Articles

Vull saber el nom i cognom dels “mercats”. Vull conéixer la identitat d’eixa cosa que ordena als governs les mesures que han de prendre en relació a l’economia i a les polítiques socials perquè, segons diuen, cal generar-li confiança per tal de poder eixir de la crisi. Els anomenen “mercats” però jo vull saber qui són, qui forma part d’eixa cosa sense nom propi a la que hi ha que tranquil·litzar, la qual se’ns presenta com una entitat fosca xantatgista i especuladora.

Diuen que “els mercats” són les entitats financeres, els bancs. Doncs, demanem que s’identifiquen, que facen públic el nom dels seus directius i grans accionistes i que quantifiquen el total de les seues respectives remuneracions i del seu patrimoni. Que aquestes entitats financeres expliquen cóm utilitzen els seues actius, que informen en quines empreses inverteixen. Que ens aporten la seua comptabilitat real.

“Els mercats” eixes coses fosques de les que tant es parla, em produeixen inquietud. Diuen que cal proporcionar-los confiança per a que ajuden a superar la crisi que ells mateixos van provocar.  Però jo també vull que ells em tranquil·litzen a mi. I estaré tranquil·la quan comprovaré que són absolutament transparents i que les seues inversions són al 100% netes i justes. Quan veja que paguen impostos i taxes acords amb els seus beneficis. Quan refusen de manera explícita i fefaent l’especulació i el xantatge com a manera d’actuar. Sí, vull que em generen confiança. Ja sé que ells són poderosos i jo no. Però des de la meua innocència, diré que molts com jo sí que arribaríem a ser poderosos si actuàrem conjuntament. Un ex futbolista, Eric Cantona, ha proposat una acció mundial contra la banca, animant la població a treure els diners dels bancs el proper dia 7. Però jo el que diría és que cal buscar finançaments alternatius i potenciar la banca ètica que està sorgint ací i enllà. Informem-nos sobre projectes i actuacions de Coop 57 o de la Banca Popolare Ètica i Fiare. I també podem fer-nos clients del consolidat Triodos Banc  que a més d’operar per internet ja té oficines obertes a València.

Ho dic innocentment però convençuda: cal fer front als mercats foscos.

He llegit unes declaracions d’uns joves a propòsit de les mesures anti crisi i m’he fixat en una que deia “no volem viure pitjor del que han viscut els nostres pares“. Gairebé al mateix temps, un informe sobre la petjada ecològica, és a dir sobre els recursos del planeta Terra que gastem per viure com vivim, fa notar que el conjunt de la humanitat necessitaríem l’equivalent a dos planetes si seguim amb el nivell de consum actual. Amb una Terra no en seria suficient però la paradoxa és que no en tenim una altra. És per això que les declaracions del jove que diu que no vol viure pitjor que els pares, cal puntualitzar-les. No és que en un futur immediat tinguem que viure pitjor sinó que és necessari que visquem d’una altra manera. La crisi, precisament, hauria d’haver-se aprofitat com una oportunitat per anar transformant les pautes econòmiques, per canviar la manera de produir i la manera de consumir. L’especulació financera i el consum per damunt de les possibilitats, ha sigut la causa principal de la crisi i en molts casos, el cas valencià per exemple, s’ha afegit la bambolla immobiliària. Doncs bé, no es veu que hom pose mesures per reorientar aquests aspectes. Es vol superar la crisi injectant diners a empreses financeres i que torne la societat del consum excessiu irracional i depredador que hem viscut.

El cas és que eixe mateix consum és el que està esgotant el planeta Terra. I la manera de distribuir els productes també hi contribueix, amb un transport que gasta molta energia, entre altres coses.

Així és que, orientar l’economia en un sentit diferent hauria de ser una prioritat de tots: els responsable polítics, els responsables econòmics i la ciutadania. Per exemple afavorint el consum de productes de proximitat, i promovent les formes netes de produir com l’agricultura ecològica, els productes reciclats, les energies renovables… tot un altre plantejament. I els joves han de saber que no poden viure de la manera consumista que han viscut els seus pares. Ni millor ni pitjor, simplement han de viure de manera diferent.

Amb açò de la crisi he recordat una notícia que aparegué a setembre passat: el Ministeri d’Educació, el Banc d’Espanya i la Comisió Nacional de Valors, van acordar un Pla d’Educació Financera —que els dos darrers havien ja proposat el 2007— a fi d’implantar als centres d’ensenyament un programa que “permeta als joves conéixer i entendre els productes financers, i que els ajude a estar preparats per a enfrontar-se al necessari i complica món de l’economía y les finances“. D’aquesta manera els alumnes de Secundària aprendien que és una hipoteca, un compte corrent, una tarja de crèdit, un pla de pensions o una acció. Se suposa que amb eixos coneixements tindrien més consciència del que són els riscs i les oportunitats financeres i podrien prendre decisions al respecte amb més base.

