Pensar en el procés urbanístic dels darrers anys, és recordar un seguit de despropòsits que abasten diversos àmbits. Haver convertit la construcció en el motor bàsic de l’economia, absorbint la major part de les inversions i dels llocs de treball en detriment d’altres sectors, ha engrandit la crisi econòmica i dificulta la recuperació, perquè ja no és possible tornar a l’anterior ritme urbanitzador. No n’és possible ni convenient ja que les conseqüències econòmiques i socials hi han sigut perverses. Però n’hi ha, a més, una qüestió moral. La hi ha en el tema mediambiental i paisatgístic, de gran magnitud pel que fa a la destrucció del territori i al consum de recursos naturals. Actuar contra la natura, atemptant contra la biodiversitat, és immoral. I el resultat, nefast: hem fet un País lleig i insostenible.
Hi ha, d’altra banda, la corrupció, l’avarícia que ha promogut l’enriquiment ràpid, les complicitats generades per tal de convertir els ciutadans en col·laboradors d’un sistema immoral que ha provocat el guany fàcil i descontrolat, ha enfrontat veïns d’un mateix poble, ha enemistat membres d’unes mateixes famílies, ha potenciat l’especulació i ha desacreditat el treball. Més enllà dels casos apareguts a la premsa, conec anècdotes impactants. Com la d’aquells germans que havent heretat uns terrenys que en el seu moment tenien una valoració econòmica semblant, en fer-se urbanitzables els d’uns i els d’altres no, renyiren de manera violenta. O l’absurd dels “agravis comparatius” ocorregut quan els propietaris d’uns espais rústics esperaven que foren urbanitzables i en no acomplir-se les seues aspiracions, es permetien dir que els havien furtat “x” diners, que era el valor que atribuïen al seu terreny si s’haguera reclassificat. I el que és pitjor: el cas d’uns xicots que tenien treballs estables i, veient la possibilitat de comprar terrenys a baix preu i vendre’ls cars, abandonaren els respectius treballs per dedicar-se a especular.
No hi ha que oblidar, doncs, l’aspecte moral del tema urbanístic. Perquè no hi ha res pitjor que potenciar entre una col·lectivitat actuacions mancades de principis. Així és que l’any 2010 hauria de ser també un any de redreçament moral.
Aquests dies passats he passejat entre els morts invisibles dels dos cementeris on romanen les restes de familiars meus i, com cada any, els hi he oferit l’homenatge de les flors i del record. Però la visita anual a la casa dels morts em permet també contemplar la vida que hi regna: les plantes, com els xiprers que apunten cap al cel i la gent que neteja les làpides, que es mostra més o menys pesarosa segons la proximitat afectiva i el temps passat des que la persona en qüestió els va deixar. I els ocells que s’aturen a beure l’aigua que raja d’algun gerro amb flors. I els gats que hi passegen lentament. Per què serà que en tots els cementeris sempre hi ha gats que semblen ser els amos d’aquell espai?
Aquests dies passats també he passejat entre altres morts: he passejat entre els esquelets llenyosos dels ametllers de La Marina i entre tarongers difunts. He contemplat vinyes abandonades i oliveres seques. He vist la mort de la terra, i he sentit dolor perquè encara que els diferents camps tinguen propietaris legals, la terra també és meua, de tots els valencians i de tota la humanitat. És terrible, hem oblidat que la terra és l’única font de vida que tenim i, oblidant-ho, ens hem fet autodestructors. Perquè els trossos degradats, ho estan perquè algú espera fer diners a canvi de la seua mort i conversió en un desert de ciment i rajola. I els camps abandonats, secs, amb arbres esquelètics, són la imatge de destrucció de la terra. Però ara que la rajola s’ha aturat caldria esperar que la crisi econòmica que vivim aportara trellat i oferira alternatives agrícoles vàlides i rendibles que retornaren la producció i la vida als camps. O que les terres abandonades foren reconquerits per la vegetació autòctona i hi retornara la vida plena. Perquè no hi ha salvació possible de cap crisi si seguim matant la terra.
Seria bo recordar que el passat 22 d’abril, a proposta d’Evo Morales, l’ONU va declarar eixa data “Dia de la Mare Terra” a fi que la comunitat internacional s’afegisca a la devoció i el respecte que els pobles indígenes han tingut i tenen per la “Paxamama” (que significa “Mare Terra” en aymara) Però ací hi ha qui mata la mare.
El cas de Marbella no ha sorprés ningú. Tothom sospitava de fa temps, que hi imperava la llei del “pelotazo” i el descontrol urbanístic.
