Carme Miquel

Quan Rajoy va nomenar Arias Cañete ministre d'Agricultura i Medi Ambient immediatament vaig sentir una mena d'angoixa. El recordava de quan va ser ministre d'Aznar i alguna cosa em va quedar en el subconscient que em va fer sentir-hi refús ja d'entrada. Després vaig anar recordant alguna de les seues declaracionsen d'aquella època i vaig veure justificat el meu temor. Arias Cañete era aquell que havia dit que el Pla Hidrològic Nacional, amb el consegüent transvassament de l'Ebre, es faria “por cojones”. És també el qui volent-se fer el graciós, amollava frases pejoratives contra les dones que en aquells moments foren objecte de varies protestes. I també és el que ja en l'oposició, manifestava unes opinions impròpies referides als immigrants, deixant caure que no són bons cambrers, que saturen els hospitals i coses així.  Sense oblidar que també ha vingut a reconéixer que els temes mediambientals no són allò que domine.

Doncs bé. La qüestió és que aquest ministre vol reformar (o derogar, no recorde) la Llei de Costes per fer la costa més rendible econòmicament. I també vol explotar el turisme en els Parcs  Nacionals. Les seues manifestacions en conjunt permeten interpretar que la seua idea és posar el medi ambient al servei de l'economia. I això fa por, si senyor, perquè independentment que la Llei de Costes s'equivoque en algunes coses que caldria corregir, no podem oblidar que en els darrers 20 anys s'han destruït vora vuit hectàrees de terres costaners cada dia, aconseguint que la major part de costa susceptible de ser urbanitzada, ho siga.

No cal dir que l'enorme pressió sobre el litoral ha destruït marjals, que són espais de biodiversitat per excel·lència i dunes  que són eficaces en la protecció front els marejols, entre altres virtuts ambientals que posseeixen. S'ha destruït flora i fauna i s'ha contaminat extraordinàriament la mar.  En aquesta situació, protegir la costa i el medi ambient en general és tasca prioritària i, sinzerament, em preocupen les possibles accions d'aquest ministre. Em preocupa per la manca de sensibilitat i d'interés ambientalista que mostra i perquè, segons diuen,  alimenta set cotxes propis i té 325000 euros en accions de companyies petrolieres que no són molt mirades, precisament, a l'hora de contaminar.

El president Camps no deixa de proporcionar-nos elements d'estupefacció. Ara, acabadet de ser re-investit en el càrrec, ens diu que demanarà als seus alcaldes que en tots els pobles posen "en alguna calle o plaza el nombre de los ciudadanos que se han mantenido en pie sabiendo que la Comunidad Valenciana y España tenían futuro". Però qui són aquests? Els seus votants? I els que no l'han votat, eixos com estan? emponnats? Per donar nom a un carrer, pot servir que fem una declaració jurada manifestant que som això que ell diu? I si se sap quins son els que no s'han posat "en pie"... que fem amb ells? Els peguem un calbot i els llevem el dret al vot? Clar, que el primer que cal saber és què vol dir "mantenerse en pie". De moment el primer que em ve al pensament és una cançó de les del nacionalcatolicisme franquista: "En pie camaradas, siempre adelante"... I aquells epítets de la “España gigante”, de la mateixa cançó i d'altres. I és que l'ús de mots grandiliquents i abstractes era molt pròpia de la fraseologia feixista: "héroes", "patria", "honor", "grandeza"...

Però, tranquils. Camps diu que és del moviment del "6 de desembre del 1978". Uf! Quin descans! Perquè la Constitució aprovada eixe dia va acabar amb el nacionalcatolicisme, precisament. El que passa és que a alguns els va costar ben cara la resistència a aquell règim dictatorial. A Camps no, diguem que perquè tenia quinze anys, si més no. I clar, per això s'apunta al moviment dels "resistentes y héroes democráticos en la Comunidad Valenciana aguantando un Gobierno imposible, absurdo, extraño y antiespañol". Atenció! Que això d'adjudicar carnet d'"antiespañol" també era molt d'aquella època. I allò de "quien no està conmigo está contra mi", també.

En fi, algú del PP un poc més llegit, haurà d'explicar al señor President les connotacions del llenguatge. I també li haurà de fer saber que hi ha "héroes democràticos" que, sent o no partidaris de Zapatero, consideren i manifesten que han hagut d'aguantar un govern, precisament el de Camps, "imposible i extrany" per la quantitat d'imputats que té. I "absurde" perquè el seu President es "amiguito del alma" d'un "xorisso".

