Articles

Sobta vore com de ràpidament els estats van acudir en el seu moment, al rescat de les entitats financeres suposadament en crisi, tot injectant-los milions d’euros, mentre que resulta d’una lentitud exasperant la manera com la comunitat internacional aborda l’atenció als haitians i la reconstrucció d’Haití. És tracta de dues situacions diferents però indica quins interessos predominen.

Passat un any del desastre d’Haití, encara hi ha 810.000 persones sense sostre i les xaboles s’extenen pel que haurien de ser carrers i cases. Les condicions sanitàries són precàries i la fam és companya de la població. Diverses ONG com “Metges del Món” reclamen a la comunitat internacional el compliment dels compromissos que els estats van acordar en la “Conferència Internacional de Donants” de març passat, on van comprometre 10.000 milions de dolars. El fet és que a hores d’ara no n’hi ha arribat ni el deu per cent. Les actuacions humanitàries realitzades durant aquest any s’han subvencionat amb l’aportació dels 3.000 milions de dolars, procedents de donacions —en gran part particulars— en els moments àlgids de la tragèdia.

Val a dir que a hores d’ara, les diverses situacions sanitàries han quedat en mans de, a més d’uns pocs metges haitians, d’un contingent de metges cubans, d’uns venessolans i de les ONG com l’abans esmentada i com “Metges Sense Fronteres”. Aquesta darrera, que té vuit mil persones treballant en Haití, en un informe ben dur ha reclamat també la immediata actuació internacional.

Entretant s’han realitzat unes eleccions amb un resultat no reconegut internacionalment per fraudulent. I jo em pregunte si els haitians estan ara per a eleccions quan el que cal és un govern de concentració transparent i una presència internacional absolutament independent que avale les actuacions que s’hi fan. Mentre la situació no siga estable, les eleccions són un pur simulacre de democràcia formal i una manera de distraure l’atenció. Per acabar-ho d’adobar el fill de “Papa Doc”, de la familia dels Duvalier que van governar de manera tirànica durant trenta anys, s’ha presentat a Haití, no sabem amb quines intencions. Per tot l’esmentat, esdevé urgent rescatar Haití.

Quan algú és víctima d’una agressió  pot reaccionar de dues maneres: n’hi ha qui ho fa de manera admirable, tot lluitant per tal que desaparega la situació que l’havia victimitzat i per a que ningú la patisca mai més i n’hi ha que reaccionen repetint el paper d’agressor. És un fet terrible però sol ocórrer que molts maltractadors, previament havien sigut maltractats. És a dir, de vegades les víctimes es transformen en botxins.

Em pregunte si a l’estat d’Israel no li passa el mateix. Els jueus van ser víctimes d’una gran crueltat nazi i d’un gran genocidi. Ho sabem i ho condemnem. Però ara, Israel és el botxí. Aplicar com axioma “la millor defensa és un bon atac“, l’ha dut a agredir gent innocent perquè és bàsicament població civil (i entre aquesta molts xiquets), la víctima dels atacs i també de la tragèdia humanitària que ha creat, amb el bloqueig. A més, el darrer episodi en aigües internacionals contra “la petita flota de la llibertat” evidencia una mena de paranoia criminal. Si afegim que per aquesta acció el govern felicita els militars i que gran part de la població ho aprova, no podem deixar de pensar que la israeliana és una societat moralment malalta. No diré que el conflicte existent siga fàcil de resoldre, però la política agressiva, inhumana i d’ocupacions territorials d’Israel, l’agreuja, perquè crea més injustícia, més misèria, més dolor i més odi.

Israel és un estat absolutament militaritzat. Homes i dones entren a l’exèrcit als 18 anys. Ells s’hi estan tres anys i elles 21 mesos. Després fan de reservistes de per vida. Així explicava la situació Yehuda Shaul, un reservista fundador de la ONG “Braking the silence“: Vols lluitar contra l’enemic, deixar la teua marca en la història i fas el que et diuen, sense pensar… A més eres jove i comences a gaudir d’eixe poder, de que la gent faça el que tu dius… Tens 18 anys i t’hi sents poderós… Entres a cases de palestines durant la nit, els desperts, crides, els dones ordres, ho trenques tot. Són coses que no faríes a Israel però allà les fas…

Els relats i les fotografies que ha divulgat aquesta organització d’ex militars israelians, és reveladora de com es pot perdre la sensibilitat i la raó.

