Escola Catalana

L’ofici de mestra, l’amor per l’educació

Entrevista a Carme Miquel

Per Eugènia Morer i Serra
Fotos: Marc Vila

Des de les finestres del seu menjador veu i viu el bullici humà i la llum acolorida del Mercat Central de València. Una visió privilegiada que, tot i que ara esvaeixen les obres que es fan al barri (obres de rehabilitació i no de destrucció, quina efemèride en un país tan devastat…!), encara fa més acallidora la nostra visita a casa de Carme Miquel, que ens rep amb els braços oberts i amb un deliciós suc de taronja acabat de fer. Mestra durant gairebé quaranta anys, ara ja no està dins de l’aula però desde fora continua treballant per l’escola del seu país, una escola en valencià i de qualitat. Va ser un dels puntals de la renovació pedagògica al País Valencià de finals dels seixanta, avui es punt de referència i continua vinculada a Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la llengua. Autora d’obres infantils i juvenils, la seva trajectòria abraça l’amor per la literatura i per l’ensenyament. Una combinació que en la seva figura no te pèrdua; llegiu-la i ho veureu.

L’ofici de mestra… Una vocació? Una passió?

Doncs no t’ho sabria dir ben bé, perquè soc filla de mestre i mestra i es pot dir que vaig nàixer en una escola. Per això des de ben menuda el món de l’escola, l’educació, m’ha estat molt familiar i sempre he tingut molt clar que havia de ser mestra. És un ofici que he viscut amb molta passió, però no sabria dir-te si l’origen d’aquesta passió és el que m’han transmès a casa.

I un cop s’hi va trobar ja no s’ho va qüestionar…

No, no, des que vaig començar fins que em vaig jubilar mai em vaig qüestionar que poguera ser una altra cosa que mestra. En alguna temporada he tingut l’ocasió d’optar per altres camins però mai m’he decidit: he volgut ser mestra. Simplement es l’ofici que m’agrada.

Els inicis de la vostra tasca docent i pedagògica s’emmarquen en la formació de la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat…

Quan reflexione un poquet sobre el que ha estat la meva formació al llarg de tots els anys en què he sigut mestra, concedisc una importància cabdal a l’etapa en que vaig estar en aquesta Secció de Pedagogia de de Lo Rat Penat. Jo vaig viure una Escola de Magisteri de l’època del nacionalcatolicisme, que no només estava marcada ideològicament, sinó que a més era pobra culturalment i pedagògica. A l’Escola de Magisteri no vaig aprendre res relacionat amb el fet d’ensenyar i educar. Però gairebé al mateix temps, quan vaig acabar, em vaig implicar en la fundació d’aquesta Secció Pedagògica i, juntament amb altres companys -mestres o alguns estudiants, encara molt joves-, vam establir un sistema d’autoformació, cooperatiu, d’intercanvi d’experiències, que després vam consolidar amb el que anomenavem pedagogia Freinet i Moviment Cooperatiu d’Escola Popular. Aquesta és l’etapa en què més m’he format i en que he adquirit una formació més sòlida. Quan estàvem a l’escola sabíem que allò que hi fèiem, les experiències, les transmetiem als companys, així com ho farien ells; i ens les apropiàvem, les aplicàvem, les posavem en comú… Era una cosa absolutament voluntària i lliure. Va ser el més enriquidor que he pogut viure com a aprenent. Jo era mestra, al mateix temps, perquè ja treballava, però estava aprenent. En aquell grup de treball llegíem llibres, els comentàvem, assistíem a estades, formacións… Per això done molta importància a la formació cooperativa, d’intercanvi d’experiències i posada en comú entre els mateixos ensenyants.

Ara la formació docent, però, no va en aquest sentit…

No, no hi va. És més acadèmica, més «un que ensenya i un que aprèn». Però sempre es poden fer altres propostes. Mira, per exemple, vaig viure una experiència molt enriquidora que precisament es desmarcava d’aquest academicisme, tot i que va ser puntual. Eren els anys posteriors a la LOGSE; aquí al País Valencià es va afavorir una formació en especialitat però en temps laboral. El professorat anàvem als cursos uns quants dies a la setmana i uns altres dies estàvem a l’aula. L’experiència era molt interessant, però només es va fer una edició d’aquests cursos de formació;supose que eren caríssims i havien de pagar un substitut per als professors que no érem a l’escola. Però sí que que va ser interessant com una possible formació institucional, que combinara el treball teòric amb el de l’aula, i l’intercanvi d’experiències.

