Dona novaiorquina

Levante EMV. 20 de Novembre de 2001

Du la por instal·lada a les entranyes i tremola en mirar el cel. Tem l’estruendo dels avions i qualsevol impacte que puga produir-se.

Entre pots d’aliments infantils i muntanyes de joguets de colors, contempla el fill que juga aliè, en una cambra amb pòsters de l’ànec Donald. De tant en tant lllig els teletips de les televisions. Avui no passa res, pensa mínimament alleugerida.

De tant en tant reviu imatges dantesques i soroll de motors que esclafixen. I tem que tornen a passar. Atemptat, accident o sabotatge, tant se val, se sent amenaçada permanentment. Els psiquiatres ja li han dit el que ha de fer. Ho han dit a tota la població: ha d’eixir, ha de parlar, ha de plorar si en té ganes. Però no té llàgrimes, la por i l’angoixa se les han engolit.

Ella es trobava segura en el país més poderós del món que suposava invulnerable. Sabia de guerres per la televisió i les sentia lluny. Ignorava que mitja humanitat considera prepotent, egocèntrica i símbol del capitalisme depredador la política que emana dels diferents governs del seu gran estat. I que molts se’n senten víctimes. Ignorava que tot això conscita rancúnies i l’odi de molta gent cap als Estats Units. I mai no hauria sospitat que Nova Iork, la seua ciutat, veritable mosaic de llengües, ètnies, cultures i religions que conviuen amb tolerància mútua, poguera ser víctima de l’irracional fonamentalisme religiós.

Ara, tot ha sigut somogut. Han sigut somoguts els edificis i la terra, la vida, el cor i les ments de les persones. Ha vist l’horror molt a prop i ha comprovat com és de fàcil fer víctimes innocents. Ella i els seus ho són. Tota la ciutat ho és. Quan l’ànima se li desperta del shock, segurament li demana venjança.

El fill juga tranquil·lament voltat de coloraines i algun ingeni tècnic. El contempla, se l’abraça i amb angoixa mira el cel. Tremola.

És una dona novaiorquina.