Carme Miquel

Una persona del col·lectiu "S.O.S. Parke" de Parc Alcosa, va iniciar una vaga de fam fa uns dies en unes dependències de la catedral de València, mentre que l'esmentat col·lectiu ha realitzat diverses accions  tant a prop de l'Ajuntament d'Alfafar com a prop de la Generalitat valenciana.  La reivindicació bàsica que plantegen és la de que ambdues institucions lliuren els 400 euros que els pertoquen per poder pagar les 6 mensualitats que es deuen als treballadors que participen en diverses iniciatives socials promogudes pels Kol·lectius del Parke. Però alhora demanen una reunió amb representants d'Ajuntament i Generalitat per tractar el que és la seua demanda  de fa anys: ingressos dignes per a aquelles persones que no tenen cap entrada; fons de solidaritat i emergència amb la participació de grans empreses que tenen presència en el municipi, suport a les iniciatives de la Xarxa d'economia de supervivència i que els treballs de serveis dependents de l'ajuntament se socialitzen a través de cooperatives comunitàries.

El Parc Alcosa és un barri situat al sud de València, pertany a l'ajuntament d'Alfafar  i va nàixer en els anys  60 del segle passat amb l'arribada d'immigrants procedents bàsicament d'Andalusia, de  Castella i d'Extremadura. En l'actualitat també té un index alt d'immigrants però ara són fonamentalment de procedència latinoamericana i magrabí.  Des de la seua constitució com a barri en plena etapa desenrotllista franquista, els habitants de Parc Alcosa es van destacar per les seues lluites ciutadanes que donaven resposta a situacions de marginalitat. D'aleshores ençà, no han deixat de  produir-s'hi mobilitzacions que amb matisos diversos, han anat  continuant fins l'actualitat tot destacant la constitució, a primeríes dels anys 90, d'un projecte comunitari que s'anomena "Nosotr@s Mism@s". Tal com han explicat diverses vegades els qui n'estan implicats, es tracta de la creació de diverses alternatives socials, econòmiques i culturals fonamentades  en valors com el suport mutu i la participació ciutadana. El resultat ha sigut la creació d'una xarxa de cooperatives amb programes i actuacions socials com ara el Centre d'Inserció Sociolaboral Massanassa II, el Centre de Xiquetes i Xiquetes, la Cooperativa d'Iniciatives Laborals o el Centre d'Informació Juvenil.

No cap dubte que iniciatives com aquestes són importants i haurien de ser tingudes en compte.

Dissabte passat, alguns grups ciutadans es movien per València expressant les seues dissensions amb el món polític oficial. D'una banda, hi hagué gent del Col·lectiu contra la corrupció que havien demanat la dimissió de Camps per internet a partir d'un facebook. Un fenòmen nou que introdueix una manera diferent d'activisme d'abast imprevisible.

I hi hagué d'altra banda la gent de Per Russafa que es concentraren per demanar la construcció d'un col·legi al seu barri, igual com abans havien demanat el jardí i tantes altres qüestions imprescindibles. Entretant, en unes “Jornades forestals” organitzades per la Plataforma Rural del País Valencià, diferents col·lectius analitzaven la degradació i els problemes del bosc al nostre territori, alhora que en qüestionaven la gestió forestal de l'administració. Mentre que en un concert, milers de joves expressaven el seu suport a Salvem el Cabanyal en la lluita  contra la destrucció del barri. Tot això tenia lloc dissabte passat a València. Però també en  altres espais i en altres moments, un seguit d'accions continuades de la societat civil constitueixen espais de dignitat necessaris i elements indispensables en la denuncia de males polítiques. Per això els de Salvem el Botànic continuen la lluita. Per això des de Per l'Horta denuncien la total paralització del PATH (Pla d'Acció Territorial de l'Horta) que hauria de protegir el que queda d'aquest espai emblemàtic. Per això els de Fòrmula Verda tornen a explicar les nefastes conseqüències econòmiques i ambientals de la realització d'aquest “evento” de la Formula 1. Per això els de Salvem el Cabanyal, després d'haver aconseguit una darrera sentència judicial al seu favor, exigiran a l'alcaldia actuar en conseqüència i que repare els danys.

