Articles

En les darreres setmanes he visitat amb freqüència dues persones amigues que es trobaven en sengles hospitals, un de públic i l’altre privat, i en ambdós llocs he tingut l’oportunitat de vore, una vegada més, el moviment diari, l’anar i vindre de la gent que per raons de salut, —pròpia, de familiars o d’amics— freqüenta eixos llocs. Tristor o esperança, segons els casos, són els sentiments que més s’endevinen en les mirades dels qui hi entren o ixen. També en les converses dels qui parlen en els passadissos i en el silenci espés dels qui romanen al costat dels malalts. Tristors o esperances que es transformen en cansament físic i psíquic si l’estada a l’hospital de la persona malalta s’allarga.

Però també hi ha mirades que de tant en tant somriuen.  Solen provindre d’ulls joves i obscurs que il·luminen uns rostres de trets estrangers. Són les mirades de les cuidadores immigrants, les de les dones que acompanyen o substitueixen els familiars  del malalt en les llargues hores d’espera. Són  les que durant el dia o la nit, i algunes durant les vint-i-quatre hores, atenen les necessitats de la persona hospitalitzada. N’hi ha que ja es feien càrrec del malalt abans de l’hospitalització i d’altres que han sigut contractades expressament per eixos dies.  Són el suport bàsic a unes famílies que, tal i com tenim actualment organitzada la vida, no disposen del temps suficient per atendre les persones que ho necessiten.

Són moltes les dones immigrants que fan de cuidadores i acompanyants, en moltes de les habitacions de tots els hospitals. I n’hi ha pel carrer espentant cadires de rodes o donant el braç a persones ancianes. I en les cases particulars, vetlant a les nits als peus dels llits. En són moltes, però no en sabem quantes perquè segurament la major part d’aquestes dones no tenen papers. Em pregunte què passaria si de sobte, totes elles deixaren la tasca que estan fent. Què passaria si deixara d’haver dones immigrants que fan de cuidadores de persones que no es valen totes soles. Ben segur que es produiria un problema social d’abast nacional. Perquè ¿com atendrien les famílies respectives els seus ancians i els seus malalts?

La reunió de ministres europees d’Igualtat celebrada a València la setmana passada, gairebé va enllaçar amb el “V Encontre de dones per un món millor” que enguany dedicava una atenció especial a les dones africanes. Si en el primer cas, la reunió pretenia activar polítiques d’igualtat en l’àmbit europeu, sobretot en el món laboral atès que la situació encara ens és desfavorable, en el segon cas es tractava de potenciar la participació de les dones del món en tots els àmbits del desenvolupament humà i en els espais de poder. En ambdós casos considere important l’aportació d’una manera de fer feminitzant.

M’explique: el rol tradicional de la dona ha estat i ho està encara, limitat a l’espai privat, a les tasques domèstiques, tindre cura dels xiquets i els malalts familiars. Ha estat i és un destí opressiu per a moltes dones, subjugades pel poder masculí.  Però seria un error invalidar totes les actituds i sabers que les dones han desenvolupat sota aquest rol. Són actituds positives de les quals cal fer partíceps els homes. Que ells les assumisquen també forma part de la igualtat. Per exemple la dedicació a la família, l’habilitat per a la complexitat, per organitzar-se en el temps de manera flexible duent a terme diverses tasques simultàniament, la utilització de la intel·ligència emocional i de l’empatia…

En els anomenats països del Sud les dones són motor de la vida comunitària. Són les usuaries i gestores dels recursos naturals, productores d’aliments i altres bens, administradores i consumidores d’eixos bens. Les dones africanes, per exemple controlen en un 80% totes les fases del cicle alimentari. A més de ser les proveïdores d’altres productes necessaris. Segurament per això molts programes de desenvolupament dels organismes internacionals van dirigits a potenciar el paper de les dones. L’Encontre de València exigeix per a elles la generalització de microcrèdits, però aquest enfocament que visibilitza i valora l’acció de les dones, té també l’efecte de sobrecarregar-les de tasques. Amb l’agreujant que en les respectives comunitats se sol acceptar la seua gestió, però no se les sol tindre en compte com a agents de decisió. El dret a participar i decidir amb mirada feminitzant és per tant un dels objectius de les dones que volen un món millor.

