Articles

Societat

Levante EMV.

Una persona del col·lectiu “S.O.S. Parke” de Parc Alcosa, va iniciar una vaga de fam fa uns dies en unes dependències de la catedral de València, mentre que l’esmentat col·lectiu ha realitzat diverses accions  tant a prop de l’Ajuntament d’Alfafar com a prop de la Generalitat valenciana.  La reivindicació bàsica que plantegen és la de que ambdues institucions lliuren els 400 euros que els pertoquen per poder pagar les 6 mensualitats que es deuen als treballadors que participen en diverses iniciatives socials promogudes pels Kol·lectius del Parke. Però alhora demanen una reunió amb representants d’Ajuntament i Generalitat per tractar el que és la seua demanda  de fa anys: ingressos dignes per a aquelles persones que no tenen cap entrada; fons de solidaritat i emergència amb la participació de grans empreses que tenen presència en el municipi, suport a les iniciatives de la Xarxa d’economia de supervivència i que els treballs de serveis dependents de l’ajuntament se socialitzen a través de cooperatives comunitàries.

El Parc Alcosa és un barri situat al sud de València, pertany a l’ajuntament d’Alfafar  i va nàixer en els anys  60 del segle passat amb l’arribada d’immigrants procedents bàsicament d’Andalusia, de  Castella i d’Extremadura. En l’actualitat també té un index alt d’immigrants però ara són fonamentalment de procedència latinoamericana i magrabí.  Des de la seua constitució com a barri en plena etapa desenrotllista franquista, els habitants de Parc Alcosa es van destacar per les seues lluites ciutadanes que donaven resposta a situacions de marginalitat. D’aleshores ençà, no han deixat de  produir-s’hi mobilitzacions que amb matisos diversos, han anat  continuant fins l’actualitat tot destacant la constitució, a primeríes dels anys 90, d’un projecte comunitari que s’anomena “[email protected] [email protected]”. Tal com han explicat diverses vegades els qui n’estan implicats, es tracta de la creació de diverses alternatives socials, econòmiques i culturals fonamentades  en valors com el suport mutu i la participació ciutadana. El resultat ha sigut la creació d’una xarxa de cooperatives amb programes i actuacions socials com ara el Centre d’Inserció Sociolaboral Massanassa II, el Centre de Xiquetes i Xiquetes, la Cooperativa d’Iniciatives Laborals o el Centre d’Informació Juvenil.

No cap dubte que iniciatives com aquestes són importants i haurien de ser tingudes en compte.

Levante EMV.

Fa uns dies vaig veure per TV3 una entrevista amb el bisbe de Solsona. Entre altres qüestions, l’entrevistador li va comentar que tenia amics que no eren creients però cada any muntaven el betlem amb els seus fills i els xiquets hi jugaven amb les figuretes. L’entrevistador volía saber què n’opinava el bisbe. No recorde la resposta exacta però hi vingué a dir què a Déu no li molestava que uns xiquets jugaren amb la seua història.

Jo també he posat i pose el betlem a casa quan tinc critures menudes en la família. I a l’escola, mentre hi exercia, n’hem fet molts i de moltes classes: hem modelat les figures amb fang o les hem fetes amb rolls de cartró. Hem construït casetes i el portal aprofitant capses de diferents tamanys. De trossos de suro o de sacs o de pedres grans, hem fet sorgir rius muntanyes, boscs i camps… perque el muntatge del betlem és una font de possibilitats imaginatives i creatives.

Hi ha d’altra banda la història que el motiva. Per a uns pot tenir connotacions religioses i per a altres pot ser simplement un element de la cultura popular occidental. Uns diran, si volen, que el xiquet Jesús era Déu però uns altres podran dir que el Jesús és el protagonista d’una història tradicional que forma part de l’imaginari col·lectiu de molts pobles. Una història, a més, que a mi em sembla plena de tendresa i de personatges tendres.

Des de la meua idea de societat laica, jo reivindique les tradicions populars —amb alguna excepció— per a tots, independentment de les seues connotacions.  Sabem que hi ha moltes tradicions que tenen un origen religiós i d’altres que tenen origen pagà. I que també n’hi ha d’origen laic. Sabem també que moltes de les tradicions de procedència pagana van ser apropiades i reelaborades per les religions i transmeses als pobles com a elements religiosos. Unes i altres han anat formant part del nostre bagatge cultural popular i del nostre món mític i, en molts casos, constitueixen elements de cohesió social.