Heu vist  mai eixes floretes, com les del xuclamel, que aconsegueixen foradar l'asfalt, hi creixen damunt i escampen el seu perfum? Doncs diversos grups de la societat civil com els esmentats, són així: bonics, forts en la seua modèstia, transmissors d'aromes, persistents...

La plataforma ciutadana "Salvem Tabacalera" fa unes setmanes que va iniciar accions legals contra l'Ajuntament de València. En aquestes sol·licita la paralització de l'enderroc de les naus laterals de l'emblemàtic edifici que l'ajuntament, contravenint les seues pròpies decisions adoptades en Plens d'anys anteriors, vol convertir en habitatges de luxe que promou un conegut constructor amb absolut menyspreu pel patrimoni arquitectòni de la ciutat.

"Salvem el Botànic", després de deu anys de lluita ha aconseguit la declaració de BIC per al jardí i el seu entorn. Però, tot i haver-se resolt la major part d'impediments, encara hi ha el perill d'una construcció impròpia del lloc. La gent de salvem el Botànic ha manifestat que continuarà treballant per tal d'impedir-ho.

La plataforma ciutadana "Per Russafa", denuncia les promeses no complides. Ara, es veu obligada a reclamar la paralització del projecte que pretén convertir l'únic jardí existent, en aparcaments privats. Alhora, els veïns de Patraix continuen protestant contra la subestació elèctrica. Ells defensen la seua salut.

Les associacions de Ciutat Vella exigeixen, aparcaments per als veïns, tarja de residents i una regulació del trànsit que limite l'accés dels cotxes a determinades zones, per tal de preservar el Centre Històric. Entretant, "Salvem el Cabanyal" continua incansablement, la lluita contra la degradació del barri i contra l'especulació urbanística, mentre que diferents col·lectius de gent jove, s'han organitzat per reclamar una vivenda digna.

És la societat civil, que està viva, que defensa els seus drets i s'estima València, que es veu obligada a estar a l'aguait, a conéixer les lleis i a mobilitzar-se, precisament perquè les institucions, que tenen l'obligació de preservar el patrimoni i l'habitabilitat de la ciutat, no ho fan.

Ara que és primavera, per alguns espais del jardí Botànic s'escampa aquell indefinit aroma dolcenc que emana de flors no identificades. Mentre que en altres espais d'aquell jardí singular, les sentors dominants són les mateixes que acompanyen el visitant en qualsevol estació de l'any: aquelles sentors fresques que suggereixen olor a verd.

Fora del jardí i estenent-se cap a totes bandes, l'asfalt i el formigó aporten el seu color gris a una ciutat que s'eixampla desordenada i mata tota la verdor de l'horta mentre que molts carrers del centre acullen els verds de les plantes silvestres que naixen enmig dels solars abandonats i bruts, ara que és primavera.

Sí, ara que és primavera, València es mostra com una ciutat nua que es deixa contemplar pel vianant. I si és cert que el passeig per determinats carrers, avingudes i racons entranyables i la contemplació d'edificis emblemàtics li permetrà gaudir d'una cara de ciutat bella i amable, a pesar de l'abandó que en part sofreix, no és menys cert que l'altra cara, molt més extensa, li mostrarà una ciutat que creix sense pensar en els seus habitants. És un creixement urbà que afavoreix la incomunicació, amb una arquitectura impersonal, amb barris mancats dels equipaments adequats, amb un tràfec viari de densitat excessiva i, com a símbol de modernitat, l'adopció per part de l'oficialitat, d'una estètica efectista amb la que construeix monuments faraònics que són continents buits de contingut. S'hi afegeixen els fets que, el desmesurat cost econòmic d'aquests monuments mai no serà rendabilitzat i les extraordinàries necessitats que genera el seu manteniment els fa també ecològicament insostenibles. Aquesta és la realitat.

Però, ara que és primavera, constatem de bell nou que el jardí Botànic i la lluita ciutadana per dignificar el seu entorn, apunten cap a un model de ciutat que té com a centre les persones i la convivència. "Salvem el Botànic" constitueix un símbol de resistència davant d'uns projectes urbanístics que intenten emmascarar els interessos especuladors sota la disfressa de la idea de progrés. Fals progrés que com bé sabem, amb guanys econòmics per a alguns, el que aporta a tots és la degradació del territori on vivim, la deshumanització de pobles i ciutats i pèrdues irreparables de patrimoni natural, social i cultural. Per això, des del Botànic i amb la mirada posada en tot el País, hem de treure tota la indignació que sentim per dir contundentment que ja n'ha ha prou!