Segurament a tots ens haurà passat alguna vegada que quan hem renyat alguna criatura —fill, alumne...— per haver fet alguna malifeta, el xiquet o xiqueta en qüestió s'ha defensat dient "Ell/a també ho ha fet". Generalment la nostra resposta —al menys la meua— ha sigut que el que un altre faça una cosa que no està bé, no justifica la nostra actuació dolenta.

M'ha vingut al pensament tot açò perquè acusar els altres és la manera d'actuar continuada del PP. Amb la salvetat que el que és una innocent resposta infantil, en el cas d'aquest partit és una tàctica establerta amb la finalitat d'amagar les seues vergonyes. No importa que les acusacions que fa a altres siguen estrambótiques o no estiguen provades. Ells les llancen i així distrauen l'opinió pública durant una temporada.

Fa uns dies vaig escoltar a Camps acusar Àngel Luna de diversos delictes. Recordem que l'únic pel que Luna està imputat és pel pressumpte encobriment a la persona o persones que suposadament li van facilitar determinades informacions policials relacionades amb la caríssima visita del Papa a València. Informacions que consten en el sumari —en aquell moment secret— sobre el cas Gurtel.

És clar que mentre s'acusa i es torna acusar Luna i se'l denuncia del que siga, no s'entra en el quid de la qüestió plantejada per ell, que en el cas que ens ocupa es refereix als diners que va costar la visita del Papa, quí la va pagar i quí i com la va cobrar. I és açò el que és políticament rellevant i d'interés màxim per als valencians, més enllà de les implicacions judicials.

Perquè els fets que esmentem, i altres que coneixem, tenen lectures des del punt de vista judicial que ja fan les instàncies corresponents. Però més enllà d'aquestes hi ha les lectures polítiques. I des d'aquesta perspectiva un diputat de l'oposició té l'obligació de demanar explicacions i denunciar en el parlament corresponent, les irregularitats o pressumptes delictes que comet el govern en qüestió, en el nostre cas la Generalitat. I em fa l'efecte que en el cas de Luna el que el PP vol és "matar el missatger".

Els embolics relacionats amb els fets judicials que afecten, respectivament, tant al President Camps com al Primer Ministre Berlusconi, tenen unes certes semblances. No pel que fa als càrrecs que se'ls imputen sinó per les reaccions d'ambdós a les acusacions i per d'altres circumstàncies. Com ara:

Davant de les imputacions de que són objecte, tant Berlusconi com Camps es neguen a dimitir dels seus càrrecs i com a resposta, —siga personalment o a través dels seus correligionaris— neguen els fets, declarant que són víctimes d'una persecució política i acusant jutges i fiscals de ser executors d'eixa persecució (recordeu, entre altres, les declaracions de Rita Barberà al respecte).

Tant Berlusconi com Camps (o el seu entorn), en un intent de legitimar-se políticament, han al·ludit als molts vots obtinguts en les eleccions hagudes i al suport i adhesions que han rebut en ser acusats judicialment. Com si els vots garantiren la innocència...!

Tots dos tenen en nòmina un equip nombrós d'especialistes que s'ocupen de la respectiva imatge física i política. A més, Berlusconi és propietari de varies cadenes de televisió i les utilitza al seu servei. Camps no posseix cadenes de televisió però la televisió pública valenciana, informa, programa i manipula al dictat del PP valencià, actuant, per tant, al servei de Camps. Entretant persegueix de manera vergonyosa les emissions de TV3 al nostre país.

Un i altre governants tenen amistats perilloses. En el cas de Berlusconi hi són conegudes les relacionades amb el seu món de disbauxa luxuriosa i luxosa. Les amistats conegudes de Camps estan relacionades amb el món dels arribistes estafadors que s'aproximen al poder per fer diners fàcils i fan de la corrupció font de negocis. Amistats perilloses en qualsevol cas.

Tant Berlusconi com Camps han contribuït a devaluar la imatge del governant. I, al marge de si seran absolts o no dels respectius contenciosos judicials, quedaran malvistos per a la història: Berlusconi com un ancià groller de vida dissoluta. Camps com aquell que es va relacionar amb "xorissos" que l'adulaven, als quals considerava "amiguitos del alma".

El cinisme i la manca de moral de la Presidenta de la Comunitat de Madrid és impressionant. Ho demostra una vegada més amb les manifestacions que ha realitzat sobre l'afer de Sànchez Drago i la resposta a la petició que el comité d'empresa de Telemadrid li ha fet instant-la a que anul·le el contracte que eixe personatge nefast té amb l'esmentada cadena.

