Carme Miquel

Sobta vore com de ràpidament els estats van acudir en el seu moment, al rescat de les entitats financeres suposadament en crisi, tot injectant-los milions d'euros, mentre que resulta d'una lentitud exasperant la manera com la comunitat internacional aborda l'atenció als haitians i la reconstrucció d'Haití. És tracta de dues situacions diferents però indica quins interessos predominen.

Passat un any del desastre d'Haití, encara hi ha 810.000 persones sense sostre i les xaboles s'extenen pel que haurien de ser carrers i cases. Les condicions sanitàries són precàries i la fam és companya de la població. Diverses ONG com "Metges del Món" reclamen a la comunitat internacional el compliment dels compromissos que els estats van acordar en la "Conferència Internacional de Donants" de març passat, on van comprometre 10.000 milions de dolars. El fet és que a hores d'ara no n'hi ha arribat ni el deu per cent. Les actuacions humanitàries realitzades durant aquest any s'han subvencionat amb l'aportació dels 3.000 milions de dolars, procedents de donacions —en gran part particulars— en els moments àlgids de la tragèdia.

Val a dir que a hores d'ara, les diverses situacions sanitàries han quedat en mans de, a més d'uns pocs metges haitians, d'un contingent de metges cubans, d'uns venessolans i de les ONG com l'abans esmentada i com "Metges Sense Fronteres". Aquesta darrera, que té vuit mil persones treballant en Haití, en un informe ben dur ha reclamat també la immediata actuació internacional.

Entretant s'han realitzat unes eleccions amb un resultat no reconegut internacionalment per fraudulent. I jo em pregunte si els haitians estan ara per a eleccions quan el que cal és un govern de concentració transparent i una presència internacional absolutament independent que avale les actuacions que s'hi fan. Mentre la situació no siga estable, les eleccions són un pur simulacre de democràcia formal i una manera de distraure l'atenció. Per acabar-ho d'adobar el fill de "Papa Doc", de la familia dels Duvalier que van governar de manera tirànica durant trenta anys, s'ha presentat a Haití, no sabem amb quines intencions. Per tot l'esmentat, esdevé urgent rescatar Haití.

Què fàcil és fer demagògia i utilitzar l'emotivitat, la ignorància, o les incerteses de la gent, per fer plantejaments irracionals i mancats d'argumentació. I això és el que el PP fa amb el tema de la immigració. Culpabilitzar els nouvinguts, de manera explícita o implícita, de "furtar el treball i els recursos socials als d'ací" o de situacions delictives, és senzill i suposa una manera de dirigir les frustracions. Per això el PP fa plantejaments demagògics. Per exemple, que se'n vagen els immigrants que han perdut el treball. I si no volen? Els extraditaràn? No, la llei no ho permet. Se n'aniran pel seu gust? Possiblement només si al seu lloc d'origen van a estar millor que ací, cosa no probable. Ës una proposta irrealitzable.

Altra proposta absurda: la del contracte "cultural-social". Deia Rajoy que ací hi ha una llengua, una cultura i uns valors que han de practicar. Però no és cert: hi ha més d'una llengua, més d'una cultura i...¿quins valors? És clar que cal  possibilitar la integració de tot el món. Però cal fer-ho amb propostes concretes factibles. I, dins d'aquestes, que no s'obliden dels milers i milers de residents estrangers que hi ha sobretot a zones costaners. Viuen ací de fa vint, trenta o més anys i moltíssims d'aquests no parlen ni castellà ni valencià, ni participen en la vida social dels llocs on resideixen. Formen una mena de guettos més o menys selectes i tancats. Ho dic amb coneixement de causa: freqüente la Marina Alta on moltíssims dels residents estrangers, bàsicament anglesos, holandesos i alemanys, viuen al marge dels autòctons, van als seus propis restaurants, compren productes alimentaris procedents dels seus països i contacten amb empreses foranies per a molts dels serveis que necessiten. Quin contracte se'ls demanarà a aquests? Hi ha excepcion. Conec grups de persones de procedència anglòfona (bàsicament dones) integrades en els programes de voluntariat del valencià i d'altres que són excel·lents col·laboradores de les escoles en valencià i participen en les Trobades i les activitats culturals que s'hi realitzen. I no han signat cap contracte.

L'ascens de l'extrema dreta política en alguns països europeus és preocupant, però més ho és l'adopció de plantejaments d'extrema dreta per part de polítics dits democràtics i com exemple tenim l'expulsió massiva i indiscriminada de gitanos per part del govern Sarkozy. El fet és que des de fa un temps ha crescut el nombre de ciutadans que s'identifiquen amb plantejaments xenòfobs i autoritaris i que, en tant que constitueixen un sector electoral que pot ser important, hi ha polítics com el President francés o els del PP de Catalunya, que assumeixen i afavoreixen de manera irresponsable eixos plantejaments. I això és perillòs. Coses semblants passaven  quan Hitler en les elecccions alemanes de 1932 va rebre una enorme quantitat de vots, que foren la base primera que el conduiria posteriorment al poder nazi.

Els temps aquells i els actuals tenen en comú les respectives crisis econòmiques. I les consequències d'aquestes crisis, a més dels aspectes econòmics, afecten també els apectes psicològic individual i social i el món dels valors.

Les situacions d'incertesa provocades per les crisis creen entre alguna gent sensacions d'inseguretat i d'impotència. Afavoreixen la desorientació i manca de confiança, la frustració i la necessitat de buscar culpables "visibles" per transferir-los el malestar propi, alhora que s'incrementa el sentiment de por a allò desconegut i el refús a allò diferent. És ací on apareixen els immigrants com "caps de turc" i pren força allò de considerar que ens furten els llocs de treball o que saturen serveis com la sanitat. O es considera els gitanos com delinqüents. La situació es presenta favorable per a que penetren els discursos demagògics, les postures populistas i determinades vies autoritàries.

I és així que hi ha gent que veu l'emigrant pobre com un enemic però accepta de grat el personatge mafiós que blanqueja diners en grans inversions immobiliaries. O reclama mà dura contra el petit delinqüent i és tolerant amb el polític corrupte que s'enriqueix amb els diners de tots. En fi, mals temps.

Vaig llegir la notícia de rapa i fuig, com es lligen les notícies que apareixen a un cantonet d'una pàgina de successos: un jove havia mort ofegat en intentar salvar un xiquet que s'havia trobat amb dificultats mentre es banyava a la pressa de Manises. Poca cosa més. La impressió momentània que el fet em va produir, es va diluir aviat entre la resta de notícies que ens corprenen cada dia. I aviat la vaig oblidar. Però uns dies després, a través de la radio, vaig saber que el jove en qüestió era de Mali i es trobava entre nosaltres des de feia quatre anys. I que el seu cos esperava al tanatori des del dia de l'accident ja que hi havia dificultats burocràtiques i econòmiques que en dificultaven la repatriació.

El fet és sagnant. Un jove immigrant, de nom Mamadou, que havia arribat a Espanya amb patera, dóna la seua vida per salvar el fill d'uns amics espanyols amb qui passava el dia. I la resposta de les institucions oficials a la seua heroïcitat, a la seua immensa generositat, s'assembla molt al silenci. Ni reconeixement ni tansols facilitats per tal de fer l'única cosa factible: possibilitar el retorn amb la seua gent per a que descanse en pau. Sembla ser que Mali no posseeix ambaixada a Espanya sinó un representant de rang menor. Però la Conselleria d'Immigració no disposa d'un protocol a seguir per a situacions d'aquestes? Un protocol amb actuacions que mitiguen el dolor a les famílies i concedisquen honor i respecte al difunt. Unes actuacions que mostren humanitat i consideració.