Saber tot això està bé, però jo l’esmentat Pla d’Educació Financera  no el veig clar. He rellegit el projecte i és vague i no mostra clarament quina és la finalitat  del que proposa. A més, el Pla hauria d’incloure també l’explicació de què és l’especulació financera que ha provocat la crisi, que és l’economia-fem que ens domina i el per què de la submissió dels estats al mercat. A vore com és pot entendre que els mercats (els bancs), causants de la crisi, en vore’s afectats hagen rebut ajudes ingents dels estats per sanejar els seus comptes i ara eixos mercats exigeixen als mateixos estats que els van ajudar, que rebaixen de manera dràstica els respectiues endeutaments si volen rebre els “serveis” que ells els fan.

Hi ha més coses a explicar no previstes en el “Pla d’educació financera”, com per exemple que l’economia podria funcionar d’una altra manera. I incloure ací el que és la banca ètica, el funcionament cooperatiu a nivell de producció i consum, el comerç just, la sobirania alimentària… I concloure que cal canviar els hàbits i les actituds de tots. Que el consumisme voraç i el desenrotllisme depredador en que es basa l’economia vigent, són el veritable problema. I que qualsevol programa educatiu ha d’ajudar a transformar eixa situació.

Els mercats són eixos senyors sense rostre dels que parlàvem la setmana passada. Nom propi tampoc no en tenen, ja ho sabem. Tenen noms genèrics com borsa (i els seus alimentadors com els plans de pensions), bancs, operacions transnacionals…, ves a saber!, tots ells formant part d’allò que diuen sistema financer (que alguns anomenen capitalisme-fem, i especulació financera). Doncs bé, els ciutadans senzills, hauríem d’exigir que els senyors mercats s’identificaren amb noms i cognoms perque ells són els principals causants de la crisi global que patim. Entretant, bo serà que ens informem sobre el seu funcionament i tots els aspectes relacionats amb l’economia global que ens domina, acudint a autors que des de la informació clara, el pensament obert i la mirada ètica, sàpiguen explicar bé les coses a la gent senzilla.

A internet n’hi ha moltes d’explicacions bones i didàctiques sobre el capitalisme financer i la crisi. Però, clar, també n’hi ha de confuses i dolentes. Jo recomane una faula que circula per Google amb el títol “Deudas y burros” i uns vídeos de Youtube: “La crisis en cinco minutos” y “El origen de la crisis financiera. Explicaciones de la familia Plata”.

Pel que fa als llibres que tracten el tema, no sempre són fàcils de llegir per la gent senzilla. A mi m’agraden els que juntament amb l’explicació proposen coses a fer. Com un de Susan George, “Sus crisis, nuestras soluciones”, publicat per Icaria. O un altre molt curtet publicat per ATTAC que, a més, pot baixar-se d’internet que es diu “La crisis financiera. Guia para entenderla y explicar-la”, escrit per Juan Torres López. I ben senzill i clar és el llibre d’Arcadi Oliveras publicat per Angle Editorial, “Aturem la crisi. Les perversions d’un sistema que podem canviar”.

I bé, mentre recomane lectures se m’acaba l’espai d’aquesta columna. No sé si en faré una altra titulada “Senyors mercats (3)”. En qualsevol cas, bo serà estar a l’aguait, mirar les propostes dels autors esmentats i començar a aplicar-les. Entre altres, les que fan referència a la banca ètica, la de veritat,  com “Triodos”, “Fiare”, “Oikocredi”, “Coop 57” o “Acció solidària contra l’atur”, sense oblidar les propostes que afavoreixein la sobirania alimentària i el consum responsable.

“Els mercats envien un avís“. “Cal tranquilitzar els mercats“. “Els mercats demanen mesures…” “Els mercats no es fien de…“. Frases com aquestes són repetides cada dia pels mitjans de comunicació. I el món tremola quan “els mercats” dictaminen. Els governants dels diferents estats diuen “als seus peus, senyors mercats” i imposen mesures que paguem els ciutadans.

Però, qui són els senyors mercats? On estan? Quina cara tenen? No havíem quedat que la crisi econòmica que patim estava produïda per fallides dels mercats? No havíem quedat que havia que regular els mercats? Ai senyor, quin embolic!

