Articles

Diumenge de Rams. El matí es presenta agradós amb temperatura suau i el sol, que fa l’ullet però a estones s’amaga, convida al passeig calmat. El centre històric de València és bonic i amable. Dels més extensos d’Europa, diuen. Dels més plans també. L’has xafat moltes vegades i sempre et sorpren: el remat d’una façana que abans no havies vist, uns balcons de ferro que mostren el bon fer de professionals antics, l’harmonia d’un conjunt d’habitacles rehabilitats… Deixes a una vora els monuments històrics que hi sovintegen i continues endavant. Hi camines lentament, com sempre, per carrers estrets i placetes, observant amb goig, mirant cap amunt i cap avall.

I veus un terra d’asfalt brutíssim on la negror va fent crostra. I veus un terra desigual amb trencalls, escortat per taques d’orins en les bases de les parets i, de tant en tant, per algun excrement sòlid de persona o d’animal. I també veus runes dins dels nombrosos solars polsosos, que fa vint anys que esperen un destí.

És Diumenge de Rams i les campanes de la Catedral t’obsequien amb un volteig bellíssim, mentre el mercat de palmes situat a les seues vores, mostra l’artesania de trenats i formes del saber artesà. Alhora, una megafonia potentíssima escampa per carrers pròxims a la Seu —i també per altres més allunyats com la plaça de Nàpols i Sicilia— la veu de l’oficiant d’una liturgia religiosa, en un exercici d’ostentació i manca de respecte cap als vianants que es veuen obligats a escoltar-la sense haver-la triat…

Has arribat als bonics jardins de Vivers després de creuar el riu —ja molt verd, tal com el reclamàvem fa anys—. T’han rebut restes de l’antic Palau Reial i l’alegria matinera de la Fira del Llibre. I abans de retornar als carrers del centre de València, t’omplis d’aromes de verdor perquè després, pot ser t’entrarà pels narius la fortor àcida i espessa dels orins de cap de setmana i la pudor que emana dels albellons. Amb sort, encara quedaran floretes d’atzahar en algun taronger de ciutat i n’aspiraràs el perfum. I t’alegraràs en vore que el cinamomo que hi ha davant de ta casa ja ha florit.

La Federació d’Associacions de Veïns de València ha demanat que es retarde l’aprovació  del nou Pla General d’Ordenació Urbana, en base a què no s’ha possibilitat la suficient participació ciutadana i a que manté propostes enganyoses com les d’incloure-hi la Plaça de l’Ajuntament i la Plaça Redona com a zones verdes.

Però allò més intolerable és que en l’estudi de necessitats de vivendes, es declara una immensa superfície de terreny d’horta com a urbanitzable sense tindre en compte el terreny urbà existent que encara no s’ha desenvolupat i les més de 65.000 cases buides que podrien ser habitades.

Hi ha a més el tema de les grans infraestructures viàries que es fan també a costa de l’horta i sense haver redactat previament un Pla de Mobilitat que servisca de model i norma. És el cas de Castellar-l’Oliveral que quedarà aïllada i encaixonada entre quatre carreteres de quatre vies. Per això els seus veïns ja van denunciar que “en compte d’aportar solucions, després d’anys d’abandonament, s’assolen vivendes històriques, arrassen horta protegida y encaixonen la nostra població entre grans vías, afavorint el risc d’inundacions”.

Entretant, ¿on està el Pla d’Acció Territorial de l’Horta que amb bombo i plateret va presentar la Consellería fa uns dos anys i mig? On les propostes de conservació de l’Horta que ja en aquell Pla eren insuficients? Per què a ningú no se li ocorre redactar un Pla de Recuperació de l’Horta?

L’esperit depredador de territori continua presidint les actuacions dels nostres governants locals i autonòmics. I amb ell, l’absència de la mínima sensibilitat per actuar a favor del patrimoni natural, social i cultural dels valencians. Els guía una falsa i obsoleta idea de progrés, basada en un “desenrotllisme” inútil i insostenible. Demanar-los que actuen amb la intel·ligència i la creativitat necessàries per enllestir alternatives noves que aporten solucions reals als nous moments que vivim, segurament seria massa. A ells els va més malbaratar els diners en projectes faraònics megal·lómans i en “eventos” ruïnosos.

Però l’horta és necessària. Que no la rematen!