Dissortadament Drago està aconseguint el que vol: que es parle d'ell per vendre el llibre on explica al seu amic Boadella —tot vanagloriant-se'n— un fet que constitueix clarament una acció pederasta. Tindre relacions sexuals amb unes xiquetes de tretze anys, manifestar per això la seua satisfacció, enorgullir-se'n ell i culpabilitzar a les menors, resulta tan masclista, tan atemptatori als drets dels infants i tan repugnant, que un responsable digne d'una cadena pública de televisió, no hauria dubtat a considerar la gravetat del tema i hi hauria actuat en conseqüència. Per contra, la senyora Aguirre diu que allò és literatura i que la literatura està plena d'escenes sexuals de tot tipus i posa l'exemple de Garcia Márquez entre altres. No diu que una cosa són les obres de ficció i una altra allò que es presenta com realment viscut, constituint una mena de memòries de l'autor, en aquest cas l'autor de les declaracions.  Esperanza no vol ser Torquemada, diu i afegeix "Si alguien hubiera hecho propaganda o apología de un delito en la televisión pública evidentemente que no, pero la literatura es eso, literatura". Doncs si no es apologia el que fa el senyor Drago en el seu llibre quan enfatitza en com s'ho va passar de bé i diu que s'hauria gastat tots els diners que tenia per l'experiència, serà perquè només li falta afegir "sigueu pederastes com jo i voreu quin plaer".

El fet és que la dreta puritana d'Aguirre pot canviar de moral quan es tracta de mimar uns personatges endiosats que provinents d'un soposat progressisme iconoclasta, se'n passen al bàndol ultradretà i llancen tota mena de diatribes contra tot allò que supose esquerra política o nacionalisme, tal com fan Drago i Boadella. Per això tenen carta blanca.

Quan Zapatero va visitar Obama es van fer les fotografies pròpies de l'esdeveniment: els dos mandataris encaixant les mans drets o asseguts i parlant o sense parlar. Fotos normals, simples testimonis d'una trobada cordial que res més diu respecte els seus protagonistes. En canvi les fotos d'Aznar amb el que va ser president dels EEUU quan ell ho era d'Espanya, diuen molt del subjecte. Des d'aquella que es van fer tots dos amb els peus damunt una taula, en un episodi amb gens de gràcia, fins la dels “tres de las Azores”, ens parlen d'un personatge adulador i seguidista d'un Bush poc recomanable.

A Camps també li agraden les fotos amb importants. De fet és una de les peticions que va fer al seu amic "el bigotes": que li proporcionara una foto amb Obama. No una entrevista, no una reunió, no. Simplement una foto. No va poder ser però em pregunte ¿hauria anat expressament als EEUU per fer-se la foto i res més, en viatge pagat per nosaltres?

Bé. Almenys la primera que es va fer amb Rajandra Pachauri, President del Panell Intercontinental contra el Canvi Climàtic, ens va eixir barateta. Només va haver d'aconseguir que una xiqueta es vestira amb tratge típic de valenciana i que anara a passejar per l'Albufera. Després ja estava tot fet: mentre Camps mostrava el lloc a Pachauri "per casualitat" van entropessar amb la fallereta i per "casualitat" el fotògraf es trobava en aquell lloc. Així és que plaf! foto a les primeres pàgines dels diaris. Segurament més cara ens va costar la que es va fer amb el mateix Pachauri a Estocolm quan a aquest, en representació de l'IPCC, li van atorgar el Premi Nobel de la pau. Sembla ser que Pachauri el va invitar personalment però no sé jo qui pagaria al nostre President el viatge i els tratges. Tanmateix les despeses que poguera haver-hi són "pecata minuta". El que és pecat gran és la vanitat i el voler transmetre amb les fotos falsos missatges perquè ni les polítiques d'Obama tenen res a veure amb ell ni el canvi climàtic representa una inquietud important per a Camps, ja que projectes al respecte que havia anunciat mai no s'han dut a bon fi. Ni amb foto pel mig.

L'ex president Aznar és com el riu Guadiana: fa aparicions de tant en tant. Dissabte passat va reaparéixer. Va ser en la manifestació antiavortista i hi va rebre aplaudiments i crits de "tu si que tienes cojones, vuelve, vuelve". També hi va haver qui li va dir "abortista, abortista" per no haver abolit la Llei sobre l'avortament mentre era President amb majoria absoluta.

