Carme Miquel

Hi ha notícies impactants que de tant en tant es repeteixen. Com la d'un joc que feien uns xiquets palestinians tot imitant un atac suicida. Algú d'ells representava l'atacant, els altres representaven les víctimes i tots morien en aquell joc infantil. Ho vaig comentar en aquest mateix espai fa uns anys. Ara acabe de llegir una notícia semblant però referida a xiquets paquistanesos. I no és estrany, els menuts sempre juguen a imitar els grans i en aquest cas, allò terrible és l'objecte de la imitació.

Però fa pocs díes, quan encara em sentia impressionada per aquest fet, vaig llegir que en Paquistà havíen rescatat uns xiquets que havien sigut reclutats per cometre atemptats suicides. Si afegim que en diversos països, bàsicament africans, hi ha xiquets soldat que serveixen com detectors humans de mines i d'altres que participen en altres tipus de missions amb resultat de mort, conclourem que l'horror al que hom pot arribar sembla no tindre límits. Perquè sí terrible és la violència en general, la que es relaciona amb criatures resulta ilimitada, esgarrifosa.

I nosaltres, tan tranquils. Vull dir que saber eixes coses sembla que no ens impressiona, que ens refugiem en allò de "com que jo no puc fer res..." Però és terrible i mostra d'una crueltat màxima. Diguem-ho al menys, denunciem-ho. Demanem la intervenció internacional per acabar amb eixa violència sobre els infants!

I que s'incidisca també sobre totes les violències que en major o menor grau els afecten, a nivell mundial i a casa nostra. Perquè hi ha maltractaments de diferents signes i un d'aquests que es dona també en el nostre món "civilitzat" és el que es manifesta en casos de pederàstia coneguts, molts dels quals relacionats amb la pornografia infantil, als que no sembla donar-se suficient importància.

El món dels xiquets i xiquetes hauria d'ocupar el màxim d'atencions, públiques i privades: la seua protecció, la seua educació, la seua felicitat. I tota la societat hi hauria d'implicar-se començant per oferir-los uns valors positius universals, com ara el de l'autoestima, el del respecte, el de la col·laboració, el de l'esforç personal i el de l'esperit crític entre altres. I aportar-los aliments correctes, tant materials com per a l'esperit i la intel·ligència. Però de vegades se'ls ofereix menjar-fem, tant per al seu estòmac com per al seu cervell.

Camps: Educació, Infants, Violència. | Enllaç permanent

La darrera ocurrència de Fontdemora d'eliminar les línies en valencià a favor d'una suposada distribució igualitària del temps escolar dedicat a les llengües, és antipedagògica. I per explicar-ho començaré manifestant que, si normalitzar l'ús de la nostra llengua en els àmbits socials respon a raons de justícia, la introducció del valencià a l'ensenyament respon, sobretot, a raons pedagògiques. I pedagogia és el que el Conseller no fa, a pesar que coneix els resultats de les investigacions realitzades que proven que és l'ensenyament en valencià el que aporta millors resultats. L'alumnat de les línies en valencià (PEV i PIL) aprèn les dues llengües oficials fàcilment, mentre que els alumnes de línies amb més poca introducció de la nostra llengua, no domina —generalment— el valencià ni el seu coneixement del castellà és millor que el que tenen els alumnes de les línies valencianes.

Doncs bé, en una situació de fracàs escolar generalitzat com és el de la Comunitat Valenciana ¿quin sentit té suprimir, precisament, aquells aspectes del model escolar que funcionen bé? Perquè cal afegir que els alumnes que dominen les dues llengües oficials, estan molt més preparats per aprendre'n d'altres. I això és el veritable plurilingüisme.

En el cas valencià, ensenyar anglés només serà eficaç si es parteix d'un bon domini de valencià i castellà. I per dominar valencià és imprescindible que des de l'inici de l'escolaritat, l'alumnat tinga molt de temps per treballar-lo i practicar-lo. Perquè cal saber que les llengües s'aprenen també fora de l'escola, en els contextos socials. I preguntem-nos: quants espais televisius de totes les cadenes que l'infant pot vore li permeten escoltar/ practicar valencià? Quantes revistes infantils? Quants espais publicitaris? Quants viedeojocs? Quants espectacles? El desavantatge per al valencià és impressionant i això és precisament el que haurà de compensar l'escola. Per això, la suposada distribució equitativa del temps dedicat a llengües és una falàcia.

