Articles

Política internacional

Levante EMV.

L’ascens de l’extrema dreta política en alguns països europeus és preocupant, però més ho és l’adopció de plantejaments d’extrema dreta per part de polítics dits democràtics i com exemple tenim l’expulsió massiva i indiscriminada de gitanos per part del govern Sarkozy. El fet és que des de fa un temps ha crescut el nombre de ciutadans que s’identifiquen amb plantejaments xenòfobs i autoritaris i que, en tant que constitueixen un sector electoral que pot ser important, hi ha polítics com el President francés o els del PP de Catalunya, que assumeixen i afavoreixen de manera irresponsable eixos plantejaments. I això és perillòs. Coses semblants passaven  quan Hitler en les elecccions alemanes de 1932 va rebre una enorme quantitat de vots, que foren la base primera que el conduiria posteriorment al poder nazi.

Els temps aquells i els actuals tenen en comú les respectives crisis econòmiques. I les consequències d’aquestes crisis, a més dels aspectes econòmics, afecten també els apectes psicològic individual i social i el món dels valors.

Les situacions d’incertesa provocades per les crisis creen entre alguna gent sensacions d’inseguretat i d’impotència. Afavoreixen la desorientació i manca de confiança, la frustració i la necessitat de buscar culpables “visibles” per transferir-los el malestar propi, alhora que s’incrementa el sentiment de por a allò desconegut i el refús a allò diferent. És ací on apareixen els immigrants com “caps de turc” i pren força allò de considerar que ens furten els llocs de treball o que saturen serveis com la sanitat. O es considera els gitanos com delinqüents. La situació es presenta favorable per a que penetren els discursos demagògics, les postures populistas i determinades vies autoritàries.

I és així que hi ha gent que veu l’emigrant pobre com un enemic però accepta de grat el personatge mafiós que blanqueja diners en grans inversions immobiliaries. O reclama mà dura contra el petit delinqüent i és tolerant amb el polític corrupte que s’enriqueix amb els diners de tots. En fi, mals temps.

Levante EMV.

La setmana propera, quan escriuré una nova columna per a aquesta secció, ja hauran tingut lloc les eleccions al parlament europeu i, per tant, la decisió estarà presa. Entretant qualsevol resultat pot produir-se. Però el que sembla previsible és que, guanye PSOE o PP, la diferència que obtindrà amb l’altre no serà gran. I els partits menuts, continuaran com ara, poc dalt o baix.

Pel que fa al PP, independentment dels resultats, és previsible que no li afectaran els casos judicials cridaners o els de presumpta corrupció que venen esguitant-lo d’un temps a aquesta part. Ni els d’espies, ni els de tratges. Ni l’assumpte del Yak 42 que mostra la irresponsabilitat dels seus dirigents quan governaven. Una part gran del seu electorat li és fidel i respòn bé als continguts demagògics que aquest partit li transmet. Amb l’ajuda dels missatges de l’església catòlica i dels mitjans de comunicació fonamentalistes, la seua decisió és ferma per a qualsevol tipus d’elecció i per a qualsevol tema. I tampoc no hi ha altres partits de dreta que puguen arrapar-li vots.

Pel que fa al PSOE, és previsible que no li afecte en gran manera el desgast per la crisi. Però el que sí que li afectarà, és l’abstenció d’una part important dels seus votants. Perquè l’esquerra és més crítica amb els qui ens governen o ens representen, i menys fidel, més matisadora. I les diferències o els dubtes els manifesta, o bé radicalitzant-se o no votant. Aquesta situació és vàlida també per als altres grups d’esquerra tradicional als quals l’abstenció també els hi afectarà.

Estem davant d’unes eleccions europees on es votarà en clau espanyola, ja se sap. L’Europa politica és encara ben desconeguda i les seues institucions i decisions poc valorades.

En definitiva. A més de fer millor les coses, a l’esquerra li cal pedagogia, molta pedagogia. I no la fa.