La primera vegada que vaig haver de desplaçar-me amb el meu net per diversos carrers de València, em vaig felicitar de la comoditat que suposava arrossegar el seu cotxet en una ciutat tan plana. Ell dormia i jo podia conduir-lo al nostre destí ben confiada. És a dir, això suposava fins que vam fer els primers cinquanta metres. El soroll del trànsit era tan intens que temía que el xiquet es despertara. Jo, que havia fet aquell trajecte moltes vegades, mai m’havia adonat de la intensitat d’aquell soroll perquè m’hi havia acostumat. Però aquell dia en vaig ser conscient ja que em preocupaven els seus efectes en el meu net. El mateix em va passar quan vaig parar en un semàfor: el gas que emetien els tubs d’escapament dels molts vehicles que circulaven, ens arribava a les narius i el respiràvem. Tampoc ho havia percebut de manera tan evident abans: el CO₂ li arribava al xiquet. Ara que el meu net ja no va amb cotxet, afegisc una altra precaució: l’agafe ben fort de la mà per evitar que d’una revolada se m’assolte i puga baixar a la calçada, on el trànsit és dens.

Ho pense tot això perquè aquesta és la Setmana per la Mobilitat Sostenible, una iniciativa de la Unió Europea des de l’any 1998 que té l’objectiu de promoure en la ciutadania l’ús del transport públic i les bicicletes i restringir els vehicles privats, a més d’instar les administracions a fer una política efectiva al respecte. Doncs bé, acabe de llegir unes declaracions del concejal de trànsit valencià anunciant els actes per celebrar aquesta setmana, on manifesta que som una de les ciutats europees millors en aquest aspecte. Però no l’acompanyen els fets: les mesures que lentament van adoptant-se a l’efecte, reivindicades des de fa anys pels moviments ciutadans, són del tot insuficients i algunes només estan en el paper. I el programa d’activitats de la setmana és pobríssim afegint que alguna de les activitats és una estafa, com la de traslladar el dia sense cotxes, que en totes bandes és el dimecres 22, al diumenge passat. Perquè diumenge és el dia de la setmana que més poca falta fa la restricció dels carrers al trànsit i és en dies feiners quan cal adoptar les mesures que l’ajuntament de València sembla no voler adoptar. Entretant, al meu net el passege poc pels carrers de València.

A la ciutat de València, fa uns dies que han estat podant arbres. Molts d’aquests, com l’anomenat Cinamomo (també conegut com Amelia o Arbre sant) estaven plens de fulles i lluïen uns ramellets de flors menudes d’un rosat suau i de perfum intens. La ciutat resultava més amable amb aquests éssers vius que la protegeixen de contaminacions diverses i l’ornen. Però ja no, no en tots els llocs. En la Plaça del Mercat per exemple, la poda, tot i que en molts casos era innecessària, ha sigut discreta. Però hi ha carrers com el d’Erudito Orellana que als arbres només els queda el tronc i unes rametes petites. Aquest carrer, els estius passats era un túnel verd, que resultava fresc i agradós. Jo, l’onze de novembre de 2008 li vaig dedicar una columna en aquesta mateixa pàgina. Era com un petit homenatge, que no sé si podré tornar a fer l’estiu que ve perquè possiblement els arbres no es poblaran com abans. Això si no se’n moren alguns perquè la tala feta és una autèntica mutilació.

Des de l’Ajuntament de València diuen que la poda es fa durant tot l’any. Però de tots és sabut que les podes s’han de fer a l’hivern, quan la planta té menys activitat i els agents patògens que pogueren atacar-la romanen passius. Ara, a la primavera, els patògens cobren nova vida i les ferides deixades en els arbres per la tala, són portes d’entrada per als esmentats agents. M’ho han explicat amics relacionats amb el món de la botànica. Diuen que és tan elemental el tema de la poda que no s’expliquen com és que els tècnics de l’ajuntament aproven que es faça tan malament.

Des de l’Ajuntament argumenten que els veïns demanen les podes-mutilació, que els destorben els arbres. Però, l’Ajuntament ¿ha explicat alguna vegada al veïnat els enormes beneficis en la salut de les persones i en el medi ambient, dels arbres ciutadans sans?

Jo tinc un cinamomo a tocar del balcó de ma casa. És un bon amic. A l’hivern deixa que hi entre el sol perquè no té fulles, només manté sobre les rames les seues boletes arraïmades. A la primavera i l’estiu, ja poblat, em produeix un poc de foscor dins de casa.  A canvi m’omple la finestra de verd i em mostra els penjolls rosats de les floretes, que em perfumen.  M’agrada tindre’l a prop i compartir-lo amb els ocells que el visiten.

