En falles

Levante EMV. 21 de Març de 2006

La festa té moltes cares que alteren la quotidianitat i engrandeixen les virtuts i els defectes de la ciutat. La festa de soroll infinit, d’abús sobre l’espai públic, de massificació i d’entrebancs sense fi, de tonellades de brutícia i carrers convertits en grans urinaris, es dona la mà amb l’ambient popular i la convivència amable.

He passejat per València, entre paradetes de fires de poble que competien amb les de xurros i bunyols i amb les d’orxata, fresca i boníssima. Orxata de xufes, possiblement conreades a l’horta de Vera d’Alboraia, que està en perill d’extinció.

Per cantons i places, joves que feien malabars i teatre de carrer, mostraven a parts iguals, habilitat i poca destresa, riquesa expressiva i no saber fer. Mentre els vianants feien rogle, grups d’indigents amb mirada absent, romanien asseguts als bancs. Ha baixat la temperatura i alguns vianants de pell bruna, amb només pantalons i camisa sobre el cos, s’arrupien per conjurar el fred. Pel costat d’uns d’aquests, passava una dona que portava un gosset menut al bras i el cobria amb un mocador de llana.

Les falles, els monuments, s’han enriquit enguany amb la de la Plaça d’Espanya, dedicada a la República i amb la IV edició de “falles populars i combatives” del barri del Carme. Na Jordana, un any més, és un alè d’aire fresc.

I proliferen les escultures humanes, mims tan immòbils que, alguns, la gent no els veu. Juntament al Quixot hi ha princeses i dracs. I el Xe Guevara que quan li deixen diners fa un discurs polític. He vist un guerrer medieval, estàtic total que no sembla persona. El mire. Els ulls són vius i a poc a poc van fent-se brillants. Cada vegada més, fins que d’ells brollen unes llàgrimes que passegen pels músculs immòbils de la seua cara pintada.

La música sona ací i enllà.