S'abraça allò que s'estima. Per això, diumenge passat la gent de la plataforma Salvem el Botànic, va oferir a aquest jardí singular de la ciutat de València un gran abraç format per les mans enllaçades de centenars de persones que el rodejaren. Aquestes, manifestaren així el seu rebuig a una sentència –ara impugnada- que dóna per bona la construcció d'un hotel en aquell conjunt urbanístic que des de fa set anys es vol recuperar per a la gent i no per a l'especulació.

Abraçar el jardí Botànic, és adherir-se a un model de ciutat sostenible que unint els conceptes d'història i de futur, té en compte el patrimoni social i cultural propi i l'ofereix als ciutadans per al seu gaudi. S'abraça allò que s'estima, sí, i el Botànic, bellíssim patrimoni científic dels valencians, ha sigut estimat durant dos-cents anys. La Universitat de València ha celebrat el bicentenari amb tot un seguit d'actes culturals i divulgatius. Tanmateix, les autoritats municipals de València han ignorat aquest aniversari. Ni l'han celebrat, ni han avançat normativament en la protecció del jardí i l'ntorn. Per supost, no l'han abraçat.

Però no només neguen l'abraç al Botànic, també dificulten l'activitat d'altres entitats, de la mà de la burocràcia entrebancadora i la manca de diàleg. En aquesta situació està Ca Revolta, que és un centre cultural i social, un centre de recursos obert i alternatiu, que contribueix a donar vida a un barri que altres mantenen en l'abandó. Fa ara dos anys que des d'aquest centre es promou un treball social amb els més desfavorits, s'impulsa el treball ciutadà vinculat a la recuperació del centre històric de València i s'ofereix un espai a la gent jove que troba dificultats pels circuits comercials.

Potser per tot això, i per ser un espai independent, compromés amb la nostra llengua i cultura, hi ha qui se sent molest i vol que aquesta entitat desaparega. Però els qui la coneixem sabem que és necessària i per això està rebent adhesions de la ciutadania. Aquest, el de la solidaritat, és el gran abraç que també mereix Ca Revolta.

Fa poc més d'un any quatre joves van ser detinguts en relació al desallotjament del Casal okupat Malas Pulgas de València i acusats d'actes terroristes, per la qual cosa el cas passà a l'Audiència Nacional. L'Audiència va considerar que no tenia lloc la tipificació de terrorisme per als fets i retornà el sumari al jutjat de València. Però des d'ací, el jutge insistia que devien ser jutjats per la Llei Antiterrorista i presentà recurs contra aquella decisió. Finalment, el Tribunal Suprem novament hi ha descartat el delicte de terrorisme i ha retornat el cas als jutjats valencians.

L'assumpte seria una notícia de tantes de no ser que durant més de quatre mesos els joves van estar a la presó de Picassent i, a més, sotmesos al règim FIES (Fitxer d'Interns d'Especial Seguretat) la qual cosa suposa l'aplicació de mesures molt dures, entre altres la incomunicació. D'altra banda, un sector dels mitjans de comunicació, en aquell moment va transmetre una informació sensacionalista o tendenciosa que, ja d'entrada, criminalitzava els joves i els considerava culpables d'actes terroristes, a pesar que moltes persones i col.lectius socials van manifestar el seu refús o recels cap a unes acusacions que, pel que s'anava veient, semblaven inconsistents.

Descartat doncs el greu delicte del que s'acusava els joves, ara podria passar que foren jutjats per un delicte de faltes. En qualsevol cas, ¿qui els resarcix del temps i les mesures excepcionals que se'ls aplicà a la presó? Qui es fa càrrec de les greus conseqüències i seqüeles que això ha tingut per a ells i les famílies? Qui els retira els qualificatius de terroristes que directament o indirectament es van fer públics des d'alguna premsa? Tothom té dret a ser considerat innocent fins que no es prove la culpabilitat. En aquest cas no ha sigut així i unes persones han sofrit "de manera preventiva" les conseqüències.