Un dels temes de debat de la nova Llei d’educació de Catalunya és precisament la formació i la carrera docent…

Aquí al País Valencià s’evoluciona segons els anys d’experiència i pels cursos oficials realitzats. Però cal considerar que hi ha cursos interessants que no son oficials, i que hi ha altres aspectes, com els projectes en què el docent particípa tant dins del centre com fora i els resultats obtinguts. Aquestes coses no es tenen en compte i tot això hauria d’ajudar a una promoció i a unes implicacións diferents dels ensenyants en altres àmbits de l’educació. No només hauria de ser l’experiència i l’oficialitat del cursos i projectes el que concedira mèrits, sinó també les activitats que els ensenyants poden fer, com ara en la societat, per exemple, i que s’haurien de valorar.

Tornant a la vostra formació com a mestres… ¿Que van significar les escoles d’estiu durant aquells anys de renovació?

A través d’aquella Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat vam conèixer els moviments d’Escola Activa de Catalunya, que començava també aquells anys seixanta, i les primeres escoles d’estiu. Això va ser molt important, perquè a més de l’intercanvi, hi havia les figures, els savis que, com Alexandre Galí, fins i tot havien tingut un paper pedagògic molt important durant la República. Era gent que sabien i ens aportaven molt i els admiràvem de conèixer experiències que a nosaltres ningú ens havia contat, és més, a nosaltres ens les havien amagades. I aleshores, passats unas anys, ho retrobàvem un poquet a través d’aquelles escoles d’estiu, a través de protagonistes vius d’aquella època. Això va ser en les primeríssimes escoles d’estiu; després, dissortadament, aquells protagonistes anaven desapareixent, perquè ja eren grans, però ja ens havien transmès un poc el seu llegat.

A través d’aquestes escoles vaig conèixer Marta Mata, que per a mi va ser una persona molt important; li tenia una gran estima personal i es va abocar molt en la renovació pedagògica del País Valencià.

Com deia, totes les aportacións d’Escola Activa van ser molt interessants per a nosaltres. La gent de València anava un poc dins la línia de Freinet, però en cap cas van ser incompatibles, les dues experiències pedagògiques. I pense que també els valencians «freineters» vam aportar alguna coseta, a les escoles d’estiu d’allà. (Riu.)

Com era l’escola valenciana de la postguerra?

Els anys 1966-1967, quan jo vaig començar a ensenyar, encara hi havia el nacionalcatolicisme. Era l’escola dels xiquets i xiquetes separats, amb la religió obligatòria, marcadament doctrinària, pobra de recursos… Però tenia l’interès que t’hi trobaves tan poques coses que t’animàves a transformar l’escola. Jo recorde que, amb les xiquetes que tenia, eixíem de l’escola per trobar recursos a fora i això provocava que fèrem una escola el màxim de vivencial, un poc per transformar… Només per això ja era interessant.

I de mica en mica vau començar a fer escola en valencià…

La vam començar a fer de manera molt voluntarista i molt «com podíem», utilitzant recursos indirectes, perquè directament no la podíem fer, ni tampoc teníem materials. Aleshores utilitzàvem com a justificació concursos literàris, de redacció en valencià, que sí que n’hi havía un, i si no, els convocàvem nosaltres… I amb tot això algúns mestres vam començar a fer classes de valencià. A les primeries dels setanta van aparèixer les primeres escoles cooperatives, que ja es van crear expressament amb la idea de fer ensenyament en valencià: l’escola Tramuntana i un poc més tard la Comarcal i la Gavina i així poc a poc les altres… Eren escoles cooperatives formades per pares i mestres que tenien molt clara la seua preferència per l’ensenyament en valencià.

I quan s’inicia la immersió?

