Article

La pluja

Levante EMV.

Ja ho deia Raimon: “El meu País no sap ploure / o no plou i és la sequera / o plou molt i és el desastre“. Enguany hem tingut ambdues coses: sequera i desastre, una darrere de l’altre. Del desastre, ja se sap, pot vindre en qualsevol moment, com un hoste molest que se’t presenta a casa de tant en tant. Però no hem preparat la casa a pesar que sabíem que el desastre en forma de gotes fredes, pluges torrencials i riuades, ha visitat els valencians moltes vegades al llarg de la història. Sempre ens ha fet mal i hem plorat pel mal patit. Al poc de temps ho hem oblidat sabent que l’oblit no és bo, perquè fa repetir errors. I els valencians hem continuat envaint espais que pertanyen a l’aigua i no als humans ja que, usurpadors com som, hem volgut fer nostres els barrancs i les rieres i també la vora de la mar. Així és que l’aigua s’ha topat amb obstacles en el seu camí i s’hi ha venjat fent el desastre més gran.

El cas és que l’aigua és amiga, una deliciosa amiga que canta i porta vida. Aquests dies, els barranquets que baixen del Montgó, habitualment eixuts, en van plens. I l’aigua transparent circula entre canyars, murta i mates de llentiscle. De vegades penetra per caminals asfaltats que s’havien interposat en el seu camí i continua avant formant minúscules catarates. Al seu pas, acarona els camps d’ametllers, tristament abandonats, i llepa els herbassars que hi creixen, Atrau papallones i parotets i perfuma més la terra que ja feia una olor melosa perquè a les vores dels camins hi ha blanques catifes de “xuclamel”. De vegades brolla una petita font entre els marges de pedra seca construïts de manera savia pels nostres avis. Marges útils també ara, però assolats perquè ningú no els protegeix. L’aigua, al seu pas per les valls del Montgó, és una nova música que s’afig a l’habitual cant de les caderneres.