Article

Jo, dona palestina

Levante EMV.

El meu net dorm amb placidesa. De tant en tant esbossa un somriure que és la seua salutació a la vida. Jo el contemple amb cara de iaia satisfeta. Al carrer, rialles de xiquets acompanyen jocs infantils. Dins de casa, familiars i amics conversem. Tots parlem valencià i vestim la nostra roba occidental de cada dia.

Però de sobte… de sobte parle àrab i un mocador cobreix els meus cabells i els de totes les dones que ens trobem juntes. Algun home ha canviat la jaqueta per la xilaba. Ha sonat una sirena, un xiulit estrident que ens forada les oïdes. I més sorolls. Trons secs, trencats ecos que ressonen. Colps i més colps, trets, explosions. Les cases s’assolen. Les mares ixen a buscar els fills, els germans als germans, els fills als pares. Els veïns es criden. Al carrer s’ha instal·lat la mort. Braços de xiquets apareixen entre les runes. I mans, i cabets. Hi ha bassals de sang i gemecs que sonen darrere les portes.

M’abrace al meu net viu i clame venjança. Ala és gran, Alà existeix, dic. Si no, com és possible suportar tant de dolor? Els màrtirs aniran al paradís. Perquè, de quina altra manera podrien véncer la humiliació i el sofriment? Cóm és possible sobreviure amb tant d’innocent mort? Cride. Les dones cridem, plorem, cridem, plorem…

Em desperte. He tingut un malson i les meues galtes estan cobertes de llàgrimes. Tremole. Davant de mi, sobre la taula, la premsa del dia diu: “L’exèrcit israelià mata 19 palestins – vuit xiquets, set dones i quatre homes del mateix clan familiar, tots ells aliens als combats – mentre dormien en les seus cases de Gaça. Hi ha desenes de ferits. Per al govern d’Israel es tracta d’un error“.

El rostre se m’ha cobert d’espant. Jo parle valencià i no porte mocador al cap. Però m’envaeix la rabia. El meu cor batega com el de les dones palestines. Els meus ulls ploren. Jo, dona palestina.