Ací, al nostre país, també hi ha moltes sospites ben fonamentades i, si acaben provant-se tal com hauria de ser, tampoc ningú no s’hi sorprendrà. Ens hem acostumat a viure sabent que en el negoci de la construcció no sempre hi ha aigua clara. Ja ho va dir un fiscal en un congrés de juristes celebrat a Valencia i ho diuen les ONG relacionades amb el tema: en els projectes urbànístics i dins dels àmbits municipals, és on més corrupció existeix.
La situació generada per la manera com està produïnt-se el procés urbanitzador, és perversa des de molts angles. Hi ha l’esmentada corrupció amb diners pel mig, que també afecta a canvis il.legals en els censos electorals, tal com s’explicava en aquest diari diumenge passat. Hi ha l’agreujament de problemes mediambientals i la creació de nous d’aquests problemes. I hi ha la fabricació de mentides per amagar-los.
Però la perversió del sistem abasta més àmbits: ha creat entre part de la població una actitud complaent amb els diners fàcils, ha transmés la idea que els guanys econòmics ho justifiquen tot, ha provocat la transformació de molts ciutadans en vulgars especuladors, ha afavorit l’avarícia i el recel i ha creat enemistats greus entre familiars i veïns a causa de les divergències en els preus dels camps o en els plantejaments urbanístics.
Hi ha a més un fet molt perillós. S’està aplicant la política del “pa per a hui, fam per a demà”. S’ha centrat tot el desenvolupament econòmic en la construcció i s’estan perdent altres mitjans de producció. De què viurem d’ací a uns pocs anys? Quins mitjans econòmics s’ofereixen als nostres fills i als nostres nets després del negoci del ciment i les rajoles?.
“Que buenas son las madres ursulinas, que buenas son que nos llevan de excursión”. La típica cançoneta d’estudiants d’èpoques molt passades, esdevé actualitat perquè el nostre país està omplint-se d’ursulines, encara que no porten hàbit. Com a molt visten d’obscur, duen ulleres negres i un maletí. I es dediquen a la construcció de camps de golf i d’urbanitzacions. Però ursulines, ho són. Si vosté, lectora o lector no ho creu, mire el que ofereix la promotora de la contestada urbanització de Sanet i Negrals per boca del seu responsable: farà habitatges socials, establirà programes de formació d’idiomes i d’ofimàtica, donarà una escola amb centre esportiu i tot, remodelarà el centre de salut i donarà una ambulancia, a més de millorar el medi ambient i el paisatge. Vaja, que generosament farà la faena de tres o quatre Conselleries.
Una altra: a Vilallonga “empresas valencianas de reconocido prestigio en la gestión y administración de grandes proyectos de obra pública y privada y empresas expertas en diseño, gestión y administració de campos de golf y de su desarrollo inmobiliario” executaran en aquell municipi els projectes més ecologistes del món. Aquestes empreses, en un gran anunci publicitari venen a dir que, gràcies al seu gran projecte urbanitzador l’ajuntament d’aquell poble de la Safor serà titular d’un Parc Natural i ells desenvoluparan un turisme ecològic amb aules mediambientals i tot.
Pura filantropia, sí senyor, la de les empreses constructores que com las madres ursulinas, nos llevan de excursion …als camps de golf. Que destruisquen milions de metres quadrats de territori i canvien el paisatge? això no és res. Que gasten l’aigua que no tenim? no té importància. Que impermeabilitzen les terres impedint la filtració als aqüífers? Pura misèria. Elles i els polítics que els hi donen suport són unas grans benefactors. Qui deia que ja no es feia caritat?
Són com voltors que cerquen la pressa. I la seua pressa sempre és el territori A l’horta i al secà, a la costa i a l’interior el negoci de la construcció ha generat uns personatges sinistres que, emparant-se en una llei Reguladora d’Activitats Urbanístiques i amb la connivència de les administracions van matant a poc a poc la terra. Ho deia aquest diari fa uns dies: unes constructores estan comprant espais d’horta protegida per deixar-los erms i afavorir així el seu deteriorament. Entretant, l’Ajuntament de València fa via cap a la desprotecció de l’horta i permetrà construir en llocs “degradats”, és a dir, en els llocs que prèviament algú intencionadament ha degradat. Així d’indecent. I passa igual per tot arreu: les constructores contacten amb propietaris de terres per comprar-les i els creen expectatives d’enriquiment amb l’anunci de properes construccions. Els terrenys poden ser rústics, o susceptibles d’una protecció però ells afirmen que l’ajuntament en qüestió els requalificarà I hi van implicant uns i altres. Si arribara la situació de no requalificació, dirien que l’ajuntament en qüestió està contra el progrés i contra la gent. I llançarien més pressions a favor del seu nefast projecte. Amb raó fa uns mesos, en un congrés celebrat a València un jurista alertava que en els afers relacionat amb la construcció es produeix un alt grau de corrupció.