La polèmica sobre la prohibició del vel en els centres d’ensenyament requereix consideracions diverses: D’una banda hi ha el dret a la llibertat religiosa el qual implica que cap símbol religiós, ni creus ni estrelles de David ni altres, ha de presidir els llocs freqüentats per tot tipus de gent com ara oficines administratives, espais d’ensenyament, o centres hospitalaris.  Però ja en aquest cas podem entrar en col·lisió amb organismes que es declaren confessionals però que estan obligats a atendre qualsevol persona, com per exemple els centres educatius concertats i els hospitals. Tot i que la propietat i gestió dels mateixos puga ser de grups religiosos, si són oberts a ciutadans en general i han d’acollir tot tipus de persones, no haurien de fer ús públic dels seus símbols, per respecte als qui no els reconeixen. Però ho fan: collegis concertats i hospitals catòlics, fan ostentació del seu caràcter religiós.

Hi ha, d’altra banda, l’ús individual de símbols religiosos. Gosaria algú prohibir les creus i medalles que un alumne portara penjats al coll? Segurament no, jo no ho faria. Però en aquest cas tampoc no s’hauria de prohibir el vel islàmic ni la kipá jueva ni el turbant sij, si es dona el cas. Perquè si és així també caldria impedir l’entrada a la Universitat d’una monja catòlica que, vestida com a tal, hi anara a estudiar.

Ara bé, un cas diferent és el del professorat  o persones amb autoritat o influència sobre un grup de gent.  ¿Podrien dur vel, turbant, creus o kipá quan fan classe? Si es diu que no, una monja o un religiós amb hàbits, per exercir la docència haurà d’usar una vestimenta laica. Les normes han de ser les mateixes per a tots.

Però hi ha altres consideracions que no són religioses, com la de que ningú no ha de dur la cara tapada. Ni burkes, ni passamuntanyes ni cascs complets quan no són necessaris. La seguretat i la comunicació humana necessiten del gest, que ens puguem reconéixer, que ens puguem mirar.

Finalment, el respecte cap a un centre d’ensenyament  i la tasca que s’hi fa, exigeix que els usuaris no porten elements de distracció per a ells o els altres. I amb freqüència, gorretes i altres complements o vestimentes han servit per a  la desviació dels objectius que en aquell lloc s’han d’acomplir. També això cal tenir-ho en compte.

Haití, ja no ocupa les primeres pàgines dels diaris. El drama terrible que s’hi està vivint ja s’ha instal·lat entre les noticies no destacades, mentre que la precària ajuda humanitària d’emergència va fent-se visible. Precària ajuda, dic, perquè a pesar de la quantitat ingent de donacions, existeixen enormes dificultats a l’hora d’actuar degut a la manca de recursos i infraestructures anteriors a la catàstrofe i a la manca de previsions i d’organització. I és evident que totes aquestes circumstàncies, caldrà tenir-les presents a l’hora de la necessària reconstrucció posterior.

Perquè les reconstruccions després de les catàstrofes naturals, són una oportunitat que se li presenta al país afectat i a la comunitat internacional, per fer les coses millor. El problema és que de les reconstruccions es deriven negocis i dels negocis, projectes inadequats i corrupció. Com està passant a Sri Lanka, a Tailàndia, a Indonèsia, afectats pel Tsunami de l’any 2004:  l’ajuda, en molts casos, està servint  per obrir mercats a les empreses multinacionals i els projectes de reconstrucció afavoreixen els operadors turístics i les immobiliàries que, amb l’aquiescència dels governs,  han realitzat projectes que allunyen de la costa la població local de pescadors i agricultors per a, en el seu lloc, fer hotels de luxe, molls per als hidroavions, camps de golf… sense permetre la recuperació dels recursos naturals propis que són els que possibilitarien el desenvolupament  autèntic de la població.

Un altre cas seria la reconstrucció després de les catàstrofes provocades, com és el cas de la guerra d’Iraq. Com diu Naomi Klein, aquella guerra no es va projectar  només pel petroli sinó també per l’aigua, pels camins, pels trens, per les autovies, pels ports…. De fet s’hi va crear una empresa, New Bridge Strategies, amb l’única finalitat d’assessorar en l’aprofitament de les oportunitats financeres que s’oferirien després de la guerra. Però en aquest cas, els negocis no han anat molt bé i, a més, s’ha produït una gran estafa que, segons un informe de l’Inspector General Especial d’ EEUU per a la Reconstrucció d’Iraq, supera els 50.000 milions de dòlars.