És clar que hi ha degradació i que alguns espais del Cabanyal resulten desagradables per abandonats, insalubres i per la presència del món de la droga. No podia ser d’altra manera quan durant anys no hi hagut intervencions de manteniment, ni s’han fet acomplir normatives per a la higiene i les cases assolades s’han convertit en solars bruts. L’Ajuntament, responsable d’ordenar la vida ciutadana, hauria d’haver actuat en el sanejament i bona imatge del barri, amb la mateixa contundència que utilitza en la destrucció d’habitatges. I, per aplicar les seues dèries urbanístiques, hauria d’haver esperat a la resolució final del procés judicial. Entretant, diàleg, humilitat i respecte als veïns i als moviments conservacionistes, n’era l’actitud correcta.

Però l’Ajuntament de València i la Generalitat, menyspreen la gent que no els és pròxima i es rebel·len –amb lleis que el Consell d’Estat veu inconstitucionals- contra el govern central i les normes que legalment li correspon dictar, com és la de la protecció del Cabanyal com a bé patrimonial. El fet és que als governants autonòmics i municipals del PP els agrada cridar a la insubmisió. I practicar-la. Ho van fer amb la llei antitabac i amb l’assignatura de Ciutadania i ho volen fer amb el tema de l’IVA. Quan no els convé, no els valen lleis ni l’estat de dret.  Si una actitud rebel semblant respecte a diversos temes, l’haguera tingut algun govern nacionalista d’Euskadi o de Catalunya, l’haurien anatematitzat i condemnat per la seua maldat independentista i antisistema.

I, referint-nos als que ells anomenen “antisistema”, resulta indignant que PP i la premsa que li és afí, vulguen reduir la mobilització en el Cabanyal, a la “invasió” del barri per antisistemes violents i, a més, vulguen presentar la Plataforma “Salvem el Cabanyal” com a convocant d’aquesta gent. Ni és cert que hi haja hagut una presència remarcable de violents, ni és tampoc cert que la minoria que puga haver-hi hagut, hagen sigut cridats per Salvem. És com si diguérem que l’Ajuntament de València, per Falles, és qui fa vindre els milers de borratxos que hi ha i els bruts que orinen als carrers.

Esperem que s’impose el sentit comú. El Cabanyal mereix ser abraçat en pau.

Dissabte passat, a Canal 9, el programa Dossiers va tractar la problemàtica del Cabanyal . El vaig voler vore. Sabia que no seria objectiu, que agranarien cap a la casa del PP que és la seua. Però tenia l’esperança que alguna vegada la decència professional superara la manipulació. Ben prompte me’n vaig penedir. Esperava decència? Doncs res més lluny. Allí aparegué tergiversació de la realitat jurídica d’una banda, imatges breus dels de Salvem el Cabanyal en un context que els resulte desfavorable, d’altra. I declaracions de gent, totes a favor del Pla de l’Ajuntament, amb arguments absurds com: “Ja se sabia. Que no s’hagueren comprat ací la casa…” com si les cases i els seus propietaris no foren anteriors i ben anteriors al Pla. “Es un barri insegur, desfet, brut…”, seguien dient,  Com si no sapiguérem que l’abandó municipal ha animat la degradació. (De fons, imatges que mostren el Cabanyal com una ciutat en guerra). I un element nou: les repetides al·lusions al pla barceloní de reforma de la Barceloneta, comparant-lo amb el Cabanyal quan, entre ambdós plans hi ha diferències abismals. Cal afegir, la freqüència amb que apareixen declaracions explicant la satisfacció dels veïns que han sigut reallotjats en pisos nous i s’obvien les dels qui estan ofegats perquè accedir a un pis d’aquests els ha costat  uns 180.000 euros mentre que per l’expropiació de les cases on vivien els n’han donat al voltant de 45.000. Manipulació i més manipulació!

Però per internet, uns minuts després, m’arribà un alè d’aire fresc:

http://www.youtube.com/watch?v=91QuilEgGoQ Ací, vaig poder vore i escoltar la intervenció de Mónica Oltra en la Diputació General de les Corts. Diputada que Canal 9 ignora. Paraules que Canal 9 amaga.

Entretant, Camps i l’Alcaldessa de València continuen manipulant: “El Ministeri de Cultura ataca la nostra autonomia, és una agressió més als valencians…” venen a dir, declarant-se, com sempre els únics i autèntics valencians. “Lluitarem contra les decisions del govern Zapatero” proclamen mentre amaguen que aquestes decisions són fruit d’una sentència judicial. I criden, criden…

Camps i Barberà són com Canal 9. Canal 9 és com Camps i Barberà.

