L’endemà d’haver-se produït el terrible terratrémol al Japó, quan la comunitat internacional es mostrava preocupada per les possibles conseqüències dels danys soferts en una de les centrals nuclears —ara sabem que en són més les centrals afectades—, Rajoy criticava Zapatero a propòsit del tema energètic i el comminava a perdre el complexe i optar per l’energia nuclear juntament amb totes les altres. Ni la prudència que demanava el moment tan crític, el va fer desistir del seu pronuclearisme. No de bades la FAES d’Aznar acabava de manifestar-se contundenment a favor d’aquesta energia.
Però hi ha altres sensibilitats i altres raons com la dels qui diumenge passat s’aplegaren a Cofrents en una marxa, convocada feia temps, per demanar el tancament de la central. Ara, la dramàtica experiència del Japó els dona la raó i ens recorda que les conseqüències d’un accident nuclear són incontrolables. Les partícules radioactives, s’escampen per l’aire, per l’aigua i pels aliments, abasten llargues distàncies i perduren durant molt de temps. Així mateix, s’ha posat de manifest que mai es pot garantir al cent per cent la seguretat d’una central. De la de Chernòbil es va dir que estava en males condicions però les japoneses estan dissenyades i construïdes amb les mesures de seguretat màximes. No obstant, la magnitud del terratrèmol ha superat les previsions. I això pot continuar passant.
Tot l’esmentat, més la difícil ubicació dels residus que continuen emeten radiacions durant segles, seria suficient per no hipotecar ja més a la humanitat amb un problema tan greu. I, per tant, d’anar tancant les centrals. De moment el govern alemany ja s’ha fet arrere en el tema de la prolongació de la vida activa de les centrals.
El debat torna a estar obert i és un bon moment per reflexionar. I que d’aquesta reflexió seriosa —i al marge d’interessos econòmics—, ixca un nou model energètic. Un model basat en les energies netes i renovables. Si tots els diners que ara hauran de dedicar els japonesos a superar els efectes de l’accident nuclear, més els que dedicaran a reconstruir les centrals, més els invertits en la seua construcció i manteniment, s’hagueren aportat per a la implantació de les renovables, tots, començant per ells mateixos, estaríem més tranquils.
Segons el darrer informe de CCOO sobre l’emissió en Espanya de gasos d’efecte hivernacle (GEH) a l’atmosfera, es constata que els anys 2008 i 2009 hi van suposar una important disminució. Si el 2008 va haver un 7’7% menys d’emissions respecte l’any anterior, el 2009 van ser un 8’7 % menors que el 2008. Si aquesta tendència es consolidara, s’estaria pròxim a aconseguir els objectius de Kioto i per això cal analitzar bé la situació.
La primera causa de l’esmentada disminució, com podem imaginar, està en la crisi. En disminuir l’activitat econòmica disminueix el consum d’energia i per tant es redueix l’ús de combustibles fòsils causants de les esmentades emissions. El consum d’electricitat el 2009 va caure un 4’4% i també va disminuir l’ús del vehicle privat i del transport per carretera que va suposar la reducció d’un 5’2% en les emissions. Pot ser algú pensarà que quan es produisca la recuperació econòmica forçosament tornaran a pujar les emissions, però això no ha de ser així necessariament. És important saber que l’ús de les energies renovables, sobretot l’eòlica, ha tingut un paper reductor aquests dos anys, cobrint el 23’4 % de generació d’electricitat. En el territori de l’estat espanyol les renovables, en 2008/2009, han evitat l‘emissió a l’atmosfera de més de 36 milions de tones de CO2. Així és que la potenciació al màxim d’aquestes energies, així com polítiques d’estalvi i d’eficiència energètica, han de ser un objectiu també en el periode de recuperació econòmica. En l’actualitat hi ha un consens social suficient per ser rigorosos en l’aplicació de les mesures fermes per a la necessaria reducció de GEH, perquè els efectes irreversibles que provoca el canvi climàtic són tan greus que ningú no pot ignorar-los. I mitigar eixos efectes és tasca imprescindible a la que s’ha d’abocar tothom. En aquest sentit torne a repetir el que deia la setmana passada: hem de mirar cap a noves pautes econòmiques per a una altra manera de viure on consumisme no siga sinònim d’èxit o felicitat. Tindre més no és viure millor. I cap ací hem d’anar.
En el títol que encapçalava la meua columna de la setmana passada en aquesta pàgina, (que era el mateix títol que el d’avui) per una d’aquelles circumstàncies que de vegades ocorren en el món de les lletres impreses, aparegué un “sí” en lloc d’un “no, gràcies” referit a les nuclears. Per suposat que si es llegia l’article, l’opinió que en tinc quedava clara, perquè el meu és un modest però rotund “no” a aquestes centrals, a pesar de la campanya que s’està fent a favor de la seua continuïtat.
La campanya en qüestió ofereix bàsicament dues raons: d’una banda assegura que les centrals són segures i no hi ha perill d’emissió de radioactivitat, degut al rigor de l’enginyeria amb que s’han construït i funcionen. I d’altra banda es presenta la nuclear com una energia neta que no genera CO2 i per tant apta per a fer front al canvi climàtic. Ambdós arguments són refutats pels ciutadans que s’hi oposen. El de la seguretat es contesta en base a que és impossible garantir-la al cent per cent, i com a mostra hi ha el fet que ninguna asseguradora vol fer-se càrrec de les assegurances de les nuclears, ja que en cas d’accident, les conseqüències humanes i econòmiques podrien ser de magnituds enormes. Pel que fa al CO2 no n’emet la nuclear, però sí que n’emet la fabricació del ciment (gran emissor d’aquest gas) que gasten en quantitats ingents en la construcció de les centrals, en el tractament dels residus i en els cementiris nuclears. I també hi ha el CO2 que emet el transport que porta els minerals i els residus a llargues distàncies. Afegeixen els crítics antinuclears, que tant el tema de les radiacions com el del CO2, cal valorar-los des de l’origen del procés (l’extracció de l’urani), fins el final.