Per part ciutadana sí que hi ha hagut resposta, segons va dir el portantveu de l'ONG que gestionava el trasllat del cadàver al seu poble. Les aportacions econòmiques rebudes faran (o han feta ja) possible la repatriació. Vaig escoltar a la radio aquest portantveu i hi vaig escoltar també un dels 9 germans de la víctima que des de Mali l'únic que deia era "volem que vinga amb nosaltres, només volem tindre'l amb nosaltres...".

Desitge que aquesta columna, en aquest racó de diari, es convertisca avuí en un sentit homenatge. Un homenatge a Mamadou, jove immigrant que ens ha oferit a tots, natius i foranis, el regal valuós de la seua humanitat.

Quan algú és víctima d'una agressió  pot reaccionar de dues maneres: n'hi ha qui ho fa de manera admirable, tot lluitant per tal que desaparega la situació que l'havia victimitzat i per a que ningú la patisca mai més i n'hi ha que reaccionen repetint el paper d'agressor. És un fet terrible però sol ocórrer que molts maltractadors, previament havien sigut maltractats. És a dir, de vegades les víctimes es transformen en botxins.

Em pregunte si a l'estat d'Israel no li passa el mateix. Els jueus van ser víctimes d'una gran crueltat nazi i d'un gran genocidi. Ho sabem i ho condemnem. Però ara, Israel és el botxí. Aplicar com axioma "la millor defensa és un bon atac", l'ha dut a agredir gent innocent perquè és bàsicament població civil (i entre aquesta molts xiquets), la víctima dels atacs i també de la tragèdia humanitària que ha creat, amb el bloqueig. A més, el darrer episodi en aigües internacionals contra "la petita flota de la llibertat" evidencia una mena de paranoia criminal. Si afegim que per aquesta acció el govern felicita els militars i que gran part de la població ho aprova, no podem deixar de pensar que la israeliana és una societat moralment malalta. No diré que el conflicte existent siga fàcil de resoldre, però la política agressiva, inhumana i d'ocupacions territorials d'Israel, l'agreuja, perquè crea més injustícia, més misèria, més dolor i més odi.

Israel és un estat absolutament militaritzat. Homes i dones entren a l'exèrcit als 18 anys. Ells s'hi estan tres anys i elles 21 mesos. Després fan de reservistes de per vida. Així explicava la situació Yehuda Shaul, un reservista fundador de la ONG "Braking the silence": Vols lluitar contra l'enemic, deixar la teua marca en la història i fas el que et diuen, sense pensar... A més eres jove i comences a gaudir d'eixe poder, de que la gent faça el que tu dius... Tens 18 anys i t'hi sents poderós... Entres a cases de palestines durant la nit, els desperts, crides, els dones ordres, ho trenques tot. Són coses que no faríes a Israel però allà les fas...

Els relats i les fotografies que ha divulgat aquesta organització d'ex militars israelians, és reveladora de com es pot perdre la sensibilitat i la raó.

La polèmica sobre la prohibició del vel en els centres d'ensenyament requereix consideracions diverses: D'una banda hi ha el dret a la llibertat religiosa el qual implica que cap símbol religiós, ni creus ni estrelles de David ni altres, ha de presidir els llocs freqüentats per tot tipus de gent com ara oficines administratives, espais d'ensenyament, o centres hospitalaris.  Però ja en aquest cas podem entrar en col·lisió amb organismes que es declaren confessionals però que estan obligats a atendre qualsevol persona, com per exemple els centres educatius concertats i els hospitals. Tot i que la propietat i gestió dels mateixos puga ser de grups religiosos, si són oberts a ciutadans en general i han d'acollir tot tipus de persones, no haurien de fer ús públic dels seus símbols, per respecte als qui no els reconeixen. Però ho fan: collegis concertats i hospitals catòlics, fan ostentació del seu caràcter religiós.

Hi ha, d'altra banda, l'ús individual de símbols religiosos. Gosaria algú prohibir les creus i medalles que un alumne portara penjats al coll? Segurament no, jo no ho faria. Però en aquest cas tampoc no s'hauria de prohibir el vel islàmic ni la kipá jueva ni el turbant sij, si es dona el cas. Perquè si és així també caldria impedir l'entrada a la Universitat d'una monja catòlica que, vestida com a tal, hi anara a estudiar.

Ara bé, un cas diferent és el del professorat  o persones amb autoritat o influència sobre un grup de gent.  ¿Podrien dur vel, turbant, creus o kipá quan fan classe? Si es diu que no, una monja o un religiós amb hàbits, per exercir la docència haurà d'usar una vestimenta laica. Les normes han de ser les mateixes per a tots.

Però hi ha altres consideracions que no són religioses, com la de que ningú no ha de dur la cara tapada. Ni burkes, ni passamuntanyes ni cascs complets quan no són necessaris. La seguretat i la comunicació humana necessiten del gest, que ens puguem reconéixer, que ens puguem mirar.

Finalment, el respecte cap a un centre d'ensenyament  i la tasca que s'hi fa, exigeix que els usuaris no porten elements de distracció per a ells o els altres. I amb freqüència, gorretes i altres complements o vestimentes han servit per a  la desviació dels objectius que en aquell lloc s'han d'acomplir. També això cal tenir-ho en compte.

En les darreres setmanes he visitat amb freqüència dues persones amigues que es trobaven en sengles hospitals, un de públic i l'altre privat, i en ambdós llocs he tingut l'oportunitat de vore, una vegada més, el moviment diari, l'anar i vindre de la gent que per raons de salut, —pròpia, de familiars o d'amics— freqüenta eixos llocs. Tristor o esperança, segons els casos, són els sentiments que més s'endevinen en les mirades dels qui hi entren o ixen. També en les converses dels qui parlen en els passadissos i en el silenci espés dels qui romanen al costat dels malalts. Tristors o esperances que es transformen en cansament físic i psíquic si l'estada a l'hospital de la persona malalta s'allarga.

Però també hi ha mirades que de tant en tant somriuen.  Solen provindre d'ulls joves i obscurs que il·luminen uns rostres de trets estrangers. Són les mirades de les cuidadores immigrants, les de les dones que acompanyen o substitueixen els familiars  del malalt en les llargues hores d'espera. Són  les que durant el dia o la nit, i algunes durant les vint-i-quatre hores, atenen les necessitats de la persona hospitalitzada. N'hi ha que ja es feien càrrec del malalt abans de l'hospitalització i d'altres que han sigut contractades expressament per eixos dies.  Són el suport bàsic a unes famílies que, tal i com tenim actualment organitzada la vida, no disposen del temps suficient per atendre les persones que ho necessiten.

Són moltes les dones immigrants que fan de cuidadores i acompanyants, en moltes de les habitacions de tots els hospitals. I n'hi ha pel carrer espentant cadires de rodes o donant el braç a persones ancianes. I en les cases particulars, vetlant a les nits als peus dels llits. En són moltes, però no en sabem quantes perquè segurament la major part d'aquestes dones no tenen papers. Em pregunte què passaria si de sobte, totes elles deixaren la tasca que estan fent. Què passaria si deixara d'haver dones immigrants que fan de cuidadores de persones que no es valen totes soles. Ben segur que es produiria un problema social d'abast nacional. Perquè ¿com atendrien les famílies respectives els seus ancians i els seus malalts?

Haití, ja no ocupa les primeres pàgines dels diaris. El drama terrible que s'hi està vivint ja s'ha instal·lat entre les noticies no destacades, mentre que la precària ajuda humanitària d'emergència va fent-se visible. Precària ajuda, dic, perquè a pesar de la quantitat ingent de donacions, existeixen enormes dificultats a l'hora d'actuar degut a la manca de recursos i infraestructures anteriors a la catàstrofe i a la manca de previsions i d'organització. I és evident que totes aquestes circumstàncies, caldrà tenir-les presents a l'hora de la necessària reconstrucció posterior.