En el meu betlem hi ha el mateix portal que posàvem a ma casa quan jo era menuda. Està vellet però procure fer-lo durar.

Levante EMV.

Qui pot negar que les Falles són la festa valenciana per excel·lència? Pel seu origen, per les seues característiques i pels ingredients que l’acompanyen, esta festa és un referent de la singularitat del nostre poble, una mostra de la nostra identitat festivo cultural. Encara què…

Encara que, cada any que passa és una oportunitat perduda per a refermar esta identitat, començant pel poc i mal ús que es fa de la nostra llengua, el valencià, que encara hui en dia s’usa de manera defectuosa en monuments i escrits fallers. I si això és greu, també ho és l’absència de la seua utilització en els actes festius, per part de moltes de les autoritats i representants del món faller. El cas de l’alcaldessa de València  és flagrant. Filla de la ciutat, tants anys primera autoritat, i encara no és capaç de dir més enllà d’algunes frases en valencià. Ni tan sols en Falles. O és que en sent vergonya?

El valencià hauria de ser llengua oficial dels actes fallers, independentment que puga haver-hi traduccions. Perquè en valencià van nàixer i la llengua pròpia remarca la seua autenticitat. I juntament amb la llengua, en Falles seria bo difondre moltes de les nostres tradicions. En canvi, el que està produint-se és un procés de desvirtuació de la festa, cada vegada més massificada, més excessiva, menys de barri i amb afegits foranis, com per exemple el tema de l’encesa de llums. Perquè premiar la il·luminació artística de carrers és cosa que ve de fa unes dècades, però l’enorme quantitat de bombetes, la grandària i el barroquisme dels dibuixos que formen, així com fer de l’encesa de llums un espectacle i acte iniciàtic, encara que siga bonic i emocione alguns, podríem dir que és una imitació de la “Fira d’Abril” de Sevilla. D’altra banda hi ha la proliferació desmesurada de xurreries que, al millor estil de Madrid, omplin la ciutat d’olor a “fregitongo” i oculten l’elaboració, l’olor i el sabor dels bunyols, joia de la gastronomia valenciana i símbol faller. Esperem que a ningú se li ocórrega substituir el “bunyol d’or”, guardó faller genuí, pel “xurro d’or”. Perquè, posats a introduir coses de fora…

Levante EMV.

No sé per què el debat sobre la prohibició o no de les corregudes de bous, provoca respostes irades i el llançament de “balons fora”, a falta d’un argumentari consistent. Jo crec que és bo que una col·lectivitat, de tant en tant es plantege preguntes sobre la idoneïtat o no de les tradicions i de determinades formes de vida pròpies i que deprés actue en conseqüència. Però es veu que l’apertura intel·lectual suficient per promoure l’autocrítica col·lectiva, no sempre es produeix i les preguntes no es responen.

Perquè la pregunta bàsica és la següent: en les corregudes de bous, aquest animal —o els cavalls quan hi actuen— ¿pateix? Podem considerar tortura la pràctica de punxar-los i fer-los sentir dolor, unes vegades per provocar les seues envestides i d’altres per debilitar-los? Es considera tortura matar sense necessitat?

I, pel que fa als bous de carrer, també em preguntaria si acomplir la legislació al respecte, és suficient per evitar la tortura que alguns solen provocar-los durant les “soltes”. Sense oblidar que el “bou embolat”, el “bou amb corda” i altres, fan patir els animals.

Doncs les respostes genèriques que he escoltat o llegit venen a dir:

El que cal és que en el món no es torture a les persones“. Per suposat, ¿i què aporta això al debat sobre els bous?

Els bous són animals feliços en la devesa, molt ben cuidats i fan una tasca mediambiental“. Doncs que continuen en les deveses, ¿no?

Les festes amb bous mouen molts diners i gent que en viu“. També hi ha altres activitats que proporcionen el mateix i considerem que han de ser eliminades (aquí cadascú que comence a fer-ne la llista).

Més cruel és criar animals en captivitat de manera accelerada, tot engreixant-los artificialment per, tot seguit, matar-los per al consum humà“. D’acord. Hi ha pràctiques de cria animal molt cruels i haurien de ser prohibides.

