Ara que hem entrat de ple en la tardor, recorde moments de l’estiu passat. I em venen a la memòria aquells xiquets que vaig observar un dia quan acabaven de banyar-se en l’aigua d’una mar calmada. S’havien deixat portar per les ones suaus que trencaven a la vora i havien jugat a surar-hi agafats d’un baló. Les respectives famílies arreplegaven cadires i parasols i, tot seguit, començaren un ritual de comiats. Besos, comentaris i la promesa d’enviar-se mútuament notícies. Dirigint-se als xiquets, algú els va dir: “Heu passat un bon estiu?“. Tots dos van assentir. “I que és el que més us ha agradat de tot el que heu fet?“, preguntà un altre. “A mi les partides amb la Wii, que la tinc a la meua habitació“, respongué un (feia poc que jo sabia que la Wii és un ingeni tecnològic amb el que es juga de manera virtual a diferents esports, però amb un gran realisme. El teu contrincant és la pantalla). “A mi els nous jocs de la meua play que molen molt“, digué l’altre.
Mentre les respectives famílies se n’hi anaven, jo em preguntava en quin racó de la memòria dels xiquets quedarien les sensacions de banyar-se i jugar en un aigua acaronadora. M’hi preguntava si no haurien gaudit fent castells o jugant a la vora de la mar. Quins són els records agradosos dels estius, quines les emocions i les sensacions que rememoraran aquestes criatures quan seran grans? Vaig fer memòria dels estius de la meua infantesa i un cúmul de sensacions naturals em retornaren en forma de records: sabors, olors, emocions… Els sabor dolç de les figues i el raïm de moscatell i l’aroma de les matetes de fenoll que arrencava i xuclava. I el perfum del romeret i la farigola o el de la flor de gesmil a poqueta nit. I també l’olor a mar de quan hi anava, que era una sentor barrejada d’algues i de sal. I la calor del ple de migdia corrent amunt i avall i jugant a la “quid amagar”. També les emocions dels jocs amb els amics a la llum de la lluna, l’emoció dels misteris imaginats que la contemplació d’aquesta i de les estreles ens proporcionava. No teníem Wii però la vida era plena i enriquidora.
Si aneu des de València cap al sud per l’autovia d’Albassete, a pocs quilòmetres, allà on s’acaba la comerca de l’Horta i comença la de la Ribera, trobareu dues torres que es miren cara a cara. La de la dreta és la torre musulmana d’Espioca. La de l’esquerre és la torre del centre penitenciari de Picassent. La de la dreta és una torre guiata construïda fa més de vuit-cents anys per tal d’evitar l’entrada per mar i protegir València d’invasors no desitjats. La de l’esquerre és una torre guiata construïda a les darreries del segle XX per tal d’evitar l’eixida per terra, dels presoners.
La torre musulmana d’Espioca roman abandonada i el seu camí en el temps la porta cap a la desfeta, davant el desinterés dels qui l’haurien de preservar com a patrimoni històric. A l’altre costat, la torre de la pressó roman nova, intacta, preparada per a continuar durant anys el seu camí en el temps.
Torre Espioca ens recorda una societat turbulenta, d’invasors i d’invadits, de rapinyaires, de violències de persones contra persones. En tant que la torre penitenciària no deixa que oblidem que hi ha una societat sòrdida d’agressors i d’agredits, de drames humans, de misèries i de privacions de llibertat.
Les dues torres guaita, cara a cara, marquen el pas de l’Horta a la Ribera. Desitjaríem que foren això, simples fites geogràfiques, mollons que assenyalen camins. Torre Espioca, obsoleta en la seua funció, la voldríem restaurada i millorat el seu entorn que hauria de portar-nos la memòria d’un temps d’alqueries musulmanes, de jardins aromàtics i de llargues mirades a la mar. Torre Penitenciària, la desitjaríem en desús perquè somniem que el temps de violències i de privacions de llibertat s’acabarà per sempre més i no caldran ni reixes ni presons.
Seria bo que les dues torres que es miren cara a cara i apunten al cel, restaren companyes de camins i que obrint dreceres entre l’Horta i la Ribera assenyalaren temps futurs de plàcida convivència mentre vigilen l’ample mar verd dels tarongerars.
Ja ho deia Raimon: “El meu País no sap ploure / o no plou i és la sequera / o plou molt i és el desastre“. Enguany hem tingut ambdues coses: sequera i desastre, una darrere de l’altre. Del desastre, ja se sap, pot vindre en qualsevol moment, com un hoste molest que se’t presenta a casa de tant en tant. Però no hem preparat la casa a pesar que sabíem que el desastre en forma de gotes fredes, pluges torrencials i riuades, ha visitat els valencians moltes vegades al llarg de la història. Sempre ens ha fet mal i hem plorat pel mal patit. Al poc de temps ho hem oblidat sabent que l’oblit no és bo, perquè fa repetir errors. I els valencians hem continuat envaint espais que pertanyen a l’aigua i no als humans ja que, usurpadors com som, hem volgut fer nostres els barrancs i les rieres i també la vora de la mar. Així és que l’aigua s’ha topat amb obstacles en el seu camí i s’hi ha venjat fent el desastre més gran.