La pedagogia demana precisament el contrari del que proposa el Conseller. Reajustar els models bilingües actuals sí que calia, però amb més i millor valencià i no menys.

Camps: Educació, Llengua, Política autonòmica. | Enllaç permanent

El 5 de maig comença el periode de matriculació dels xiquets i xiquetes que inicien la seua escolarització. I, com cada any des d'en fa molts “Escola Valenciana” realitza una campanya sota l'eslogan "Matricula en valencià". Es tracta d'una campanya dirigida a pares i mares, senzilla i explicativa que anima a inscriure les criatures en els Programes d'Ensenyament en Valencià (PEV) o en els Programes d'Immersió Lingüística (PIL) La recomanació que hi fa no és banal: aquests dos programes, on la nostra llengua té una presència preponderant, són els únics que garantixen que en acabar l'escolaritat bàsica, els xiquets i xiquetes dominaran per igual les dues llengües oficials. Mentre que en altres programes on el valencià és només una assignatura i té poca presència en la resta de matèries, el bilingüisme no està garantit perquè el domini de valencià serà deficitari.

La mateixa Conselleria d'Educació ha realitzat investigacions que confirmen que els alumnes dels programes en valencià obtenen més bons resultats en valencià, castellà i anglés. Perquè aprendre de manera primerenca dues llengües, prepara i afavorix l'aprenentatge d'una tercera i d'altres.

Però n'hi ha més: coneixer llengües és obrir la ment, és coneixer cultures i aprendre a respectar-les i estimar-les. I en el procés d'aquest coneixement, no es pot desaprofitar el bagatge i les possibilitats que aporta l'aprenentatge i ús del valencià que és la llengua pròpia dels valencianoparlants i la llengua pròxima dels no valencianoparlants. Per això mai no entendré els arguments d'algun pare o mare —que actualment en són ben pocs, per cert— que desitjaria que els seus fills no dominaren el valencià. És com si, tenint la possibilitat d'utilitzar els dos braços, volguérem que els nostres fills n'utilitzaren només un. O com si volguérem que només conegueren un programa de l'ordinador quan hi ha possibilitats d'utilitzar-ne més.

I per tot això que acabe d'esmentar, l'administració valenciana no hauria de fer ni un pas endarrere i sí molts passos endavant en la potenciació del coneixement i ús de la nostra llengua. És la seua obligació.

Camps: Educació, Llengua, Política autonòmica. | Enllaç permanent

Resulta curiós la unanimitat amb què tota la gent manté per als xiquets i xiquetes el mite dels Reis Mags. Persones de qualsevol lloc i condició solem mantindre una mateixa actitud al respecte: procurar que les criatures conserven la creença en tot el que suposa la festa dels reis. I per a això hom actua amb una sèrie de complicitats com ara avisar-se quan s'està parlant del tema i hi ha xiquets davant, recrear la història i intentar aportar-li versemblança, parlar-ne... Fins i tot, els mitjans de comunicació hi mantenen el joc incorporant els actes i l'ambient del Dia de Reis als noticiaris que infomen de la realitat diaria i dotant la informació del mateix llenguatge i tractament que les altres notícies.

A què es deu tant de consens i tanta complicitat? A la pràctica d'un costum? A la necessitat de connectar amb la pròpia infància de cadascú? Al gust per "fer teatre"? A una consciència real de defensa dels drets i de les il·lusions dels infants? De tot n'hi haurà, supose, però jo voldria incidir en aquest darrer aspecte. Perquè si tothom respectara el món infantil i fórem conscients de les necessitats de xiquets i xiquetes per al seu creixement físic i psíquic, moltes coses hauríem de canviar en la nostra societat, tant a nivell individual i familiar, com a nivell d'actuacions cíviques i de polítiques institucional. A nivell individual, cada persona procuraria no ser un mal exemple per a les criatures i mantindria actituds respectuoses amb les ciutats, amb el medi ambient, amb l'altra gent... A nivell familiar s'organitzaria el temps i la convivència pensant en els xiquets (que no en els seus capricis) i en la seua educació i felicitat. D'altra banda hi hauría moviments cívics que reivindicarien un món més adequat als infants i les polítiques públiques dissenyarien espais infraestructures i activitats, afavoridores de l'educació. I el consumisme no seria la base sobre la que s'organitza tota la vida, com ara passa.