En aquells anys no esmentàvem aquest terme i el concepte en si no existia; parlàvem d’ensenyament en valencià i el fèiem extensiu per qualsevol que volguera aprendre en aquesta llengua. No coneixíem ben bé els aspectes que suposa la immersió, tot i que com a prncipis pedagògics teniem molt clar que l’alumne que no coneixia la llengua hauria de començar d’una manera que se sentira ben integrat i entenguera què estava passant en l’aula. I això volia dir fer unes adaptacións especials, elaborades senzillament amb la nostra lògica pedagògica, per a aquest ensenyament en valencià. Ja més tard, a començament dels anys vuitanta, comencem a parlar d’immersió. Aleshores, dins de l’ensenyament en valencià hi havia aquests llocs amb xiquets que no eren valencianoparlants i vam aplicar la terminologia i la metodologia pròpies dels programes d’immersió. Val a dir que l’any 1983 s’aprovà la Llei d’ús i Ensenyament del Valencià i al cap d’un temps s’oficialitzaren els diferents programes d’educació bilingüe, també el d’immersió, per la qual cosa la implicació ferma d’un grapat d’ensenyants va ser fonamental.

Amb aquest entusiasme i dedicació segur que s’aseguraven uns resultats exel·lents en els infants; ara la situació no és la mateixa i s’està debatent, en el cas del Principat, la qüestió de l’avaluació externa. Com el valora, aquest aspecte?

Jo crec que cal avaluar continuament la tasca i els seus resultats, però aquesta avaluació no es possible fer-la de manera unitària i absolutament externa. Nosaltres sempre ens hem plantejat que havíem d’avaluar l’avanç dels alumnes en funció del seu punt de partida i això no ho pot fer una avaluació externa. Al mateix temps, l’avanç d’una escola com a col·lectivitat també caldria avaluar-lo des del seu punt de partida i del seu entorn, cosa que no es pot fer des de fora. Hi ha, doncs, molts aspectes educatius importantíssims que mai poden ser objecte d’una avaluació externa. Però si que crec que cal anar fent un seguiment -perquè si no ens podríem «despenjar»- des de dins, sense descartar alguna acció externa per a determinades qüestións puntuals, com ara els continguts. Però això no hauria de ser determinant, caldria avaluar externament uns continguts mínims i cada centre hauria de tindre la seva pròpia avaluació partint de la pròpia realitat. I això vol dir que cal que hi haja molt més personal dedicat a gestionar tot això, ja que aquesta feina no la poden fer només els mateixos ensenyants.

L’escola que vosté ha conegut com a mestra, ara que n’està fora, com la veu?

Jo he fet de mestra durant més de 38 anys! Això són molts anys i des dels meus primers anys d’experiència professional fins als ultims, l’escola ha canviat perquè també ha canviat molt, es clar, la societat. L’escola ha millorat moltíssim en recursos i evidentment també en plantejaments, però la societat també ha canviat molt, i molt ràpidament, i pense que ha absorbit gran part de les funcions educatives que en principi l’escola podia fer bé. L’influència social -els mitjans de comunicació, les noves tecnologies…- és enorme sobre l’educació de les criatures. Quan jo començava a fer de mestra crec que l’escola tenia molta influència encara, juntament amb la família, i la societat encara no en tenia tanta. I en els meus últims anys de mestra, qui més ha influït en el sistema de valors, en els comportaments, en la manera d’actuar i de saber de les criatures, han sigut els elements externs a l’escola. I l’escola hi ha hagut de lluitar molt a la contra: el sistema de valors que els xiquets i les xiquetes capten a la societat, moltes vegades es contràri al que volem transmetre a l’escola. Sentit de cooperació versus sentit d’individualisme; reflexió versus irreflexió màxima que no permet concentració… Per això de vegades cal treballar a la contra, la qual cosa és complexa i suposa un desgast.

Llavors hi ha el tema de la família; evidentment que és importantísima a l’hora d’educar, però també es veu mediatitzada i caldria analitzar quin paper educatiu te en aquests moments.