Jo, personalment, trobaria  bé les festes amb bous si foren incruentes, si els animals no patiren. A les places, acceptaria només el toreig amb capa, fer “passes” i tot això. Als carrers acceptaria les soltes, que els bous vagen corrent en manada o sols, que se’ls animara sense colpejar-los.

Però em diuen que el meu plantejament és avorrit i no té trellat, que les festes amb bous no són això.

Levante EMV.

El mateix dia que a l’altra banda de l’Atlàntic se celebrava el funeral pel cantant Michel Jackson, a la banda d’ací de l’oceà en l’emblemàtic estadi Santiago Bernabeu, es produïa l’entronització del futbolista Cristiano Ronaldo. Els separaven molts quilòmetres de distància, diferències personals i de trajectòria entre els personatges idolatrats i en els àmbits respectius d’actuació, però estaven units per un mateix món de negocis impressionants que utilitza recursos semblants entre els quals està la fabricació d’ídols i l’espectacle.

En el cas del cantant, té un sentit el muntatge realitzat per als seus funerals. La seua mercantilitzada vida s’havia desenvolupat bàsicament entre els escenaris i els estudis de gravació, entre música i aplaudiments entregats. Sense negar la seua qualitat professional, diríem que la seua vida va ser un espectacle continuat que es va perllongar en els seus funerals i ha continuat alimentant negocis després de la seua mort.

El cas de Cristiano Ronaldo té altres matisos perquè es tracta de convertir-lo en un ídol viu, un jove apolini, fort i bell. Però, també a partir de les seus qualitats (futbolístiques) hom vol fer d’ell una mena d’home elegit pels deus, en aquest cas no per salvar un poble sinó per salvar el Real Madrid (i els negocis ingents que se’n deriven).

La posada en escena de la seua presentació tingué molt de cerimònia religiosa de masses. Perquè, com alguns comentaristes han destacat, l’escenografia, les veus, la música de Puccini, tot, feia pensar en un Olimp modern amb el déu principal i el gran sacerdot (Florentino) oficiant per al poble. O, pensant en católic, era com quan els darrers papes han viatjat arreu del món per trobar-se amb les masses de fidels seus i han oficiat misses en algun estadi i la gent ha cantat i ha fet crits d’adhesió i joia. No de bades l’acte s’hi va iniciar amb la intervenció de l’ambaixador del Vaticà.

És que, en un món dur ple de ciutadans anònims i d’incerteses, sembla que la gent necessite ídols i cerimònies a les que agarrar-se per sentir-se algú. I per viure emocions, encara que aquestes siguen prefabricades i mercantilitzades a profit d’algú.

Levante EMV.

Dissabte passat, alguns grups ciutadans es movien per València expressant les seues dissensions amb el món polític oficial. D’una banda, hi hagué gent del Col·lectiu contra la corrupció que havien demanat la dimissió de Camps per internet a partir d’un facebook. Un fenòmen nou que introdueix una manera diferent d’activisme d’abast imprevisible.

I hi hagué d’altra banda la gent de Per Russafa que es concentraren per demanar la construcció d’un col·legi al seu barri, igual com abans havien demanat el jardí i tantes altres qüestions imprescindibles. Entretant, en unes “Jornades forestals” organitzades per la Plataforma Rural del País Valencià, diferents col·lectius analitzaven la degradació i els problemes del bosc al nostre territori, alhora que en qüestionaven la gestió forestal de l’administració. Mentre que en un concert, milers de joves expressaven el seu suport a Salvem el Cabanyal en la lluita  contra la destrucció del barri. Tot això tenia lloc dissabte passat a València. Però també en  altres espais i en altres moments, un seguit d’accions continuades de la societat civil constitueixen espais de dignitat necessaris i elements indispensables en la denuncia de males polítiques. Per això els de Salvem el Botànic continuen la lluita. Per això des de Per l’Horta denuncien la total paralització del PATH (Pla d’Acció Territorial de l’Horta) que hauria de protegir el que queda d’aquest espai emblemàtic. Per això els de Fòrmula Verda tornen a explicar les nefastes conseqüències econòmiques i ambientals de la realització d’aquest “evento” de la Formula 1. Per això els de Salvem el Cabanyal, després d’haver aconseguit una darrera sentència judicial al seu favor, exigiran a l’alcaldia actuar en conseqüència i que repare els danys.

