Carme Miquel

Fa deu anys que l'escriptor Enric Valor ens va deixar. Desaparegué la mirada còmplice, el mig somriure i la conversa fluida. Però va quedar el legat: la valuosa obra literaria i lingüística d'un home que estimava el seu país, la seua llengua i la seua gent. Per sort, el seu valor intel·lectual li va ser reconegut en vida i va ser nomenat Doctor Honoris causa per les cinc universitats valencianes. I les escoles del nostre país li van dedicar diversos homenatges que ell, amb la seua modèstia, sempre acceptava amb una certa perplexitat.

Ara, deu anys després del seu comiat, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua designa aquest 2011 com l'"Any Valor" amb la programació de diverses activitats. Seran les activitats de l'Acadèmia i les activitats de sectors de la societat valenciana que reclamaven aquest record oficial i especial cap a l'escriptor . I d'això cal felicitar-se. Ens felicitem perquè un poble ha de tindre presents les persones que amb la seua obra han enriquit el bagatge cultural d'eixe poble i perquè cal transmetre a les noves generacions eixe patrimoni, en el cas d'Enric Valor un patrimoni lingüístic molt important. Lingüístic, no només pels seus treballs gramaticals sino també per la bellesa i la riquesa del valencià que utilitzava quan escrivia (també quan parlava). Però en la seua obra hi ha altres elements a destacar. Com bé sabem ell, a partir de les converses amb persones de generacions anteriors, va rescatar la saviesa de la cultura popular i va elaborar un corpus rondallístic important que forma part de l'imaginari col·lectiu valencià. Convenientment divulgat, ara els xiquets i xiquetes valencians tenen al seu abast el món fantàstic dels seus avantpassats, que poden compaginar perfectament amb el món imaginari que els proporcione la cultura actual.

I per completar el nostre record, no oblidarem l'Enric Valor novel·lista. Les novel·les del seu Cicle de Casana, amb un escenari ubicat en un passat recent, mostren la condició humana de tots els temps.

Hem iniciat l'"Any Valor". Conéixer la seua obra i normalitzar a tots els nivells la nostra llengua, que és la seua, són dues maneres d'honorar l'escriptor. I, de pas, d'honorar-nos nosaltres mateixos com a ciutadans i ciutadanes valencians.

Per primavera, els caps de setmana són dies de Trobades. Trobades d'escoles en valencià, vull dir. Per això ja fa uns quants dissabtes i diumenges que en diversos pobles i ciutats les notes de la música s'ajunten amb les veus de milers i milers de xiquets i adults per celebrar grans festes a favor de la nostra llengua.

Són ja 25 anys des de les primeres Trobades. Molts anys mostrant en el carrer un model d'escola, que des de l'autoestima i el conreu del valencià, estima i coneix altres llengues. Que se sent implicada en un món intercultural i que fomenta el plurilingüisme tot partint del coneixement i ús de la pròpia llengua. L'escola valenciana no pretèn restar sinó sumar i es considera amb el dret i l'obligació d'aportar la pròpia cultura a la cultura universal.

És ben senzill. Només cal actuar en conseqüència. Ho dic pel govern valencià i pel propi Conseller d'educació que, tot i sabent dels bons resultats de l'educació bilingüe que s'aplica en l'escola en valencià —perquè des de departaments de la seua Conselleria se n'han fet estudis que ho demostren—, no aporten els mitjans que calen per afavorir aquest model d'ensenyament. Més bé el contrari: parlen de multilingüisme i en fan plans que, en compte d'afavorir l'aprenentatge i ús del valencià com a punt de partida ineludible per a un multilingüisme correcte, minimitzen l'ús de la nostra llengua i el dificulten.

Les Trobades, un any més, proclamen que l'escola que representen és l'única vàlida per a tots els valencians perquè és l'única que garanteix el domini de les dues llengües oficials. A partir d'ací, es poden conéixer altres llengües, sempre que hom pose els mitjans necessaris.

Les Trobades, que ens fan present un model òptim d'escola valenciana, també ens fan presents les persones que l'han fet possible. Dissortadament enguany hi haurà dues absències importants. Pep Bas, de La Marina Alta, i Empar Granell, de la Vall d'Albaida, MESTRES, amb majúscula, capdaventers en l'ensenyament en valencià, ens han deixat aquesta primavera. Eren amics estimats i ens entristeix la seua absència. Tenim no obstant el seu legat: les escoles en valencià i les Trobades, són, en gran part obra seua.

Ens vas obsequiar amb ramells de paraules que portaven el perfum de les floretes del camí. I el de la murta i el de les herbes oloroses de la teua infantesa. Paraules que també eren com gotetes de rosada brillant il·luminada per l’alba. O que contenien els esguits de la pluja, quan és suau i acarona. Has sigut dona de paraules bellíssimes, de pous de tendresa, de poesia nua. I ens les has regalades, intenses. De vegades amb un bri de tristor amagada.

