Immigrants cuidadores

Levante EMV. 6 d'Abril de 2010

En les darreres setmanes he visitat amb freqüència dues persones amigues que es trobaven en sengles hospitals, un de públic i l’altre privat, i en ambdós llocs he tingut l’oportunitat de vore, una vegada més, el moviment diari, l’anar i vindre de la gent que per raons de salut, —pròpia, de familiars o d’amics— freqüenta eixos llocs. Tristor o esperança, segons els casos, són els sentiments que més s’endevinen en les mirades dels qui hi entren o ixen. També en les converses dels qui parlen en els passadissos i en el silenci espés dels qui romanen al costat dels malalts. Tristors o esperances que es transformen en cansament físic i psíquic si l’estada a l’hospital de la persona malalta s’allarga.

Però també hi ha mirades que de tant en tant somriuen.  Solen provindre d’ulls joves i obscurs que il·luminen uns rostres de trets estrangers. Són les mirades de les cuidadores immigrants, les de les dones que acompanyen o substitueixen els familiars  del malalt en les llargues hores d’espera. Són  les que durant el dia o la nit, i algunes durant les vint-i-quatre hores, atenen les necessitats de la persona hospitalitzada. N’hi ha que ja es feien càrrec del malalt abans de l’hospitalització i d’altres que han sigut contractades expressament per eixos dies.  Són el suport bàsic a unes famílies que, tal i com tenim actualment organitzada la vida, no disposen del temps suficient per atendre les persones que ho necessiten.

Són moltes les dones immigrants que fan de cuidadores i acompanyants, en moltes de les habitacions de tots els hospitals. I n’hi ha pel carrer espentant cadires de rodes o donant el braç a persones ancianes. I en les cases particulars, vetlant a les nits als peus dels llits. En són moltes, però no en sabem quantes perquè segurament la major part d’aquestes dones no tenen papers. Em pregunte què passaria si de sobte, totes elles deixaren la tasca que estan fent. Què passaria si deixara d’haver dones immigrants que fan de cuidadores de persones que no es valen totes soles. Ben segur que es produiria un problema social d’abast nacional. Perquè ¿com atendrien les famílies respectives els seus ancians i els seus malalts?