Esperem que Haití es reconstruisca millor.

Fa vint anys de la caiguda del mur de Berlin i les celebracions a tot arreu s’han succeït. També els comentaris polítics i les anàlisis sobre el fet. Tot i que hi ha opinions diverses sobre el significat, les conseqüències i el resultat d’aquell esdeveniment, les més coincidents són les que afirmen que allò va ser el triomf de la democràcia i la llibertat, front el món comunista i d’altres que consideren el fet com a fita en el procés de desarticulació d’aquell sistema econòmic i polític i com símbol de la desaparició de la divisió del món en dos blocs. Tanmateix a mi se’m susciten també unes altres reflexions en llegir algunes de les declaracions de les persones que van viure aquella situació, com la d’aquells que destaquen l’impacte i l’emoció que els proporcionava entrar en un món acolorit ple de reclams per al consum que alguns comparaven a una tenda de joguets gegant. O altres declaracions que expliquen la vergonya que sentien veient els seus conciutadans barallar-se per la possessió de productes no necessaris que algun supermercat els hi oferia com a “benvinguda”. Perquè aquella desaparició del mur va significar també l’entrada dels ciutadans dels antics països de l’est a un món convertit en mercat, que funciona a base de reclams cridaners, que barreja sense distinció luxe i necessitat. Tot el contrari de la filosofia comunista però molt més atractiu.

A més no podem oblidar que mentre es produïa el descrèdit del món comunista, el capitalisme neoliberal s’anava instal·lant còmodament per tot arreu, incloent-hi les seues dosis d’injustícia i manca d’humanitat. Els errors i maldats del sistema comunista que s’anaven airejant, venien molt bé com justificació dels errors i maldats del sistema capitalista que, com a tal, no dubtava a aplicar els seus procediments explotadors fins i tot en el propi Berlin Est on van arribar empresaris i representants del món occidental per fer grans els negocis tot aprofitant-se de la pèrdua de treball i d’altres circumstàncies noves que dificultaven la vida de la gent.

Dissortadament, la nova era que ha significat la caiguda del mur, no és la d’un món just i en pau. Les crisis del sistema capitalista, les injustícies i la fam les coneixem. Per això hauríem desitjat que tot haguera anat d’una altra manera.

Durant la setmana passada es van produir tres reunions mundials i de totes tres se n’ha parlat poc. Només Davos ha merescut alguna crònica però poques anàlisis. I les cròniques diuen que en aquell Fòrum d’èlites, que aplega els líders financers, els gurús de la globalització i molts polítics del món, tots estaven preocupats.”Tot el món ha perdut a Davos”, va dir Kishore Mahbubani, degà de l’Escola de Polítiques Públiques de Singapur. “Ningú no sembla tenir una clara comprensió de com és de gran aquesta crisi i del que hauríem de fer per eixir-ne”. “Cal realitzar un nou examen de tot el sistema mundial per veure el que va sortir malament, i ningú aquí està encara preparat per sol licitar aquest tipus de qüestions fonamentals a Davos”. Klaus Schwab, fundador del Fòrum demanava una transformació dels sistemes mundials de la banca i una regulació dels sistemes financers, mentre la Roach The Associated Press deia: “Tots han comés errors: Wall Street ,les agències de qualificació creditícia, els bancs centrals, els polítics, tots.”

Entretant a Belém (Brasil), unes 100.000 persones assistents al Fórum Social Mundial coincidien a manifestar que “el deu mercat ha fet fallida” i que la globalització tantes vegades denunciada en aquest Fòrum ja mostra la seua cara pitjor. Alhora advertien que “se segueix afrontant la crisi amb les mateixes eines que la van provocar”.

A Madrid, els representants dels 120 països assistents a la RANSA (Reunió d’Alt Nivell sobre Seguretat Alimentària) manifestaven la seua preocupació per la fam que afecta el món. Si actualment passen fam 963 milions de persones, amb la crisi financera, alimentària i de combustibles, prompte arribaran a ser-ne 1.000 milions.

En fi, ja és hora de que els entusiastes de la globalització econòmica canvien de chip.

