Costums de Pasqua

Levante EMV. 14 d'Abril de 2009

Despúsahir, dia de Pasqua, vaig anar a berenar la mona amb el meu net de dos anys i mig i altres persones de la família. Ens trobàrem a un antic llavador als afores d’un poble de la Marina Alta, on hi havia també altres xiquets amb els seus pares. Les criatures es dedicaven a tirar coets. És aquest un costum que jo conec en aquesta comarca des que era menuda i que es conserva viu. Viu i emprenyador en aquesta vesprada de festa, ja que els trons insistents dificultaven les converses mentre que els “coeters” ja no feien res més que això, ni jugaven, ni cantaven, ni berenaven…

En un moment donat una de les eixides pirotècniques, vull suposar que inofensiva, va passar fregant el meu net i li va mascarar el pantaló. El xiquet es va espantar només un moment però els majors, a més d’espantar-nos ens vam indignar: els pares d’aquells infants s’havien allunyat per tal de poder xarrar i ni observaven el que feien els fills ni els donaven cap indicació que féra referència al respecte que mereixiem les altres persones.

Però, igual com en la festa de Falles, allí s’estava practicant un costum. Igual de desagradable, igual de perillós, igual de fora de lloc en persones de poca edat. Cal dir que la defensa aferrissada que autoritats i responsables festers valencians fan de l’ús dels coets pels xiquets, ha contribuït a enaltir eixa activitat i s’ha afavorit una permissivitat irresponsable, sense mesurar-ne les conseqüències i com si d’un dret es tractara. En canvi, tota la resta de costums pasqüeres ha desaparegut sense que els mateixos que reivindiquen els coets les facen també objecte de propostes de recuperació: els jocs típics, els rituals infantils que començaven setmanes abans, les cançons, els llocs de trobada, el berenar propi del dia. La màgia de la Pasqua, eixa, no la reivindiquen.