Perquè les reconstruccions després de les catàstrofes naturals, són una oportunitat que se li presenta al país afectat i a la comunitat internacional, per fer les coses millor. El problema és que de les reconstruccions es deriven negocis i dels negocis, projectes inadequats i corrupció. Com està passant a Sri Lanka, a Tailàndia, a Indonèsia, afectats pel Tsunami de l'any 2004:  l'ajuda, en molts casos, està servint  per obrir mercats a les empreses multinacionals i els projectes de reconstrucció afavoreixen els operadors turístics i les immobiliàries que, amb l'aquiescència dels governs,  han realitzat projectes que allunyen de la costa la població local de pescadors i agricultors per a, en el seu lloc, fer hotels de luxe, molls per als hidroavions, camps de golf... sense permetre la recuperació dels recursos naturals propis que són els que possibilitarien el desenvolupament  autèntic de la població.

Un altre cas seria la reconstrucció després de les catàstrofes provocades, com és el cas de la guerra d'Iraq. Com diu Naomi Klein, aquella guerra no es va projectar  només pel petroli sinó també per l'aigua, pels camins, pels trens, per les autovies, pels ports.... De fet s'hi va crear una empresa, New Bridge Strategies, amb l'única finalitat d'assessorar en l'aprofitament de les oportunitats financeres que s'oferirien després de la guerra. Però en aquest cas, els negocis no han anat molt bé i, a més, s'ha produït una gran estafa que, segons un informe de l'Inspector General Especial d' EEUU per a la Reconstrucció d'Iraq, supera els 50.000 milions de dòlars.

Esperem que Haití es reconstruisca millor.

Fa vint anys de la caiguda del mur de Berlin i les celebracions a tot arreu s'han succeït. També els comentaris polítics i les anàlisis sobre el fet. Tot i que hi ha opinions diverses sobre el significat, les conseqüències i el resultat d'aquell esdeveniment, les més coincidents són les que afirmen que allò va ser el triomf de la democràcia i la llibertat, front el món comunista i d'altres que consideren el fet com a fita en el procés de desarticulació d'aquell sistema econòmic i polític i com símbol de la desaparició de la divisió del món en dos blocs. Tanmateix a mi se'm susciten també unes altres reflexions en llegir algunes de les declaracions de les persones que van viure aquella situació, com la d'aquells que destaquen l'impacte i l'emoció que els proporcionava entrar en un món acolorit ple de reclams per al consum que alguns comparaven a una tenda de joguets gegant. O altres declaracions que expliquen la vergonya que sentien veient els seus conciutadans barallar-se per la possessió de productes no necessaris que algun supermercat els hi oferia com a “benvinguda”. Perquè aquella desaparició del mur va significar també l'entrada dels ciutadans dels antics països de l'est a un món convertit en mercat, que funciona a base de reclams cridaners, que barreja sense distinció luxe i necessitat. Tot el contrari de la filosofia comunista però molt més atractiu.

A més no podem oblidar que mentre es produïa el descrèdit del món comunista, el capitalisme neoliberal s'anava instal·lant còmodament per tot arreu, incloent-hi les seues dosis d'injustícia i manca d'humanitat. Els errors i maldats del sistema comunista que s'anaven airejant, venien molt bé com justificació dels errors i maldats del sistema capitalista que, com a tal, no dubtava a aplicar els seus procediments explotadors fins i tot en el propi Berlin Est on van arribar empresaris i representants del món occidental per fer grans els negocis tot aprofitant-se de la pèrdua de treball i d'altres circumstàncies noves que dificultaven la vida de la gent.

Dissortadament, la nova era que ha significat la caiguda del mur, no és la d'un món just i en pau. Les crisis del sistema capitalista, les injustícies i la fam les coneixem. Per això hauríem desitjat que tot haguera anat d'una altra manera.

La plataforma "Judici a Aznar", el passat 27 de març va presentar en el Tribunal Suprem una querella contra aquest ex president i també contra l'ex ministre Trillo i l'ex ministra Palacios, per haver promogut i donat suport a la invasió d'Iraq, l'any 2003. Tothom pot recordar que Bush, Blair i Aznar, els "tres de las Azores"  van llançar des d'aquestes illes, un ultimàtum a Iraq tot reclamant unes armes de destrucció massiva que inspectors de l'ONU, després d'una minuciosa investigació no hi havien trobat i que de fet no hi existien. La conseqüència és coneguda: la invasió d'Iraq i la consegüent guerra il·legal. Il·legal perquè no va estar aprovada pel Consell de seguretat de l'ONU. I segons el dret internacional, els morts produïts per les guerres il·legals són crims de guerra produïts.

A nivell espanyol, segons remarca la Plataforma "Judici a Aznar", els  enviaments de tropes a Iraq també es van fer de manera irregular perquè el Congrés dels Diputats no ho va aprovar i, d'altra banda, el rei que és qui està capacitat per signar la declaració d'una guerra, en va estar al marge. El que passa és que aquelles accions bèl·liques, els seus promotors les van voler fer pasar com "Ajuda internacional". Una "ajuda" que, ja ho sabem, ha produït més de 700.000 morts, infinitat de ferits i mutilats, caos i misèria.

La gent del "Judici a Aznar" —en són 25.000 els adherits— pretèn que es depuren les responsabilitats en l'autoria d'aquesta guerra. Però si els subterfugis  jurídics no feren possible aquest judici —el mateix Tribunal Suprem ja hi va desestimar una querella anterior—, els querellants continuaran les vies legals i mantindran viva la condemna civil per tal de combatre la impunitat que envolta tantes accions bèl·liques.

Durant la setmana passada es van produir tres reunions mundials i de totes tres se n'ha parlat poc. Només Davos ha merescut alguna crònica però poques anàlisis. I les cròniques diuen que en aquell Fòrum d'èlites, que aplega els líders financers, els gurús de la globalització i molts polítics del món, tots estaven preocupats."Tot el món ha perdut a Davos", va dir Kishore Mahbubani, degà de l'Escola de Polítiques Públiques de Singapur. "Ningú no sembla tenir una clara comprensió de com és de gran aquesta crisi i del que hauríem de fer per eixir-ne”. “Cal realitzar un nou examen de tot el sistema mundial per veure el que va sortir malament, i ningú aquí està encara preparat per sol licitar aquest tipus de qüestions fonamentals a Davos". Klaus Schwab, fundador del Fòrum demanava una transformació dels sistemes mundials de la banca i una regulació dels sistemes financers, mentre la Roach The Associated Press deia: "Tots han comés errors: Wall Street ,les agències de qualificació creditícia, els bancs centrals, els polítics, tots."

Entretant a Belém (Brasil), unes 100.000 persones assistents al Fórum Social Mundial coincidien a manifestar que “el deu mercat ha fet fallida” i que la globalització tantes vegades denunciada en aquest Fòrum ja mostra la seua cara pitjor. Alhora advertien que "se segueix afrontant la crisi amb les mateixes eines que la van provocar".

A Madrid, els representants dels 120 països assistents a la RANSA (Reunió d'Alt Nivell sobre Seguretat Alimentària) manifestaven la seua preocupació per la fam que afecta el món. Si actualment passen fam 963 milions de persones, amb la crisi financera, alimentària i de combustibles, prompte arribaran a ser-ne 1.000 milions.

En fi, ja és hora de que els entusiastes de la globalització econòmica canvien de chip.

Els drames humans acumulen totes les cares de la desgràcia. Si dramàtic és haver de creuar la mar en patera per cercar una suposada vida millor, drama terrible és perdre la vida en l'intent i formar part dels morts oblidats. I Los Barrios (Cadis) és el destí de les víctimes de naufragis que les ones han conduït cap aquella zona. Són els morts sense nom que hi arriben de tant en tant. Perquè a Los Barrios hi ha un tanatori que té suficients càmeres frigorífiques per mantenir els cadàvers durant un any, temps d'espera per a les identificacions i les repatriacions. Si passats dotze mesos el cadàver no és reconegut per ningú, serà enterrat de manera anònima al cementeri del poble. Eixe és el destí que espera d'ací a uns dies a vuit morts sense nom, d'origen marroquí, els cossos dels quals van ser llençats a la mar d'aquella zona ara farà un any. Eixe ha sigut també en altres ocasions, el destí d'altres marroquins que, esperançats, un bon dia van travessar un trosset de mar, un trosset ben curt passat el qual arribarien al país de l'abundància. Però la traidoria de les ones i l'acció criminal dels mafiosos conductors que els abandonen a la seua sort, han anat convertint, una i altra vegada, l'esperança en dol. Un dol que ningú no s'atribueix perquè el mort no és de ningú.

