Papers de l'Horta

«Hem de repensar la comarca i el món des d’una altra perspectiva econòmica, social i mediambiental»

Per Fátima Koudsi

Carme Miquel i Diego, natural de la Núcia, ha treballat la major part de la seua vida a València i pobles de la Marina Alta i l’Horta Sud. Ha exercit la professió de mestra a Tavernes de la Valldigna, Torrent, València i Alcàsser, on ha viscut molts anys. Ha sigut membre fundadora de la Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’Ensenyament Públic en Valencià i la Federació Escola Valenciana, ocupant la presidència d’ambdues entitats. Carme és també una escriptora reconeguda. L’any 1997 va rebre el Premi Samaruc de l’Associació de Bibliotecaris Valencians pel llibre «A cau d’orella» i el 1998 el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb «Aigua en cistella».

Quina part de la seua trajectòria professional la defineix millor com a ciutadana de l’Horta?

La meua relació amb aquesta comarca s’ha produït bàsicament des de la meua professió d’ensenyant, des de les experiències i vivències intenses, que tots eixos anys de docència m’han aportat. Però pel fet d’haver-hi viscut tants anys, la meua activitat d’escriptora també s’ha vist influenciada pel fet comarcal. No és només que una bona part dels meus llibres i articles estiguen escrits des de l’Horta Sud, és que la realitat «Horta» des del punt de vista professional, humà, social i natural, hi està present, tot i que no sempre de manera feliç.

Des del seu punt de vista acadèmic i cultural, quins són els principals problemes als quals s’enfronta aquesta comarca?

Des del punt de vista de l’ensenyament jo crec que la problemàtica no es diferencia molt de la resta del País Valencià. Si de cas jo diria que l’opció que ha pres l’administració educativa d’afavorir l’ensenyament concertat i privat, en detriment de l’escola pública que no s’atén de manera prioritària, en aquesta comarca és més evident. D’altra banda ací, com en la resta del País, s’ha patit la improvisació, la manca de planificació i de rigor a l’hora de voler introduir «novetats». Recordem l’ocurrència d’educció de la ciutadania en anglès, per exemple. I ara mateix el pla d’ensenyament trilingüe que es vol introduir, sense base contrastada i en detriment de l’ensenyament en valencià. Ara bé, des de fa molts anys, a l’Horta Sud hi ha hagut un treball important dirigit a la formació permanent del professorat, com el que sorgia de l’antic CEP de Torrent, i el seu successor el CEFIRE. Això, amb la conjunció dels moviments de renovació pedagògica, que a l’Horta Sud són rellevants i actius, i la implicació dels ensenyants, ha fet que en aquesta comarca hi haja experiències d’innovació educativa molt importants, tant en l’escola pública com en escoles cooperatives (La Comarcal, La Gavina, Les Carolines), que van ser capdavanteres en la introducció de l’ensenyament en valencià. Com també ho va ser l’escola pública de Massanassa.

Pel que fa a l’aspecte cultural, la qüestió és molt complexa i requeriria tot un debat. Només remarcaré que considere que la nostra llengua i cultura no estan potenciades suficientment en la comarca i, fins i tot les considere maltractades. Quan una alcaldessa com la de Torrent, en la presentació de la campanya electoral del seu partit, abans de començar la seua intervenció demana perdó per si de cas se li escapa una paraula en valencià i ho justifica dient “que és un defecto que yo tengo”, mostra clarament el que en sociolingüística es diu “autoodi”, menysprea la pròpia llengua i ens humilia a tots els valencianoparlants.

Quins són les potencialitats que defineixen la nostra comarca i la diferencien de la resta des del punt de vista econòmic, cultural i social?

Jo bàsicament em faig preguntes com ara: què ha passat amb les fàbriques xicotetes i mitjanes, bàsicament del sector del moble, que eren un motor important en la comarca? S’ha fet la gestió econòmica que calia per mantindre el teixit productiu? O s’ha emmascarat tot amb la construcció i l’urbanisme salvatge que ha proporcionat diners fàcils i finalment ha fet fallida? La dedicació de grans àrees a serveis, ha donat resultats econòmics i socials remarcables? La destrucció de l’agricultura, i bàsicament de l’horta, és un guany o una pèrdua? Em costa parlar de potencialitats des del punt de vista econòmic si no parlem d’una altra orientació de l’economia. Una economia on cal repensar-ho tot, on es potencien els productes de proximitat, la sobirania alimentària, l’augment d’impostos als qui més tenen, la lluita contra el frau fiscal… Una economia que afavoreix allò públic front les privatitzacions. Una economia que a l’hora de produir i de consumir no degrade més el medi ambient, que no contribuïsca —com passa actualment— al canvi climàtic. Tot això està relacionat, interconnectat i clar, la visió no és només comarcal. Però des de l’Horta Sud s’hi poden fer bones aportacions perquè hi ha institucions que compten amb rigorosos estudis comarcals des de tots els àmbits i que a més els divulguen. I eixa és la principal potencialitat de l’Horta Sud, les aportacions dels sectors que des fa temps investiguen, pensen i actuen a nivell comarcal, tot relacionant-lo amb la realitat global.