Hauriem de parlar més de tot açò. Per començar tinguem clar que els xiquets i xiquetes necessiten afecte, necessiten jugar i aprendre, necessiten l'exercici físic i moure's amb llibertat i seguretat, necessiten imaginar, i crear. I cal que els adults siguem per a ells i elles uns bons models.

Camps: Educació, Infants. | Enllaç permanent

Fa uns deu dies, Escola Valenciana va fer públic el seu "Informe de Matriculació a les escoles per al curs 2010-2011". Tot i haver-se reflectit en alguns mitjans de comunicació les dades que s'hi van presentar, en repetiré algunes per allò que tenen de significatives. La més important és que, segons l'estudi realitzat el 61'2% de les famílies que han matriculat alumnes de 3 anys per al curs que ve, haurien triat l'ensenyament en valencià si hagueren tingut aquesta opció. Allò greu és que molts no n'han tingut la possibilitat perquè no n'hi ha hagut suficient oferta i molts xiquets es quedaran sense seguir el programa d'educació bilingüe que més els facilita l'aprenentatge de les dues llengües oficials i millor els prepara per a l'adquisició d'altres idiomes. I aquest plantejament possitiu de l'ensenyament en la nostra llengua, és indiscutible, si es fan les coses bé. El Conseller d'Educació diu que ha optat pel multilingüisme i proclama a tort i a dret les bondats d'aprendre llengües estrangeres, com l'anglés o el xinés. I això està bé si eixe aprenentatge no va en detriment de l'aprenentatge de les llengües pròpies. Perquè a partir de l'ensenyament en valencià i amb les metodologies adequades, es poden aprendre altres idiomes. Però la Conselleria, en molts casos està reduint, de manera equivocada, l'horari de valencià per introduir el d'altres matèries i això és inacceptable des del punt de vista pedagògic i des del punt de vista de compliment de la Llei d'Ús i Ensenyament. I també des del punt de vista de ser i sentir-se valencians.

L'ensenyament en valencià aporta les eines per a un bon desenvolupament intel·lectual, per a ampliació de l'horitzó cultural i per exercir l'autoestima col·lectiva. Aspectes intel·lectuals, culturals i afectius necessaris per al progrés induvidual i social. No és poden conéixer i esrimar altres llengües i cultures si es menysprea la pròpia. Fa l'efecte que la Conselleria, reduint al 33% l'oferta d'ensenyament en la nostra llengua ha entrat en una etapa de menyspreu.  I això és molt greu.

Camps: Educació, Llengua, Política autonòmica. | Enllaç permanent

En el pati d'una escola hi ha un xiquet insultant uns altres. La mestra el reprén i ell contesta "Si això ho diuen a la tele, la Belen Esteban i tots eixos...!". La tele ofereix mals exemples que dificulten molt la tasca educadora i la mestra demana a les mares dels seus alumnes que eviten eixe tipus de programes. Però una li diu: "Per això dels insults, no se sofoque que els polítics també els diuen. ¿No és el President de la Diputació de València qui ha dit 'gilipolles' a uns mestres i l'Alcaldessa de València qui ha insultat repetidament en públic a Zapatero i altra gent?".

La mestra es pregunta què pot fer per crear un bon clima a la classe si els xiquets tenen tants i tan mals models a imitar i pensa si tota eixa onada de mala educació, manca de respecte i grolleria que els alumnes valencians presencien, no tindrà a vore amb el baix rendiment escolar ja que a més dels personatges esperpèntics coneguts, també hi  veuen uns polítics valencians que donen mal exemple. Mal exemple en això dels insults i en el seu permanent i ostentós negativisme i qüestionament continuat a normes vingudes del govern central. Tot l'afer de la ciutadania en anglés i el refús, evidenciat i proclamat, a acceptar les normes ministerials sobre el Cabanyal en són, entre molts altres, exemples d'uns fets que creen en els xiquets un estat d'opinió favorable a l'objecció escolar i a la negativitat quan la cosa no interessa.

És clar que Font de Mora diu que la culpa de que els escolars valencians siguen els de més baix rendiment de tota Espanya és del Ministeri d'Educació. I amaga que la seua Conselleria té totes les competències en ensenyament, que el responsable de la política educativa valenciana és ell.