Va ser abans que decidires caminar en silenci, de puntetes, pel món literari valencià, que hauria sigut molt més ric amb la teua veu. Per sort ja teníem el regal de la teua poesia. Per sort ja comptàvem també amb "Matèria de Bretanya", la narració més bella que s’ha escrit mai. I la lletra impresa ha permés gaudir tendresa, intel·ligència i emocions als qui t’han llegit. Com aquelles dones que formaven el "grup de lectura" del poble d’Alcàsser que en conéixer la teua obra, l’any 2001, hi van sentir una admiració còmplice i et van homenatjar. Va ser una vesprada de primavera que entre lectures i música et van dir "...els teus poemes ja no són només teus, formen part de les nostres veus un poc tremoloses. I els teus records d’infantesa, han acaronat els nostres i els han fet brollar com riuets d’aigua tèbia. Els hem barrejat i ara ens sembla que tot plegat, els teus records i els nostres són una mateixa cosa. Avui, Carmelina, volem teixir una mena de tela d’aranya on nosaltres sigam una miqueta tu i tu sigues una miqueta nosaltres". Poc després, aquelles lectores van formar l’Associació "Carmelina Sánchez Cutillas" i el seu homenatge de fa vuit anys s’ha convertit en permanent. Perquè la bellesa dels teus mots ha esdevingut eterna i no se la pot endur el vent de la mort, eixa mort que "ens aguarda darrere del pleniluni negre".

El tren on viatge avança entre la mar i un tossal ple de pins. A la mateixa filera que jo, però a l'altra banda del passadís, un xicon d'uns 16 anys dorm profundament. Reclina el seu cap sobre un coixinet que descansa en el vidre de la finestreta, a la seua dreta. De vegades es gira cap a l'esquerra i aleshores posa el coixí sobre la barana que separa el seu seient del del costat que és buit, i hi deixa el cap. En un altre moment, el cap el tomba cap enrere mentre abraça el coixinet sobre el pit.

El capçal sembla blanet, de tacte suau. L'adolescent hi dorm a gust. Em recorda les criatures de tres anys el primer dia que entren a escola, perquè a molts centres d'educació infantil demanen que porten amb elles un coixinet. Aquest objecte és el lligam afectiu que els uneix amb la seua casa i amb el moment dolç d'anar a dormir. Hi ha xiquets i xiquetes que els primers dies no se'n separen ni un moment. S'abracen al coixinet, hi deixen el cap i s'hi adormen plàcidament. Quan ja es familiaritzen amb l'escola van abandonant-lo a poc a poc i llavors s'hi conserva com a punt de referència per assenyalar el lloc que els correspon sobre l'estora o, en altres casos, per propiciar-los moments de relax.

Hi ha infants que quan alguna nit dormen fora de sa casa porten amb ells allò que els acompanya habitualment en el seu propi llit: un osset de pèl suau, una nina, un coixí. Són lligams afectius per afavorir que la son vinga dolça. Hi ha qui arrastra aquest costum durant uns quants anys, fins i tot, fins l'adolescència. Pense que és aquest el cas del meu company de viatge.

El tren continua el seu camí com un cuc gran que serpenteja. Arribem a València. El xicon del meu costat desperta. S'alça i del prestatge agafa una bossa de viatge, l'obri i hi deixa tendrament el coixinet. Tanca la cremallera, es pentina els cabells amb els dits, mira amb autosuficiència una joveneta que hi passa. Es fa el masclet, posa cara de dur, avança pel passadís, ben ert. Segurament no dirà a ningú que dins de la seua bossa de viatge porta un coixinet ben tou.

"...Que la vida va de pressa, i sento com se m'escapa de les mans" deia Carles Sabater, cantant del grup Sau en la cançó Poemes i promeses. I a ell se li ha escapat la vida per a no tornar mai més, fa pocs dies, el 12 o 13 d'aquest mes per la nit. Potser acabava de cantar allò de "...si ets un llunàtic i estàs espantat, si vius als núvols i estàs deprimit, si la boira ja t'ha acompanyat, cada dia en algun lloc, pots pujar al tren de mitjanit". I mentre aquest tren se l'ha endut a un llarg viatge, la tristor s'ha instal·lat als ulls de molts dels qui ens quedàvem. També dels meus, malgrat que jo no el coneixia més que a través de les gravacions de la seua música i de dues actuacions en directe que hi havia presenciat. Però la seua mort m'ha causat consternació, com si d'una persona pròxima al meu entorn d'amistats es tractara.

Vaig conèixer les cançons de Sau fa sis i set estius, quan les meues filles, adolescents, les feien sonar durant tot el dia. A través d'elles vaig captar unes lletres poètiques que em van agradar i una música que m'arribava. En les actuacions en directe del grup em vaig contagiar del magnetisme que transmetia perquè Sabater unia una magnífica expressió corporal en les seues giravoltes per l'escenari que, com danses rituals, omplien de sentiments, emocions i sensacions els cossos i els esperits.

Poc després vaig mostrar algunes cançons de Sau als meus alumnes de tretze i catorze anys i de seguida hi van quedar atrapats perquè aquest grup de rock ha tingut la virtut d'arribar per igual a gent jove i a gent madura. Potser inconscientment, ha realitzat la important tasca d'aproximar generacions.

I ara, en una freda nit de febrer, Carles Sabater se n'ha anat i "tot té un breu matís de gris, i és per això que em sento trist".

Segurament les seues cendres escampades al vent compliran el seu desig de tornar a Sau i ja no caldrà que cante allò: "Necessito descansar, és hora de tornar. De camí no pararé, vull tornar a veure la meua gent... Me'n vaig, me'n torno a casa, me'n vaig, me'n torno a Sau...". Per a ell, el meu petit homenatge.