Parlant de la família i posant l’exemple d’Escola Valenciana, el perfil de família que escull aquesta escola ens mostra pares interessats per un model d’educació concret…

Efectivament, a l’Escola Valenciana tenim la sort, sobretot en els primers anys, que les families que l’han triat han volgut que els seus fills tingueren, en general, una escola més renovadora. Per això són famílies que han ajudat l’escola, s’han relacionat bé amb els plantejaments escolars… Però tot i això, aquestes famílies i l’escola valenciana també han de lluitar a la contra, especialment en el tema de la llengua, perquè la societat nostra es castellanitzadora; els nanos poden estar fent tot l’ensenyament en valencià i surten al carrer i juguen en castellà, això ja ho sabem…

I es perd part de la feina feta…

La gran preocupació que tinc és que moltes vegades la societat -en termes generals, després podríem concretar mitjans de comunicació, actuacions polítiques, etc.- desfà aquelles coses que fan l’escola i la família. Pense que ens hauríem de plantejar novament tot el tema educatiu, de l’estructura educativa. En aquests moments l’escola no s’ha de plantejar com l’única institució que ha d’educar, ni la família; tota la societat ha de ser educadora i si això no passa, ho tenim difícil… A mi em pareix molt interessant tot el tema de les ciutats educadores i crec que s’hauria d’ampliar moltíssim i accentuar el concepte de societat educadora. La televisió mateix s’hauria de plantejar no ja el fet d’educar, sino el de no «maleducar»; hi hauria d’haver un consell o alguna comissió que féra un seguiment continuat de tots els programes i cadenes, que remarcara i denunciara aquells aspectes que no son gens educatius, que son «maleducadors». Ara bé, tembé hi ha el tema de les noves tecnologies, els videojocs, internet, que en aquests moments és el món de l’alumnat i dels ensenyants joves, però no és el dels adults ni dels docents de mitjaneta edat ni dels pares. Ho tenim molt difícil, i tot i que els ensenyants fem esforços per adaptar-nos-hi, eixe món evoluciona tan ràpidament que es molt difícil estar-ne al dia.

Vostè va estar al capdavant d’Escola Valenciana, una associació que promou valors a l’escola i els fa extensius a la societat…

Vaig estar durant uns quants anys al capdavant d’Escola Valenciana, al començament, quan es va crear, juntament amb les coordinadores que després s’han federat. Però posteriorment mai me n’he desvinculat, continue estant-hi i col·laborant-hi. Un dels molts encerts d’Escola Valenciana ha sigut eixir al carrer. L’escola normalment ha estat una capsa tancada, que ha tingut els seu món propi i la societat, el carrer, han estat un altre món. El tema de la llengua, que en un principi va ser el leitmotiv d’Escola Valenciana, ens va fer adonar que havíem de desconflictivitzar una qüestió que s’havia utilitzat per crear enfrontaments i conflictes. Davant els sectors que no volien l’ensenyament en valencià i acusaven els mestres d’estar implicats en un catalanisme «estrany», havíem d’eixamplar l’escola, perquè fóra coneguda i estimada. ¿I com ho varem fer? Doncs entre altres coses la vam treure al carrer, perquè es veiera com era. I així van començar les primeres trobades, que tenen un aspecte lúdic i festiu; però no només tenen aquest aspecte, sinó que han cumplit i compleixen encara la funció de mostrar a la societat què es l’escola valenciana, un projecte educatiu que dóna molta importància a la llengua pròpia, com a llengua vehicular i element de cohesió amb el qual es transmeten els coneixements. I que es veja que, al mateix temps, és una escola renovadora i que transmet determinats valors. Això és el que fem conèixer en les trobades i en els actes que les envolten. Escola Valenciana ha mostrat una escola viva, divertida, que no ha d’amagar res, que ha implicat a tothom –pares, iaios, xiquets, veïns…–: una escola bona i desitjable.