La mestra esmentada sap que el rendiment escolar depén de molts factors. La família n'és un molt important. Però és també determinant el sistema de valors que capten  els alumnes a través dels models de comportament de personatges públics i a través del clima social existent, així com de les propostes que reben del món econòmic i del polític. I des d'aquests sectors, és sobretot crispació i banalitat el que els arriba.

Camps: Educació, Política autonòmica. | Enllaç permanent

Amb açò de la crisi he recordat una notícia que aparegué a setembre passat: el Ministeri d'Educació, el Banc d'Espanya i la Comisió Nacional de Valors, van acordar un Pla d'Educació Financera —que els dos darrers havien ja proposat el 2007— a fi d'implantar als centres d'ensenyament un programa que "permeta als joves conéixer i entendre els productes financers, i que els ajude a estar preparats per a enfrontar-se al necessari i complica món de l'economía y les finances". D'aquesta manera els alumnes de Secundària aprendien que és una hipoteca, un compte corrent, una tarja de crèdit, un pla de pensions o una acció. Se suposa que amb eixos coneixements tindrien més consciència del que són els riscs i les oportunitats financeres i podrien prendre decisions al respecte amb més base.

Saber tot això està bé, però jo l'esmentat Pla d'Educació Financera  no el veig clar. He rellegit el projecte i és vague i no mostra clarament quina és la finalitat  del que proposa. A més, el Pla hauria d'incloure també l'explicació de què és l'especulació financera que ha provocat la crisi, que és l'economia-fem que ens domina i el per què de la submissió dels estats al mercat. A vore com és pot entendre que els mercats (els bancs), causants de la crisi, en vore's afectats hagen rebut ajudes ingents dels estats per sanejar els seus comptes i ara eixos mercats exigeixen als mateixos estats que els van ajudar, que rebaixen de manera dràstica els respectiues endeutaments si volen rebre els "serveis" que ells els fan.

Hi ha més coses a explicar no previstes en el "Pla d'educació financera", com per exemple que l'economia podria funcionar d'una altra manera. I incloure ací el que és la banca ètica, el funcionament cooperatiu a nivell de producció i consum, el comerç just, la sobirania alimentària... I concloure que cal canviar els hàbits i les actituds de tots. Que el consumisme voraç i el desenrotllisme depredador en que es basa l'economia vigent, són el veritable problema. I que qualsevol programa educatiu ha d'ajudar a transformar eixa situació.

Camps: Crisi econòmica, Educació. | Enllaç permanent

Per primavera, els caps de setmana són dies de Trobades. Trobades d'escoles en valencià, vull dir. Per això ja fa uns quants dissabtes i diumenges que en diversos pobles i ciutats les notes de la música s'ajunten amb les veus de milers i milers de xiquets i adults per celebrar grans festes a favor de la nostra llengua.

Són ja 25 anys des de les primeres Trobades. Molts anys mostrant en el carrer un model d'escola, que des de l'autoestima i el conreu del valencià, estima i coneix altres llengues. Que se sent implicada en un món intercultural i que fomenta el plurilingüisme tot partint del coneixement i ús de la pròpia llengua. L'escola valenciana no pretèn restar sinó sumar i es considera amb el dret i l'obligació d'aportar la pròpia cultura a la cultura universal.

És ben senzill. Només cal actuar en conseqüència. Ho dic pel govern valencià i pel propi Conseller d'educació que, tot i sabent dels bons resultats de l'educació bilingüe que s'aplica en l'escola en valencià —perquè des de departaments de la seua Conselleria se n'han fet estudis que ho demostren—, no aporten els mitjans que calen per afavorir aquest model d'ensenyament. Més bé el contrari: parlen de multilingüisme i en fan plans que, en compte d'afavorir l'aprenentatge i ús del valencià com a punt de partida ineludible per a un multilingüisme correcte, minimitzen l'ús de la nostra llengua i el dificulten.

Les Trobades, un any més, proclamen que l'escola que representen és l'única vàlida per a tots els valencians perquè és l'única que garanteix el domini de les dues llengües oficials. A partir d'ací, es poden conéixer altres llengües, sempre que hom pose els mitjans necessaris.

Les Trobades, que ens fan present un model òptim d'escola valenciana, també ens fan presents les persones que l'han fet possible. Dissortadament enguany hi haurà dues absències importants. Pep Bas, de La Marina Alta, i Empar Granell, de la Vall d'Albaida, MESTRES, amb majúscula, capdaventers en l'ensenyament en valencià, ens han deixat aquesta primavera. Eren amics estimats i ens entristeix la seua absència. Tenim no obstant el seu legat: les escoles en valencià i les Trobades, són, en gran part obra seua.