La setmana passada a Luxemburg i a Roma hi hagué sengles reunions que, al capdavall, van resultar una mateixa cosa. En el primer cas, representants de la U.E. aprovaren una directiva duríssima contra la immigració clandestina, obviant qualsevol dels principis humanitaris que en altres moments van distingir el bon fer europeu. Mentre que a Roma, caps de 183 països reunits en la Cimera de la FAO, no van estar capaços d’acordar mesures per pal·liar la fam al món. Dues reunions que mostren la insolidaritat portada a I’extrem i que, a més, són la mateixa cosa. Perquè fam i immigració formen un cercle tancat. O és que algú pensa que els 850 milions de famolencs, esperaran la mort resignadament? Doncs no. Els més resistents, els qui tindran forces, en fugiran. Amb papers o en sense. Creuaran deserts i travessaran mars. A peu, en pasteres o en avions, tant se val. Trencaran tanques electrificades i plantaran cara als seus perseguidors legals. Què farieu vosaltres si l’estòmac buit us arrapara les entranyes? Què farieu veient els germans desnodrits, les mares amb els pits escorreguts i els fills demanant un pa inexistent? Què farieu?

En són 850 milions, els famolencs. A Espanya n’hi ha cinc milions. Ni la FAO ni els capitosts de 189 països del món, no faran -no farem- res per ells. I la Unió Europea ja els prepara la benvinguda: els tancarà amb pany i clau en centres d’internament durant any i mig i després els retornarà al seu lloc de fam. Només que, quan podran, ells començaran novament. Tornaran a vindre i refaran el cercle.

NOTA: També va ser la setmana passada que ens va deixar Josep Vicent Marqués. El seu eslogan dels anys 70, “Ni fam, ni fum, ni fem“, és ara més actual que mai. Et recordem, amic.

Fa uns mesos que l’ONU adverteix sobre la crisi alimèntaria existent i l’extensió de més fam arreu del món. Hi ha qui tem una agitació política ja que en alguns països de tots els continents com ara Haití o Camerún o Bangladesh, la gent ja s’ha llançat al carrer en no poder comprar aliments degut a l’augment de preus. Per exemple el blat va augmentar un 130% en el darrer any. El preu de l’arròs en Asia s’ha duplicat només en tres mesos mentre que fa unes setmanes ha alcançat augments record en el mercat de futurs de Xicago. El mateix està passant amb la dacsa, l’oli, les fruites i verdures, els lactis i la carn. I, com a conseqüència, els països exportadors, sobretot els de cereals, tanquen les fronteres per protegir els mercats interns en tant que d’altres compren moguts pel pànic al desabastiment.

Però la realitat és que no hi ha escassesa d’aliments. En 2007 es van produir 2.300 millions de tones de gra, un 4% més que l’any anterior i la producció total d’aliments al món és suficient. El que passa és que no arriben a qui els necessita i a més es desvirtua el seu ús ja que només la meitat de la producció de gra es dedica a l’alimentació humana. La resta s’usa per a consum animal i també per a biocombustible, uns i altres productes, comercialitzats per multinacionals que obtenen extraordinaris beneficis. La globalització neoliberal ha permés que els aliments passen de ser substent humà a una simple mercaderia per a l’especulació i els negocis.

Davant d’aquest comerç injust s’esdevé necessari donar suport a les organitzacions i xarxes de “Comerç just” com a forma alternativa de comerç que té com objectiu “canviar les relacions comercials entre els països rics del Nord (els consumidors) i els països empobrits del Sud (els productors)“. Que amb la fam no es juga.

Al món hi ha molts pobres, tots ho sabem. Gairebé dos terços de la població ho són. Però la xifra esgarrifosa pertany al continent africà. La xifra que esborrona, la de la gent que mor de fam, la de xiquets que no sobreviuen a la misèria, es troba allà. Però també a altres llocs. A tot el món, són més de 40 milions de persones les que cada any moren per no poder menjar. De xiquets en són 35.000 els que moren cada any per problemes relacionats amb el subdesenvolupament.

Al món hi ha uns pocs super-rics, tots ho sabem. Als Estats Units, només un 1% de la població té en les seues mans el 30% de la riquesa d’aquell país. Si comptem per famílies, a nivell de tot el món només en són 360. És a dir, 360 famílies que, elles soletes, posseeixen tants bens econòmics com 2.500 milions de persones totes juntes.

