“Papi, hay un animal!”

Levante EMV. 16 de Juliol de 2004

Jo havia aturat el meu passeig per mirar, sobre l’arena mullada, un insecte semblant a un abellot però de més grandària. La bestioleta bellugava lleument les ales en un darrer intent per enganxar-se a la vida. Als pocs segons havia mort i jo vaig reemprendre el meu passeig vora mar. Fou aleshores quan una xiqueta que, tafanera, se m’havia aproximat per saber què mirava jo quan havia deturat el pas, cridà amb força: “Papi, hay un animal!“

El to admiratiu d’aquella veu, entre para-sols de colors i cadires de plàstic, ressonà com un crit punyent. Aquella xiqueta que podia tenir uns nou anys, ignorava amb motiu, que a les platges pot haver-hi animalons o, més ben dit, que allò normal seria que hi haguera animalons de grandàries i espècies diferents gronxant-se sobre les ones, amagant-se sota l’arena i deixant-hi els seus rastres petits com caminets que es fan i es desfan.

Fa uns vint-i-cinc anys, qualsevol xiquet o xiqueta que arribara en aquesta mateixa platja, hi hauria vist carrancs surant sobre l’aigua marina per a, tot seguit, quedar dipositats en l’arena mullada on haurien excavat petites galeries per on desapareixerien a continuació. Hi hauria vist algun caragolet de mar passejant-s’hi i, només agafar un grapat d’arena hi hauria trobat petxinetes i llombrius. Hi hauria pogut veure també diferents insectes caminant o voletejant i, fins i tot hauria pogut trobar algun ocell de marjal que, despistat, mirava golafre els peixos que sobre les ones feien bots de color de plata. Tot plegat un espectacle de vida. Però des de fa uns vint-i-cinc anys, l’espectacle hi ha anat minvant i la fauna costanera ha sigut colonitzada per gairebé una única espècie: la humana. Per això el record d’unes platges amb vida pròpia no és un exercici de nostàlgia, és un crit de ràbia. Perquè a tots ens passa factura l’empobriment natural que s’hi està produint. La situació ja és extrema i obliga a intervenir amb urgència sobre la causa, que no és altra que la manca d’ordenació del turisme i l’especulació urbanística que no deixa cap kilòmetre de costa valenciana en estat verge i fa que els xiquets criden: papi, hay un animal!