D’aquesta manera, el negoci de l’urbanisme salvatge s’ha apoderat de l’economia del nostre país com un monocultiu i això no és beneficiós ni a mig ni a llarg termini. Cal una diversificació dels recursos econòmics alhora que una protecció sensata del medi ambient. Perquè el pastís s’acaba. De manera bròfega però gràfica ho diu un refrany valencià: “qui tot s’ho menja d’una menjada, tot ho caga d’una cagada“. I després, quan no quedarà res, què farem? Cal fer fora els voltors.
El nostre País és allargat. I una mica estret. Per això, hi ha muntanyes que s’estiren un poc i s’estaquen dins la mar. I les planes s’arrimen a la costa i també les terres baixes amb dolços aigüamolls. Per això al litoral hi ha zones humides i platges arenoses juntament amb algunes vores rocalloses. Tot plegat, bells espais que acullen la necessària diversitat biològica, que aporten gaudi i diversos beneficis als humans. Però alguns humans volen que eixos beneficis siguen estrictament econòmics, encara que afecten la sostenibilitat mediambiental.
Deia no fa molt en una entrevista, el Secretari general de l’associació de Promotors Constructors de València, que es pot fer de la costa valenciana la Califòrnia Europea. Un model urbanístic, com sabem, de saturació i agressiu amb el nostre medi ambient. Hi afegia que els constructors són els màxims defensors dels valors paisagístics. Cínica afirmació que es completava amb reclams com: “respectem allò que siga valuós i no respectem allò que estiga degradat”. És evident que amb la quantitat d’espais degradats existents, en gran part degut a un urbanisme depredador, ben poca cosa caldrà a respectar. I, en tot cas, sempre podem esperar un temps curt mentre deixem que vagen degradant-se. Ja contribuiran a eixa desfeta, per exemple, les 204 tonellades de ciment que durant l’any 2.000 va rebre cada km2 de territori valencià. Tonellades de ciment que soterren espais necessaris, que degraden natura i paisatges.
No és desenvolupament equilibrat sostenible el que es produeix en gran part de les nostres terres. Hi és agressiu. I això acaba sent car. Perquè de vegades la natura s’hi rebel.la. Un exemple: les darreres pluges i temporals de la mar, han desfet dues vegades en pocs mesos, moltes platges que havien sigut modificades per l’acció urbanística. Ara, cal regenerar-les amb els diners de tots. Fins que hi torne a passar.
Salvem el Botànic… Salvem La Punta… Salvem Russafa… Salvem les alqueries… Salvem el Cabanyal… Molts espais per salvar en una València que creix al ritme de les immobiliàries. Moltes coses per salvar quan l’afany de lucre d’uns i el clientelisme i les ànsies megalòmanes de qui governa dissenyen un model de ciutat basada en un desenrotllisme fals, en una buida i freda grandeur i en un menyspreu d’allò que és vida, poble, calor humà, detalls, convivència. Cal salvar molts espais urbans i periurbans perquè no són, com ells diuen, llocs obsolets o caducs sinó que aporten formes de vida, relacions veïnals, aspectes econòmics i maneres de ser i de conviure més humanes i personals.
Diuen que les seues obres són el progrés, el desenvolupament, el futur. Però no és cert. Entenem que el progrés de la societat i el futur de les ciutats passa, sí, per crear estructures noves, per fer possible el desenvolupament econòmic en claus actuals, per aportar una cultura moderna. Per això és buit i empobridor si no s’hi tenen en compte els espais per a la convivència i que hi haurà que crear-ne de nous tot conjugant-los amb el manteniment, l’adequació i la rehabilitació dels antics. I és injust el seu plantejament de ciutat quan solament afavoreix econòmicament a uns quants i no aporta facilitats i qualitat de vida al conjunt dels habitants. I és empobridor perquè el model de ciutat que fan afavoreix la soledat, la despersonalització i l’anonimat de la gent quan hauria de propiciar l’enriquiment social, la comunicació i les relacions humanes.
I és aberrant, quan es sacrifica la pròpia personalitat col·lectiva en pro d’una suposada modernitat fredament unificadora i quan s’ignora la memòria històrica. Perquè la història està present en els grans edificis monumentals de segles passats i en els museus. Però també en les configuracions dels carrers, en les vivendes populars, en les façanes, en el paisatge i en l’esperit de la gent.
Per això són necessàries, valides i esperançadores totes les lluites ciutadanes del salvem. Perquè només salvant es pot construir i crear un futur com cal.