Anem a vore si ens aclarim: el mercat de què tant es parla és el financer (ni el Mercat Central ni els “mercadillos”, ja ho sabeu) així és que els “senyors mercats” són els qui dirigeixen i executen les operacions borsàries i les bancàries, fan els prèstecs i les grans compres i les grans vendes. Són els que posen i/o retiren diners a les empreses, els que fan els canvis de monedes, els que financien activitats dels particulars i dels governs… I ningú no regula les operacions que fan, ningú no els controla. Per això especulen. “L’especulació és el cor de l’activitat financera, canviaria o borsària, no és una excrecència del sistema“, diuen economistes com Joaquin Estefania. A més, els senyors mercats han fet operacions per damunt de les possibilitats, amb diners que no tenien. Fins que la cosa va fer, “plaf“. Ai mare! I ara què? Si els senyors  mercats no tenen diners no poden fer préstecs i si és així ningú no podrà ni fer activitats econòmiques, ni pagar els deutes i serà una catàstrofe perquè tothom, particulars i públics, estan endeutats. I els estats han anat tots corrent a subvencionar els senyors mercats amb diners que prèviament havien obtingut d’ells mateixos. Amb la qual cosa encara s’hi han endeutat més. Però els senyors mercats ara diuen als estats “No volem que tingueu tant de deute, heu de reduir el dèficit si no, no vos deixarem més diners“. I si no deixen diners, ¿com es pagaran les pensions, la sanitat, l’educació, etc? Així és que els senyors mercats, a més d’especuladors són xantatgistes, ja ho veieu. En fi, que haurem de continuar la setmana que ve parlant dels senyors mercats.

Seria trist i denotaria una bona dosi d’estupidesa humana i manca de responsabilitat política, que l’actual crisi no fóra aprofitada per repensar el model econòmic i per introduir, localment i globalment, noves maneres de produir i de consumir.

Tots els experts estan d’acord que el que ha provocat la crisi actual és el funcionament del propi model econòmic neoliberal. S’ha comprovat que allò que s’anomena llei del mercat (oferta i demanda) no regula ni la demanda ni l’oferta perquè el consumisme, que és la base del sistema, allò que ha causat és l’endeutament extremat del consumidor i la producció d’excedents invendibles per part dels productors.

S’ha comprovat que el bluf de l’economia financera basada en la circulació de capitals ficticis que no responen a productes concrets, acaba esclatant i que l’economia especulativa, a més d’immoral, enriqueix alguns i empobreix definitivament uns altres. Tot això s‘ha vist però s’ignora a l’hora de buscar-hi solucions perquè el que s’està fent des dels governs va en la línia d’activar allò que ha causat la crisi: d‘una banda pretenen reactivar l’economia financera injectant milions de diners als bancs i d’altra busquen activar el consumisme (fer que la gent gaste innecessariament) amb les ajudes a l’automòbil i a d’altres productes que no són bàsics. Convé recordar que la General Motors que ara ha fet fallida, ja pels anys 20 del segle passat va produir molts excedents i un dels seus directius, Charles Kettering, va ser el primer a elevar el consumisme a categoria: dissenyà un campaya publicitària molt agressiva per aconseguir que els propietaris se sentiren descontents amb els vehicles que ja posseïen i el canviaren. I la General va introduir el canvi de model de cotxe cada any.

L’altre error de conseqüències fatals és el de voler retornar a la construcció voraç el seu paper de motor (fals i generador de bambolles) de l’economia. Al País Valencià és extremadament greu que molts municipis vulguen construir: en previsió hi ha 800.000 vivendes noves. Això és entropessar amb la mateixa pedra.

Tots els experts coincideixen a dir que la solució a l’actual crisi econòmica encara està lluny. I entretant van aportant-se un seguit de mesures per mirar de pal·liar-la. Però més enllà de l’encertat o no de les mesures i amb el convenciment que cal actuar d’urgència, el que sobta és que allò que es pretén com a final de la crisi és tornar a la situació anterior, és a dir, al sistema econòmic que l’ha provocada. Per exemple, que es torne a construir molt, que es tornen a vendre molts automòbils, que el consum esdevinga una altra vegada excessiu. Sabem ben bé que l’actual economia capitalista està basada en el consumisme. I el consumisme ha sigut fomentat a partir de la creació del “consumidor insatisfet”. El fet ja és antic, té els seus origens allà els anys 20 del segle passat. Ho explica Jeremy Rifkin en el llibre “El fin del trabajo”: “… la General Motors ja havia iniciat la introducció del canvi de model cada any en els seus cotxes i va iniciar una campanya de publicitat molt agressiva dissenyada per fer que els propietaris se sentiren descontents amb els vehicles que ja posseïen” i en eixa línia altres autors remarcaven: “Si no convencem la gent perquè compre i compre de manera compulsiva, tota la caravana d’automòbils, els aparells més diversos, les cigarretes, les barres de llavis i els congeladors elèctrics, tot quedarà bloquejat“.