Camps: Educació, Gent nostra, Llengua. | Enllaç permanent

La polèmica sobre la prohibició del vel en els centres d'ensenyament requereix consideracions diverses: D'una banda hi ha el dret a la llibertat religiosa el qual implica que cap símbol religiós, ni creus ni estrelles de David ni altres, ha de presidir els llocs freqüentats per tot tipus de gent com ara oficines administratives, espais d'ensenyament, o centres hospitalaris.  Però ja en aquest cas podem entrar en col·lisió amb organismes que es declaren confessionals però que estan obligats a atendre qualsevol persona, com per exemple els centres educatius concertats i els hospitals. Tot i que la propietat i gestió dels mateixos puga ser de grups religiosos, si són oberts a ciutadans en general i han d'acollir tot tipus de persones, no haurien de fer ús públic dels seus símbols, per respecte als qui no els reconeixen. Però ho fan: collegis concertats i hospitals catòlics, fan ostentació del seu caràcter religiós.

Hi ha, d'altra banda, l'ús individual de símbols religiosos. Gosaria algú prohibir les creus i medalles que un alumne portara penjats al coll? Segurament no, jo no ho faria. Però en aquest cas tampoc no s'hauria de prohibir el vel islàmic ni la kipá jueva ni el turbant sij, si es dona el cas. Perquè si és així també caldria impedir l'entrada a la Universitat d'una monja catòlica que, vestida com a tal, hi anara a estudiar.

Ara bé, un cas diferent és el del professorat  o persones amb autoritat o influència sobre un grup de gent.  ¿Podrien dur vel, turbant, creus o kipá quan fan classe? Si es diu que no, una monja o un religiós amb hàbits, per exercir la docència haurà d'usar una vestimenta laica. Les normes han de ser les mateixes per a tots.

Però hi ha altres consideracions que no són religioses, com la de que ningú no ha de dur la cara tapada. Ni burkes, ni passamuntanyes ni cascs complets quan no són necessaris. La seguretat i la comunicació humana necessiten del gest, que ens puguem reconéixer, que ens puguem mirar.

Finalment, el respecte cap a un centre d'ensenyament  i la tasca que s'hi fa, exigeix que els usuaris no porten elements de distracció per a ells o els altres. I amb freqüència, gorretes i altres complements o vestimentes han servit per a  la desviació dels objectius que en aquell lloc s'han d'acomplir. També això cal tenir-ho en compte.

Camps: Drets Humans, Educació, Religions. | Enllaç permanent

Fa uns dies, Sevilla i Granada reunien desenes de milers de joves en sengles "macrobotellots". Entretant a València, en Falles, molts espais públics es convertien en llocs on molta gent jove consumia alcohol. I el mateix ocorre en moltes ciutats: la pràctica de l'anomenat "botellón" és generalitzada. I preocupant.

Darrerament vaig veure un reportatge sobre estudiants espanyols que estan a Europa amb beques Erasmus. El reportatge se centrava en les festes freqüents que organitzen en les cases que comparteixen. Abastir-se d'alcohol era la primera tasca i consumir-lo era l'objectiu fonamental. A la pantalla mostraven, com qui mostra un trofeu, la quantitat de beguda adquirida i feien aquell riure que volia ser transgressor però que resultava estúpid. El mateix riure i comentaris ximples que feien els joves del macrobotellot de Sevilla quan les càmeres els entrevistaven.

La ingesta abundant d'alcohol, per a molta gent jove, s'ha convertit en una finalitat. Perquè en aquesta societat consumista que vivim, consumir no és només un mitjà per aconseguir alguna cosa, sinó un hàbit que ha esdevingut objectiu, al marge dels seus resultats. Per als qui practiquen l'alcoholisme en grup, només el fet de beure ja compleix una funció: és fer "allò que toca fer" i en conseqüència se suposa que dóna prestigi, que ajuda a la integració en el grup d'iguals. Alhora que també es planteja, segurament, com un element de rebel·lia front allò establert. I és ben trist perquè ens mostra una gent jove sense criteris, sense valors, dòcil amb el món que fa negoci amb el seu oci, per molt que creguen o vulguen mostrar el fet com trencador.