Heu vist  mai eixes floretes, com les del xuclamel, que aconsegueixen foradar l’asfalt, hi creixen damunt i escampen el seu perfum? Doncs diversos grups de la societat civil com els esmentats, són així: bonics, forts en la seua modèstia, transmissors d’aromes, persistents…

Levante EMV.

Despúsahir, dia de Pasqua, vaig anar a berenar la mona amb el meu net de dos anys i mig i altres persones de la família. Ens trobàrem a un antic llavador als afores d’un poble de la Marina Alta, on hi havia també altres xiquets amb els seus pares. Les criatures es dedicaven a tirar coets. És aquest un costum que jo conec en aquesta comarca des que era menuda i que es conserva viu. Viu i emprenyador en aquesta vesprada de festa, ja que els trons insistents dificultaven les converses mentre que els “coeters” ja no feien res més que això, ni jugaven, ni cantaven, ni berenaven…

En un moment donat una de les eixides pirotècniques, vull suposar que inofensiva, va passar fregant el meu net i li va mascarar el pantaló. El xiquet es va espantar només un moment però els majors, a més d’espantar-nos ens vam indignar: els pares d’aquells infants s’havien allunyat per tal de poder xarrar i ni observaven el que feien els fills ni els donaven cap indicació que féra referència al respecte que mereixiem les altres persones.

Però, igual com en la festa de Falles, allí s’estava practicant un costum. Igual de desagradable, igual de perillós, igual de fora de lloc en persones de poca edat. Cal dir que la defensa aferrissada que autoritats i responsables festers valencians fan de l’ús dels coets pels xiquets, ha contribuït a enaltir eixa activitat i s’ha afavorit una permissivitat irresponsable, sense mesurar-ne les conseqüències i com si d’un dret es tractara. En canvi, tota la resta de costums pasqüeres ha desaparegut sense que els mateixos que reivindiquen els coets les facen també objecte de propostes de recuperació: els jocs típics, els rituals infantils que començaven setmanes abans, les cançons, els llocs de trobada, el berenar propi del dia. La màgia de la Pasqua, eixa, no la reivindiquen.

Levante EMV.

La plataforma ciutadana “Salvem Tabacalera” fa unes setmanes que va iniciar accions legals contra l’Ajuntament de València. En aquestes sol·licita la paralització de l’enderroc de les naus laterals de l’emblemàtic edifici que l’ajuntament, contravenint les seues pròpies decisions adoptades en Plens d’anys anteriors, vol convertir en habitatges de luxe que promou un conegut constructor amb absolut menyspreu pel patrimoni arquitectòni de la ciutat.

“Salvem el Botànic”, després de deu anys de lluita ha aconseguit la declaració de BIC per al jardí i el seu entorn. Però, tot i haver-se resolt la major part d’impediments, encara hi ha el perill d’una construcció impròpia del lloc. La gent de salvem el Botànic ha manifestat que continuarà treballant per tal d’impedir-ho.

La plataforma ciutadana “Per Russafa”, denuncia les promeses no complides. Ara, es veu obligada a reclamar la paralització del projecte que pretén convertir l’únic jardí existent, en aparcaments privats. Alhora, els veïns de Patraix continuen protestant contra la subestació elèctrica. Ells defensen la seua salut.

Les associacions de Ciutat Vella exigeixen, aparcaments per als veïns, tarja de residents i una regulació del trànsit que limite l’accés dels cotxes a determinades zones, per tal de preservar el Centre Històric. Entretant, “Salvem el Cabanyal” continua incansablement, la lluita contra la degradació del barri i contra l’especulació urbanística, mentre que diferents col·lectius de gent jove, s’han organitzat per reclamar una vivenda digna.

És la societat civil, que està viva, que defensa els seus drets i s’estima València, que es veu obligada a estar a l’aguait, a conéixer les lleis i a mobilitzar-se, precisament perquè les institucions, que tenen l’obligació de preservar el patrimoni i l’habitabilitat de la ciutat, no ho fan.

Levante EMV.