Un dels temes que toqueu més es el del territori, que aquí està patint un procés de destrucció…

Sí. Volem una escola en la nostra llengua que és el nostre signe d’identitat. Però també volem el territori viu, perquè és la vida; si no en tenim, no hi ha país. El territòri valencià, com molts d’altres a l’Estat espanyol, està molt malmès. Aquí hem viscut amb tristor la destrucció produïda en aquests últims anys d’una manera molt angoixant; en els últims deu anys s’ha duplicat el territòri urbanitzat. I s’ha fet sense planificar, sense ordenar, d’una manera depredadora, és molt greu… Això també es viu a l’escola: una escola que tenia des de les seves finestres la vista d’unes muntanyes vives ara les té plenes d’urbanitzacións i pedreres… Cal donar resposta d’alguna manera, educant en el respecte al medi ambient, en la sostenibilitat. Per això nosaltres també vam dedicar un congrés al tema del territori i la sostenibilitat, vam adquirir uns compromisos com a Escola Valenciana i vam apadrinar uns espais i en això continuem. Els mestres havíem de saber què està passant al nostre territori, i per això vam fer el congrés, per saber com transmetre aquesta realitat als nostres alumnes, d’una manera gens derrotista i que ens ajude a ser positius. Per a Escola Valenciana aquesta qüestió és molt important.

Com es murmura i parla a cau d’orella d’un adolescent?

Escriure per als adolescents no em resulta difícil; en tinc un cert coneixement, d’ells, després dels llargs anys d’experiència com a ensenyant i també a través de les filles: I, sobretot, sé què els vull transmetre. Veig que aquesta societat no facilita la reflexió i voldria introduir-los-la, sobretot en els temes que puguen afectar-los a nivell individual i social. Això és el que m’he plantejat quan he escrit llibres de pensament, com els que esmentes, “A cau d’orella. Cartes a Roser” i “Murmuris i crits. Cartes a Mireia”. Hi he volgut transmetre unes reflexions sobre aspectes de la vida que afecten els adolescents. I ho he fet amb absoluta sinceritat tenint en compte que són les meves reflexions i que estan obertes, que no són dogmàtiques. Per les experiències que tinc d’anar a instituts i parlar amb la gent jove he copsat que les aportacións que faig en aquests llibres sí que son acceptades com a reflexions i que sí que són enteses, que és el que m’interessa més d’entrada. I que provoquen diàleg. Els joves i els grans avancem massa de pressa, hi ha moltes coses a vore i fer, i no tenim aquella estoneta per aturar-nos i reflexionar sobre això i allò altre. Pense que això cal i jo ho he intentat a través d’aquests llibres, que son assaigs juvenils. També ho he intentat una miqueta a través d’altres llibres que són novel·les juvenils. És que no puc deixar de ser mestra d’escola i no puc oblidar-me’n quan escric. I aleshores en algunes obres introduïsc pinzellades dels valors que pense que s’han de transmetre. L’última en concret, “L’amenaça de les grues”, té un poquet de misteri i d’aventures, però el tema del territòri hi és present i els protagonistes s’hi impliquen. És cert que sempre hi tinc aquella «deformació» professional, que alguns amics me l’han criticada, entre cometes. Però sóc mestra i explique coses, és el meu estil. La meua pinzelladeta de mestra sempre s’escapa. (Riu.)

L’imaginari popular i rondallístic valencià és una constant en la vostra producció narrativa… Mirar cap enrere, malgrat el silenci antic i llarg, dóna força per empènyer el futur?

És necessari recuperar el passat per afrontar el futur. No podem ignorar el que hem sigut i el que som. I a partir d’ací projectarem el futur com voldrem.Jo sempre els dic a la gent jove que visite als instituts, que nosaltres, la gent gran, tenim l’obligació de transmetre quin ha sigut el nostre món. És una obligació, es l’herència que els podem transmetre; llavors ja en faràn el que voldran. Però si no tenen aquest coneixement del passat els manca un element per poder opinar, per actuar, per jutjar. Cal conèixer el passat, cal valorar-lo com una aportació del nostre poble, per saber qui som…

Pel que fa a l’imaginari col·lectiu… Tots els pobles tenen el seu imaginari. I el poble valencià també en tenim, tot i que de vegades sembla que no en tinguérem, que haguérem de recollir imaginaris d’altres. L’imaginari valencià té el mateix valor que els altres, però és nostre i cal transmetre’l. A banda que, des del punt de vista literari, a mi m’agrada molt aquest món de la màgia, dels personatges, de les històries… Pense que el treball de cultura popular és important, no com una tasca folklòrica i enyoradissa, no, sinó per recuperar algun aspecte d’allò que som i oferir-lo a les noves generacions perquè el tinga. I si el volen, que el vagen transformant i en construesquen de nous.