La situació és molt preocupant perquè ens fa vore  un ample sector de joves alienats, irresponsables, que ignoren els riscs i no valoren la seua salut. Una gent sense objectius ni imaginació. És per això que urgeix aportar-los uns altres paràmetres de vida, uns altres models i referents per al seu oci. I refusar els models públics negatius com el d'Uriarte, diputat i President de "Nuevas Generaciones" que va provocar un accident quan conduïa amb el doble d'alcoholèmia permesa. Però el PP, en boca de Rajoy i amb aplaudiments de molts, li aportà públicament el seu suport. Una irresponsabilitat més d'aquest partit.

Camps: Educació, Joves. | Enllaç permanent

Vull referir-me a un pacte educatiu més enllà del que ha proposat el ministre Gabilondo, a un pacte des de la societat, des del món extern a les institucions escolars. El pacte que pretén el ministre, és important, no ho dubte. Ho és perquè cal una reforma de molts aspectes de l'estructura educativa i calen nous enfocaments adaptats a les noves realitats, en tots els nivells d'ensenyament. Cal una revisió dels objectius que hom preten i una adequació dels mitjans per fer-los possible. I per arribar a bon port, és molt convenient un pacte entre el govern, els grups polítics i la comunitat escolar.

Però no podem obviar que, més enllà de l'estructura escolar, i dels resultats acadèmics que acreditaran la formació i els nivells de saviesa dels nostres estudiants, hi ha en la societat tot un sistema de valors i uns hàbits de vida, que incideixen de manera important en l'educació de la gent jove i estan íntimament relacionats amb l'èxit o el fracàs escolar. Però, sobretot, es tracta d'uns valors i uns hàbits que defineixen el ser persona i condicionen les relacions humanes. I hem de dir que aquest sistema de valors que transmet la societat és un sistema ben devaluat.

Per això crec que cal un pacte que incidisca en diferents àmbits. D'una banda en l'àmbit de la família. Un pacte per afavorir la conciliació de la vida laboral i familiar i per aportar formació als pares i mares a fi que exercisquen de manera òptima com a tals.

Cal un pacte dels mitjans de comunicació per tal que eliminen dels seus continguts tot allò groller. Per tal que els models que ofereixen, no siguen els d'aquells  personatges amorals, o ignorants convertits en "famosos". Perquè deixen d'utilitzar el morbo i l'engany. Perquè transmeten una imatge digna de la dona, perquè siguen capaços d'aconseguir lectors i audiències, sense degradar els nivells ètic i cultural.

Cal un pacte pel bon ús generalitzat de les noves tecnologies i perquè no en siga possible un ús pervers.  Cal un pacte en el món polític, per les bones maneres i per l'honradesa. Cal un pacte ciutadà per l'adopció de formes de vida no alienants, per afavorir entre la gent jove la cultura i l'oci creatiu. Cal un pacte educatiu a tots els nivells, perquè ens alcança a tots la responsabilitat.

Camps: Educació. | Enllaç permanent

Jo crec que deu haver molt poques escoles públiques que mantinguen la creu com a símbol visible. Des que amb l'aprovació de la Constitució es va fer efectiva la llibertat religiosa, - i moltes escoles ja abans- la majoria de centres van enretirar de l'espai públic les simbologies religioses (també les polítiques) amb la qual cosa es finiquitava el nefast nacionalcatolicisme, que doctrinàriament havia dominat el món de l'ensenyament fins ben entrada la transició política.

Tal vegada en algun centre públic, hi ha hagut persones remises i hi han conservat la creu fins l'actualitat. Si és així, incompleixen la Constitució i no respecten el dret a la llibertat religiosa. Perquè l'escola pública és l'escola on han de poder anar i ser respectades totes les persones, creients o no o pertanyents a qualsevol religió. Imposar uns símbols d'una religió concreta i ignorar els de les altres o menysprear simbòlicament els no creients, suposa marginar les opcions personals diferents.