Dies passats vaig llegir a la premsa dues notícies relacionades amb gent jove. Una feia referència a la detenció de quatre xicots de Vilareal i Onda, pressumptament membres d'una quadrilla que destrossava mobiliari urbà amb cotxes furtats als que després calava foc. En una sola nit havien fet danys per valor de 120.000 euros. Tres dels detinguts van quedar en llibertat i un ingressà a la presó. Dos d'ells tenien antecedents penals. L'altra notícia explicava que una jutgessa deixà en llibertat, encara que encausats per danys i desordres públics, deu joves que pressumptament havien atacat amb pals i pedres uns aficcionats del Levante U.D. Alguns d'ells tenen antecedents penals. El delegat del govern, Juan Cotino els va definir com "gent radical".

Una tercera notícia aparegué dissabte passat en forma d'article signat pels pares i mares dels joves okupes que van ser desallotjats del casal Okupat Malas Pulgas i ara estan empresonats a Picassent fa ja més de quatre mesos. En l'article, els famliars explicaven l'impasse en que es troba el tema. Comparar la situació dels joves okupesempresonats, amb la dels joves de les noticies anteriors causa autèntica indignació. No dic que les actuacions amb els grups esmentats en primer lloc, siguen o no correctes car no tinc opinió al respecte. Però pel que fa a les actuacions amb els tres joves okupes empresonats no puc més que manifestar, com a mínim, estupor: no tenen antecedents i se'les detingué per uns actes que encara no se'ls ha provat i que, en tot cas, mereixerien la qualificació de vandàlics. Però se'ls qualifica de terroristes amb acusacions que -tal com reflectí la premsa en el seu moment- són d'una vaguetat que no poden més que fer dubtar al ciutadà normal i condueixen a pensar que estan a la presó pel seu qüestionament del sistema establert, la qual cosa els fa molestos i susceptibles de sospita. I amb tot això, tenim la percepció que les llibertats personals estan sofrint un retrocés en esta societat global de guerres preventives que, a nivells locals, es concreta en empresonaments preventius.

Els pares i mares dels joves empresonats, en el seu escrit demanen una resolució ràpida de la situació. Em solidaritze amb ells i m'afegisc a la seua petició. Com ells, voldria poder confiar en la justícia.

Salvem el Botànic... Salvem La Punta... Salvem Russafa... Salvem les alqueries... Salvem el Cabanyal... Molts espais per salvar en una València que creix al ritme de les immobiliàries. Moltes coses per salvar quan l'afany de lucre d'uns i el clientelisme i les ànsies megalòmanes de qui governa dissenyen un model de ciutat basada en un desenrotllisme fals, en una buida i freda grandeur i en un menyspreu d'allò que és vida, poble, calor humà, detalls, convivència. Cal salvar molts espais urbans i periurbans perquè no són, com ells diuen, llocs obsolets o caducs sinó que aporten formes de vida, relacions veïnals, aspectes econòmics i maneres de ser i de conviure més humanes i personals.

Diuen que les seues obres són el progrés, el desenvolupament, el futur. Però no és cert. Entenem que el progrés de la societat i el futur de les ciutats passa, sí, per crear estructures noves, per fer possible el desenvolupament econòmic en claus actuals, per aportar una cultura moderna. Per això és buit i empobridor si no s'hi tenen en compte els espais per a la convivència i que hi haurà que crear-ne de nous tot conjugant-los amb el manteniment, l'adequació i la rehabilitació dels antics. I és injust el seu plantejament de ciutat quan solament afavoreix econòmicament a uns quants i no aporta facilitats i qualitat de vida al conjunt dels habitants. I és empobridor perquè el model de ciutat que fan afavoreix la soledat, la despersonalització i l'anonimat de la gent quan hauria de propiciar l'enriquiment social, la comunicació i les relacions humanes.

I és aberrant, quan es sacrifica la pròpia personalitat col·lectiva en pro d'una suposada modernitat fredament unificadora i quan s'ignora la memòria històrica. Perquè la història està present en els grans edificis monumentals de segles passats i en els museus. Però també en les configuracions dels carrers, en les vivendes populars, en les façanes, en el paisatge i en l'esperit de la gent.

Per això són necessàries, valides i esperançadores totes les lluites ciutadanes del salvem. Perquè només salvant es pot construir i crear un futur com cal.