Marbella, Seseña, Llíber, Sta. Coloma, Andratx, Alaurin el Grande… són alguns dels vora 20 ajuntaments, els alcaldes dels quals han sigut empresonats, presuntament, per corrupcions diverses. La major part d’aquests alcaldes comptaven amb una majoria electoral  important i alguns portaven diverses legislatures en el càrrec. També algun d’ells, en produir-se la detenció  va proclamar que els vots rebuts i el suport de la gent recolzaven la seua innocència.

L’alcaldessa de València, en un context diferent, també ha al·ludit als vots rebuts. En el seu cas per justificar l’actuació de l’Ajuntament en el Cabanyal. Però és aquest un argument perillós perquè encara que la majoria electoral és la que conforma legalment i legitima un determinat govern, no legitima totes i cadascuna de les actuacions d’eixe govern. No ho legitima, com és evident, en els casos de corrupció abans  esmentats, ni tampoc en altres actuacions.

En el cas del Cabanyal, tampoc les xifres electorals són indicadores d’acceptació. Perquè si és cert que PP obtingué majoria de vots en aquella zona (5.472), també és cert que gairebé va doblar aquesta xifra la població amb dret a vot que no li donà suport (entre abstencions i vot a altres partits).

L’actuació del PP en aquest tema no ha sigut democràtica. Perquè actuar democràticament, i més en un projecte tan gran i transcendental com la reforma del Cabanyal, no és fer el que es vol encara que es tinga majoria electoral, sinó acceptar la participació de la societat civil, en aquest cas representada per “Salvem el Cabanyal”, atendre les peticions raonades i acollir els seus valuosos informes tècnics. I si es continua endavant amb el projecte, esperar al final definitiu del procés judicial per actuar. Entretant, conservar el barri. També per prudència perquè si és cert que diverses sentències donen la raó a l’Ajuntament, també és cert que la del Tribunal Superior de Justícia de Madrid de 2004 i la del Tribunal Suprem de 2009, donen la raó a Salvem el Cabanyal.

Ara, el que hi ha és un barri valuós que han deixat degradar, un patrimoni de tots els valencians que espera ser recuperat. Entretant, saludem la lluita democràtica de Salvem el Cabanyal, exemple de societat civil viva i conscient.

El passat dia 17 es va celebrar a nivell mundial el “Dia Internacional de la Lluita Camperola“. Coordinats pel moviment internacional d’agricultors “Via campesina“, tot un seguit d’activitats com teatres de carrer, projeccions, publicacions o accions directes, van tindre lloc a més de cent ciutats entre les quals Toulouse, Brusel·les, Xicago, Buenos Aires, Madrid, Alacant o Saragossa. A València, quinze organitzacions havien preparat una jornada d’actes al voltant dels productes transgènics i per la sobirania alimentària, amb mostres de productes ecològics, teatre i taules redones. Però no es va poder realitzar degut a que l’Ajuntament els va denegar el permís per fer-ho en la Plaça de la Verge dos dies abans, tot al·legant que hi havia altres actes. Tampoc no els va concedir cap altre lloc alternatiu i els organitzadors van haver de suspendre la jornada. L’Ajuntament de València, acostumat com està a atorgar permisos i ser generós en els actes al carrer, no va ser capaç de facilitar la realització d’unes activitats que plantejaven temes tan actuals com la problemàtica dels transgènics i la situació del camp. Qüestions com l’agricultura de proximitat, la situació dels llauradors, la protecció de l’horta, els preus dels aliments i l’agricultura ecològica, haurien sigut objecte d’un debat ample que planteja més interés encara en temps de crisi econòmica.

La reunió que sí que s’ha realitzat és la dels governs dels països del G-8 a Treviso (Italia) Es tracta d’un primer encontre sobre agricultura on s’ha debatut la qüestió de la seguretat alimentària i el paper del sector agrícola en la contribució de la reactivació de l’economia. No estaria gens malament que els grans del món escoltaren els menuts, la gent que protagonitza dia a dia la importantíssima tasca d’alimentar la població.

