8 de Març: a una dona iraquiana

Levante EMV. 11 de Març de 2003

El 8 de març no ha eixit al carrer a reivindicar els seus drets, ha eixit a buscar reserves d’aliments per si de cas, amb la cruel guerra que l’amenaça, arriba la mancança. És a dir, més mancança encara perquè des de fa dotze anys a causa de l’embargament salvatge que patix juntament amb els seus conciutadans, ha vist perdre la vida a centenars de milers de persones, la major part infants, per desnutrició i manca d’atencións sanitàries. I sap que també són centenars de milers les persones d’aquelles terres que cada dia han de recórrer a la caritat estatal per poder menjar.

El 8 de març, un dia com qualsevol altre, marcat per l’ansietat i el temor que ja hi han esdevingut quotidians, reivindicar igualtat és un luxe impensable. La supervivència a l’horror d’una deflagració anunciada, és per a ella l’aspiració màxima. Perquè el 8 de març de 2003, l’aire espés que emana dels pous de petroli d’aquelles terres seues, put a mort de guerra. D’una guerra que, com en totes les altres, de cada cinc víctimes que produïrà, quatre seran persones civils. Ella per exemple.

El 8 de març i cada dia, amb xador, amb vel o a la manera occidental, sota tots els vestits possibles, batega el mateig cor de dona iraquiana. I a tot el món, milions de dones compartim el mateix batec i tremolem quan el poderós Bush i els seus escolans d’amen, Aznar i Blair, proclamen absurdes i criminals plans enganyosament salvadors del món. Perquè eixos plans porten implícit més dolor que el ja sofert, més odi que el ja existent i més accions de venjança dirigides en totes direccions. Perquè eixos plans anunciats fan molta olor a messianisme ridícul i a afanys de domini. Perquè eixos plans contenen a vessar l’olor asfixiant del petroli.

Bush, Aznar, Blair: el 8 de març, totes les dones som dones iraquianes. En el seu esperit i en el nostre només ens cap, cap a vosaltres, el més absolut menyspreu.