Diumenge passat es va celebrar el Dia Internacional de la Dona i van ser moltes les veus que van parlar de lluita històrica per la igualtat, de fites aconseguides, de reivindicacions pendents i de noves esclavituds. Perquè cal constatar que, malgrat l’extensió de legislacions en favor de la dona, per a la majoria encara continua una situació de major pobresa, de major precarietat laboral i de desigualtat en el tracte i en la consideració social. Tot això unit a la lacra de la violència masclista que és la mostra extrema i detestable de l’intent de sotmetiment a la dona per part de l’home.

És per tant necessari reflexionar sobre la nostra situació, la de les persones del gènere femení, per tal d’avaluar la transcendència dels guanys haguts i continuar amb les reivindicacions encara no aconseguides. Però també per tal de desemmascarar i no acceptar noves propostes i circumstàncies que, amagant-se en una suposada llibertat de decisió, el que fan és conduir la dona a una nova situació de sotmetiment. Em referisc en concret a la imatge de dona que ha construït la societat de consum. S’han creat models d’una feminitat consumista, centrada en patrons de bellesa predeterminats, fomentats i difundits per la publicitat i els mitjans de comunicació. És una evidència que el tipus de cos valorat a través d’aquests mitjans —també des de les amistats i des de la família— servirà de referent. Amb determinat tipus de bellesa com exigència, la cultura de consum ha creat un estereotip de cos i rostre a imitar. L’elevat nombre de missatges sobre el físic desitjable, exerceix una gran pressió que crea insatisfacció i sotmetiment per tal dadaptar-se als models de cos femení establerts. D’aquesta manera es converteix el cos en mercaderia, al servei del nou negoci de l’estètica dominant.

El meu net dorm amb placidesa. De tant en tant esbossa un somriure que és la seua salutació a la vida. Jo el contemple amb cara de iaia satisfeta. Al carrer, rialles de xiquets acompanyen jocs infantils. Dins de casa, familiars i amics conversem. Tots parlem valencià i vestim la nostra roba occidental de cada dia.

Però de sobte… de sobte parle àrab i un mocador cobreix els meus cabells i els de totes les dones que ens trobem juntes. Algun home ha canviat la jaqueta per la xilaba. Ha sonat una sirena, un xiulit estrident que ens forada les oïdes. I més sorolls. Trons secs, trencats ecos que ressonen. Colps i més colps, trets, explosions. Les cases s’assolen. Les mares ixen a buscar els fills, els germans als germans, els fills als pares. Els veïns es criden. Al carrer s’ha instal·lat la mort. Braços de xiquets apareixen entre les runes. I mans, i cabets. Hi ha bassals de sang i gemecs que sonen darrere les portes.

M’abrace al meu net viu i clame venjança. Ala és gran, Alà existeix, dic. Si no, com és possible suportar tant de dolor? Els màrtirs aniran al paradís. Perquè, de quina altra manera podrien véncer la humiliació i el sofriment? Cóm és possible sobreviure amb tant d’innocent mort? Cride. Les dones cridem, plorem, cridem, plorem…

Em desperte. He tingut un malson i les meues galtes estan cobertes de llàgrimes. Tremole. Davant de mi, sobre la taula, la premsa del dia diu: “L’exèrcit israelià mata 19 palestins – vuit xiquets, set dones i quatre homes del mateix clan familiar, tots ells aliens als combats – mentre dormien en les seus cases de Gaça. Hi ha desenes de ferits. Per al govern d’Israel es tracta d’un error“.

El rostre se m’ha cobert d’espant. Jo parle valencià i no porte mocador al cap. Però m’envaeix la rabia. El meu cor batega com el de les dones palestines. Els meus ulls ploren. Jo, dona palestina.

Ser dona, a març de 2006, és formar part de la meitat de la humanitat que ha aconseguit superar la desigualtat de drets i d’opcions a la que ens havia sotmés durant segles un poder patriarcal, un món masculí dominador. Però també és viure encara la invisibilitat darrere d’una burka, darrere de moltes burkes físiques i mentals. És viure encara el sotmetiment i la vexació.

Ser dona, a març de 2006, és compromís amb el canvi de situacions i de mentalitats i és treballar per un món millor. És transmetre valors de pau i viure la tendresa. Però, malauradament, també és haver-se adaptat a uns estereotips de poder masculí i estar compartint els valors del poder subjugador.

Ser dona és sofrir una violència específica per voler ser lliure en una societat en canvi, que a molts homes desorienta i rebel·la perquè qüestiona la primacia masculina i el seu paper dominador. És ser víctima del crim de gènere, del qui mata perquè creu que ha perdut la seua possessió.