De no haver naufragat, aquestes persones que ara esperen ser soterrades en el cementeri de Los Barrios, serien immigrants clandestins en qualsevol lloc d'Espanya. Tal vegada la seua clandestinitat podria haver sigut acompanyada d'un poc de sort i la seua vida s'hauria dirigit pel camí que buscaven. O tal vegada serien emigrants clandestins passejant sense rumb la seua desgràcia. Ara són morts clandestins en el frigorífic d'un tanatori. No tenen nom i no sabem si hi ha algú que plora la seua absència.

La setmana passada a Luxemburg i a Roma hi hagué sengles reunions que, al capdavall, van resultar una mateixa cosa. En el primer cas, representants de la U.E. aprovaren una directiva duríssima contra la immigració clandestina, obviant qualsevol dels principis humanitaris que en altres moments van distingir el bon fer europeu. Mentre que a Roma, caps de 183 països reunits en la Cimera de la FAO, no van estar capaços d'acordar mesures per pal·liar la fam al món. Dues reunions que mostren la insolidaritat portada a I'extrem i que, a més, són la mateixa cosa. Perquè fam i immigració formen un cercle tancat. O és que algú pensa que els 850 milions de famolencs, esperaran la mort resignadament? Doncs no. Els més resistents, els qui tindran forces, en fugiran. Amb papers o en sense. Creuaran deserts i travessaran mars. A peu, en pasteres o en avions, tant se val. Trencaran tanques electrificades i plantaran cara als seus perseguidors legals. Què farieu vosaltres si l'estòmac buit us arrapara les entranyes? Què farieu veient els germans desnodrits, les mares amb els pits escorreguts i els fills demanant un pa inexistent? Què farieu?

En són 850 milions, els famolencs. A Espanya n'hi ha cinc milions. Ni la FAO ni els capitosts de 189 països del món, no faran -no farem- res per ells. I la Unió Europea ja els prepara la benvinguda: els tancarà amb pany i clau en centres d'internament durant any i mig i després els retornarà al seu lloc de fam. Només que, quan podran, ells començaran novament. Tornaran a vindre i refaran el cercle.

NOTA: També va ser la setmana passada que ens va deixar Josep Vicent Marqués. El seu eslogan dels anys 70, "Ni fam, ni fum, ni fem", és ara més actual que mai. Et recordem, amic.

Fa uns mesos que l'ONU adverteix sobre la crisi alimèntaria existent i l'extensió de més fam arreu del món. Hi ha qui tem una agitació política ja que en alguns països de tots els continents com ara Haití o Camerún o Bangladesh, la gent ja s'ha llançat al carrer en no poder comprar aliments degut a l'augment de preus. Per exemple el blat va augmentar un 130% en el darrer any. El preu de l'arròs en Asia s'ha duplicat només en tres mesos mentre que fa unes setmanes ha alcançat augments record en el mercat de futurs de Xicago. El mateix està passant amb la dacsa, l'oli, les fruites i verdures, els lactis i la carn. I, com a conseqüència, els països exportadors, sobretot els de cereals, tanquen les fronteres per protegir els mercats interns en tant que d'altres compren moguts pel pànic al desabastiment.

Però la realitat és que no hi ha escassesa d'aliments. En 2007 es van produir 2.300 millions de tones de gra, un 4% més que l'any anterior i la producció total d'aliments al món és suficient. El que passa és que no arriben a qui els necessita i a més es desvirtua el seu ús ja que només la meitat de la producció de gra es dedica a l'alimentació humana. La resta s'usa per a consum animal i també per a biocombustible, uns i altres productes, comercialitzats per multinacionals que obtenen extraordinaris beneficis. La globalització neoliberal ha permés que els aliments passen de ser substent humà a una simple mercaderia per a l'especulació i els negocis.

Davant d'aquest comerç injust s'esdevé necessari donar suport a les organitzacions i xarxes de "Comerç just" com a forma alternativa de comerç que té com objectiu "canviar les relacions comercials entre els països rics del Nord (els consumidors) i els països empobrits del Sud (els productors)". Que amb la fam no es juga.

Al món hi ha molts pobres, tots ho sabem. Gairebé dos terços de la població ho són. Però la xifra esgarrifosa pertany al continent africà. La xifra que esborrona, la de la gent que mor de fam, la de xiquets que no sobreviuen a la misèria, es troba allà. Però també a altres llocs. A tot el món, són més de 40 milions de persones les que cada any moren per no poder menjar. De xiquets en són 35.000 els que moren cada any per problemes relacionats amb el subdesenvolupament.

Al món hi ha uns pocs super-rics, tots ho sabem. Als Estats Units, només un 1% de la població té en les seues mans el 30% de la riquesa d'aquell país. Si comptem per famílies, a nivell de tot el món només en són 360. És a dir, 360 famílies que, elles soletes, posseeixen tants bens econòmics com 2.500 milions de persones totes juntes.

Al món hi ha molts pobres i pocs rics. És a dir, hi ha pobres perquè hi ha rics o, el que és el mateix, hi ha rics perquè hi ha pobres. Tots ho sabem, però ja no està de moda dir-ho. I els del G8, que representen els rics, es reuneixen a sovint. Ja fa anys que ho fan. I ells continuen sent rics i els pobres continuen sent pobres.

Enguany, a les veus dels manifestants que ja són habituals durant les reunions del G8 , s'han unit les de cantants coneguts que han pretés mobilitzar la població. També la campanya "pobresa 0" engegada fa unes setmanes per diverses ONG ha congregat moltes veus demanant una cosa tan obvia com és recursos per a tots. La condonació real del deute extern, la dedicació del 0'7% del PIB de cada país en accions d'ajuda al desenvolupament i un comerç mundial que responga a regles de justícia, són entre altres, qüestions encara pendents en les polítiques internacionals. I en les nacionals perquè no hi ha que oblidar que al país Valencià, un 4% dels habitants viuen amb rendes per davall de la meitat del sou base. A tot l'estat espanyol en són uns 9 milions. És que, encara que no ens ho semble, vivim a un món de pobres.

Farà uns dotze anys vaig llegir unes declaracions d' Umberto Ecco on deia que si els xinesos usaren paper higiènic com l'usem els occidentals, prompte arribaria un moment que no hi hauria prou arbres al món per fer tot el paper necessari. I si jo ara recorde eixos comentaris és perquè del darrer "Informe sobre l'estat del món" que anualment realitza el Worldwatch Institut, gairebé es pot deduir que el moment ja ha arribat. El Worldwatch és un prestigiós organisme independent de recerca, que treballa per una societat justa mediambientalment sostenible.

La situació és la següent: éls països desenvolupats hem assolit un nivell de consum tan alt que fem minvar enormes quantitats de recursos naturals i energètics, alhora que provoquem una gran quantitat de contaminació i residus de tot tipus. Si la situació s'ha pogut mantindre molt de temps i el consum ha pugut anar pujant, és perquè la major part de la humanitat, en situació de desenvolupament, no ha accedit al mateix tipus de vida i per tant no ha consumit. Però en l'actualitat l'Índia i la Xina estan protagonitzant unes transformacions econòmiques tan impressionants que estan afegint-se al món industrialitzat com a grans consumidors de recursos i com a contaminadors d'ecosistemes interiors i exteriors. Perquè, clar, havent assolit un nivell de desenvolupament econòmic remarcable, el model de consum que estan seguint és el nostre, el de la societat consumista depredadora amb els bens de la Terra. Qui els ho pot negar si els ho hem ensenyat nosaltres...? Amb l'agravant que ells en són més: 1.297 milions d'habitants a la Xina i 1.080 a l'Índia, mentre que a Europa en som 457, al Japó 128 i als EUA, 294.