Aznar en les seues reaparicions sol parlar. I dissabte passat va parlar. Va dir: "Hay que defender la vida". I es quedà tan satisfet. No havia parlat en els mateixos termes, és clar, quan participà en la guerra d'Iraq. Una guerra que ha provocat directament 700.000 morts, la majoria civils, a més de moltes morts indirectes, milions de ferits i més dos milions i mig de desplaçats. Tots aquests afectats no eren projectes de persona, eren persones vives ja nascudes. Algunes d'aquestes persones que han mort eren dones embarassades i els seus embarassos havien sigut desitjats.

Sabem que Aznar està denunciat per crims de guerra. Tant si la denúncia prospera com si no, Aznar, sobre la vida, no té boca amb què parlar.

Però a més, en el seu seguidisme incondicional cap a Bush, Aznar sempre li va fer públic el seu suport i l'acceptació de les seues polítiques. També de les polítiques de tortures clandestines, clar.

Però ell parla, faltaria més! Amb accent texà o castellà o directament en anglés de classes particulars. I junt a "boutades" com les de que té la solució a la crisi econòmica diu coses grosses com les de posar en dubte el canvi climàtic, en contra del que diu Nacions Unides i de les evidències científiques. I sí, és gros el que diu perquè també afecta a la vida. Segons el Fòrum Humanitari Internacional, el canvi climàtic genera desastres climatològics que directament provoquen morts a més de fam i malalties. En total 315.000 persones moren cada any per eixa causa i per al 2030 se'n preveuen mig milió. Negar l'evidència del fet és afavorir la passivitat. I no actuar en aquest front és anar contra la vida de persones ja nascudes. Així de clar, senyor Aznar.

Avuí està prevista la destitució de Ricardo Costa com a Secretari general del PP valencià i portaveu en les Corts. Però la direcció del partit diu que no qüestiona "ni la capacitat, ni la trajectòria política ni la confiança dipositada en la seua persona, que és total". Per què el destitueixen, doncs? Simplement és una escena més del teatre de l'absurd que protagonitza el PP.

Una altra escena: Un gran bigot com a decorat. Unes mans estiren els fils embolicats d'una gran madeixa. L'embolic creix i va atrapant uns personatges que no deixen de pegar voltes dins del mateix espai, el qual té la forma d'una enorme gavina.

Una altra: Apareix Gonzalez Pons amb una etiqueta de "gran reserva". Abans d'actuar es mira a l'espill i repassa algunes de les seues anteriors posades en escena. Com aquella en la que s'arromangava els camals i es descalçava, tot deixant caure sobre el front una grenyeta que onejava al vent mentre li feien les fotos que haurien d'immortalitzar-lo en l'acció de dipositar a l'aigua una tortuga. No li val ara eixe personatge i repassa el de l'indignat, aquell que diu que les gravacions gürtelianes són un muntatge. Tampoc li val ara aquest i no té més remei que recórrer al posat d'esfinx, als comunicats críptiques: "hay que hacer algo o hay que hacer algo".

Altra: Zaplana fa una aparició. Agafat de la seua mà va Ripoll. L'ex-president camina de gaidó per a que no li treguen el costat lleig de la seua cara bronzejada. Mira l'hora en un dels seus rellotges caríssims i diu: "ha resucitat el zaplanisme. Sort que ningú no se'n recorda del cas Naseiro ni del capital soterrat en Terra Mítica, ni dels diners multimilionaris pagats a Julio Iglesias i dipositats en paradisos fiscals". Riu, també de gaidó, i desapareix.

Hi ha més actors agafats a la madeixa embolicada, que roden i roden: Camps, a punt de trencar-se-li el somriure de tant estirar-lo, Cotino disfressat de Sherlok Holmes amb un missal a la mà. Fabra, plé d'etiquetes de productes fitosanitaris, acompanyat de la música de "El padrino".

Acabada la funció el públic aplaudeix. Porten una bena als ulls amb l'anagrama de Canal 9. Darrere del teló fa mala olor.