Doncs bé, ara sofrim les conseqüències d’eixe plantejament, ja antic, que portat a l’extrem que hem viscut ens ha dut a una economia ficció que ha creat la crisi econòmica i social actual. Amb l’agravant que per a funcionar com ho ha fet, ha hagut de crear, a més, una crisi mediambiental amb problemes extraordinariament greus sobre el planeta Terra.

Així és que es necessari canviar les regles del joc econòmic la qual cosa requireix un canvi de mentalitat i un nou compromís ètic.

Durant la setmana passada es van produir tres reunions mundials i de totes tres se n’ha parlat poc. Només Davos ha merescut alguna crònica però poques anàlisis. I les cròniques diuen que en aquell Fòrum d’èlites, que aplega els líders financers, els gurús de la globalització i molts polítics del món, tots estaven preocupats.”Tot el món ha perdut a Davos”, va dir Kishore Mahbubani, degà de l’Escola de Polítiques Públiques de Singapur. “Ningú no sembla tenir una clara comprensió de com és de gran aquesta crisi i del que hauríem de fer per eixir-ne”. “Cal realitzar un nou examen de tot el sistema mundial per veure el que va sortir malament, i ningú aquí està encara preparat per sol licitar aquest tipus de qüestions fonamentals a Davos”. Klaus Schwab, fundador del Fòrum demanava una transformació dels sistemes mundials de la banca i una regulació dels sistemes financers, mentre la Roach The Associated Press deia: “Tots han comés errors: Wall Street ,les agències de qualificació creditícia, els bancs centrals, els polítics, tots.”

Entretant a Belém (Brasil), unes 100.000 persones assistents al Fórum Social Mundial coincidien a manifestar que “el deu mercat ha fet fallida” i que la globalització tantes vegades denunciada en aquest Fòrum ja mostra la seua cara pitjor. Alhora advertien que “se segueix afrontant la crisi amb les mateixes eines que la van provocar”.

A Madrid, els representants dels 120 països assistents a la RANSA (Reunió d’Alt Nivell sobre Seguretat Alimentària) manifestaven la seua preocupació per la fam que afecta el món. Si actualment passen fam 963 milions de persones, amb la crisi financera, alimentària i de combustibles, prompte arribaran a ser-ne 1.000 milions.

En fi, ja és hora de que els entusiastes de la globalització econòmica canvien de chip.

Farà uns dotze anys vaig llegir unes declaracions d’ Umberto Ecco on deia que si els xinesos usaren paper higiènic com l’usem els occidentals, prompte arribaria un moment que no hi hauria prou arbres al món per fer tot el paper necessari. I si jo ara recorde eixos comentaris és perquè del darrer “Informe sobre l’estat del món” que anualment realitza el Worldwatch Institut, gairebé es pot deduir que el moment ja ha arribat. El Worldwatch és un prestigiós organisme independent de recerca, que treballa per una societat justa mediambientalment sostenible.

La situació és la següent: éls països desenvolupats hem assolit un nivell de consum tan alt que fem minvar enormes quantitats de recursos naturals i energètics, alhora que provoquem una gran quantitat de contaminació i residus de tot tipus. Si la situació s’ha pogut mantindre molt de temps i el consum ha pugut anar pujant, és perquè la major part de la humanitat, en situació de desenvolupament, no ha accedit al mateix tipus de vida i per tant no ha consumit. Però en l’actualitat l’Índia i la Xina estan protagonitzant unes transformacions econòmiques tan impressionants que estan afegint-se al món industrialitzat com a grans consumidors de recursos i com a contaminadors d’ecosistemes interiors i exteriors. Perquè, clar, havent assolit un nivell de desenvolupament econòmic remarcable, el model de consum que estan seguint és el nostre, el de la societat consumista depredadora amb els bens de la Terra. Qui els ho pot negar si els ho hem ensenyat nosaltres…? Amb l’agravant que ells en són més: 1.297 milions d’habitants a la Xina i 1.080 a l’Índia, mentre que a Europa en som 457, al Japó 128 i als EUA, 294.

La situació és ben seriosa. Ho vam poder comprovar la setmana passada en la presentació, organitzada per AVEADS, del llibre sobre l’estat del món amb l’Informe esmentat més amunt, que cada any edita UNESCO Catalunya. Llegiu-lo.