La situació és ben seriosa. Ho vam poder comprovar la setmana passada en la presentació, organitzada per AVEADS, del llibre sobre l'estat del món amb l'Informe esmentat més amunt, que cada any edita UNESCO Catalunya. Llegiu-lo.

Ha vingut amb el seu jersei a ratlles i amb la caçadora blava, amb l'aire d'home humil, de militant de base compromés. Acaba de guanyar de manera aclaparadora unes eleccions presidencials i té l'enorme responsabilitat de retornar a la majoria de la població boliviana la dignitat que uns altres els havien robat. Ha de fer arribar la sanitat gratuïta, allà on mai ha anat cap metge. Ha de satisfer el dret a l'educació dels milers de criatures que no coneixen l'escola. Ha de possibilitar l'eixida de la situació de pobresa al 70% dels bolivians, que és el percentatge de gent d'aquell país que la pateix. No és una tasca fàcil. No ho té fàcil Evo Morales, perquè les necessitats són moltes en el seu país i els interessos econòmics dels poderosos també. Però ell, amb els seu jersei a ratlles o amb la caçadora blava, s'ha passejat per allà on pensa que té alguna cosa a dir. I l'hem vist per televisió i l'hem escoltat. Una imatge i unes paraules que alguns consideren fora de lloc perquè, veges tu, ha parlat de la mare Terra, de respecte a la mare Terra. I, ací, a casa nostra, qui atribueix a la Terra la categoria de mare? Els qui especulen amb ella ? Els qui esgoten els seus recursos? Els qui la contaminen? Els qui la destrossen argumentant un fals progrés que només respon a egoïstes interessos econòmics?

La imatge d'Evo Morales, amb el seu jersei a ratlles o la caçadora blava, és, ara com ara, una ràfega d'aire fresc. Perquè es mostra intel.ligent, perquè somriu amb naturalitat, perquè diu paraules justes i parla com la seua gent. Perquè és l'antítesi de la imatge del polític prepotent i fals. Perquè ja és hora que les coses canvien i que valors com la justícia, la igualtat i l'estima a la Terra, formen part els discursos i els quefers quotidians. No ho tindrà fàcil Evo Morales, però cal desitjar-li tota la sort del món perquè ja és hora que un altre món siga possible.

Aquesta columna també fa vacances i retornarà, si tot va bé, a primeries de setembre. La pausa no és llarga però convida a preguntar-se: com estaran les coses al món, d'ací a poc més d'un mes? Podrem alegrar-nos d'algun fet ocorregut o continuarà entristint-nos la continuïtat dels que ara ens tenen amb un ai al cor? No podrien fer vacances indefinides la violència i el terror?

Posades a imaginar, voldriem arribar a la fi de l' estiu amb una bona resolució dels moltíssims conflictes pendents: el violent caos a l'Iraq, les lluites internes dels Palestins que, curiosament s'agreugen quan la demolició del mur de Cisjordània per part d'Israel hauria de centrar l'atenció de tothom. I la fam i les lluites fratricides i genocides a l'Àfrica… a més d' un llarguísim etcètera. Sense oblidar la nova problemàtica amb què es troba el poble saharaui a causa de l'apropament del govern espanyol al govern marroquí. Un apropament que, tot i ser políticament necessari, no hauria de fer pagar factura a la causa de la llibertat per a un poble primerament colonitzat i després ocupat. Una causa amb la que ens identifiquem molts i moltes.

Durant aquestes vacances nostres, s'esdevindrà el referèndum a Veneçuela on segurament els EEUU voldran ficar el nas (petroli habemus), en tant que allà dalt, la cursa electoral en marxa maquillarà la imatge d'un Bush que es troba un tant a la baixa. Al Brasil, Lula haurà de salvar les dificultats que li plantegen els qui veuen excessivament lentes les polítiques reformadores i a l'Argentina seguirà buscant-se una convivència pacífica que pot ser ofegada per la delicada situació econòmica. L'Amèrica Llatina , que ompli els afectes de tants de nosaltres, necessita molt més d'un mes per superar les injustícies que l'ofeguen. Però, tant de bo a setembre ens arribaren des d'allà notícies esperonadores.

Vacances indefinides són les que té l'ex-president Aznar. I no ens en sap greu. Que es penge la medalleta i que viatge amb bon vent.

Perduts entremig d'altres retalls de diari, n'he trobat dos amb notícies protagonitzades per joves romanesos. Abans de llançar-los al pot del paper per reciclar, m'he preguntat per què vaig guardar, fa uns mesos, aquells escrits i en revisar-los he vist que es tractava de bones notícies i que per això n'havia conservat els retalls. Totes dues relaten sengles accions humanitàries, gairebé heroiques, protagonitzades per joves de Romania residents a Espanya. En ambdós casos havien ajudat a salvar la vida d' unes persones. En concret el primer dels dos fets tingué lloc a Benicarló quan a una casa on vivia un matrimoni d'ancians es va declarar un incendi El xic els hi va treure i per rescatar la dona, va haver d'entrar al recinte més de quatre vegades, amb la roba mullada per contra-restar les altes temperatures i fent front al fum que omplia completament tots els espais. La cosa, doncs, va acabar en bé i els ancians en declaracions a la premsa mostraven el seu agraïment al jove i deien "és el nostre àngel de la guarda...".

A mi m'agraden les bones notícies i de manera especial aquestes que conservava en dos retalls de diari perquè, precisament, es més habitual trobar referències on gent d'origen romanés protagonitza fets dolents que no a l'inrevés.

Tots sabem que en totes les societats i grups de persones hi ha de tot però tenim tendència a generalitzar i atribuir a tota una col·lectivitat les accions delictives o inconvenients que individus d'aquella cometen. Una amiga meua em va dir un dia: "els romanesos no són gent de fiar" i em contà una història de robatoris i amenaces. D'ací a uns dies que tornaré a vore-la li diré: "els romanesos són herois" i li mostraré els retalls dels diaris. Ella dirà que per dos casos no puc generalitzar i mantindrà que els romanesos són gent indesitjable. Jo no sé si diré res però pensaré que tinc una amiga racista.

És com una pel·lícula d'horror on el dolent es posa la màsquera de bo però té tan males entranyes que és capaç de les pitjors crueltats. I en el cas que ens ocupa, la realitat supera la ficció i al dolent disfressat de bo li diuen Bush o, si voleu, Pentàgon. Cóm podriem qualificar-los d'altra manera quan hem sabut que al camp de concentració de Guantànamo han mantingut xiquets d'onze i dotze anys durant més de dos anys absolutament incomunicats i sense cap càrrec en contra d'ells? Ara, sota pressions de grups de drets humans dels EEUU n'han alliberat a tres "perquè no posseeixen informació vàlida ni representen ja una amenaça per a la seguretat nacional" Pot arribar el cinisme més lluny? Perquè quan en totes les convencions i lleis democràtiques del món es proclama la defensa dels drets dels infants i l'edat sempre és un atenuant o un eximent en la culpa per la comisió de delictes, el Pentàgon proclama que "l'edat no és un factor determinant. Nosaltres detenim combatents enemics..." Combatents xiquets als quals, després de dos anys, no han pogut acusar de res.

La indecència d'actuacions com les que esmentem requeriria el refús més ferm per part de tots els organismes democràtics del món. On pot arribar un estat en la conculcació dels drets humans? Què deu estar passant a Guantànamo amb els presoners, incomunicats, detinguts indefinidament sense defensa, sense estatut de presoners de guerra i sense que encara s' hagen formulat càrrecs contra ells? L'advocat que representa el govern de Bush diu que "atorgar el dret de defensa als sospitosos de terrorisme interferiria amb els interrogatoris claus per a la seguretat nacional" Quins interrogatoris "claus" pretenen fer després de tres anys?