Enfront de l’escola Cervantes de València, entre les torres de Quart i el carrer Corona, vigilats per l’estàtua del Palleter, hi ha uns jardinets dels de “tota la vida”. Els seus plataners, més que centenaris, han fet ombra a diverses generacions de criatures quan entraven i eixien de l’escola esmentada, i també als xiquets de la Beneficència, que, en filera i amb el cap rapat, sortien per la gran portalada d’aquella benèfica institució. Aquests arbres han acollit els llauradors i els comerciants quan, des d’extra-murs, introduïen les seues mercaderies. I als turistes que s’han parat a contemplar les torres. De vegades, les branques dels plataners han constituït l’únic sostre que ha aixoplugat els nombrosos habitants del carrer que han fet i fan dels bancs de les “Alamedetes” la seua casa. Són arbres amics que han acompanyat la vida dels valencians durant els darrers cent i més anys.

Abans, en aquell lloc hi havia la muralla cristiana, assolada al segle XIX. I més antigament, fins el XVII, per aquella zona se situava el barri dels moriscos i un poc més cap al riu hi havia la “Pobla de les fembres pecadrius”, el gran bordell de casetes amb jardí ben cuidat que albergava les passions ocultes de la ciutat. Potser algunes restes de tot allò, encara beuen la mateixa aigua que les arrels dels plataners quan els reguen.

Però darrerament el projecte d’un aparcament sota les Alamedetes va fer saltar l’alarma i l’Associació d’Amics dels Jardins va advertit del possible perill que memòria i natura desaparegueren sota l’imperi del formigó. Finalment, aquesta associació comunica que l’Ajuntament ha rectificat i respectarà les “Alamedetes”. Al menys, de moment, ha triomfat el seny. “Volem una València verda i piatonal”, havien dit . I així és com hauria de ser en tots els casos.

Heu passat pel carrer Erudito Orellana de València? Si podeu, no deixeu de fer-ho, vos proporcionarà una sensació agradable de frescor. A la primavera, a l’estiu, a la tardor, el carrer és cobert per un espés tunel verd. Bé, ara el túnel ja no és tan espés ni tan verd. Ara hi predomina el color groc perquè les rames dels arbres que s’abracen d’una vorera a l’altra, creadores del tunel en qüestió, van despullant-se de fulles per tal que al ple de l’hivern hi puga travessar el sol. És poc el temps que l’arbre roman nuet perquè les nostres primaveres s’avancen cada vegada més i les nostres tardors -o primaveres d’hivern, com vulgueu dir-los- es retarden a muntó. Per això cada any, hi ha uns vuit mesos de tunel verd al carrer Erudito Orellana. I passar-hi és un plaer.

Jo vaig viure en eixe carrer durant més de vint anys. Hi vaig passar infància, adolescència i un temps de l’etapa jove. Hi vaig vore plantar i créixer els arbres. Alguns morien i uns altres pujaven esquifits. Supose que al llarg dels anys n’hauran replantat uns quants però el resultat és l’esplèndid tunel verd, l’ombra extrordinària que a l’estiu mitiga la calor apegalosa.

Per què a València no hi ha molts carrers plens d’arbres que formen un tunel d’ombra Per què la major part d’arbres de carrer hi són menudets i poc creixedors? Per que hi ha tants carrers i avingudes que a l’estiu semblen deserts d’asfalt?

Fa unes setmanes vaig agafar un taxi per anar cap a Pérez Galdós. Haviem d’anar pel carrer Angel Guimerà però el taxista es va desviar un poc i entrà per Erudito Orellana. “És el carrer de València que més m’agrada —em va dir— no sap el taxi com ho agraix”. I jo vaig pensar que m’agradaria que València fora tota ella, una ciutat de taxis i de peatons agraïts, plena de racons verds que a l’estiu regalen ombra.

Finalitzada la F1, bo seria que els responsables polítics respongueren determinats interrogants com ara:

Quants diners costa a les institucions públiques? Quantes escoles, atenció a dependents, etc. podrien haver-se fet amb els diners públics destinats a la F1? Quins n’han sigut els màxims beneficiaris econòmics? Quines infraestructures econòmiques duraderes s’hi han generat? Com se n’ha beneficiat el valencià d’a peu? Quins estudis d’impacte ambiental hi ha fets? Quanta brutícia i residus s’hi han generat i on han anat a parar? Quant de CO₂ s’hi ha emés a l’atmosfera? Quants decibel·lis s’hi han produït? (això ho sabem: molts, 47 decibel·lis per damunt del màxim permés). Finalment, ¿quins són els valors i el model de política que s’ha transmés a la població en general i com afecta l‘educació de la gent jove? Això també ho sabem. Els qui estan educant-se han percebut que:

