Articles

Gonzàlez Pons mira a càmera i posa el cap de gaidó en un gest estudiat i assajat. Després parla i amb frases lapidàries, com sempre, compara la reducció de velocitat màxima a 110 km/h. amb una cartilla de racionament. Gonzàlez Pons ha actuat de manera irresponsable. Perquè la velocitat cal reduir-la i cal restringir —i en alguns llocs prohibir— el trànsit de vehicles, a més d’altres mesures urgents que ajuden a consumir menys petroli. Per motius econòmics i per lluitar contra la contaminació i el canvi climàtic.

Per la seua banda, l’alcaldessa de València ha amollat una de les seues habituals diatribes contra el govern central a propòsit de l’ampliació —de 100 a 300 m— de la distància de seguretat en els espectacles de focs artificials. La norma prové de la Unió Europea, però ella ho adjudica a l’odi que Zapatero té a València. El cas és que les ostentacions coeteres de l’alcaldessa no són més que exercicis d’irresponsabilitat que afavoreixen un estat d’opinió favorable a l’incompliment de les lleis i a la imprudència en temes de seguretat.

Les postures del PP en qüestions que afecten la salut, la seguretat física i el medi ambient, son irresponsables. Les crítiques populistes a la llei antitabac a pesar d’haver-la votat, les tergiversacions d’Aznar quan deia que a ell ningú li diu quan ha de beure alcohol, són uns altres fets impropis d’uns polítics. Perquè es pot estar en desacord amb determinades mesures però no es pot obviar la necessitat que en aquest país tenim d’adquirir una cultura de la responsabilitat en temes com els que referim. Per acabar-ho d’adobar a Rajoy li agafa un rampell liberalista i va i fa una proclama a l’estil “llei de la selva” tot dient que calen “menys regulació, menys intervencions, menys prohibicions…”. Paraules cíniques en boca d’un dirigent que, precisament, vol més regulacions, prohibicions i limitacions quan convé als seus plantejaments.

Tot plegat es tracta d’exercicis d’irresponsabilitat perquè es pot no estar a favor de les normes actuals però caldrà proposar, normativitzar i regular-ne d’altres. Ja que, a més del tema econòmic, constitueix una obligació dels governants prendre mesures contundents a favor de la salut i la seguretat física dels ciutadans.

És sabut que una part molt important de la gent de Catalunya se sent, des del punt de vista identitari, com integrant d’una comunitat amb característiques diferenciades de la resta d’Espanya i, en conseqüència, aspira a l’autogovern. Però com a societat plural que és, aquestes aspiracions no són homogènies i l’autogovern desitjat pot concretar-se per a uns en plantejaments autonomistes o federalistes o en propostes independentistes per a uns altres.

És notori també que les demandes polítiques, sempre s’han fet de manera democràtica i que els governants i les institucions catalanes han evitat actituds aventuristes. Mentre que dins del conjunt de l’estat espanyol, ningú no pot negar que les seues aportacions polítiques habitualment han sigut facilitadores de la governabilitat. Pel que fa a la reforma de l’Estatut caldrà recordar que es va seguir el procés legal de manera escrupulosa, que els diferents agents que hi intervingueren en les corresponents negociacions ja van fer adaptacions per facilitar-ne l’aprovació definitiva i que, posteriorment, la reacció de tots els grups catalans, tant els conformes com els disconformes, va ser racional i democràtica.

Doncs bé, en un sentit absolutament oposat el PP, entestat a introduir en la política espanyola la discòrdia i a crear enfrontaments, va mamprendre, com sabem, la campanya de signatures contra l’Estatut català i el va impugnar davant el T. C. amb el resultat conegut: la sentència d’aquest tribunal desestima els plantejaments globals del PP però retalla alguns aspectes de l’Estatut. I això, com bé s’ha desmostrat, ha creat polèmica i refús ja que els retalls es refereixen a temes sensibles i opinables que no poden ser resolts per les lleis de manera dogmàtica. Els quatre anys de deliberacions i les divergències hagudes entre els membres del Constitucional, són la prova que s’estava davant d’un tema polític més que no legal. El resultat és que una gran part del poble català s’ha sentit ofés i, com es va veure en la manifestació de dissabte, ha fet més paleses les aspiracions soberanistes.

Així és que el PP, amb la seua mentalitat rància i cicatera i amb el seu mal fer, és el primer responsable d’eixa ofensa greu i de les seues conseqüències.