El cas és que l’aigua és amiga, una deliciosa amiga que canta i porta vida. Aquests dies, els barranquets que baixen del Montgó, habitualment eixuts, en van plens. I l’aigua transparent circula entre canyars, murta i mates de llentiscle. De vegades penetra per caminals asfaltats que s’havien interposat en el seu camí i continua avant formant minúscules catarates. Al seu pas, acarona els camps d’ametllers, tristament abandonats, i llepa els herbassars que hi creixen, Atrau papallones i parotets i perfuma més la terra que ja feia una olor melosa perquè a les vores dels camins hi ha blanques catifes de “xuclamel”. De vegades brolla una petita font entre els marges de pedra seca construïts de manera savia pels nostres avis. Marges útils també ara, però assolats perquè ningú no els protegeix. L’aigua, al seu pas per les valls del Montgó, és una nova música que s’afig a l’habitual cant de les caderneres.
Tal vegada serà com una albufera. O simplement serà mar. I sobre l’aigua, com illes estrafolàries, potser sobreixiran les moles de ciment que actualment constitueixen la Ciutat de les Arts i de les Ciències de València i els gratacels i la part de dalt del nou estadi del València C.F, S. A.
Els nostres nets i rebesnets tal vegada hauran d’haver fugit cap a terres interiors. Seran uns de tants entre els milions de refugiats del canvi climàtic al món. Què quan passarà això? Potser d’ací a cinquanta anys o d’ací a cent? Diuen que segur que abans de dos-cents anys. Els ecologistes fa temps que ho preveuen, però ja se sap, aquests són gent que els agrada fastiguejar. Molts científics també ho havien escrit, però amb lletra menuda. Ja se sap, a aquests els paguen els grans. La gent del carrer ho intuíem, – uf! quina calor fa! – però nosaltres som ignorants. Ara hi ha l’informe Stern.Al Gore, fa bandera contra el canvi climàtic, pel·lícula inclosa. El tema ja està als mitjans de comunicació i ningú diu que no: l’escalfament del planeta Terra, de conseqüències greus, és una realitat.
Però pocs responsables polítics prenen mesures. “No hi ha que espantar la gent”, diuen. “No hi ha que espantar el capital”. Que continuen llençant CO2 a l’atmosfera? Visca! Que continuen construint vora mar? Visca! No cal que s’estalvie energia, ni aigua, ni res, que si s’estalvia no hi ha guanys.
La Terra s’escalfa sobre unes consciències fredes i molts dels qui tenen poder polític o econòmic actuen amb una irresponsabilitat criminal. “Mentre el carro roda, fa soroll”, pensen. El demà… ja s’apanyaren els del demà. Potser la cimera de Nairobi, haurà posat un granet d’arena en la solució?
I alguns segueixen governant de la mà de l’espectacle i fent obres faraòniques inútils perquè la placa on diu que varen inaugurar aquella cosa, ningú no la llegirà. Estarà al fons de la mar.
No volia a tornar a escriure sobre els ametllers florits. Ja ho vaig fer fa ara un any i no volia tornar a dir que a les dues comarques de la Marina, en zones de l’Alcoià i en altres indrets del nostre País, el camp havia esclatat i en les branques dels ametllers s’havien instal.lat milers de flors blanques i rosades que fan olor a mel. I no volia tornar a dir que les abelles brunzien monòtones al voltant dels arbres i que el terra dels camps és cobert de la flor blanca del ravanell o de les “salivaetes del nostre senyor”, també blanques i menudes. No volia repetir-ho perquè això són coses que passen cada any durant el mes de febrer i amb una vegada que s’explique n’hi ha prou. Però dissabte passat va fer vent i el vent va anar espolsant els pètals de les flors d’ametller que queien a terra com fines volves i semblava que nevaven flors.
I és el cas que eixe mateix vent, el gregal, a la nit va dur la neu de veritat i va cobrir les muntanyes interiors de la Marina i les de l’Alcoià, de la blanca catifa gelada. Fins i tot el Montgó, muntanya costanera, mostrava el seu cap gros esguitat d’una neu fluixa que s’espessava un poc en alguns clots, formant-hi menuts rogles blancs.
Per si la màgia dels ametllers florits fóra poca, la combinació d’aquestos amb la blanca catifa gelada que cobria les muntanyes properes, el verd intens dels estirats xiprers després de la pluja i el verd grisenc de les oliveres, convertien el paisatge de la Marina en un escenari meravellós emmarcat per la ratlla color blau obscur de la mar.
Però la bellesa no és exclusiva, més cap al sud, per terres d’Elx, la neu ha tocat les palmeres i s’ha instal·lat sobre les fulles de les oliveres com si de blancs i tous cristalls es tractara. I el cel, negre i grisós al matí, anava escampant els núvols i fent-los més clars fins deixar trossos de blau que permetien assomar-se als rajos del sol i jugar amb els colors.
És cert. No volia escriure sobre la florida de l’ametller perquè això passa cada any. Però la companyia de la neu en el mateix escenari és un regal que ens fa la natura valenciana només de tant en tant. Calia contar-ho.
