Articles

La darrera ocurrència de Fontdemora d’eliminar les línies en valencià a favor d’una suposada distribució igualitària del temps escolar dedicat a les llengües, és antipedagògica. I per explicar-ho començaré manifestant que, si normalitzar l’ús de la nostra llengua en els àmbits socials respon a raons de justícia, la introducció del valencià a l’ensenyament respon, sobretot, a raons pedagògiques. I pedagogia és el que el Conseller no fa, a pesar que coneix els resultats de les investigacions realitzades que proven que és l’ensenyament en valencià el que aporta millors resultats. L’alumnat de les línies en valencià (PEV i PIL) aprèn les dues llengües oficials fàcilment, mentre que els alumnes de línies amb més poca introducció de la nostra llengua, no domina —generalment— el valencià ni el seu coneixement del castellà és millor que el que tenen els alumnes de les línies valencianes.

Doncs bé, en una situació de fracàs escolar generalitzat com és el de la Comunitat Valenciana ¿quin sentit té suprimir, precisament, aquells aspectes del model escolar que funcionen bé? Perquè cal afegir que els alumnes que dominen les dues llengües oficials, estan molt més preparats per aprendre’n d’altres. I això és el veritable plurilingüisme.

En el cas valencià, ensenyar anglés només serà eficaç si es parteix d’un bon domini de valencià i castellà. I per dominar valencià és imprescindible que des de l’inici de l’escolaritat, l’alumnat tinga molt de temps per treballar-lo i practicar-lo. Perquè cal saber que les llengües s’aprenen també fora de l’escola, en els contextos socials. I preguntem-nos: quants espais televisius de totes les cadenes que l’infant pot vore li permeten escoltar/ practicar valencià? Quantes revistes infantils? Quants espais publicitaris? Quants viedeojocs? Quants espectacles? El desavantatge per al valencià és impressionant i això és precisament el que haurà de compensar l’escola. Per això, la suposada distribució equitativa del temps dedicat a llengües és una falàcia.

La pedagogia demana precisament el contrari del que proposa el Conseller. Reajustar els models bilingües actuals sí que calia, però amb més i millor valencià i no menys.

El que ara comentaré passà l’u de març en l’acte de presentació dels candidats del PP valencià a les alcaldíes. S’ha comentat en premsa, circula per youtube i ho han vist milers de persones de l’estat espanyol i de fora. Només cal accedir a  http://bit.ly/jVzrUg per comprovar el que és una mostra vergonyant d’autoodi, d’incultura, de pobresa intel·lectual i de menyspreu a la nostra llengua.

I jo no em resistisc a transcriure-ho. Ací va:

– “Deixeu-me un poquet que parle del meu poble, deixeu-me que parle de Vil·la-Real” —diu el candidat.
Veu del públic: “¡Hable en castellano!”
Tot seguit, el candidat amb convicció:
– “Hablo en castellano. Como querais. Perfecto.”
Se senten aplaudiments. El candidat riu i apunta amb el dit índex al públic en senyal de complicitat…

En un altre moment… Intervé la candidata de Torrent:

– “Buenas tardes a todos. En primer lugar pediros disculpas por si en algún momento me paso al valenciano pero es mi lengua materna y tengo ese defecto” I continua tot seguit, amb énfasi: “Si lo hago me perdonais, eh?”
Aplaudiments.

I jo sent vergonya, ràbia i tristor. Sent vergonya pel ridícul espantós dels dos candidats, que no van saber adoptar una eixida airosa diferent a la del canvi de llengua i s’hi van humiliar al màxim. Vergonya en preguntar-me què pensaran dels valencians, les persones d’altres llocs que són respectuoses amb totes les cultures. I sent vergonya i ràbia perquè ens governa un partit que en els molts anys que ha estat en el poder no ha sigut capaç d’infondre autoestima per la pròpia identitat. Ni ha sabut explicar als seus adeptes que una llengua és cultura, és intel·ligència. Que és fàcil i digne entendre i parlar valencià. Que sabent-lo hi ha més base per aprendre altres llengües. I que és obligat respectar les llengües de cada lloc.

I més ràbia encara, perquè una candidata m’ha insultat. Sí. Considerant que parlar la seua llengua materna, que és la meua, és un “defecto”, ens ha insultat a tots els qui la parlem. I a tots els avantpassats que ens l’han transmesa. És l’automenyspreu elevat al màxim. Hauria de disculpar-se davant de tots els valencianoparlants si tinguera dignitat.

