Pau!!

Levante EMV. 2 de Febrer de 1999

El passat dissabte 30 de gener, aniversari de la mort de Gandhi era el dia internacional escolar de la Pau i la No Violència. En milers d’escoles, professorat i alumnes han preparat uns actes que recorden que la pau és necessària, que la vida humana és important i que els conflictes s’han de resoldre parlant i negociant.

Entretant, a Kosovo l’exèrcit de Milòsevic ha causat milers de víctimes i per tal d’evitar més mortandat l’exèrcit de l’OTAN es prepara per intervenir-hi. De l’OTAN formen part alguns dels estats que han proveït d’armes els exèrcits contendents en l’antiga Iugoeslàvia, les armes que han provocat les víctimes que ara diuen voler salvar. I a l’Irak, l’exèrcit dels EEUU continua llançant de tant en tant les seues càrregues destructores per tal d’impedir l’armament biològic de Sadam. Un armament que els USA juntament amb Gran Bretanya hi ha contribuït a crear, aportant a Irak les matèries primeres per a la seua fabricació. En són només dos exemples.

Així de simple. La indústria armamentística, pilar important de moltes economies, una gran font de beneficis per a alguns estats, ha de donar eixida als sues productes. I aquesta eixida òbviament és la guerra. I la contraguerra. És la lògica absurda del comerç d’armes que maneja molts de bilions, amb b, de pessetes.

Per això pot semblar irrellevant i ingenu que a les escoles es facen actes per la pau. I pot semblar també irrellevant i ingenu que a les casernes, alguns, com el valencià Carlos Pérez Barranco, es declaren insubmisos tot i que se’ls condemne, per aqueix motiu, en un Consell de guerra.

Però la cultura de la pau exigeix gestos, accions, denúncies, resistències, insubmissions, compromissos. La cultura de la pau és l’única amb rostre humà, i ha de ser la cultura del futur. Malgrat la realitat de l’horror, malgrat la impotència, malgrat les cruels evidències, treballar per la pau és un plantejament ètic ineludible. I cal que tothom s’hi apunte, pel simple fet de ser persona.