Articles

L’anterior directora de TVV, Lola Jhonson, actualment Consellera de Cultura i Portaveu del Consell, diu que no estan conformes amb la decisió del jutge Flors de processar el President Camps. Supose que es refereix al Consell quan diu que no estan conformes, perquè de militants del PP, em consta que n’hi ha que sí que ho estan ja que desitgen que acabe aviat el descrèdit que porten damunt amb el tema dels tratges i demés.

Diu també la Consellera que tampoc el poble valencià no està d’acord amb el processament a Camps, vist el resultat de les passades eleccions.

No sé si com a Portaveu del Consell li tocava dir el que ha dit o hauría sigut més correcte el que sol ser habitual en eixos casos, que és el clàssic “ho respectem encara que no ho compartim”. Però el que de cap maner pot fer la Consellera és parlar pel poble valencià, perquè votar un candidat en unes eleccions no vol dir aprovar totes i cadascuna de les seues accions i, sobretot, no vol dir que l’esmentat votant no puga canviar d’opinió davant de noves circumstàncies. Però a més, tot i la majoria que ha votat Camps, és més la gent que no l’ha triat si comptem també l’abstenció.

I que ha fet Canal 9 respecte el tema que ens ocupa? Doncs, en la línia que Jhonson va reforçar quan hi era directora, minimitzar la notícia del judici col·locant-la en lloc irrellevant, donant-li a penes temps en els informatius i presentant-la amb contingut vague. Perquè ja ho sabíem, Canal 9 i el PP tenen vincles molt directes. Hi ha qui diu que abans Camps i el seu govern estaven dins de la TVV i que ara, amb la presència de la seua ex directora en el Consell, és la TVV qui està dins del govern valencià. En qualsevol cas, són dos en un. O viceversa.

És de suposar que, si per una d’aquelles, després del procés Camps no fóra condemnat penalment, tot l’ocultisme amb que la RTVV hi ha actuat, es tornaria dedicació al tema, elogis a l’imputat i desvirtuació dels aspectes més importants. Amagaríen, per exemple, que Camps ha mentit públicament respecte a pagar-se els vestits i també respecte a que no coneixía “el Bigotes”. Eixes mentides possiblement no siguen delicte penal però constitueixen un molt greu delicte polític.

Dissabte passat en el miting del PSOE, uns treballadors de Canal 9 van ser escridassats per una multitud que omplía la plaça de bous de València. Es tractava de professionals que hi cobrien l’acte, que en fer visible el logo de la TVV van conscitar entre els assistents una gran expressió de rebuig.

És evident que els treballadors de TVV no són els responsables de la vergonya que per als valencians suposa Canal 9. Així ho va vore també Alarte que demanà un aplaudiment per a ells. I aleshores sí, els assistents van aplaudir els professionals.

Els treballadors no en tenen la culpa, però la nostra televisió autonòmica provoca refús no només entre els pròxims al PSOE sinó també entre gairebé tota la gent que no és adepta del PP. Un refús fruit de la irritació que ens fa sentir la vergonyosa manipilació informativa que TVV practica. Exemples d’aquesta manipulació n’hi ha cada dia, com quan no informa de manifestacions o fets que no convenen al PP, el cas Gurtel per exemple. I quan ignora els polítics d’altres partits o quan desvirtua la informació. Però la indecència arriba al màxim en programes com l’anomenat DBT. El condueix una periodista que ve cada setmana de Madrid, cobra un miler d’euros per programa i l’acompanyen tres o quatre més que també venen de Madrid. Tots parlen castellá, són de la mateixa corda i es dediquen a reforçar els missatges del PP. Per això mai hi ha debat malgrat el títol del programa. Per a mostra, un dels vídeos que circula per la xarxa (http://bit.ly/k8Pldk) on conductora i tertulians —grans juristes ells— actuen d’advocats defensors de Camps.

Condemnable és la política informativa de Canal 9 i condemnable és també la política que practica amb els que hi treballen. És ben sabut que els periodistes que suposadament, i atenent a no se sap quins criteris, poden resultar molestos, són disminuïts en les seues funcions i responsabilitats. Mentre que la incorporació activa a la cadena, de personal adepte també és una realitat.