Ara que és primavera, per alguns espais del jardí Botànic s’escampa aquell indefinit aroma dolcenc que emana de flors no identificades. Mentre que en altres espais d’aquell jardí singular, les sentors dominants són les mateixes que acompanyen el visitant en qualsevol estació de l’any: aquelles sentors fresques que suggereixen olor a verd.

Fora del jardí i estenent-se cap a totes bandes, l’asfalt i el formigó aporten el seu color gris a una ciutat que s’eixampla desordenada i mata tota la verdor de l’horta mentre que molts carrers del centre acullen els verds de les plantes silvestres que naixen enmig dels solars abandonats i bruts, ara que és primavera.

Sí, ara que és primavera, València es mostra com una ciutat nua que es deixa contemplar pel vianant. I si és cert que el passeig per determinats carrers, avingudes i racons entranyables i la contemplació d’edificis emblemàtics li permetrà gaudir d’una cara de ciutat bella i amable, a pesar de l’abandó que en part sofreix, no és menys cert que l’altra cara, molt més extensa, li mostrarà una ciutat que creix sense pensar en els seus habitants. És un creixement urbà que afavoreix la incomunicació, amb una arquitectura impersonal, amb barris mancats dels equipaments adequats, amb un tràfec viari de densitat excessiva i, com a símbol de modernitat, l’adopció per part de l’oficialitat, d’una estètica efectista amb la que construeix monuments faraònics que són continents buits de contingut. S’hi afegeixen els fets que, el desmesurat cost econòmic d’aquests monuments mai no serà rendabilitzat i les extraordinàries necessitats que genera el seu manteniment els fa també ecològicament insostenibles. Aquesta és la realitat.

Però, ara que és primavera, constatem de bell nou que el jardí Botànic i la lluita ciutadana per dignificar el seu entorn, apunten cap a un model de ciutat que té com a centre les persones i la convivència. “Salvem el Botànic” constitueix un símbol de resistència davant d’uns projectes urbanístics que intenten emmascarar els interessos especuladors sota la disfressa de la idea de progrés. Fals progrés que com bé sabem, amb guanys econòmics per a alguns, el que aporta a tots és la degradació del territori on vivim, la deshumanització de pobles i ciutats i pèrdues irreparables de patrimoni natural, social i cultural. Per això, des del Botànic i amb la mirada posada en tot el País, hem de treure tota la indignació que sentim per dir contundentment que ja n’ha ha prou!

Levante EMV.

S’abraça allò que s’estima. Per això, diumenge passat la gent de la plataforma Salvem el Botànic, va oferir a aquest jardí singular de la ciutat de València un gran abraç format per les mans enllaçades de centenars de persones que el rodejaren. Aquestes, manifestaren així el seu rebuig a una sentència –ara impugnada- que dóna per bona la construcció d’un hotel en aquell conjunt urbanístic que des de fa set anys es vol recuperar per a la gent i no per a l’especulació.

Abraçar el jardí Botànic, és adherir-se a un model de ciutat sostenible que unint els conceptes d’història i de futur, té en compte el patrimoni social i cultural propi i l’ofereix als ciutadans per al seu gaudi. S’abraça allò que s’estima, sí, i el Botànic, bellíssim patrimoni científic dels valencians, ha sigut estimat durant dos-cents anys. La Universitat de València ha celebrat el bicentenari amb tot un seguit d’actes culturals i divulgatius. Tanmateix, les autoritats municipals de València han ignorat aquest aniversari. Ni l’han celebrat, ni han avançat normativament en la protecció del jardí i l’ntorn. Per supost, no l’han abraçat.

Però no només neguen l’abraç al Botànic, també dificulten l’activitat d’altres entitats, de la mà de la burocràcia entrebancadora i la manca de diàleg. En aquesta situació està Ca Revolta, que és un centre cultural i social, un centre de recursos obert i alternatiu, que contribueix a donar vida a un barri que altres mantenen en l’abandó. Fa ara dos anys que des d’aquest centre es promou un treball social amb els més desfavorits, s’impulsa el treball ciutadà vinculat a la recuperació del centre històric de València i s’ofereix un espai a la gent jove que troba dificultats pels circuits comercials.

Potser per tot això, i per ser un espai independent, compromés amb la nostra llengua i cultura, hi ha qui se sent molest i vol que aquesta entitat desaparega. Però els qui la coneixem sabem que és necessària i per això està rebent adhesions de la ciutadania. Aquest, el de la solidaritat, és el gran abraç que també mereix Ca Revolta.