L'estiu, que ja va costera avall, entremig de la calor ens ha estat portant les notícies que no fan vacances. I entre aquestes, la resolució del TSJ valencià que, tal com molts intuïem, arxivava el cas del President Camps sobre delicte de suborn impropi. Lògicament aquest fet va pujar l'eufòria del PP que, com sol fer, va accelerar  l'aparell demagògic i posà en boca de Ricardo Costa paraules com aquestes: "S'ha acabat la persecució a que ens tenien sotmesos els qui estan en contra dels interessos dels valencians". És a dir ells, els nostres mandataris, diuen que encarnen els nostres interessos i qui mostra que han rebut regals de persones i empreses amb les que treballen —la qual cosa no nega la sentència judicial—, ho fa perquè és enemic dels interessos valencians.  Vaja, que segons ells, els nostres interessos consisteixen a mantenir unes empreses corruptes dirigides per personatges esperpèntics beneficiàris de contractes de les institucions polítiques valencianes (de vegades fraccionats i concedits a dit) I a més, volen fer vore  que els interessos dels valencians passen perquè ningú no denuncie que el  nostre President (i altres càrrecs) rep regals, (es considere o no delicte acceptar-los)  procedents d'eixos personatges esperpèntics, alhora amics íntims.

És greu voler fer confondre els interessos particulars i polítics amb els interessos generals, perquè eixa és una de les característiques del món feixista.

Les lleis poden ser susceptibles d'interpretacions diverses, i en aquest cas hi ha el vot particular que ha emès el tercer magistrat del TSJ que ha vist el cas, a més  d'altres anàlisis jurídiques. Alguna d'aquestes anàlisis fa notar que, si aquest cas senta jurisprudència, ja poden anular la condemna imposada a un guàrdia civil per acceptar la invitació a unes copes que li havia pagat l'amo d'un puticlub. Si s'hi senta jurisprudència, funcionaris i polítics tenen legalment la porta oberta a rebre regals i "agraïments", sempre que siga de manera indirecta.

En qualsevol cas, delicte o no, quina manca d'ètica i quin mal exemple!

Posem per cas que Berlusconi no ha comés cap delicte. Vull dir que, en realitat, celebrar festes fastuoses i voltar-se de jovenets no constitueix un fet delictiu. I encara que alguna —posem per cas— tinga l'ofici de prostituta, tampoc aquesta circumstància és punible.

Tampoc no constitueix delicte que alguns dels seus convidats consumisquen cocaïna —posem per cas— perquè, al cap i a la fi, Berlusconi, ni la proporcionava ni tenia per què saber-ho.

Posem per cas que traslladar amistats a festes privades en avions públics no siga il·legal. I, en fi, que no siguen demostrables altres afers dels que s'acusa el Premier italià. Aleshores, Berlusconi continuaria éssent una persona legalment innocent. Perquè tampoc no és delicte fer-se costoses operacions de cirurgia estètica, ni que li agrade el sexe jove —posem per cas—. No, però es fa evident què aquest polític és, de totes totes, un irresponsable que practica un modus vivendi absolutament inadequat per a un dirigent públic, que practica la disbauxa i que —si més no— ha introduït la banalitat, l'espectacle i el mal gust en la política d'aquell país. I són molts els ciutadans italians que s'avergonyeixen de tindre'l per president. Però, clar, aquests no són els qui el voten i jo em pregunte quines són les raons que tenen els nombrosos electors berlusconians per donar-li suport. Pense que raons —vull dir això de raonar— no en deuen tindre moltes sinó que, interessos a banda, han assimilat la banalització de tots els aspectes de la vida, també de la política, que durant anys han transmès els mitjans de comunicació i el sistema consumista imperant. Aquesta banalització ha reduït el pensament crític, ha trastocat el sistema de valors, ha provocat l'adhesió a l'espectacularització i ha introduït en la gent el conformisme i l'absència d'ètica. Alhora, ha fomentat la comoditat mental i per tant, el refús a prendre iniciatives i a responsabilitzar-se de fets col·lectius. Ha generalitzat la por a pensar i la por al canvi.

És possible que les coses siguen així també en determinats àmbits de casa nostra, posem per cas?

El President Camps està en el punt de mira judicial i no sabem com pot acabar tot l'entrellat que envolta el cas. És d'esperar que s'aclarisquen totes les qüestions i es responsabilitze cadascú —President inclòs— d'allò que siga responsable.

Tanmateix, en el dia a dia del govern valencià hi ha fets que segurament mai no seran objecte d'intervencions judicials però que defineixen en Camps una manera de fer pròpia. D'una banda la prepotència, amb menyspreu cap als sectors socials que no li són favorables i cap a l'oposició política. D'altra banda la seua aliança estreta amb l'església, com bé hem pogut observar repetidament.