Des de tots els angles, Canal 9 és la campanya electoral permanent del Partit Popular, pagada amb diners de tots.

Què fa que uns joves esdevinguen assassins? A què es deu l’existència d’uns adolescents cruels, sense sentiments? Quina és la causa de que no siguen capaços de sentir ni compassió ni arrepentiment? Què pensen? Què senten?

Aquests dies estem assistint a l’espectacle televisiu d’un judici a uns adolescents pressumptament implicats en l’assassinat d’una joveneta. Dic espectacle perquè a pesar de ser el judici a porta tancada, a les portes dels jutjats en qüestió s’han escenificat cada dia les entrades i eixides dels suposats assassins. La posada en escena és esgarrifant: uns xicons, alguns vestits i pentinats en pla model de passarel·la, que se saben el centre de l’atenció, que es creuen atractius i llestos perquè són capaços de mentir de manera freda, que són perseguits per càmeres i micròfons i són cridats pel seus noms i cognoms a fi d’obtenir, encara que siga una mirada per a la foto. Que són escridassats per gent que també vol el seu minut de glòria davant les càmeres. Són famosos, si senyor. I això en la societat actual és un valor. Són famosos per haver comés fets miserables, terribles, monstruosos, repugnants. Però semblen contents de ser famosos.

Mentre que es produïa aquest judici, una altra adolescent, xiqueta gairebé, també ha sigut assassinada per uns menors. Pot haver tingut alguna cosa a vore? Pot existir l’efecte mimètic? Que terrible em sembla! I és que no podem negar que els mitjans de comunicació han convertit en protagonistes a sers menyspreables i han contribuït a familiaritzar els espectadors amb la crueltat i la infamia.

Una vegada més hem de dir que aquesta societat, a través dels elements que arriben a determinada gent jove, està creant monstres. Perquè no els transmet valors de convivència ni d’autoestima. Perquè no els aporta estímuls positius de superació, ni objectius en la vida. Perquè no educa els sentiments, ni la sensibilitat ni afavoreix l’empatia. Perquè no afavoreix l’ús de la llibertat lligat a la responsabilitat. Perquè crea individus consumistes i egoïstes. Perquè els aporta brutícia per alimentar la seua ment.

Són una minoria. Només faltaria! Però constitueixen un símptoma.

Ara que tinc 20 anys…, …que no tinc l’ànima morta, cantava Serrat quan tenia eixa edat. Canal 9, la RTVV complix ara vint anys. Però l’ànima la té morta perquè l’han matat els qui manen.

Ara fa vint anys, la Llei de creació de RTVV, era l’ànima que donava vida a un mitjà de comunicació il·lusionador perquè en els seu articulat fixa com objectius:… La promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana; La veracitat, imparcialitat i l’objectivitat en les informacions; La separació entre les informacions i les opinions; El respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social…

Ara fa vint anys vam creure que, com mana la Llei, l’ús de la nostra llengua a la TVV seria normal i ric, que la promouria socialment, que la faria estimar. Ara fa vint anys vam creure que, com mana la Llei, la TVV donaria veu als autors i creadors valencians: escriptors, músics, artistes de totes les branques, els clàssics i els moderns, els de diferents credos i estils…Ara fa vint anys vam creure que, com mana la Llei, posseíem un mitjà d’informació veraç… Ara fa vint anys pensàvem que estrenàvem una TVV amb ànima.

Però l’ànima és morta. L’han matat.

L’han matat usant poc i malament la nostra llengua. L’han matat fent de Canal 9 un mitjà de desinformació. L’han matat amb la mala qualitat i amb despeses inútils que han provocat un dèficit milionari. L’han matat marginant els professionals que podien ser incòmodes, promovent els que poden ser adeptes i realitzant contractacions precàries que busquen obtenir la submissió dels seus treballadors.

L’han matat posant la RTVV totalment al servei del PP, exercint en la informació una manipulació descarada, convertint-la en una mena de Conselleria d’agitació i propaganda que res té que envejar a les televisions dels dictadors a l’ús.