Doncs, aquests indesitjables són els amics d'Aznar.

Més "no a la guerra!" perquè encara que diguen el contrari la querra d'Iraq, no s'acabà a l'abril passat. La simbòlica posada en escena de la caiguda de l'enorme estàtua de pedra que representava Sadam Hussein, no va ser la fi d'un conflicte bèl.lic que els tres de les Azores iniciaren volent enganyar el personal. No. La guerra continua i amb més víctimes del bàndol al.liat que abans. Dels altres no ho sabem, els invasors no diuen els morts que fan. Però dissabte passat, per allà per Tikrit els americans van bombardejar un zona i foc iraquià es creuà amb ells. I ells ara responen amb accions preventives i de càstig sobre territoris on no poden distingir civils de militars.

No, aquella guerra no la van acabar , més bé van posar les bases per allargar-la indefinidament, amb més enfrontaments i el perill de convertir aquella zona en un nou Vietnam. Per molt que a tota la resistència li diguen terrorisme i es justifiquen amb la lluita contra aquest, cada dia que passa la seua irresponsabilitat es veu més gran. Ho intuïem i ara ho veiem: part d'aquest terrorisme no existiria si no s'haguera produït la invasió. Ells l'han augmentat sembrant odi i rancúnia, obviant la diplomàcia i utilitzant l'agressió. Després s'hi ha establert el caos, tant que els grups d'ajuda humanitària s' hi han hagut d'anar. Els qui han volgut quedar-se mig amagats,com Metges del Món, ens parlen de catàstrofe humana insostenible per a una població civil amb fam i malalta.

Però ells tres segueixen mentint. Diuen que l'ambaixada espanyola està de mudances i per això hi han retirat el personal. Diuen que tot va com ha d'anar. Però les empreses americanes que ja havien començat la "reconstrucció", comencen a estar preocupades ja que el negoci, potser l'hauran d'ajornar.

No ho dubteu: cal seguir cridant NO A LA GUERRA!

El seu somriure és com un rictus amarg quan se t'acosta a la finestreta del cotxe i et demana almoina. Previament hi ha anat caminant des de la vorera o des del mig d'alguna illeta ajardinada, amb les cames obertes i doblegades formant angle pels genolls. I en veure'l desperta compasió i la gent sol donar-li almoina. Però en un altre semàfor et trobes un altre jove de les mateixes característiques. I en un altre lloc en veus un altre amb discapacitats semblants. Tots ells són estrangers i jo els he trobat a València ciutat i també en la carretera N 332 en el creuament de Pedeguer, entremig dels cotxes que venen i van. És molta casualitat que tots ells tinguen una minusvalia pareguda i és bastant difícil que pels seus propis mitjans hi hagen vingut des del seu país, supose que de l'est d'Europa.

Qui els hi porta? On els recluten? Qui els deixa i els arreplega dels llocs on demanen? A qui van a parar els diners de les almoines que reben? Aquest sector d'immigrants sofreix una explotació sobreafegida: algú fa negoci amb la compasió que desperten les limitacions del seu cos. De quina manera la Llei d'Estrangeria aborda aquesta qüestió? Per què no hi intervé qui li correspòn, per posar fre a eixa crueltat?

Aquest any 2003 ha estat declarat "Any internacional del discapacitat". L'aplicació de polítiques que tinguen en compte les necessitats de totes les persones que pateixen alguna discapacitació i que afavorisquen la seua màxima integració social, és un objectiu desitjat per tots els ciutadans i ciutadanes amb un mínim de sentit comú i sensibilitat. Els joves que se'ns aproximen a les finestretes dels nostres cotxes i ens obsequien amb el rictus amarg del seu somriure, també formen part d'aqueix col·lectiu amb dret a la integració. Encara que siguen immigrants. Encara que no tinguen papers. Algú hauria de preocupar-se'n. Per ara sembla que només els tenen en compte les màfies que amb crueltat els exploten.

Senyora ministra d'afers exteriors:

Vosté no llegirà aquest escrit perquè segurament no li arriben els diaris de "provincias". Cas d'arribar-li, possiblement no repararia en una columneta escrita en valencià en un raconet d'una pàgina central. Però jo no puc deixar de dirigir-li aquesta carta perquè… em fa vosté tanta pena!

És que, senyora Palacio, quan la veig a la televisió i quan la sent parlar, li note una enorme càrrega d'angoixa. Em fa l'efecte que està actuant de manera contrària als seus principis i, clar! les seues declaracions són insegures i desafortunades. I jo diria que per això vosté pateix. Sí, crec que pateix molt. Aquest assumpte de la guerra d'Iraq se li n'ha anat de les mans i ara es troba en un embolic ben gran. Jo estic convençuda que vosté no volia aquesta guerra. Potser pensava que les coses rutllarien d'una altra manera. A tots ens passa de vegades que, sense voler-ho, ens trobem en una situació que no desitjàvem i no sabem com eixir-nos-en. Però clar, les diferents situacions quotidianes amb què ens trobem la immensa majoria dels mortals, no impliquen pèrdues de vides humanes.

Jo, en part la puc comprendre perquè si vosté adoptara una postura contrària a la del president Aznar, vull dir que si dimitira del seu càrrec, doncs d'alguna manera embolicaria la carrera de la seua germana i perjudicaria la gent del govern que tant l'ha elogiada i amb la que vosté havia confiat. Però el cas és que si no dimiteix es còmplice d'una acció de guerra. I això és massa greu com per pensar en lleialtats.

Senyora ministra: l'expressió del seu rostre és dramàtica. Ja es veu que se sent malament i no pot ni somriure. Mire, de dona a dona: per què no prova de dimitir? S'alliberarà d'un gran pes, segur, i es guanyarà el respecte de la història. Es que, sap que? Cada dia que passa arriben més esguits de sang iraquiana a les consciències.

Ja sabíem que ho farien, perquè ho tenien decidit de fa temps i el seu llenguatge cínic, mesiànic i, presuntuós no deixava lloc als dubtes. sabíem que Aznar era un escolanet d'amén de Bush que per defensar la invasió d'Iraq, ens ha repetit sempre uns mateixos i monòtons arguments no creïbles i mancats de solidesa. Per això, quan a la matinada del dia 20, a continuació de la "Nit de Foc" que es visqué com a final de les Falles de València, s'inicià una nit de foc terrible sobre Bagdad, no ens vam extranyar.

A la tele tots els focs semblen igual: llums al cel, bengales, clarors boniques. Des de casa, , un darrere de l'altre poguérem contemplar ambdós espectacles, el de festa i el de mort. Tot i que hi ha pocs morts, diuen, perquè aquesta és una guerra humanitària i els qui la fan són tan bons que procuren no matar ningú. I si maten algun civil, no patiu que demanaran perdó. Fa un any, a març del 2002, el Pentàgon va predir que en aquesta guerra prevista podia haver "només" 10.000 víctimes civils (un 50% criatures). I això els va semblar políticament i electoralment assumible.

Ja ho sabíem, sí, però tenim el cor encongit i el desig que aquesta guerra indecent s'acabe ja. Perquè a més de les víctimes humanes que hi ha i n'hi haurà per molt de temps en una postguerra llarga, hi ha altres víctimes: la diplomàcia i el paper de l'ONU, l'equilibri europeu i mundial, el dret internacional, la veritat i la decència.

Ja sabíem del cinisme dels qui ens manen i del cinisme dels qui manen als EEUU que entre 1972 i 1990 han vetat més de 30 resolucions de l'ONU i que recolzen un estat d'Israel que ha incumplit més de 65 d'aquestes resolucions. El cinisme dels dirigents d'un gran país que és una de les vuit potencies nuclears del món i que ell a soles té més de 8.000 caps nuclears i és l'únic al món que fins ara ha utilitzat aquestes armes.