Un altre fet que caracteritza el seu mandat és que durant aquest temps s'ha destruït el territori valencià com mai no s'havia fet. L'urbanisme salvatge, en deu anys ha fet duplicar la superficie de terra asfaltitzada i formigonada, amb les greus conseqüències mediambientals que això comporta. I tant la costa com l'interior s'han seguit degradant. Però l'afany manipulador, una altra de les característiques del govern Camps, el feia repetir de manera maxacona paraules com "lideramos", ,"progreso", "bienestar". Mentre la realitat és que el progrés que ha liderat és el de "pa per a hui i fam per a demà".

Aixó sí, ser els que més en grandària ha sigut una de les aspiracions conjuntes de Generalitat i Ajuntament de València i han fet unes obres faraòniques de costos i sobrecostos incalculables i de manteniment econòmic i mediambiental insostenible; uns immensos contenidors per a pocs continguts, mentre les arques de la Generalitat s'anaven endeutant. I per vendre bé aquests fets i la política del seu govern en general, han comptat amb la RTVV convertida en una mena de gabinet de premsa del PP. Una televisió manipuladora fins extrems increïbles. La televisió Camps.

La plataforma "Judici a Aznar", el passat 27 de març va presentar en el Tribunal Suprem una querella contra aquest ex president i també contra l'ex ministre Trillo i l'ex ministra Palacios, per haver promogut i donat suport a la invasió d'Iraq, l'any 2003. Tothom pot recordar que Bush, Blair i Aznar, els "tres de las Azores"  van llançar des d'aquestes illes, un ultimàtum a Iraq tot reclamant unes armes de destrucció massiva que inspectors de l'ONU, després d'una minuciosa investigació no hi havien trobat i que de fet no hi existien. La conseqüència és coneguda: la invasió d'Iraq i la consegüent guerra il·legal. Il·legal perquè no va estar aprovada pel Consell de seguretat de l'ONU. I segons el dret internacional, els morts produïts per les guerres il·legals són crims de guerra produïts.

A nivell espanyol, segons remarca la Plataforma "Judici a Aznar", els  enviaments de tropes a Iraq també es van fer de manera irregular perquè el Congrés dels Diputats no ho va aprovar i, d'altra banda, el rei que és qui està capacitat per signar la declaració d'una guerra, en va estar al marge. El que passa és que aquelles accions bèl·liques, els seus promotors les van voler fer pasar com "Ajuda internacional". Una "ajuda" que, ja ho sabem, ha produït més de 700.000 morts, infinitat de ferits i mutilats, caos i misèria.

La gent del "Judici a Aznar" —en són 25.000 els adherits— pretèn que es depuren les responsabilitats en l'autoria d'aquesta guerra. Però si els subterfugis  jurídics no feren possible aquest judici —el mateix Tribunal Suprem ja hi va desestimar una querella anterior—, els querellants continuaran les vies legals i mantindran viva la condemna civil per tal de combatre la impunitat que envolta tantes accions bèl·liques.

Que un alt responsable polític, a canvi d'uns tratges, fóra capaç d'favorir empreses que fan negocis milionaris, indicaria que posseeix tan poc trellat que hauria de ser cessat per incapacitat. Així és que, en el tema dels vestits de Camps i dels regals que li ha fet el seu "amiguito del alma", no crec que puga demostrar-se cap relació directa, tratge = a contracte. No. L'afer en qüestió segurament respon a maneres de fer generalitzades en molts àmbits oficials. Per exemple: sol passar que un directiu d'una entitat pública, vulga adquirir alguna cosa per a ús propi i acudisca a un proveïdor de l'esmentada entitat perquè això facilita les gestions de compra. Possiblement li dirà "on puc trobar tal cosa?" i allò més probable és que el proveïdor li la proporcione i "per cortesia" o per "quedar bé" no la cobre, amb la qual cosa s'assegura una situació comercial privilegiada. Casos així pot ser no són delictius però suposen maneres de fer que, basades en l'interés i els favors mutus, possibiliten petits o grans "xanxullos" i animen la corrupció. Per això el responsable d'un organisme públic mai no hauria d'acceptar regals procedents de cap proveïdor –o aspirant a proveïdor- . Si, damunt, el proveïdor "amic" és d'una honestedat dubtosa, els favors i el "buen rollito" han de ser totalment eliminats.

Jo diria que Camps, no ha considerat que el seu càrrec requeria d'una transparència i bon fer absoluts. Que ha sigut vanitós pensant que els regals els obtenia per mèrits propis, que té males amistats a les que estima "un ou" i que ha ficat els peus en una manera "cutre" de fer política. Motius sobrats per plantejar-se la dimissió.