Article

Estatut i PP

Levante EMV.

És sabut que una part molt important de la gent de Catalunya se sent, des del punt de vista identitari, com integrant d’una comunitat amb característiques diferenciades de la resta d’Espanya i, en conseqüència, aspira a l’autogovern. Però com a societat plural que és, aquestes aspiracions no són homogènies i l’autogovern desitjat pot concretar-se per a uns en plantejaments autonomistes o federalistes o en propostes independentistes per a uns altres.

És notori també que les demandes polítiques, sempre s’han fet de manera democràtica i que els governants i les institucions catalanes han evitat actituds aventuristes. Mentre que dins del conjunt de l’estat espanyol, ningú no pot negar que les seues aportacions polítiques habitualment han sigut facilitadores de la governabilitat. Pel que fa a la reforma de l’Estatut caldrà recordar que es va seguir el procés legal de manera escrupulosa, que els diferents agents que hi intervingueren en les corresponents negociacions ja van fer adaptacions per facilitar-ne l’aprovació definitiva i que, posteriorment, la reacció de tots els grups catalans, tant els conformes com els disconformes, va ser racional i democràtica.

Doncs bé, en un sentit absolutament oposat el PP, entestat a introduir en la política espanyola la discòrdia i a crear enfrontaments, va mamprendre, com sabem, la campanya de signatures contra l’Estatut català i el va impugnar davant el T. C. amb el resultat conegut: la sentència d’aquest tribunal desestima els plantejaments globals del PP però retalla alguns aspectes de l’Estatut. I això, com bé s’ha desmostrat, ha creat polèmica i refús ja que els retalls es refereixen a temes sensibles i opinables que no poden ser resolts per les lleis de manera dogmàtica. Els quatre anys de deliberacions i les divergències hagudes entre els membres del Constitucional, són la prova que s’estava davant d’un tema polític més que no legal. El resultat és que una gran part del poble català s’ha sentit ofés i, com es va veure en la manifestació de dissabte, ha fet més paleses les aspiracions soberanistes.

Així és que el PP, amb la seua mentalitat rància i cicatera i amb el seu mal fer, és el primer responsable d’eixa ofensa greu i de les seues conseqüències.