Com es pot reforçar o fins i tot augmentar aquest potencial?

Jo insistisc: necessitem fórmules noves. Hem de repensar la comarca i hem de repensar el món des d’una altra perspectiva econòmica, social i mediambiental. L’actual crisi econòmica no se soluciona amb els mateixos criteris anteriors. No ens val la nefasta especulació financera, ni la bombolla immobiliària que han dominat l’economia i han causat la crisi. No podem consumir ni les mateixes coses ni de la mateixa manera. Per tant hem de produir altres coses i fer-ho de manera diferent. És el moment de fer de la necessitat virtut i treballar per una altra societat, menys malbaratadora, més igualitària, més mediambientalment sostenible. Plantejar-ho des de la comarca és un repte extraordinàriament interessant.

Quina opinió li mereixen els resultats de les eleccions autonòmiques i municipals, en general, i en particular en el cas de l’Horta?

Bé. Ja acabe de dir algunes coses que pense de l’economia, de la societat i del medi ambient. És evident que el PP, que governa de manera molt hegemònica la nostra comunitat autònoma i la major part dels municipis de la comarca, no va per eixe camí, per tant no puc dir que estic satisfeta dels resultats electorals, no és la meua opció. Els resultats són els que són però espere que a nivell municipal, on els problemes són més quotidians i les actuacions més autònomes, els equips de govern actuen amb sentit comú, amb tarannà democràtic i no en funció del populisme i l’autobombo. Sé que hi ha equips alcaldes i alcaldesses que ho faran així.

Podria avançar, segons la seua opinió, quin seria el futur més pròxim de la comarca de l’Horta?

Jo només puc avançar alguns aspectes del que crec que hi hauria que fer. I crec que caldria dinamitzar una Mancomunitat on els ajuntaments revisaren els serveis i les infraestructures existents, a fi de fer ofertes comunes. No té trellat que cada poble tinga el seu polígon industrial, de vegades mig buit, o el seu poliesportiu a mig gas, per exemple. També s’haurien de plantejar de manera mancomunada el tema de les energies renovables, absolutament necessàries, i determinades ofertes culturals. I les infraestructures, que les que s’han fet els darrers anys, a més de destructores del territori han significat barreres separadores de pobles veïns quan el que calia era possibilitar la comunicació intercomarcal. Tot això caldria replantejar-ho. Cal ordenar el territori de manera racional i sostenible. I crec que sería molt interessant també una mancomunitat comarcal de moviments socials, de grups culturals, ecologistes, col·lectius de consumidors i altres que arribaren a algunes propostes conjuntes.

La defensa de la llengua i identitat valenciana ha estat sempre present en la seua obra i sempre ha defensat el seu aprenentatge. Ara el valencià s’està veient afectat per la política de retallades del Consell. Quin és el futur d’aquest sector? Creu que acabarà desapareixent?

Jo crec que no acabarà desapareixent el sector, no. Això faltaria! Llibres i mitjans de comunicació en valencià són bàsics per a la normalització lingüística. La Llei d’Ús obliga les entitats públiques a la promoció de la nostra llengua i cal fer que complisquen, que prioritzen els esforços en la normalització del valencià respecte altres actuacions i/o subvencions de menys transcendència. La societat civil, en general, també hi ha de donar suport.

Quina opinió li mereix la nova decisió adoptada pel Consell d’aplicar el trilingüisme en les escoles i reduir així notablement l’ensenyament en valencià?

Des dels col·lectius d’ensenyants implicats en la renovació pedagògica i en l’ensenyament en valencià sempre s’ha estat a favor del plurilingüisme. Aprendre i practicar diverses llengües suposa enriquiment cultural i social. Però per aconseguir eixos beneficis cal fer-ho bé i el projecte del Consell no ho fa bé. Per a que el trilingüisme siga una realitat, el valencià ha de ser la llengua predominant en l’ensenyament i no s’ha de reduir ni un minut del seu ús, sinó que, en molts llocs encara cal augmentar-lo. I partint del bon domini del valencià és més fàcil assolir el domini d’altres llengües. Experiències n’hi ha en escoles públiques, que aquests darrers anys s’han avançat al tema. Llàstima que no se les tinga en compte!