Ser dona és haver recorregut un llarg camí cap a la igualtat i la llibertat, un llarg camí de creixement personal i de transformació. És haver guanyat unes fites i poder transmetre el goig d’haver-ho aconseguit. I és, alhora, trobar-se a l’inici d’un camí que encara es preveu difícil, és solidaritzar-se amb les companyes agredides, és sofrir al costat de les maltractades, de les ignorades, de les amagades, de les alienades, de les vençudes. Ser dona a març de 2006, és viure un món de llums i d’ombres, de somriures i de plors.

Ser dona, és saber que juntament amb els homes, podem exercir una acció coeducadora que potencie una manera de viure que prime l’estima, la col.laboració i la resolució pacífica dels conflictes per damunt de l’odi, la competitivitat i la violència. Ser dona, és aconseguir que homes i dones mirem el món d’una altra manera.

La violència, en totes les seues manifestacions, és un símptoma de malaltia social que mostra situacions d’injustícia i manca de voluntat, manca de recursos i manca de maduresa col·lectiva per resoldre les situacions. Però la violència contra les dones, a més de tot això, mostra la pervivència secular d’un pensament i unes actituds masclistes on el sentiment de propietat cap a les persones femenines, esdevé autèntica neurosi criminal. I ningun país ni cultura ni grup social se’n lliura. En uns llocs maten dones en nom de l’honor dels homes. En altres se les viola i agredeix com arma de guerra per humiliar les poblacións en conflicte i destruir-hi les estructures familiars. En infinites ocasions se les viola o prostitueix per satisfer l’apetit sexual d’uns mascles. I en altres, l’home les agredeix perquè no accepta que ella, la muller que creuen seua, no els pertany. En tots els diversos casos està la consideració de la dona com objecte al servei del seu “amo”. Uns “amos” egòlatres, immadurs, insegurs, repugnants…

Segons el Consell d’Europa, la violència en l’àmbit familiar és la causa principal de mort i discapacitats entre les dones de 16 a 44 anys i provoca més problemes de salut que el càncer. En el món, una de cada tres dones ha sigut forçada a mantenir relacions sexuals o altres abusos, alguna vegada en la seua vida, gairebé sempre per familiars o coneguts. A Espanya l’any 2003 es van quantificar –segons l’Institut de la Dóna- més de 50.000 dones víctimes de delictes o faltes comesos contra elles pels seus companys i la xifra d’agressions que arriben a l’assassinat és realment esgarrifosa.

Qui pot sentir-se aliè al fet? La violència contra les dones empobreix les societats des de tots els punts de vista: econòmic, polític, cultural i humà. Calen mesures urgents entre les quals la penalització a determinats personatges i programes televisius que barroerament trivialitzen el tema i l’utilitzen per audiència o notorietat.

El 8 de març no ha eixit al carrer a reivindicar els seus drets, ha eixit a buscar reserves d’aliments per si de cas, amb la cruel guerra que l’amenaça, arriba la mancança. És a dir, més mancança encara perquè des de fa dotze anys a causa de l’embargament salvatge que patix juntament amb els seus conciutadans, ha vist perdre la vida a centenars de milers de persones, la major part infants, per desnutrició i manca d’atencións sanitàries. I sap que també són centenars de milers les persones d’aquelles terres que cada dia han de recórrer a la caritat estatal per poder menjar.

El 8 de març, un dia com qualsevol altre, marcat per l’ansietat i el temor que ja hi han esdevingut quotidians, reivindicar igualtat és un luxe impensable. La supervivència a l’horror d’una deflagració anunciada, és per a ella l’aspiració màxima. Perquè el 8 de març de 2003, l’aire espés que emana dels pous de petroli d’aquelles terres seues, put a mort de guerra. D’una guerra que, com en totes les altres, de cada cinc víctimes que produïrà, quatre seran persones civils. Ella per exemple.

El 8 de març i cada dia, amb xador, amb vel o a la manera occidental, sota tots els vestits possibles, batega el mateig cor de dona iraquiana. I a tot el món, milions de dones compartim el mateix batec i tremolem quan el poderós Bush i els seus escolans d’amen, Aznar i Blair, proclamen absurdes i criminals plans enganyosament salvadors del món. Perquè eixos plans porten implícit més dolor que el ja sofert, més odi que el ja existent i més accions de venjança dirigides en totes direccions. Perquè eixos plans anunciats fan molta olor a messianisme ridícul i a afanys de domini. Perquè eixos plans contenen a vessar l’olor asfixiant del petroli.