Pel que fa a les escoles privades que no reben subvencions públiques i tenen un ideari religiós, és evident que els qui hi assisteixen, paguen el seu ensenyament i, si més no, no refusen l'esmentat ideari. És lògic per tant, que utilitzen en els seus espais –que són espais privats- els símbols que els identifiquen. Però un cas diferent el constitueixen les escoles concertades, que són sostingudes amb els diners de tots. Aquestes haurien de regir-se pels mateixos plantejaments que els centres públics ja que, per llei, estan obligades a admetre tot l'alumnat seguint els mateixos criteris que l'escola pública. No obstant, en el moment actual, els col·legis concertats poden dotar-se d'un ideari religiós i, en conseqüència, poden exhibir públicament els símbols corresponents. Per als qui no comulguen amb l'esmentat ideari, es plantegen dues opcions: d'una banda, si s'escolaritzen en aquests centres i cada dia conviuen amb aqueixa situació de confessionalitat, viuen una coacció permanent. D'altra banda, la confessionalitat actua també com un important element dissuasori per a que no acudisquen a eixos centres els qui no vulguen acceptar el seu ideari i símbols, produint-se així, una injusta selecció de l'alumnat.

Camps: Educació, Religions. | Enllaç permanent

Sembla impossible que un adolescent puga cometre delictes tan greus com els que anem coneixent. Esborrona el grau de crueltat i la depravació que comporten fets com les violacions en grup i altres de caire semblant, realitzats per joves estiguen o no dins de l'edat penal. Però, sobretot, és preocupant que no es realitze una reflexió en profunditat sobre aquest fenòmen que ja ve de temps i que ens mostra una societat malalta. Perquè, tot i no ser generalitzables eixos comportaments al conjunt d'adolescents i gent jove, la quantitat de fets delictius i l'extensió i la gravetat dels mateixos indiquen una realitat que no cal obviar.

Com a resposta, darrerament, ens hem trobat unes diatribes sobre la conveniència o no de rebaixar l'edat penal, la qual cosa seria només una part del problema. Perquè hi ha moltes més coses que ens cal plantejar. A tall d'exemple n'apunte algunes:

La gent jove és plural i per tant hi ha de tot, però els qui ens hem dedicat a l'educació durant molts anys, hem apreciat en bastants grups d'adolescents, uns canvis traduïts en actituds que els mostren amb poca sensibilitat, una disminució de la capacitat d'emocionar-se, absència d'empatia és a dir de la capacitat de posar-se en el lloc dels altres i per tant de sentir, si més no, compassió. Amb el resultat, entre altres, d'una manca de respecte per les persones que pot resultar ofensiva o dolorosa per als pròxims. Hi observem també menys capacitat per relacionar-se de manera positiva i dificultats per expressar els propis sentiments i per participar i conviure a partir d'unes normes col·lectives.

Val a dir que per entendre molts dels comportaments adolescents actuals, caldrà analitzar a fons l'actuació de les famílies i alhora el paper de la televisió en la seua formació o deformació i, de manera molt important, el paper d'internet i les seues xarxes. Sense oblidar que els valors socials dominants, mercantilistes i consumistes, afavoreixen la formació d'un tipus de persona adolescent egoista i hedonista, acrítica, que no fa grans distincions morals entre el bé i el mal. El problema és de tots i cal començar ja a resoldre'l.

Camps: Educació, Joves, Violència. | Enllaç permanent

Els desacords entre els governants valencians i el món educatiu, s'han distingit, per una manca de respecte de responsables del PP cap al món de l'ensenyament. Em referisc a diverses actuacions que han suposat un insult al professorat i a la comunitat educativa en general. Hi ha, d'una banda, tot l'afer relacionat amb "educació per a la ciutadania", que amb els continuats despropòsits ja coneguts, van crear una situació kafkiana que ha constituït tot un episodi d'insult a la intel·ligència. Un altre episodi d'insult a la intel·ligència ha sigut l'intent de minimitzar les dades que feien referència al seguiment de la vaga del passat dia 28 . Havent sigut seguida de manera clara, comprovada i viscuda per una majoria del professorat, des de la Conselleria d'Educació, en la informació donada rebaixaren les xifres de vaguistes a nivells irrisoris, tot volent negar una evidència constatada.