Levante EMV.

Fa poc més d’un any quatre joves van ser detinguts en relació al desallotjament del Casal okupat Malas Pulgas de València i acusats d’actes terroristes, per la qual cosa el cas passà a l’Audiència Nacional. L’Audiència va considerar que no tenia lloc la tipificació de terrorisme per als fets i retornà el sumari al jutjat de València. Però des d’ací, el jutge insistia que devien ser jutjats per la Llei Antiterrorista i presentà recurs contra aquella decisió. Finalment, el Tribunal Suprem novament hi ha descartat el delicte de terrorisme i ha retornat el cas als jutjats valencians.

L’assumpte seria una notícia de tantes de no ser que durant més de quatre mesos els joves van estar a la presó de Picassent i, a més, sotmesos al règim FIES (Fitxer d’Interns d’Especial Seguretat) la qual cosa suposa l’aplicació de mesures molt dures, entre altres la incomunicació. D’altra banda, un sector dels mitjans de comunicació, en aquell moment va transmetre una informació sensacionalista o tendenciosa que, ja d’entrada, criminalitzava els joves i els considerava culpables d’actes terroristes, a pesar que moltes persones i col.lectius socials van manifestar el seu refús o recels cap a unes acusacions que, pel que s’anava veient, semblaven inconsistents.

Descartat doncs el greu delicte del que s’acusava els joves, ara podria passar que foren jutjats per un delicte de faltes. En qualsevol cas, ¿qui els resarcix del temps i les mesures excepcionals que se’ls aplicà a la presó? Qui es fa càrrec de les greus conseqüències i seqüeles que això ha tingut per a ells i les famílies? Qui els retira els qualificatius de terroristes que directament o indirectament es van fer públics des d’alguna premsa? Tothom té dret a ser considerat innocent fins que no es prove la culpabilitat. En aquest cas no ha sigut així i unes persones han sofrit “de manera preventiva” les conseqüències.

Levante EMV.

Dies passats vaig llegir a la premsa dues notícies relacionades amb gent jove. Una feia referència a la detenció de quatre xicots de Vilareal i Onda, pressumptament membres d’una quadrilla que destrossava mobiliari urbà amb cotxes furtats als que després calava foc. En una sola nit havien fet danys per valor de 120.000 euros. Tres dels detinguts van quedar en llibertat i un ingressà a la presó. Dos d’ells tenien antecedents penals. L’altra notícia explicava que una jutgessa deixà en llibertat, encara que encausats per danys i desordres públics, deu joves que pressumptament havien atacat amb pals i pedres uns aficcionats del Levante U.D. Alguns d’ells tenen antecedents penals. El delegat del govern, Juan Cotino els va definir com “gent radical”.

Una tercera notícia aparegué dissabte passat en forma d’article signat pels pares i mares dels joves okupes que van ser desallotjats del casal Okupat Malas Pulgas i ara estan empresonats a Picassent fa ja més de quatre mesos. En l’article, els famliars explicaven l’impasse en que es troba el tema. Comparar la situació dels joves okupesempresonats, amb la dels joves de les noticies anteriors causa autèntica indignació. No dic que les actuacions amb els grups esmentats en primer lloc, siguen o no correctes car no tinc opinió al respecte. Però pel que fa a les actuacions amb els tres joves okupes empresonats no puc més que manifestar, com a mínim, estupor: no tenen antecedents i se’les detingué per uns actes que encara no se’ls ha provat i que, en tot cas, mereixerien la qualificació de vandàlics. Però se’ls qualifica de terroristes amb acusacions que -tal com reflectí la premsa en el seu moment- són d’una vaguetat que no poden més que fer dubtar al ciutadà normal i condueixen a pensar que estan a la presó pel seu qüestionament del sistema establert, la qual cosa els fa molestos i susceptibles de sospita. I amb tot això, tenim la percepció que les llibertats personals estan sofrint un retrocés en esta societat global de guerres preventives que, a nivells locals, es concreta en empresonaments preventius.

Els pares i mares dels joves empresonats, en el seu escrit demanen una resolució ràpida de la situació. Em solidaritze amb ells i m’afegisc a la seua petició. Com ells, voldria poder confiar en la justícia.

