Articles

Hi ha notícies impactants que de tant en tant es repeteixen. Com la d’un joc que feien uns xiquets palestinians tot imitant un atac suicida. Algú d’ells representava l’atacant, els altres representaven les víctimes i tots morien en aquell joc infantil. Ho vaig comentar en aquest mateix espai fa uns anys. Ara acabe de llegir una notícia semblant però referida a xiquets paquistanesos. I no és estrany, els menuts sempre juguen a imitar els grans i en aquest cas, allò terrible és l’objecte de la imitació.

Però fa pocs díes, quan encara em sentia impressionada per aquest fet, vaig llegir que en Paquistà havíen rescatat uns xiquets que havien sigut reclutats per cometre atemptats suicides. Si afegim que en diversos països, bàsicament africans, hi ha xiquets soldat que serveixen com detectors humans de mines i d’altres que participen en altres tipus de missions amb resultat de mort, conclourem que l’horror al que hom pot arribar sembla no tindre límits. Perquè sí terrible és la violència en general, la que es relaciona amb criatures resulta ilimitada, esgarrifosa.

I nosaltres, tan tranquils. Vull dir que saber eixes coses sembla que no ens impressiona, que ens refugiem en allò de “com que jo no puc fer res…” Però és terrible i mostra d’una crueltat màxima. Diguem-ho al menys, denunciem-ho. Demanem la intervenció internacional per acabar amb eixa violència sobre els infants!

I que s’incidisca també sobre totes les violències que en major o menor grau els afecten, a nivell mundial i a casa nostra. Perquè hi ha maltractaments de diferents signes i un d’aquests que es dona també en el nostre món “civilitzat” és el que es manifesta en casos de pederàstia coneguts, molts dels quals relacionats amb la pornografia infantil, als que no sembla donar-se suficient importància.

El món dels xiquets i xiquetes hauria d’ocupar el màxim d’atencions, públiques i privades: la seua protecció, la seua educació, la seua felicitat. I tota la societat hi hauria d’implicar-se començant per oferir-los uns valors positius universals, com ara el de l’autoestima, el del respecte, el de la col·laboració, el de l’esforç personal i el de l’esperit crític entre altres. I aportar-los aliments correctes, tant materials com per a l’esperit i la intel·ligència. Però de vegades se’ls ofereix menjar-fem, tant per al seu estòmac com per al seu cervell.

Resulta curiós la unanimitat amb què tota la gent manté per als xiquets i xiquetes el mite dels Reis Mags. Persones de qualsevol lloc i condició solem mantindre una mateixa actitud al respecte: procurar que les criatures conserven la creença en tot el que suposa la festa dels reis. I per a això hom actua amb una sèrie de complicitats com ara avisar-se quan s’està parlant del tema i hi ha xiquets davant, recrear la història i intentar aportar-li versemblança, parlar-ne… Fins i tot, els mitjans de comunicació hi mantenen el joc incorporant els actes i l’ambient del Dia de Reis als noticiaris que infomen de la realitat diaria i dotant la informació del mateix llenguatge i tractament que les altres notícies.

A què es deu tant de consens i tanta complicitat? A la pràctica d’un costum? A la necessitat de connectar amb la pròpia infància de cadascú? Al gust per “fer teatre”? A una consciència real de defensa dels drets i de les il·lusions dels infants? De tot n’hi haurà, supose, però jo voldria incidir en aquest darrer aspecte. Perquè si tothom respectara el món infantil i fórem conscients de les necessitats de xiquets i xiquetes per al seu creixement físic i psíquic, moltes coses hauríem de canviar en la nostra societat, tant a nivell individual i familiar, com a nivell d’actuacions cíviques i de polítiques institucional. A nivell individual, cada persona procuraria no ser un mal exemple per a les criatures i mantindria actituds respectuoses amb les ciutats, amb el medi ambient, amb l’altra gent… A nivell familiar s’organitzaria el temps i la convivència pensant en els xiquets (que no en els seus capricis) i en la seua educació i felicitat. D’altra banda hi hauría moviments cívics que reivindicarien un món més adequat als infants i les polítiques públiques dissenyarien espais infraestructures i activitats, afavoridores de l’educació. I el consumisme no seria la base sobre la que s’organitza tota la vida, com ara passa.

Hauriem de parlar més de tot açò. Per començar tinguem clar que els xiquets i xiquetes necessiten afecte, necessiten jugar i aprendre, necessiten l’exercici físic i moure’s amb llibertat i seguretat, necessiten imaginar, i crear. I cal que els adults siguem per a ells i elles uns bons models.