Al món hi ha molts pobres i pocs rics. És a dir, hi ha pobres perquè hi ha rics o, el que és el mateix, hi ha rics perquè hi ha pobres. Tots ho sabem, però ja no està de moda dir-ho. I els del G8, que representen els rics, es reuneixen a sovint. Ja fa anys que ho fan. I ells continuen sent rics i els pobres continuen sent pobres.

Enguany, a les veus dels manifestants que ja són habituals durant les reunions del G8 , s’han unit les de cantants coneguts que han pretés mobilitzar la població. També la campanya “pobresa 0” engegada fa unes setmanes per diverses ONG ha congregat moltes veus demanant una cosa tan obvia com és recursos per a tots. La condonació real del deute extern, la dedicació del 0’7% del PIB de cada país en accions d’ajuda al desenvolupament i un comerç mundial que responga a regles de justícia, són entre altres, qüestions encara pendents en les polítiques internacionals. I en les nacionals perquè no hi ha que oblidar que al país Valencià, un 4% dels habitants viuen amb rendes per davall de la meitat del sou base. A tot l’estat espanyol en són uns 9 milions. És que, encara que no ens ho semble, vivim a un món de pobres.

Farà uns dotze anys vaig llegir unes declaracions d’ Umberto Ecco on deia que si els xinesos usaren paper higiènic com l’usem els occidentals, prompte arribaria un moment que no hi hauria prou arbres al món per fer tot el paper necessari. I si jo ara recorde eixos comentaris és perquè del darrer “Informe sobre l’estat del món” que anualment realitza el Worldwatch Institut, gairebé es pot deduir que el moment ja ha arribat. El Worldwatch és un prestigiós organisme independent de recerca, que treballa per una societat justa mediambientalment sostenible.

La situació és la següent: éls països desenvolupats hem assolit un nivell de consum tan alt que fem minvar enormes quantitats de recursos naturals i energètics, alhora que provoquem una gran quantitat de contaminació i residus de tot tipus. Si la situació s’ha pogut mantindre molt de temps i el consum ha pugut anar pujant, és perquè la major part de la humanitat, en situació de desenvolupament, no ha accedit al mateix tipus de vida i per tant no ha consumit. Però en l’actualitat l’Índia i la Xina estan protagonitzant unes transformacions econòmiques tan impressionants que estan afegint-se al món industrialitzat com a grans consumidors de recursos i com a contaminadors d’ecosistemes interiors i exteriors. Perquè, clar, havent assolit un nivell de desenvolupament econòmic remarcable, el model de consum que estan seguint és el nostre, el de la societat consumista depredadora amb els bens de la Terra. Qui els ho pot negar si els ho hem ensenyat nosaltres…? Amb l’agravant que ells en són més: 1.297 milions d’habitants a la Xina i 1.080 a l’Índia, mentre que a Europa en som 457, al Japó 128 i als EUA, 294.

La situació és ben seriosa. Ho vam poder comprovar la setmana passada en la presentació, organitzada per AVEADS, del llibre sobre l’estat del món amb l’Informe esmentat més amunt, que cada any edita UNESCO Catalunya. Llegiu-lo.

Ha vingut amb el seu jersei a ratlles i amb la caçadora blava, amb l’aire d’home humil, de militant de base compromés. Acaba de guanyar de manera aclaparadora unes eleccions presidencials i té l’enorme responsabilitat de retornar a la majoria de la població boliviana la dignitat que uns altres els havien robat. Ha de fer arribar la sanitat gratuïta, allà on mai ha anat cap metge. Ha de satisfer el dret a l’educació dels milers de criatures que no coneixen l’escola. Ha de possibilitar l’eixida de la situació de pobresa al 70% dels bolivians, que és el percentatge de gent d’aquell país que la pateix. No és una tasca fàcil. No ho té fàcil Evo Morales, perquè les necessitats són moltes en el seu país i els interessos econòmics dels poderosos també. Però ell, amb els seu jersei a ratlles o amb la caçadora blava, s’ha passejat per allà on pensa que té alguna cosa a dir. I l’hem vist per televisió i l’hem escoltat. Una imatge i unes paraules que alguns consideren fora de lloc perquè, veges tu, ha parlat de la mare Terra, de respecte a la mare Terra. I, ací, a casa nostra, qui atribueix a la Terra la categoria de mare? Els qui especulen amb ella ? Els qui esgoten els seus recursos? Els qui la contaminen? Els qui la destrossen argumentant un fals progrés que només respon a egoïstes interessos econòmics?

