Articles

Tradicions i Costums

Levante EMV.

Fa uns dies vaig veure per TV3 una entrevista amb el bisbe de Solsona. Entre altres qüestions, l’entrevistador li va comentar que tenia amics que no eren creients però cada any muntaven el betlem amb els seus fills i els xiquets hi jugaven amb les figuretes. L’entrevistador volía saber què n’opinava el bisbe. No recorde la resposta exacta però hi vingué a dir què a Déu no li molestava que uns xiquets jugaren amb la seua història.

Jo també he posat i pose el betlem a casa quan tinc critures menudes en la família. I a l’escola, mentre hi exercia, n’hem fet molts i de moltes classes: hem modelat les figures amb fang o les hem fetes amb rolls de cartró. Hem construït casetes i el portal aprofitant capses de diferents tamanys. De trossos de suro o de sacs o de pedres grans, hem fet sorgir rius muntanyes, boscs i camps… perque el muntatge del betlem és una font de possibilitats imaginatives i creatives.

Hi ha d’altra banda la història que el motiva. Per a uns pot tenir connotacions religioses i per a altres pot ser simplement un element de la cultura popular occidental. Uns diran, si volen, que el xiquet Jesús era Déu però uns altres podran dir que el Jesús és el protagonista d’una història tradicional que forma part de l’imaginari col·lectiu de molts pobles. Una història, a més, que a mi em sembla plena de tendresa i de personatges tendres.

Des de la meua idea de societat laica, jo reivindique les tradicions populars —amb alguna excepció— per a tots, independentment de les seues connotacions.  Sabem que hi ha moltes tradicions que tenen un origen religiós i d’altres que tenen origen pagà. I que també n’hi ha d’origen laic. Sabem també que moltes de les tradicions de procedència pagana van ser apropiades i reelaborades per les religions i transmeses als pobles com a elements religiosos. Unes i altres han anat formant part del nostre bagatge cultural popular i del nostre món mític i, en molts casos, constitueixen elements de cohesió social.

En el meu betlem hi ha el mateix portal que posàvem a ma casa quan jo era menuda. Està vellet però procure fer-lo durar.

Levante EMV.

Qui pot negar que les Falles són la festa valenciana per excel·lència? Pel seu origen, per les seues característiques i pels ingredients que l’acompanyen, esta festa és un referent de la singularitat del nostre poble, una mostra de la nostra identitat festivo cultural. Encara què…

Encara que, cada any que passa és una oportunitat perduda per a refermar esta identitat, començant pel poc i mal ús que es fa de la nostra llengua, el valencià, que encara hui en dia s’usa de manera defectuosa en monuments i escrits fallers. I si això és greu, també ho és l’absència de la seua utilització en els actes festius, per part de moltes de les autoritats i representants del món faller. El cas de l’alcaldessa de València  és flagrant. Filla de la ciutat, tants anys primera autoritat, i encara no és capaç de dir més enllà d’algunes frases en valencià. Ni tan sols en Falles. O és que en sent vergonya?

El valencià hauria de ser llengua oficial dels actes fallers, independentment que puga haver-hi traduccions. Perquè en valencià van nàixer i la llengua pròpia remarca la seua autenticitat. I juntament amb la llengua, en Falles seria bo difondre moltes de les nostres tradicions. En canvi, el que està produint-se és un procés de desvirtuació de la festa, cada vegada més massificada, més excessiva, menys de barri i amb afegits foranis, com per exemple el tema de l’encesa de llums. Perquè premiar la il·luminació artística de carrers és cosa que ve de fa unes dècades, però l’enorme quantitat de bombetes, la grandària i el barroquisme dels dibuixos que formen, així com fer de l’encesa de llums un espectacle i acte iniciàtic, encara que siga bonic i emocione alguns, podríem dir que és una imitació de la “Fira d’Abril” de Sevilla. D’altra banda hi ha la proliferació desmesurada de xurreries que, al millor estil de Madrid, omplin la ciutat d’olor a “fregitongo” i oculten l’elaboració, l’olor i el sabor dels bunyols, joia de la gastronomia valenciana i símbol faller. Esperem que a ningú se li ocórrega substituir el “bunyol d’or”, guardó faller genuí, pel “xurro d’or”. Perquè, posats a introduir coses de fora…

Levante EMV.

