Article

Discapacitats

Levante EMV.

El seu somriure és com un rictus amarg quan se t’acosta a la finestreta del cotxe i et demana almoina. Previament hi ha anat caminant des de la vorera o des del mig d’alguna illeta ajardinada, amb les cames obertes i doblegades formant angle pels genolls. I en veure’l desperta compasió i la gent sol donar-li almoina. Però en un altre semàfor et trobes un altre jove de les mateixes característiques. I en un altre lloc en veus un altre amb discapacitats semblants. Tots ells són estrangers i jo els he trobat a València ciutat i també en la carretera N 332 en el creuament de Pedeguer, entremig dels cotxes que venen i van. És molta casualitat que tots ells tinguen una minusvalia pareguda i és bastant difícil que pels seus propis mitjans hi hagen vingut des del seu país, supose que de l’est d’Europa.

Qui els hi porta? On els recluten? Qui els deixa i els arreplega dels llocs on demanen? A qui van a parar els diners de les almoines que reben? Aquest sector d’immigrants sofreix una explotació sobreafegida: algú fa negoci amb la compasió que desperten les limitacions del seu cos. De quina manera la Llei d’Estrangeria aborda aquesta qüestió? Per què no hi intervé qui li correspòn, per posar fre a eixa crueltat?

Aquest any 2003 ha estat declarat “Any internacional del discapacitat”. L’aplicació de polítiques que tinguen en compte les necessitats de totes les persones que pateixen alguna discapacitació i que afavorisquen la seua màxima integració social, és un objectiu desitjat per tots els ciutadans i ciutadanes amb un mínim de sentit comú i sensibilitat. Els joves que se’ns aproximen a les finestretes dels nostres cotxes i ens obsequien amb el rictus amarg del seu somriure, també formen part d’aqueix col·lectiu amb dret a la integració. Encara que siguen immigrants. Encara que no tinguen papers. Algú hauria de preocupar-se’n. Per ara sembla que només els tenen en compte les màfies que amb crueltat els exploten.