I un darrer episodi és el protagonitzat per Alfons Rus, President provincial del PP i President de la Diputació de València. Amb el seu estil populista barroer, menyspreant la intel·ligència i exaltant la incultura, per allò de fer-se el graciós, s'ha permés dir "gilipolles" als ensenyants i s'ha atribuït el dret a "rematar-los". I dic als ensenyants en general, no a uns pocs, perquè fer ús dels termes "gairebé" i "aleshores" que ell condemna, ho fan tots, ja que qui ensenya sap distingir entre llengua col·loquial i llengua normativa. Però en realitat a Rus això no li importa, ell el que vol és desenterrar el vell fantasma catalanista i amb això conflictivitzar el món de l'ensenyament. I cal afegir que, més enllà de la vulgaritat grollera de les seues manifestacions, aquestes evidencien fortes connotacions antidemocràtiques ja que són una apel·lació als sentiments més primaris, foscos i irracionals de la gent, tan propis del feixisme.

Camps: Educació, Política autonòmica. | Enllaç permanent

Avuí hi ha vaga a l'ensenyament, la vaga prevista fa uns mesos que no es va fer perquè el professorat va atorgar un vot de confiança a la Conselleria d'Educació. Però segons les organitzacions que formen la Plataforma en defensa de l'Ensenyament Públic, convocant de la vaga, des que el 15 de desembre es signà un document amb la Conselleria, fins el moment present,  no hi ha hagut per part de l'Administració cap compromís concret i tangible sobre els temes que li plantejaven. D'una banda, segons la Plataforma esmentada, el Conseller d'Educació i la Secretària Autonòmica continuen mantenint l'ordre d'Educació per a la Ciutadania —tan contestada per tots— i volen estendre-la a primària. I d'altra banda  tampoc no han donat resposta a les altres reivindicacions plantejades que van en la línia d'assolir unes condicions millors per a la qualitat de l'ensenyament públic.

Ens trobem en un moment de protagonisme de l'escola. Professorat i pares i mares d'alumnes, volen fer sentir la seua veu i aconseguir allò que consideren important per a l'educació de xiquets i joves. La Generalitat Valenciana hauria d'atendre les seues demandes perquè són justes. En un moment de desconcert familiar i social, amb uns mitjans de Comunicació en gran part maleducadors, l'escola és de les poques institucions que, a més d'ensenyar, aporta valors positius i es preocupa de manera molt directa per cadascun dels educands. Qui coneix els plantejaments i la tasca diària de la major part del professorat, pot adonar-se que la seua preparació i les propostes pedagògiques, en general van molt per davant de les de la Conselleria d'Educació i són adequades i renovadores. Quina llàstima que els poders públics valencians vulguen ignorar-ho!

Camps: Educació, Política autonòmica. | Enllaç permanent

La Conselleria de Cultura i Educació novament ha canviat de cap. Amb el recent nomenament de Manuel Tarancón, són quatre els consellers que hi han passat en menys de quatre anys. Més que en cap altra conselleria. I, d'entrada, això sembla una frivolitat. Independentment de quin siga el tarannà i capacitats del conseller o consellera de torn, la pluralitat i transparència de les qüestions a gestionar, sobretot en educació, exigirien per part de la persona responsable del departament, un coneixement en profunditat i una sensibilitat especial que no s'adquireixen en quatre dies.

Perquè en Educació hi ha urgències inajornables com per exemples la resolució de la complexa qüestió de les infraestructures, amb les necessàries construccions i adequacions dels centres. I hi ha actuacions a realitzar en referència al professorat, un sector social responsable i molt ferm en els seus plantejaments que demanada polítiques en relació a les qüestions aglutinen els agents del món de l'educació —sindicats, AMPAs, estudiants, ...— que exigeixen ser escoltades i ateses. També, cal abordar permanentment el tema de la potenciació de la qualitat de l'ensenyament i alhora, no es pot oblidar la necessària col.laboració d'Educació amb la Universitat com no es pot oblidar tampoc l'important tema de la promoció de l'ús del valencià i el de l'obligada dedicació a l'escola pública que per això la Conselleria que és un organismes públic de govern, i el de les ofertes a la gent jove. I... sí. Suposa una immensa responsabilitat ser cap de la Conselleria que, després de la de Sanitat, és la que més pressupost maneja i que moltes coses hauria de corregir i rectificar. Perquè, tot a una educació completa en tots els àmbits, sense oblidar que també ha de proporcionar-los autoestima col·lectiva com a valencians i valencianes. I a partir d'aquesta ha de situar-los, en un món plural en el que hauran d'intervenir amb bona formació, saviesa i exercint la solidaritat. Una gran tasca que no permet frivolitats i per a la qual al nou Conseller li desitgem encerts.

Camps: Educació, Política autonòmica. | Enllaç permanent