1) Allò que les institucions responsables consideren més important és l’espectacle, per això les infraestructures que hi calen es fan ràpidament i s’hi dediquen molts diners, mentre que l’educació i la salut són secundàries ja que els recursos que se’ls dediquen són insuficients i les infraestructures tarden anys a fer-se.
2) L’obligació legal dels estudis d’impacte ambiental pot obviar-se amb dubtosos subterfugis legals.
3) No cal prendre mesures contra el canvi climàtic: si el CO₂ que ha generat la F1 no té importància, menys encara en té el que generem nosaltres.
4) Pel que fa a la contaminació acústica, si és permesa en aquests “events” ¿per què no hauria de ser permesa en altres situacions?
5) La velocitat i els motors són fantàstics. La ciutat és un espai idoni per còrrer.

Això és el que interioritzen els joves: apologia de la velocitat, confusió sobre les necessitats bàsiques de la gent, desconsideració cap a la responsabilitat ciutadana.

A Valencia, l’Associació de Veïns del Mercat, diumenge passat va informar els vianants, d’una nova ruta turística a realitzar pel centre històric. Es tracta del que anomenen “la ruta Rita” que recorre els diferents solars existents.

En un comunicat que l’associació ha difós, manifesta: “…tots coneixem els solars i edificis ruïnosos que hi ha als carrers Juristes, “Subida del Toledano”, Micalet, Bordadors, “Zapateria de los Niños amb Numància, Pl. del Mercat, Corretgeria, Tapineria, Zurradores, Plaça Ibáñez i Puríssima amb En Roda… Alguns compleixen més de 20 anys; d’altres, sobrepassen el decenni i fins i tot en tenim que ja fan la trentena. L’Ajuntament incompleix la seua pròpia normativa que estableix un termini màxim de 5 anys per edificar…“

En aquesta València de Copes de l’Amèrica, de visites papals, de fastos i “eventos mil”, contrasta la rapidesa amb què es construeixen costosos edificis faraònics i muntatges, permanents o efímers, i la lentitud amb què es dona via a solucions per a la vida quotidiana dels ciutadans. El boniquíssim centre històric que posseïm, continua ancorat en un deteriorament que a penes pal·lien les rehabilitacions d’habitatges que molt a poc a poc s’hi van realitzant. Els valuosos edificis històrics resulten depreciats per la supervivència, en espais pròxims, d’uns solars, testimonis del mal fer municipal, on s’acumula la runa i les males olors, tot i que alguns -només alguns- són netejats i tancats quan ha d’haver algun “evento” en les proximitats.

“Solars que ja són històrics en el centre històric de València“, deien diumenge passat els veïns del Mercat mentre explicaven la “Ruta Rita”

La festa té moltes cares que alteren la quotidianitat i engrandeixen les virtuts i els defectes de la ciutat. La festa de soroll infinit, d’abús sobre l’espai públic, de massificació i d’entrebancs sense fi, de tonellades de brutícia i carrers convertits en grans urinaris, es dona la mà amb l’ambient popular i la convivència amable.

He passejat per València, entre paradetes de fires de poble que competien amb les de xurros i bunyols i amb les d’orxata, fresca i boníssima. Orxata de xufes, possiblement conreades a l’horta de Vera d’Alboraia, que està en perill d’extinció.

Per cantons i places, joves que feien malabars i teatre de carrer, mostraven a parts iguals, habilitat i poca destresa, riquesa expressiva i no saber fer. Mentre els vianants feien rogle, grups d’indigents amb mirada absent, romanien asseguts als bancs. Ha baixat la temperatura i alguns vianants de pell bruna, amb només pantalons i camisa sobre el cos, s’arrupien per conjurar el fred. Pel costat d’uns d’aquests, passava una dona que portava un gosset menut al bras i el cobria amb un mocador de llana.

Les falles, els monuments, s’han enriquit enguany amb la de la Plaça d’Espanya, dedicada a la República i amb la IV edició de “falles populars i combatives” del barri del Carme. Na Jordana, un any més, és un alè d’aire fresc.

I proliferen les escultures humanes, mims tan immòbils que, alguns, la gent no els veu. Juntament al Quixot hi ha princeses i dracs. I el Xe Guevara que quan li deixen diners fa un discurs polític. He vist un guerrer medieval, estàtic total que no sembla persona. El mire. Els ulls són vius i a poc a poc van fent-se brillants. Cada vegada més, fins que d’ells brollen unes llàgrimes que passegen pels músculs immòbils de la seua cara pintada.

La música sona ací i enllà.