Morts clandestins

Levante EMV. 15 d'Octubre de 2002

Ha passat per davant de tu un camió qualsevol i has sentit esgarrifança perquè t’ha vingut al pensament les quatre persones joves que la setmana passada van morir asfixiades en un d’aquests vehicles. Unes altres vegades n’han mort, gelades de fred dins i d’altres aixafades i fetes a trossos en els seus insegurs amagatalls. Era gent del sud que pretenia viure al nord. I t’ha semblat que la mercaderia humana mereixia millor transport. Després has pensat en les pasteres i eixe transport marítim no t’ha semblat més amable. Quantes persones han mort ofegades en passar la mar?

És el preu de la clandestinitat, t’has dit. I t’has plantejat tot un seguit d’interrogants: Qui té les xifres de morts d’uns i altres? Qui els ha donat sepultura? Sap algú els seus noms? Sap algú d’on eren? Qui està posant remei per tal que això no passe?

Et diran que són clandestins i per tant anònims. Res es pot saber d’ells.

I, tampoc no es pot fer res per ells? Pels vius, vols dir, pels qui encara no han embarcat en el seu taüt. Res de res, són clandestins, et tornaran a dir. Si tenen sort, se’ls podrà arreplegar i retornar-los. Retornar-los, on? –et preguntes- Els qui no en tenen de sort, ja se sap, soterrar-los i prou.

Però, qui està tractant el tema amb els respectius països d’origen?, —et preguntes una vegada més— Qui els hi fa arribar el missatge correcte que explique la situació real als qui encara somnien en el suposat paradís de l’emigració? O és tanta la desesperança que paga la pena el risc de la mort?

I entre els teus interrogants hi ha aquest altre: quants estats i organismes diversos dediquen el 0’7% a ajudes al desenvolupament? Quin és el pressupost mundial per combatre la misèria i ajudar així a que els potencials emigrants es queden a sa casa?

Però de moment n’hi ha que pel camí es moren. Sí, es moren clandestinament. Quants en portem ja?