Però la gent que ha clamat contra la postura bèlica seguirem dient NO A LA GUERRA i AZNAR DIMISSIÓ fins que el malsomni s'acabe.

"Senyor president: us escric una carta que potser llegireu si teniu temps" No, no sóc jo qui la escric. Aquestes paraules són l'inici d'una cançó d'un intèrpret francés dels anys 60. Tenia per títol "El desertor" i seguia dient: "Acabe de rebre els meus papers militars per anar a la guerra, abans de divendres que ve. Senyor president: jo no la faré, jo no vull la guerra, que mata les pobres gents..." I el protagonista de la història hi desertava.

"Senyor president" diuen també, sense haver de ser desertors, els ciutadans que, durant aquests dies estan remeten a Aznar cartes contra la guerra (veure http://www.antelaguerraactua.org). També dirigides al senyor president van altres expressions de refús, com els milers d'actes que el passat dia 30, "Dia Internacional de la Pau", es varen realitzar en la immensa majoria d'escoles de la immensa majoria de pobles i ciutats valencians. I continua el refús en els manifests, concentracions i representacions que, com bolets que naixen ací i enllà, estan protagonitzant grups ciutadans diversos al llarg d'aquests dies. Sense oblidar l'imaginatiu i contundent acte de l'entrega dels Premis Goya que ens fa pensar que mai la gent del cine havia protagonitzat un paper tan savi i tan rellevant. "Senyor president..." han dit també tots els grups polítics, excepte el PP, en el parlament espanyol mentre manifestaven oposició a la guerra. I novament els actors i actrius dient-ne "no" dins del mateix hemicicle. Altres gents cridarem "no" pels carrers, en els milers de manifestacions simultànies que es faran dissabte que ve en moltes capitals i ciutats europees. També a Castelló, València i Alacant.

"Senyor president: des que vaig néixer he vist anar a la guerra molts pares, he vist plorar llurs infants, he vist les flors marcir-se... Jo no hi aniré" Ho deia una cançó dels anys 60 del segle passat.

Dic no a la guerra contra Iraq perquè no és cert que amb aquesta guerra vaja a garantir-se "la pau mundial". Ben al contrari, provocarà més odis i més desig de venjança entre les forces fonamentalistes enemigues dels EEUU, que no s'aturaran sino que utilitzaran mètodes diversos per atacar els seus interessos i els dels seus aliats.

Perquè no és cert que canviant des de l'exterior i per la força el règim polític d'Iraq, s'hi introduirà la democratització ja que aquesta no s'assoleix en situació de misèria. En aquest país, des de l'embargament que pateix, el 80%de la població viu en la pobresa i un 8% de la població civil ha mort -entre ells vora un milió de xiquets- per manca de productes bàsics.

Perquè ni els EEUU ni cap altre país té un dret sense límits per realitzar "atacs preventius" contra les amenaces que ell unilateralment considere.

Perquè no hi ha evidències clares de la possessió per part de Sadam, de l'armament que els EEUU diuen que posseeix.

Perquè és públic i constatat que els EEUU sí que posseeixen armament de destrució massiva. Més que ningú del món.

Perquè aquesta guerra respòn ,sobretot, als interessos dels EEUU en matèria de petroli. De tothom és conegut que mentre l'any 1972 produïa el 70% del petroli que consumia, actualment no s'hi arriba al 45% i per tant depèn del mercat controlat per la OPEP. És aquest control el que els EEUU vol trencar accedint de manera més o menys directa a les reserves existents. Ja ho ha fet amb les de l' Afganistà i les del Paquistà. Ara li calen les d'Irak i potser més tard les de l'Iran.

Perquè la industria bèl.lica, que produeix enormes beneficis, està darrere i davant d'aquest afer.

I perquè morirà gent.

Ha passat per davant de tu un camió qualsevol i has sentit esgarrifança perquè t'ha vingut al pensament les quatre persones joves que la setmana passada van morir asfixiades en un d'aquests vehicles. Unes altres vegades n'han mort, gelades de fred dins i d'altres aixafades i fetes a trossos en els seus insegurs amagatalls. Era gent del sud que pretenia viure al nord. I t'ha semblat que la mercaderia humana mereixia millor transport. Després has pensat en les pasteres i eixe transport marítim no t'ha semblat més amable. Quantes persones han mort ofegades en passar la mar?

És el preu de la clandestinitat, t'has dit. I t'has plantejat tot un seguit d'interrogants: Qui té les xifres de morts d'uns i altres? Qui els ha donat sepultura? Sap algú els seus noms? Sap algú d'on eren? Qui està posant remei per tal que això no passe?

Et diran que són clandestins i per tant anònims. Res es pot saber d'ells.

I, tampoc no es pot fer res per ells? Pels vius, vols dir, pels qui encara no han embarcat en el seu taüt. Res de res, són clandestins, et tornaran a dir. Si tenen sort, se'ls podrà arreplegar i retornar-los. Retornar-los, on? –et preguntes- Els qui no en tenen de sort, ja se sap, soterrar-los i prou.

Però, qui està tractant el tema amb els respectius països d'origen?, —et preguntes una vegada més— Qui els hi fa arribar el missatge correcte que explique la situació real als qui encara somnien en el suposat paradís de l'emigració? O és tanta la desesperança que paga la pena el risc de la mort?

I entre els teus interrogants hi ha aquest altre: quants estats i organismes diversos dediquen el 0'7% a ajudes al desenvolupament? Quin és el pressupost mundial per combatre la misèria i ajudar així a que els potencials emigrants es queden a sa casa?

Però de moment n'hi ha que pel camí es moren. Sí, es moren clandestinament. Quants en portem ja?

Són les 17 hores del divendres 14 quan comence a escriure aquesta columneta i en aquestes 17 hores, han mort de fam o malnutrició 6.200 xiquets i xiquetes.

Ahir es va clausurar a Roma la cimera de la FAO sobre alimentació la qual s'havia proposat com objectiu reduir a la meitat, en 12 anys, la fam existent al món. És a dir, els 800 milions de famolencs que hi ha actualment, convertir-los en només 400 milions. L'acte de cloenda de la reunió s'hi va avançar dues hores perquè Berlusconi, l'amfitrió de l'event, havia de veure el partit que jugava l'Italia als mundials de futbol.

Han passat quinze minuts des que he començat a escriure aquesta columna. Ara són 177 més, els xiquets i xiquetes morts. Els mundials de futbol continuen.

A la reunió de la FAO van assistir representants de 180 estats del món. Bush no hi va anar. Ell es trobava preparant la guerra contra els terroristes d'els eixos del mal o de la justícia infinita. La fam, en un sol dia causa una quantitat de morts, molt superior als que produeixen els actes terroristes en tot un any. De només criatures, ja en són 400 les que han mort mentre escrivia aquestes ratlles.

Els poderosos realitzen experiments agrícoles en paísos del tercer món que destrossen els sistemes agrícoles i els mercats interns que alimentaven els pobres. Els poderosos han convertit enormes extensións de terrenys del tercer món en enormes plantacions de cereals per a fer piensos destinats a l'alimentació animal. Els animals així alimentats, seran consumits per la gent del primer món que té recursos.

La reunió de la FAO ha acabat. Els Mundials continúen. El 87% dels bens i recursos del món segueix en mans del 20% de la població més rica. El 20% de la població més pobra posseeix un 1,4%.

He tardat 45 minuts en escriure aquestes línies. Ja hi ha 533 criatures més que han mort de fam.

La pluja ha batejat l'any nou. Sense escàndols però persistent, xip, xip,una gota rere l'altra. I de tant en tant un raig de sol.

Començar l'any amb pluja en un país on predomina la sequera hauría de ser símptoma de bona sort. Bona sort per a un any que és cap-i-cua, I els cap-i-cues també en porten de sort.