I estic trista, sí. Molt trista. Perquè tot això està passant en el meu país.

El 5 de maig comença el periode de matriculació dels xiquets i xiquetes que inicien la seua escolarització. I, com cada any des d’en fa molts “Escola Valenciana” realitza una campanya sota l’eslogan “Matricula en valencià”. Es tracta d’una campanya dirigida a pares i mares, senzilla i explicativa que anima a inscriure les criatures en els Programes d’Ensenyament en Valencià (PEV) o en els Programes d’Immersió Lingüística (PIL) La recomanació que hi fa no és banal: aquests dos programes, on la nostra llengua té una presència preponderant, són els únics que garantixen que en acabar l’escolaritat bàsica, els xiquets i xiquetes dominaran per igual les dues llengües oficials. Mentre que en altres programes on el valencià és només una assignatura i té poca presència en la resta de matèries, el bilingüisme no està garantit perquè el domini de valencià serà deficitari.

La mateixa Conselleria d’Educació ha realitzat investigacions que confirmen que els alumnes dels programes en valencià obtenen més bons resultats en valencià, castellà i anglés. Perquè aprendre de manera primerenca dues llengües, prepara i afavorix l’aprenentatge d’una tercera i d’altres.

Però n’hi ha més: coneixer llengües és obrir la ment, és coneixer cultures i aprendre a respectar-les i estimar-les. I en el procés d’aquest coneixement, no es pot desaprofitar el bagatge i les possibilitats que aporta l’aprenentatge i ús del valencià que és la llengua pròpia dels valencianoparlants i la llengua pròxima dels no valencianoparlants. Per això mai no entendré els arguments d’algun pare o mare —que actualment en són ben pocs, per cert— que desitjaria que els seus fills no dominaren el valencià. És com si, tenint la possibilitat d’utilitzar els dos braços, volguérem que els nostres fills n’utilitzaren només un. O com si volguérem que només conegueren un programa de l’ordinador quan hi ha possibilitats d’utilitzar-ne més.

I per tot això que acabe d’esmentar, l’administració valenciana no hauria de fer ni un pas endarrere i sí molts passos endavant en la potenciació del coneixement i ús de la nostra llengua. És la seua obligació.

Fa uns deu dies, Escola Valenciana va fer públic el seu “Informe de Matriculació a les escoles per al curs 2010-2011”. Tot i haver-se reflectit en alguns mitjans de comunicació les dades que s’hi van presentar, en repetiré algunes per allò que tenen de significatives. La més important és que, segons l’estudi realitzat el 61’2% de les famílies que han matriculat alumnes de 3 anys per al curs que ve, haurien triat l’ensenyament en valencià si hagueren tingut aquesta opció. Allò greu és que molts no n’han tingut la possibilitat perquè no n’hi ha hagut suficient oferta i molts xiquets es quedaran sense seguir el programa d’educació bilingüe que més els facilita l’aprenentatge de les dues llengües oficials i millor els prepara per a l’adquisició d’altres idiomes. I aquest plantejament possitiu de l’ensenyament en la nostra llengua, és indiscutible, si es fan les coses bé. El Conseller d’Educació diu que ha optat pel multilingüisme i proclama a tort i a dret les bondats d’aprendre llengües estrangeres, com l’anglés o el xinés. I això està bé si eixe aprenentatge no va en detriment de l’aprenentatge de les llengües pròpies. Perquè a partir de l’ensenyament en valencià i amb les metodologies adequades, es poden aprendre altres idiomes. Però la Conselleria, en molts casos està reduint, de manera equivocada, l’horari de valencià per introduir el d’altres matèries i això és inacceptable des del punt de vista pedagògic i des del punt de vista de compliment de la Llei d’Ús i Ensenyament. I també des del punt de vista de ser i sentir-se valencians.

L’ensenyament en valencià aporta les eines per a un bon desenvolupament intel·lectual, per a ampliació de l’horitzó cultural i per exercir l’autoestima col·lectiva. Aspectes intel·lectuals, culturals i afectius necessaris per al progrés induvidual i social. No és poden conéixer i esrimar altres llengües i cultures si es menysprea la pròpia. Fa l’efecte que la Conselleria, reduint al 33% l’oferta d’ensenyament en la nostra llengua ha entrat en una etapa de menyspreu.  I això és molt greu.