L’han matat amb l’incompliment total de la Llei.

Ara que fa vint anys…, ens avergonyim i plorem la nostra televisió. Els valencians i valencianes no ens mereixem tanta indignitat.

És porqueria, és d’una indignitat inqualificable el tractament que fan algunes cadenes de televisió sobre successos dramàtics. Fa uns dies vaig vore a Tele 5, l’anunci d’entrevista que farien en la Noria a un jove que quan era adolescent, havia matat els seus pares i ara és notícia perquè anava a participar en un reality d’una altra cadena. No vaig gosar engegar la Nòria perquè em causa desgrat el programa i el seu presentador i no sé com va anar el tema, però sé que també es va parlar d’un altre presumpte assassí, el de la jove sevillana, que justament aquell dia havia sigut detingut. Ara he vist anunciat que també Tele 5 transmetrà una entrevista “en exclusiva” no sé sí amb aquest presumpte assassí o amb el seu còmplice.  I per acabar-ho d’adobar, en un altre espai de la mateixa cadena entrevistaran Fernando Garcia, pare d’una de les xiquetes d’Alcàsser assassinades fa 16 anys. La manca d’ètica està servida.

Amb tot l’esmentat s’està contribuint a la degradació dels mitjans de comunicació, a la degradació de la moral ciutadana, a la degradació de l’educació i de la imatge dels i les adolescents. I això no és llibertat d’expressió, és brutícia. Amb aquests fets televisius, estan premiant els assassins, perquè els concedeixen notorietat, els converteixen en uns “famosos” més dels que es passegen pels “platós” i damunt els paguen.

Amb el “cas Alcàsser” es va iniciar, fa setze anys, una manera deplorable de tractar els drames humans en els mitjans de comunicació: s’utilitzà la gent més feble, és faltà el respecte a les víctimes i ens feren sentir més dolor a les persones que les estimàvem. I es perdé una bona ocasió d’encetar un debat ciutadà, raonat i seré, sobre la violència i les seues causes, sobre la problemàtica del món adolescent i sobre altres qüestions interessants relacionades amb els fets. Quina ràbia!

Les cartes que hom escriu als diaris, hi constitueixen, segons diuen, una de les seccions més llegides. Aquestes seccions són veritables espais per a la llibertat d’expressió, encara que en petites dosis, perquè una o dues planes de periòdic donen per a poc. Són els renglons que mostren el pensar i el dir de la gent i ens hi fan veure la pluralitat i varietat dels nostres conciutadans i conciutadanes. I podem trobar-hi en els escrits, que encara n’hi ha de feixistes i d’ignorants, però també llegim els de persones assenyades i cultes. I hi ha gent que hi mostra il.lusió i gent amb desesperança. Uns i altres desitgen —desitgem— que les lletres que escrivim arribaran als ulls d’algú que s’identificarà amb nosaltres o que, en ser llegides, convenceran de la bondat d’allò que diem.

Les cartes als diaris són aquells espais de llibertat que ens poden treure de l’anonimat de cada dia i de la resignació callada. Però hi ha diaris que les manipulen i només hi posen aquelles que fan de comparsa de la línia editorial. O se n’inventen quan convé o les hi suggereixen. Aleshores, els espais d’expressió es converteixen en grolleres caricatures de llibertat, en ganyotes que fan de les persones que hi escriuen, tristes comparses i colla d’addictes que res tenen a veure amb la categoria de lector i lectora. Per això, els diaris manipuladors solen tenir molts espais de “cartes” i/o de suposats comunicants telefònics. Són la justificació de la seua maniobra.

Quan hi ha pluralitat, reconforta trobar cartes-crit com la de Mª Dolores Alberola dissabte passat en aquest diari que clamava: “Pau, pau, pau, pau… sembla que m’estic tornant boja: és una absesió que tinc aquests dies. Repetisc aquestes paraules fins i tot pel carrer. OTAN sí, OTAN no… menys mal que vaig votar no a l’OTAN“. Igualment fa bé trobar cartes-poema com la del mateix dia de José Fernàndez que, també traduïda del castellà com l’anterior, conta que “…vaig seure en el banc d’una ermita, després va sonar una campana i caigué una volva de neu, en l’instant que un somni em contava una història i un captaire m’aproximava la seua mà…” són cartes-crit i cartes-poema de la gent.