Levante EMV.

És una sort que la primavera arribe cada any carregada dels propis tòpics, perquè ens permet gaudir de tots els matisos del verd i dels moltíssims colors que les flors escampen per camps i ciutats. Durant el mes d’abril, a més, ens porta l’aroma intensa de la flor del taronger i ens permet que els nostres somnis, records i celebracions estiguen plens de perfum i de calidesa.

Càlid fou l’homenatge que va rebre Enric Valor el passat 23 d’abril amb la lectura col·lectiva i continuada de les seues rondalles en l’Ajuntament d’Alboraia. I perfumat, recordem el 25 d’abril de fa 25 anys quan Portugal es despertà amb olor de clavells i va protagonitzar una revolució pacífica, on les forces armades d’aquell país van canviar els fusells per les flors i les bales per la paraula. Va ser una revolució on durant un temps –poc de temps-, molts somnis es feren realitat. I s´hi ocuparen latifundis que, treballats en règim cooperatiu, triplicaren la producció. I alguns palaus s’hi convertiren en centres culturals i altres en hospitals populars. Després, allò s’acabà i terres i palaus es retornaren als antics amos i els somnis més dolços d’aquella revolució dels clavells es desferen dins de la “realitat” de la democràcia formal.

Amb amargor, potser, recordem un altre 25 d’Abril de molts anys abans, el del 1707, de trista memòria per al poble valencià. Ara, amb el record d’aquella desfeta, cada 25 d’abril renovem els somnis i proclamem el desig de sentir-nos poble entre els pobles.

Però la primavera és un esclat de vida i el 25 d’abril d’enguany han esclatat cinc de les catorze Trobades d’Escoles en valencià que tenen lloc durant aquesta estació. Els pobles de Torre de les Massanes, Santa Pola, Elda, Polinyà i Xàbia han acollit aquest diumenge més de 50.000 persones entre xiquets i xiquetes, mares, pares iaios i amics. La seua mirada és cap al futur i la seua actitud és de joia. Construir una societat valenciana culta, creativa, i solidària és l’objectiu de l’escola valenciana.

Entretant, les oronetes tornen a fer niu i l’aire és perfumat durant el mes d’abril.

Levante EMV.

Salvem el Botànic… Salvem La Punta… Salvem Russafa… Salvem les alqueries… Salvem el Cabanyal… Molts espais per salvar en una València que creix al ritme de les immobiliàries. Moltes coses per salvar quan l’afany de lucre d’uns i el clientelisme i les ànsies megalòmanes de qui governa dissenyen un model de ciutat basada en un desenrotllisme fals, en una buida i freda grandeur i en un menyspreu d’allò que és vida, poble, calor humà, detalls, convivència. Cal salvar molts espais urbans i periurbans perquè no són, com ells diuen, llocs obsolets o caducs sinó que aporten formes de vida, relacions veïnals, aspectes econòmics i maneres de ser i de conviure més humanes i personals.

Diuen que les seues obres són el progrés, el desenvolupament, el futur. Però no és cert. Entenem que el progrés de la societat i el futur de les ciutats passa, sí, per crear estructures noves, per fer possible el desenvolupament econòmic en claus actuals, per aportar una cultura moderna. Per això és buit i empobridor si no s’hi tenen en compte els espais per a la convivència i que hi haurà que crear-ne de nous tot conjugant-los amb el manteniment, l’adequació i la rehabilitació dels antics. I és injust el seu plantejament de ciutat quan solament afavoreix econòmicament a uns quants i no aporta facilitats i qualitat de vida al conjunt dels habitants. I és empobridor perquè el model de ciutat que fan afavoreix la soledat, la despersonalització i l’anonimat de la gent quan hauria de propiciar l’enriquiment social, la comunicació i les relacions humanes.

I és aberrant, quan es sacrifica la pròpia personalitat col·lectiva en pro d’una suposada modernitat fredament unificadora i quan s’ignora la memòria històrica. Perquè la història està present en els grans edificis monumentals de segles passats i en els museus. Però també en les configuracions dels carrers, en les vivendes populars, en les façanes, en el paisatge i en l’esperit de la gent.

Per això són necessàries, valides i esperançadores totes les lluites ciutadanes del salvem. Perquè només salvant es pot construir i crear un futur com cal.