Entrevista
All-i-Oli
Novembre 1997
Núm. 123
Ens sobren motius per a dur-te a aquestes pàgines, però el teu llibre "A CAU D'ORELLA (Cartes a Roser)" en reuneix molts d'un sol cop perquè et fa testimoni dels darrers 30 anys. Contar el passat als fills, als alumnes, a les noves generacions, ¿és un exercici nostàlgic, no exempt de plaer, una excusa literària, o millor una obligació que tenim amb el futur?
Contar el passat sempre comporta una miqueta de nostàlgia, és cert, però es absolutament necessari reflexionar sobre aquest passat, revisar-lo, si volem explicar-nos el present. I sobretot si volem fer propostes de futur. D'altra banda, es una obligació que tenim tots plegats, la de transmetre a la generació que ens segueix les inquietuds que ens han mogut, els valors amb què hem viscut, la nostra visió del món. Sense dogmatismes però amb sinceritat. És el nostre legat, a partir del qual les futures generacions ja faran el que voldran, fins i tot refusar-lo. Però tindran un punt de partida perquè allò pitjor de tot és el buit.
El llibre, les cartes a la teua filla Roser, està lliure de maniqueisme, no estalvia de dir les coses pel seu nom i tanmateix n'és un bon exemple d'obertura a d'altres des d'un pensament propi ben definit. ¿És difícil fer-ho així, no posar en primer pla, per exemple, les ferides pròpies, o és un tarannà que s'aprèn i que es pot ensenyar?
Jo crec que expressar-se amb sinceritat no és difícil, i això vol dir reconéixer i manifestar els propis dubtes, les pròpies mancances, però també assumir modestament, però sense renúncies, allò que considerem positiu i refermar-nos en les pròpies conviccions, en tot allò en què creiem.
És un tòpic que la comunicació intergeneracional és difícil. ¿Ha de ser així, necessàriament, o més aviat és una justificació per no intentar de fer les coses d'una altra manera?
No sabria dir si és o no un tòpic. De fet, sempre és un poc dificil la comunicació entre generacions, perquè aquesta comunicació suposa compartir vivències, coneixements i expectatives diferents i situar-les en un espai comú. Per això, aqueix compartir amb freqüència esdevé confrontació. Però jo crec que no s'ha de defugir aqueixa confrontació. De vegades, per evitar-la, podem caure en la temptació d'instal·lar el silenci. I això es pitjor. Entre joves i grans s'ha d'arribar a acords. Si cal, s'han de fer pactes. En definitiva, cal parlar encara que, de vegades, ho fem a crits.
Despolitització, tecnificació, professionalització, eficàcia. Hi ha confusió entre els ensenyants, però també entre pares i mares. Quin espai han d'ocupar les conviccions cíviques i ètiques?
Jo diria que la meua generació ha viscut de manera especial allò que anomenem "desorientació". Després de lluitar per la desaparició de dogmes religiosos i polítics, després de refusar conceptes i actituds que consideràvem anocrònics, ens trobem que hem lluitat per plantejaments que no s'han assolit i que no hem trobat l'alternativa adequada a allò que refusàvem. Alhora els canvis socials i tencnològics s'han produït rapidíssims i als mestres i als pares no ens dóna temps a assimilar-ho tot. Això fa que, de vegades, ens sentim "descol·locats" i el propi sistema de valors trontolla. I això es nota. Jo crec que el que cal és resituar els fets, assumir que estem on estem, sense complexos, i que viure d'acord a les pròpies conviccions ètiques és sempre un valor positiu que dóna seguretat i fa avançar.
En el llibre afirmes, en relació a la violència, que tu creus en l'educació. I dius que malament estaries a la teua professió de mestra si no hi cregueres. Molts i moltes ensenyants hi creuen també, es clar. A què ens obliga, i no sols des d'un punt de vista laboral, creure en l'educació?
Creure en l'educació obliga a revisar dia a dia la nostra tasca d'educadors i educadores i a exigir a la societat -família, mitjans de comunicació, carrer, ciutat, política- que siga educadora. Cal exercitar al màxim el sentit crític i traspassar l'àmbit de l'escola per a incidir en l'àmbit social. La influència positiva i negativa cada vegada ve més de fora de l'escola. Haurem de fer-nos la idea que no hi ha més remei que actuar també en altres espais.
En un moment en què es qüestiona l'ensenyament públic, des del poder en primer lloc, ¿tu creus que contribuiria a la defensa del model d'escola pública assumir una certa autocrítica sobre el funcionament actual?
Sempre ham de fer autocrítica però no afavorir cap sentiment d'autoculpabilitat. Les poderoses raons econòmiques, ja ho sabem, dissenyen la política i per aquestes l'escola pública, amb tot el que implica, no és important. Haurem de seguir denunciant i... anar fent. La defensa de l'escola pública és prioritària en el camí de la construcció d'una societat justa i solidària.
Ramon Lapiedra, al pròleg del llibre, afirma que Carme Miquel té raó quan ens fa sentir, de manera tan suggeridora, que van haver-hi tantes coses en el nostre passat col·lectiu que no van ser en va, i que, fins i tot, valgué la pena equivocar-se. ¿Açò en fa més savis a tots, també els més joves? ¿És ingenu pensar que el futur serà millor, tal i com van les coses?
No es pot fer futurisme. L'experiència de la història recent ens mostra que en l'evolució de les societats hi ha molt d'imprevisible. En qualsevol cas, el futur està per fer, és un projecte. I participar en la construcció de projectes és engrescador i il·lusionant. I una altra cosa: amb la quantitat de coses boniques que estan fent moltíssims companys i companyes en les seues escoles, en els seus pobles i ciutats, amb tantíssimes actuacions de trellat que ens plantegen, la cosa forçosament ha de funcionar. I això, en un moment o altre, s'hi veurà.