No sé per què el debat sobre la prohibició o no de les corregudes de bous, provoca respostes irades i el llançament de “balons fora”, a falta d’un argumentari consistent. Jo crec que és bo que una col·lectivitat, de tant en tant es plantege preguntes sobre la idoneïtat o no de les tradicions i de determinades formes de vida pròpies i que deprés actue en conseqüència. Però es veu que l’apertura intel·lectual suficient per promoure l’autocrítica col·lectiva, no sempre es produeix i les preguntes no es responen.

Perquè la pregunta bàsica és la següent: en les corregudes de bous, aquest animal —o els cavalls quan hi actuen— ¿pateix? Podem considerar tortura la pràctica de punxar-los i fer-los sentir dolor, unes vegades per provocar les seues envestides i d’altres per debilitar-los? Es considera tortura matar sense necessitat?

I, pel que fa als bous de carrer, també em preguntaria si acomplir la legislació al respecte, és suficient per evitar la tortura que alguns solen provocar-los durant les “soltes”. Sense oblidar que el “bou embolat”, el “bou amb corda” i altres, fan patir els animals.

Doncs les respostes genèriques que he escoltat o llegit venen a dir:

El que cal és que en el món no es torture a les persones“. Per suposat, ¿i què aporta això al debat sobre els bous?

Els bous són animals feliços en la devesa, molt ben cuidats i fan una tasca mediambiental“. Doncs que continuen en les deveses, ¿no?

Les festes amb bous mouen molts diners i gent que en viu“. També hi ha altres activitats que proporcionen el mateix i considerem que han de ser eliminades (aquí cadascú que comence a fer-ne la llista).

Més cruel és criar animals en captivitat de manera accelerada, tot engreixant-los artificialment per, tot seguit, matar-los per al consum humà“. D’acord. Hi ha pràctiques de cria animal molt cruels i haurien de ser prohibides.

Jo, personalment, trobaria  bé les festes amb bous si foren incruentes, si els animals no patiren. A les places, acceptaria només el toreig amb capa, fer “passes” i tot això. Als carrers acceptaria les soltes, que els bous vagen corrent en manada o sols, que se’ls animara sense colpejar-los.

Però em diuen que el meu plantejament és avorrit i no té trellat, que les festes amb bous no són això.

Levante EMV.

Despúsahir, dia de Pasqua, vaig anar a berenar la mona amb el meu net de dos anys i mig i altres persones de la família. Ens trobàrem a un antic llavador als afores d’un poble de la Marina Alta, on hi havia també altres xiquets amb els seus pares. Les criatures es dedicaven a tirar coets. És aquest un costum que jo conec en aquesta comarca des que era menuda i que es conserva viu. Viu i emprenyador en aquesta vesprada de festa, ja que els trons insistents dificultaven les converses mentre que els “coeters” ja no feien res més que això, ni jugaven, ni cantaven, ni berenaven…

En un moment donat una de les eixides pirotècniques, vull suposar que inofensiva, va passar fregant el meu net i li va mascarar el pantaló. El xiquet es va espantar només un moment però els majors, a més d’espantar-nos ens vam indignar: els pares d’aquells infants s’havien allunyat per tal de poder xarrar i ni observaven el que feien els fills ni els donaven cap indicació que féra referència al respecte que mereixiem les altres persones.

Però, igual com en la festa de Falles, allí s’estava practicant un costum. Igual de desagradable, igual de perillós, igual de fora de lloc en persones de poca edat. Cal dir que la defensa aferrissada que autoritats i responsables festers valencians fan de l’ús dels coets pels xiquets, ha contribuït a enaltir eixa activitat i s’ha afavorit una permissivitat irresponsable, sense mesurar-ne les conseqüències i com si d’un dret es tractara. En canvi, tota la resta de costums pasqüeres ha desaparegut sense que els mateixos que reivindiquen els coets les facen també objecte de propostes de recuperació: els jocs típics, els rituals infantils que començaven setmanes abans, les cançons, els llocs de trobada, el berenar propi del dia. La màgia de la Pasqua, eixa, no la reivindiquen.