La imatge d’Evo Morales, amb el seu jersei a ratlles o la caçadora blava, és, ara com ara, una ràfega d’aire fresc. Perquè es mostra intel.ligent, perquè somriu amb naturalitat, perquè diu paraules justes i parla com la seua gent. Perquè és l’antítesi de la imatge del polític prepotent i fals. Perquè ja és hora que les coses canvien i que valors com la justícia, la igualtat i l’estima a la Terra, formen part els discursos i els quefers quotidians. No ho tindrà fàcil Evo Morales, però cal desitjar-li tota la sort del món perquè ja és hora que un altre món siga possible.

Aquesta columna també fa vacances i retornarà, si tot va bé, a primeries de setembre. La pausa no és llarga però convida a preguntar-se: com estaran les coses al món, d’ací a poc més d’un mes? Podrem alegrar-nos d’algun fet ocorregut o continuarà entristint-nos la continuïtat dels que ara ens tenen amb un ai al cor? No podrien fer vacances indefinides la violència i el terror?

Posades a imaginar, voldriem arribar a la fi de l’ estiu amb una bona resolució dels moltíssims conflictes pendents: el violent caos a l’Iraq, les lluites internes dels Palestins que, curiosament s’agreugen quan la demolició del mur de Cisjordània per part d’Israel hauria de centrar l’atenció de tothom. I la fam i les lluites fratricides i genocides a l’Àfrica… a més d’ un llarguísim etcètera. Sense oblidar la nova problemàtica amb què es troba el poble saharaui a causa de l’apropament del govern espanyol al govern marroquí. Un apropament que, tot i ser políticament necessari, no hauria de fer pagar factura a la causa de la llibertat per a un poble primerament colonitzat i després ocupat. Una causa amb la que ens identifiquem molts i moltes.

Durant aquestes vacances nostres, s’esdevindrà el referèndum a Veneçuela on segurament els EEUU voldran ficar el nas (petroli habemus), en tant que allà dalt, la cursa electoral en marxa maquillarà la imatge d’un Bush que es troba un tant a la baixa. Al Brasil, Lula haurà de salvar les dificultats que li plantegen els qui veuen excessivament lentes les polítiques reformadores i a l’Argentina seguirà buscant-se una convivència pacífica que pot ser ofegada per la delicada situació econòmica. L’Amèrica Llatina , que ompli els afectes de tants de nosaltres, necessita molt més d’un mes per superar les injustícies que l’ofeguen. Però, tant de bo a setembre ens arribaren des d’allà notícies esperonadores.

Vacances indefinides són les que té l’ex-president Aznar. I no ens en sap greu. Que es penge la medalleta i que viatge amb bon vent.

Són les 17 hores del divendres 14 quan comence a escriure aquesta columneta i en aquestes 17 hores, han mort de fam o malnutrició 6.200 xiquets i xiquetes.

Ahir es va clausurar a Roma la cimera de la FAO sobre alimentació la qual s’havia proposat com objectiu reduir a la meitat, en 12 anys, la fam existent al món. És a dir, els 800 milions de famolencs que hi ha actualment, convertir-los en només 400 milions. L’acte de cloenda de la reunió s’hi va avançar dues hores perquè Berlusconi, l’amfitrió de l’event, havia de veure el partit que jugava l’Italia als mundials de futbol.

Han passat quinze minuts des que he començat a escriure aquesta columna. Ara són 177 més, els xiquets i xiquetes morts. Els mundials de futbol continuen.

A la reunió de la FAO van assistir representants de 180 estats del món. Bush no hi va anar. Ell es trobava preparant la guerra contra els terroristes d’els eixos del mal o de la justícia infinita. La fam, en un sol dia causa una quantitat de morts, molt superior als que produeixen els actes terroristes en tot un any. De només criatures, ja en són 400 les que han mort mentre escrivia aquestes ratlles.

Els poderosos realitzen experiments agrícoles en paísos del tercer món que destrossen els sistemes agrícoles i els mercats interns que alimentaven els pobres. Els poderosos han convertit enormes extensións de terrenys del tercer món en enormes plantacions de cereals per a fer piensos destinats a l’alimentació animal. Els animals així alimentats, seran consumits per la gent del primer món que té recursos.

