Em sembla que avui la lluna està en fase minvant, arribant ja a nova. La seua superfície ara és oculta i trigarem uns dies a tornar-la a veure com una barqueta penjada del cel. Jo diria que, al llarg de tots els temps, totes les persones ens hem apropiat de la lluna. Per admirar-la, per realitzar determinats treballs al camp, per convertir-la en protagonista de poemes i cançons… Sí, la lluna és nostra, de tots. Però en el Congrés Internacional d’Astronàutica celebrat a València fa dues setmanes, els experts van dir que d’ací a uns quaranta anys podran construir-se pobles a la Lluna, ja que aviat s’hi establirà una base permanent per a astronautes. I jo em pregunte: qui n’és l’amo? Quines constructores s’hi instal·laran? A qui hauran de pagar els meus nets el lloguer d’una caseta en el nostre satèl·lit?
És possible, però, que els meus descendents s’estimen més passar les vacances fent un itinerari per l’espai, aturant-se en les diferents estacions espacials instal·lades ací i enllà. De fet, ja hi ha quatre turistes que hi han viatjat i existeixen diverses agències de turisme, entre les quals una espanyola, especialitzades en aquest tipus de vacances. I em pregunte: a qui paguen l’IVA aquestes agències? Perquè si un trajecte suborbital costa actualment 80.000 euros, l’impost a pagar serà gran. Quina part de l’espai se’n beneficia?
Jo insistisc. De qui és l’espai? Qui hi posa les normes d’ús? Perquè no estem parlant de ciència ficció sinó d’una realitat. I jo considere que l’espai és meu. Al menys tan meu com de la resta de persones del món però no de cap companyia naviera o petroliera, ni de cap estat, ni de cap holding. Així és que, abans que res, cal determinar com s’administra aquesta propietat de tots i com es controla que tothom la respecte. Veient el mal ús que es fa de la Terra, espantada estic de pensar en cóm deixaran el cel.
Les tomaques pengen, roges, de les mates. I és un goig agafar-les, partir-les per la meitat, posar-les un poc de sal i oli i menjar-les. Però quan es conreen per al propi consum i n’hi ha moltes i hi ha perill que se’n passen de madures, per no deixar-les perdre es pot fer melmelada de tomata. Això és el que feien alguns estius les dones de la meua família quan jo era menuda. I després les llesques de pa untades amb aquella confitura constituïen per a mi un deliciós manjar amb el dolç sabor característic d’aquella melmelada.
L’estiu passat, la repentina afició a l’horticultura casolana d’un familiar em va abastir de tomates per a l’amanida durant un mes i encara n’hi sobraven. Així és que vaig recuperar la vella i fàcil tradició de les dones de la generació anterior i vaig fer uns quants pots de confitura de tomata. M’agradava quan era menuda i m’agrada ara. Té aquell sabor aromàtic característic que no s’assembla gens al de la tomata crua i aquella textura d’arrop, i les que menge són xicotetes i les unte amb margarina abans d’escampar-les la confitura. I em semblen igualment delicioses.
Moltes vegades m’havia preguntat la raó per la qual no es comercialitzava aqueix tipus de melmelada, perquè mai no n’havia vista a les botigues. Però fa poc, a un supermercat en vaig trobar, de melmelada industrial de tomata.
I em vaig sentir frustada. Igual com li havia passat a un amic que fa unes paelles excel·lents, quan va saber que existeix un arròs que no s’empastra encara que te’n passes del temps de cocció. Quin mèrit tenia ara el treure l’arròs soltet, en el seu punt?
Jo estic a a favor que les coses bones es generalitzen a través d’una industrialització, sempre que les transformacions que es fan no siguen insaludables. Però crec que s’ha de valorar també el mestratge de les elaboracions artesanals. No és el cas de la confitura de tomata, clar, que és ben senzilla d’elaborar i no necessita de grans habilitats.
Tanmateix, estic contenta: la melmelada de tomata que jo faig és molt millor que la industrial. L’estiu que ve repetiré la tasca.