Però hi ha més qüestions. Una molt important és que l’energia nuclear no és necessària. Només constitueix el 20% de la que es consumeix a l’estat espanyol i si tenim en compte que ens cal un nou model energètic on l’estalvi siga una de les prioritats, conclourem que la nuclear ens la podíem estalviar. Entretant la producció d’energia solar i eòlica no ha fet més que començar. Aprofitar les enormes possibilitats existents en aquests camps hauria de ser l’objectiu.
Els qui durant els anys 70, cridaven l’eslogan que encapçala aquest escrit, s’han fet majors. Ara ja no mostren aquell sol simpàtic que feia l’ullet i representava el moviment antinuclear. Però el tema torna a ser actualitat degut a la necessitat d’ubicar magatzems per als residus. Perquè els residus que generen les centrals nuclears no es poden reutilitzar i mantenen la seua radioactivitat durant períodes més o menys llargs, alguns fins a 25.000 anys. Com que no es poden destruir, s’han d’emmagatzemar i en la majoria de centrals ho han fet dipositant-los provisionalment en una piscina amb aigua circulant per tal de refrigerar-los. Però les piscines se saturen i Enresa, l’empresa que n’és responsable, ha de construir dipòsits per traslladar-los. En el cas de Cofrents, havia d’haver fet un dipòsit en superfície (provisional, per a uns 100 anys), ja que havia renunciat a construir-ne en profunditat (definitiu) a causa de problemes en la ubicació. Perquè cal saber, que es preveuen dipòsits nuclears en superfície i en profunditat, sembla que segons la intensitat radioactiva dels isòtops.
Els grups nuclears fa temps que proposen magatzems geològics profunds (MGP) que guardarien indefinidament els residus de vida més llarga. Afirmen que hi ha mitjans tècnics que farien impossibles les fuites de radioactivitat. Mentre que els detractors diuen que no es pot saber quin serà el comportament geològic exacte del lloc on estiga el magatzem i per tant s’ignora si moviments sísmics o d’altres tipus no afectaran les instal·lacions, a més de poder-se convertir en objectius terroristes o de guerra.
Hi ha doncs un debat i la informació ha de ser veraç. Ara cal aportar solucions per als residus existents. Però les centrals nuclears s’haurien de tancar en acabar la seua vida útil ja que si existeixen dubtes sobre les conseqüències, la prudència exigeix sempre aplicar el principi de cautela. Si el problema s’eternitza el passem als fills, als nets, als besnets… Els pobres ja es trobaran una Terra ben malmesa, només els falta el maldecap nuclear.
Entretant el sol simpàtic que feia l’ullet, espera diners i polítiques que el facen a ell i a l’aire responsables de l’energia. I que el logo diga: “Solar? Sí gràcies”.
Hi ha veus que critiquen la decisió de Zapatero, explicitada en el seu dia en el programa electoral del PSOE, de tancar les centrals nuclears en acabar els seus períodes de vida útil. Tots sabem que la central de Garoña, com també la de Cofrents, està arribant al final del seu cicle i els possibles tancaments estan fent aflorar arguments a favor i en contra de la continuïtat. Per a uns, Rajoy per exemple, simplement la nuclear és una energia bona i Zapatero serà el causant de milers de desgràcies si la va fent desaparèixer. Si no la tanca igualment l’acusarà, en aquest cas de mentider per no acomplir el programa electoral. Però per a uns altres que es diuen progressistes, estar contra les nuclears –ells diuen haver-ho estat quan eren joves- és un plantejament romàntic i ara cal defensar la seua continuïtat perquè no és perillosa (diuen), així com per mantindre els llocs de treball i sobretot, —i aquesta és la gran fal·lacia— per lluitar contra el canvi climàtic perquè creuen que la nuclear és una energia neta.
D’altra banda hi ha els arguments dels qui s’oposen a les nuclears entre els quals el perill d’explosió i el de radiacions ja que tot i les mesures de seguretat, es coneixen accidents de diferents graus i se sap que les seues conseqüències poden ser incalculables. Si no, per què ninguna companyia d’assegurances vol cobrir-ne les responsabilitats civils? Però, sobretot, continua existint l’antic problema d’emmagatzematge dels residus nuclears, les radiacions dels quals s’escampen durant milers d’anys.
Tampoc no és una energia neta. Les centrals necessiten refredar-se contínuament i ho fan mitjançant les torres de refrigeració que vaporitzen enormes quantitats d’aigua. Aquest vapor és un gas potent d’efecte hivernacle. A més, totes les etapes, des de la construcció de les centrals, fins l’extracció, purificació i enriquiment de l’urani, necessiten d’un ús intensiu de combustibles fòssils generadors de CO2. D’altra banda el transport de l’energia elèctrica d’origen nuclear des de les centrals als consumidors, ha de fer molts quilòmetres, així és que una part d’eixa energia es perd pel camí i contribueix a l’escalfament global. Reflexionem, doncs.