Per què cal que desaparega de la programació de la TVV Tómbola? Perquè és una mostra palpable de telefem. Perquè degrada qui fa el programa i qui el contempla. Perquè transmet estupidesa, grolleria i mal gust. Perquè triavialitza els sentiments. Perquè embruta les intimitats. Perquè dona protagonisme a fets banals.

Perquè fa protagonistes personatges sense cap mèrit ni actuació o fet remarcable. Perquè premia, pagant-los milions, personatges sense escrúpols que es vanaglorien de la seua poca vergonya. Perquè divulga fets, reals o falsos, que —encara que siga de manera consentida— desacredita les persones. Perquè afavoreix una casta de persones que viuen —i ben bé que viuen— del cuento.

Perquè utilitzant tots, periodistes i convidats, la tècnica del galliner, és a dir, el crit, l’insult, la sobreposició de les paraules i les males maneres com recurs d’atracció, divulga una forma de parlar maleducada, vulgaríssima, desagradable. Perquè els periodistes que porten el programa juguen a ser barroers bruixots, posseïdors del dret de qualificar i desqualificar. Perquè conreen les pitjors de les maneres de parlar amb les seues desagradables veus agudes o nasals cridaneres que fa mal sentir-les. Perquè professionals com Ximo Rovira, que podia haver jugat un paper simpàtic i digne en la televisió valenciana o en altres, queda negativament marcat i envilit —i ho lamente—, per haver jugat el paper de promotor i comparsa d’un programa indigne.

Perquè el programa el fa una televisió pública que paguem. Perquè el poble valencià no mereix tanta brutícia. Perquè és una irresponsabilitat per part dels directius i responsables polítics de la TVV el fet de potenciar un model televisiu que transmet valors tan negatius i immorals que són el contrari del que marca la llei de creació de la Radiotelevisió Valenciana.

I perquè ja n’hi ha prou.

El pas de l’any 98 al 99 per als valencians ha sigut esperpèntic gràcies a la televisió autonòmica. Després del tradicional discurs del president de la Generalitat, totalment en castellà, pla i buit de contingut, Canal 9 engegà la seua programació per a la nit de Cap d’Any sense tenir res millor que oferir que el denigrant programa Tòmbola. Sembla que es féu un repàs als moments estelars haguts al llarg de diferents emissions, on, com és tònica general, els crits, els insults, i els comentaris barroers són els elements del divertimento base de l’espectacle. La potenciació de personatges inútils  i mesquins que no tenen res més que oferir que els seus fets quotidians, amb dubtoses relacions amoroses com ingredients de suposat interés general, la xafarderia més absurda i la marrulleria, va ser allò millor que la nostra televisió autonòmica tenia per oferir-nos com a final i principi d’any. A més d’haver de recòrrer als rellotges de Madrid per les campanades.

No era tot açó una excepció en la trajectòria del canal autonòmic. Era tot un símptoma, tota una mostra de la concepció que es té del fet televisiu valencià.

Des de la castellanització absoluta, passant pels continguts més denigrants, fins arribar a la ignorància menyspreadora de tot allò propi. Jo no sé si encara es pot mostrar més manca de respecte cap a un poble, el valencià, per part de la televisió pública que hauria d’estar al seu servei. Jo no sé si els seus responsables esperen que aguantem per molt de temps el model social i cultural alienador i infame que ofereixen. Però molta gent pensem que s’ha ultrapassat el límit i no estem disposats a consentir aquest balafiament dels nostres diners i de la nostra paciència. Perquè hi ha una llei de creació de la Radiotelevisió Valenciana que diu quins han de ser els continguts que ha de transmetre i en quina llengua ho ha de fer. Amb aquesta programació que es fa s’està pervertint greument aquesta llei, i si el món polític ho permet o no es capaç d’evitar-ho, haurà de ser la societat civil qui prenga iniciatives. Perquè no podem consentir tanta degradació.