels evidències, treballar per la pau és un plantejament ètic ineludible. I cal que tothom s'hi apunte, pel simple fet de ser persona.