La reunió de la FAO ha acabat. Els Mundials continúen. El 87% dels bens i recursos del món segueix en mans del 20% de la població més rica. El 20% de la població més pobra posseeix un 1,4%.

He tardat 45 minuts en escriure aquestes línies. Ja hi ha 533 criatures més que han mort de fam.

La pluja ha batejat l’any nou. Sense escàndols però persistent, xip, xip,una gota rere l’altra. I de tant en tant un raig de sol.

Començar l’any amb pluja en un país on predomina la sequera hauría de ser símptoma de bona sort. Bona sort per a un any que és cap-i-cua, I els cap-i-cues també en porten de sort.

No sé que diran els qui lligen les estrelles, si de cas les han pogut mirar per un buit entre dos núvols, no sé quines en són les prediccions, però al món hem viscut els darrers temps massa sotregades i mereixeríem una mica de tranquil·litat.

Tranquil·litat que vol dir pau a l’Afganistà. Aturada immediata dels bombardejos, que ja han fet moltes víctimes innocents, i de les represàlies. Prudència i cautela extremes de la societat internacional. I bon saber fer.

Tranquil·litat que vol dir pau als territoris palestins, retirada dels israelians dels territoris ocupats Que s’ature ja d’una eixa lluita de David contra Goliat, lluita de pedres contra tancs i míssils. Lluita de desesperats que res tenen a perdre.

Tranquil·litat que vol dir pau a l’Àfrica, que vol dir aturar els “senyors de la guerra” de diferents llocs, que vol dir guanyar la batalla a la SIDA i guanyar la batalla a la fam.

Tranquil·litat que vol dir pau a l’Argentina. Pau i pa. I governants honrats.

Tranquil·litat que vol dir desenvolupament i justícia arreu del món. I respecte als drets humans i finalització de tots els fanatismes i exigència de responsabilitats als poderosos.

Tranquil·litat que vol dir que no hem d’estar tranquils. Que la condició humana és pensar, parlar i actuar. Que no cal admetre resignadament tot el que passa com si fora irremeiable.

La pluja persistent, xip, xip, de l’inici d’any, i el cap-i-cua 2.002, haurien de dur-nos sort. Però de moment només tenim el nostre sentit crític, que hem d’utilitzar, i la capacitat per indignar-nos. Amb pluja o sense ella, que el nou any ens porte la sort de ser més humans…

Europa és un puzzle de tots els colors, un trencaclosques on, amb freqüència algunes peces se sobreposen damunt de les altres.

Sobre la bola del món és un mapa xicotet fet de línies enrevessades que canvien o canviaran en data de caducitat desconeguda.

Europa són belles terres serenes il·luminades amb blancs i grisos pel sol de mitjanit. I és verdor i és neu i són aromàtiques terres eixutes il·luminades des d’un cel blau pel sol de migdia. I hi ha també els mars que entren i ixen després de llepar les terres.

Europa és també els homes i les dones de tots els pelatges que benviuen, viuen i malviuen sobre eixes terres i sota eixos cels. Perquè és una bella, rica i dramàtica pluralitat en una casa comuna on les habitacions són de primera, de segona i de tercera. I alguns no en tenen, d’habitació, o no hi caben.

I diuen que l’euro ho solucionarà tot i la casa serà moderna i rica i per sempre més tothom serà feliç. Per això els bancs s’hi apunten, i es fusionen i es fan grans. La casa comuna reserva espai als bancs i els qui s’hi arrimen hi caben millor.

Però també hi ha qui dissenya la casa ben bonica i amb bona cabuda, amb un menjador enorme per tal que tots participen dels àpats. I amb el saló ben gran per tal que tots hi diguen la seua, mentre que les habitacions, suficients, es pintaran al gust de cadascú i el verd jardí servirà per fer balls i festes. I hi estaran prohibits els jocs de guerra, mentre que la clau al pany, serà més per a obrir que no per a tancar.

Hi ha qui diu, però, que això no pot ser, que no caben tots a la casa. Que els peixos grossos ocupen molt d’espai.

El cas és que si a la casa comuna no caben tots i totes o no s’hi troben a gust, no té cap sentit fer-la. Si es construeix la casa, Europa, cal construir-la a passes, a poc a poc si es vol, però amb un bon disseny i amb participació de tothom. Perquè hi ha moltes europes a tindre en compte.