Per primavera, els caps de setmana són dies de Trobades. Trobades d’escoles en valencià, vull dir. Per això ja fa uns quants dissabtes i diumenges que en diversos pobles i ciutats les notes de la música s’ajunten amb les veus de milers i milers de xiquets i adults per celebrar grans festes a favor de la nostra llengua.

Són ja 25 anys des de les primeres Trobades. Molts anys mostrant en el carrer un model d’escola, que des de l’autoestima i el conreu del valencià, estima i coneix altres llengues. Que se sent implicada en un món intercultural i que fomenta el plurilingüisme tot partint del coneixement i ús de la pròpia llengua. L’escola valenciana no pretèn restar sinó sumar i es considera amb el dret i l’obligació d’aportar la pròpia cultura a la cultura universal.

És ben senzill. Només cal actuar en conseqüència. Ho dic pel govern valencià i pel propi Conseller d’educació que, tot i sabent dels bons resultats de l’educació bilingüe que s’aplica en l’escola en valencià —perquè des de departaments de la seua Conselleria se n’han fet estudis que ho demostren—, no aporten els mitjans que calen per afavorir aquest model d’ensenyament. Més bé el contrari: parlen de multilingüisme i en fan plans que, en compte d’afavorir l’aprenentatge i ús del valencià com a punt de partida ineludible per a un multilingüisme correcte, minimitzen l’ús de la nostra llengua i el dificulten.

Les Trobades, un any més, proclamen que l’escola que representen és l’única vàlida per a tots els valencians perquè és l’única que garanteix el domini de les dues llengües oficials. A partir d’ací, es poden conéixer altres llengües, sempre que hom pose els mitjans necessaris.

Les Trobades, que ens fan present un model òptim d’escola valenciana, també ens fan presents les persones que l’han fet possible. Dissortadament enguany hi haurà dues absències importants. Pep Bas, de La Marina Alta, i Empar Granell, de la Vall d’Albaida, MESTRES, amb majúscula, capdaventers en l’ensenyament en valencià, ens han deixat aquesta primavera. Eren amics estimats i ens entristeix la seua absència. Tenim no obstant el seu legat: les escoles en valencià i les Trobades, són, en gran part obra seua.

He vist a la TVV uns espots de la Conselleria d’Educació publicitant l’ensenyament en valencià. Quan jo els he vist era en dates en què la inscripció de nou alumnat als centres escolars havia finalitzat, amb la qual cosa l’esmentada publicitat era inútil i els diners que ha costat també.

Alhora s’ha donat el fet que a continuació de la falca, s’anunciaven nous programes de la TVV, que seran en castellà, un d’ells infantil. Amb la qual cosa, si dels espots publicitaris atemporals de la Conselleria es podia derivar algun efecte estimulant cap a l’ensenyament en valencià, els anuncis subsegüents el contrarestaven i en produïen un efecte dissuasori mostrant clarament que la televisió valenciana, que depén de la Generalitat, no creu ni practica allò que publicita ella mateixa. Els i les televidents perceben clarament una manca de convicció en l’espot televisiu que diu “Valencià, clar que sí!” perquè tot seguit la televisió, aplica un “Valencià, clar que no!” en la seua programació.

Però l’escola en valencià és un fet malgrat les incongruències polítiques, malgrat els entrebancs. Una mostra la tenim en què, com cada primavera, les Trobades d’Escoles en Valencià estan en marxa. El diumenge 27 de març es va fer la primera a Burjassot, on unes vint mil persones de València, de l’Horta Nord i Camp de Túria s’aplegaren en una jornada festiva i reivindicativa per proclamar que el model d’ensenyament en valencià és obert, fomenta l’autoestima col·lectiva i és l’únic que forma persones plurilingües.

I segueixen les mostres: hui les escoles en valencià de l’Horta Sud han iniciat la seua Volta a Peu d’Escola a Escola com una exponent de la vitalitat i marxa endavant del seu projecte educatiu. I el diumenge que ve aquestes escoles celebraran a Aldaia la seua trobada, el mateix dia que la celebraran a Quartell les escoles del Camp de Morvedre. I en seguiran més de festes per la llengua, fins la que farà catorze. I cent cinquanta mil persones hi hauran assistit.

Per quart any consecutiu, les Trobades no compten amb cap suport de la Generalitat, alhora que aquesta manté una televisió que fa vergonya.