No sé que diran els qui lligen les estrelles, si de cas les han pogut mirar per un buit entre dos núvols, no sé quines en són les prediccions, però al món hem viscut els darrers temps massa sotregades i mereixeríem una mica de tranquil·litat.

Tranquil·litat que vol dir pau a l'Afganistà. Aturada immediata dels bombardejos, que ja han fet moltes víctimes innocents, i de les represàlies. Prudència i cautela extremes de la societat internacional. I bon saber fer.

Tranquil·litat que vol dir pau als territoris palestins, retirada dels israelians dels territoris ocupats Que s'ature ja d'una eixa lluita de David contra Goliat, lluita de pedres contra tancs i míssils. Lluita de desesperats que res tenen a perdre.

Tranquil·litat que vol dir pau a l'Àfrica, que vol dir aturar els "senyors de la guerra" de diferents llocs, que vol dir guanyar la batalla a la SIDA i guanyar la batalla a la fam.

Tranquil·litat que vol dir pau a l'Argentina. Pau i pa. I governants honrats.

Tranquil·litat que vol dir desenvolupament i justícia arreu del món. I respecte als drets humans i finalització de tots els fanatismes i exigència de responsabilitats als poderosos.

Tranquil·litat que vol dir que no hem d'estar tranquils. Que la condició humana és pensar, parlar i actuar. Que no cal admetre resignadament tot el que passa com si fora irremeiable.

La pluja persistent, xip, xip, de l'inici d'any, i el cap-i-cua 2.002, haurien de dur-nos sort. Però de moment només tenim el nostre sentit crític, que hem d'utilitzar, i la capacitat per indignar-nos. Amb pluja o sense ella, que el nou any ens porte la sort de ser més humans...

Jo no l'he vista però me l'han contada. Es tracta d'una escena de la pel·lícula "Corina,Corina": dues xiquetes, una de pell fosca i l'altra de pell clara estan juntes. La de pell clara diu a l'altra, "tu fas gust a xocolate?" I aquesta respòn, "no ho sé. I tu fas gust a vainilla?" Per comprovar-ho comencen a llepar-se l'una a l'altra.

No l'he vista però em sembla extraordinària l'escena tal com me l'han contada. I oportuna perquè actualment al nostre país hi ha pells de xocolate i de vainilla i també de maduixa i de canella. Molts colors i molts sabors. Quin goig! I en conseqüència hi ha també molts vents i moltes músiques. És la riquesa de la multiculturalitat.

Però no ens enganyem. De vegades els vents bufen destructors i les músiques són estridents. I això, dissortadament, forma part del guió. Vull dir que , de vegades, la rica multiculturalita, degut a les circumstàncies en què es produeix, perd harmonia i instal·la conflicte. I hi ha que saber-ho i no esgarrar-se les vestimentes.

Perquè la multiculturalitat que vivim és fruit, bàsicament, del fet de la immigració. I la manera com s'està atenent la immigració no sempre és afavoridora de bones situacions de convivència. Aleshores és normal que de vegades la música multicultural desafine amb estridència, com desafinen totes les músiques sempre que es produeixen situacions de marginalitat, de desigualtat o d'injustícia. Però no són culpables les músiques sino els qui les executen. No es culpable la immigració quan hi ha alguna situació de conflicte sino la manera com es produeix, les circumstàncies inapropiades amb que alguns la viuen.

Però la multiculturalitat ens ha d'enriquir. Hem de partir de la fortalesa de la nostra pròpia cultura i oferir-la als nouvinguts per tal que ens coneguen millor i millor puguen integrar-se entre nosaltres. Alhora, cal que fem lloc a les altres cultures per tal de, col·lectivament, fer una bella simfonia.

Tal vegada, com les protagonistes de Corina, Corina, podriem començar llepant-nos els uns als altres. Hi descobrirem els sabors del xocolate, de la maduixa, de la canyella i de la vainilla. I molts més.

El passat dissabte 30 de gener, aniversari de la mort de Gandhi era el dia internacional escolar de la Pau i la No Violència. En milers d'escoles, professorat i alumnes han preparat uns actes que recorden que la pau és necessària, que la vida humana és important i que els conflictes s'han de resoldre parlant i negociant.

Entretant, a Kosovo l'exèrcit de Milòsevic ha causat milers de víctimes i per tal d'evitar més mortandat l'exèrcit de l'OTAN es prepara per intervenir-hi. De l'OTAN formen part alguns dels estats que han proveït d'armes els exèrcits contendents en l'antiga Iugoeslàvia, les armes que han provocat les víctimes que ara diuen voler salvar. I a l'Irak, l'exèrcit dels EEUU continua llançant de tant en tant les seues càrregues destructores per tal d'impedir l'armament biològic de Sadam. Un armament que els USA juntament amb Gran Bretanya hi ha contribuït a crear, aportant a Irak les matèries primeres per a la seua fabricació. En són només dos exemples.

Així de simple. La indústria armamentística, pilar important de moltes economies, una gran font de beneficis per a alguns estats, ha de donar eixida als sues productes. I aquesta eixida òbviament és la guerra. I la contraguerra. És la lògica absurda del comerç d'armes que maneja molts de bilions, amb b, de pessetes.

Per això pot semblar irrellevant i ingenu que a les escoles es facen actes per la pau. I pot semblar també irrellevant i ingenu que a les casernes, alguns, com el valencià Carlos Pérez Barranco, es declaren insubmisos tot i que se'ls condemne, per aqueix motiu, en un Consell de guerra.

Però la cultura de la pau exigeix gestos, accions, denúncies, resistències, insubmissions, compromissos. La cultura de la pau és l'única amb rostre humà, i ha de ser la cultura del futur. Malgrat la realitat de l'horror, malgrat la impotència, malgrat les cruels evidències, treballar per la pau és un plantejament ètic ineludible. I cal que tothom s'hi apunte, pel simple fet de ser persona.

Europa és un puzzle de tots els colors, un trencaclosques on, amb freqüència algunes peces se sobreposen damunt de les altres.

Sobre la bola del món és un mapa xicotet fet de línies enrevessades que canvien o canviaran en data de caducitat desconeguda.

Europa són belles terres serenes il·luminades amb blancs i grisos pel sol de mitjanit. I és verdor i és neu i són aromàtiques terres eixutes il·luminades des d'un cel blau pel sol de migdia. I hi ha també els mars que entren i ixen després de llepar les terres.

Europa és també els homes i les dones de tots els pelatges que benviuen, viuen i malviuen sobre eixes terres i sota eixos cels. Perquè és una bella, rica i dramàtica pluralitat en una casa comuna on les habitacions són de primera, de segona i de tercera. I alguns no en tenen, d'habitació, o no hi caben.

I diuen que l'euro ho solucionarà tot i la casa serà moderna i rica i per sempre més tothom serà feliç. Per això els bancs s'hi apunten, i es fusionen i es fan grans. La casa comuna reserva espai als bancs i els qui s’hi arrimen hi caben millor.

Però també hi ha qui dissenya la casa ben bonica i amb bona cabuda, amb un menjador enorme per tal que tots participen dels àpats. I amb el saló ben gran per tal que tots hi diguen la seua, mentre que les habitacions, suficients, es pintaran al gust de cadascú i el verd jardí servirà per fer balls i festes. I hi estaran prohibits els jocs de guerra, mentre que la clau al pany, serà més per a obrir que no per a tancar.

Hi ha qui diu, però, que això no pot ser, que no caben tots a la casa. Que els peixos grossos ocupen molt d'espai.

El cas és que si a la casa comuna no caben tots i totes o no s'hi troben a gust, no té cap sentit fer-la. Si es construeix la casa, Europa, cal construir-la a passes, a poc a poc si es vol, però amb un bon disseny i amb participació de tothom. Perquè hi ha moltes europes a tindre en compte.