Bush, Aznar, Blair: el 8 de març, totes les dones som dones iraquianes. En el seu esperit i en el nostre només ens cap, cap a vosaltres, el més absolut menyspreu.

Du la por instal·lada a les entranyes i tremola en mirar el cel. Tem l’estruendo dels avions i qualsevol impacte que puga produir-se.

Entre pots d’aliments infantils i muntanyes de joguets de colors, contempla el fill que juga aliè, en una cambra amb pòsters de l’ànec Donald. De tant en tant lllig els teletips de les televisions. Avui no passa res, pensa mínimament alleugerida.

De tant en tant reviu imatges dantesques i soroll de motors que esclafixen. I tem que tornen a passar. Atemptat, accident o sabotatge, tant se val, se sent amenaçada permanentment. Els psiquiatres ja li han dit el que ha de fer. Ho han dit a tota la població: ha d’eixir, ha de parlar, ha de plorar si en té ganes. Però no té llàgrimes, la por i l’angoixa se les han engolit.

Ella es trobava segura en el país més poderós del món que suposava invulnerable. Sabia de guerres per la televisió i les sentia lluny. Ignorava que mitja humanitat considera prepotent, egocèntrica i símbol del capitalisme depredador la política que emana dels diferents governs del seu gran estat. I que molts se’n senten víctimes. Ignorava que tot això conscita rancúnies i l’odi de molta gent cap als Estats Units. I mai no hauria sospitat que Nova Iork, la seua ciutat, veritable mosaic de llengües, ètnies, cultures i religions que conviuen amb tolerància mútua, poguera ser víctima de l’irracional fonamentalisme religiós.

Ara, tot ha sigut somogut. Han sigut somoguts els edificis i la terra, la vida, el cor i les ments de les persones. Ha vist l’horror molt a prop i ha comprovat com és de fàcil fer víctimes innocents. Ella i els seus ho són. Tota la ciutat ho és. Quan l’ànima se li desperta del shock, segurament li demana venjança.

El fill juga tranquil·lament voltat de coloraines i algun ingeni tècnic. El contempla, se l’abraça i amb angoixa mira el cel. Tremola.

És una dona novaiorquina.

És a poqueta nit quan la por l’arrapa més fort. La foscor embolcalla la devastada terra polsosa i engrandix el temor de la dona. Por a la foscor i pànic als llums que travessen el cel. Perquè aquests llums que a la tele, artefacte que ella a penes coneix, semblen castells de focs artificials, són les bombes que cauen en un lloc o altre d’aquell assolat país. Són els llums de les bombes que destrossen i maten.

La dona ho ha sentit dir: dones com ella i criatures han mort. I fuig, fuig sense saber cap a on. La fam li rosega l’estomac i els pits que fins fa poc alimentaven el fillet que du al braç s’han quedat buits.

Més enllà, li han dit també, hi ha bombardejos de menjar. Ella pensa que no ho ha entés bé. Sí, li diuen, avions que llancen menjar acompanyats d’inscripcions que expliquen que allò és un regal dels amics americans. A ella ben poc li importen unes inscripcions que no sap llegir. Tampoc no sap llegir en la seua llengua. Les classes d’alfabetització que clandestinament rebíen algunes dones, impartides per altres dones amb estudis prohibits, no havíen arribat al seu poblat. Al seu poblat només havía arribat la monotonía de l’aïllament, el sotmetiment a la tirania talibana i l’estima al fill. I la lluita callada pel dubtós pà de cada día. Però això era abans, fa uns dies. Ara, al seu poblat ha arribat, a més, el pànic i la incertesa. Més misèria i menys pà. I l’ansia de fugir de les bombes de foc enviades pels amics americans. Bombes que no van per ella, ni per cap altra dona, diuen els qui les llancen i per això quan s’equivoquen i maten els demanen disculpes.

I quan s’acosta la nit, el pànic és més fort i immobilitza els cossos i els esperits. La desesperança és la companya de les hores fosques. I la incertesa i el no entendre res.

Aquella dona ignora que allà a Amèrica, milers de persones van morir en un atempatat de gent que –diuen- s’amaga al seu país. Ella ni sap on és Amèrica ni coneix el nom de Bin Laden. Només sap que ha d’aguantar la fam, la por i el dolor. I amagar les llàgrimes davall la burka.

És una dona afgana.