L’autora

Carme Miquel i Diego naix a La Nucia (Marina Baixa), si bé la major part de la seua vida ha transcorregut a la ciutat de València i en pobles de la Marina Alta i de l’Horta Sud. Filla de mestres d’escola, Carme ha exercit també aquesta professió durant vora trenta-nou anys. Al llarg de la seua trajectòria ha participat en diversos moviments professionals i sindicals. Ha sigut membre fundador de la CAPPEPV (Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’Ensenyament Públic en Valencià) i de la Federació Escola Valenciana ocupant la presidència d’ambdues entitats durant tres anys.

A més d’aquests moviments cívics relacionats amb l’ensenyament, d’altres moviments socials relacionats amb la defensa del territori i del medi ambient, han demanat també la seua atenció i la seua implicació.

Amb tot, ha compaginat l’activitat professional i cívica amb l’escriptura, que dirigeix tant a infants i joves com a lectors adults. Ha realitzat escrits de caràcter divulgatiu i didàctic i també narracións literàries i obres d’assaig. L’any 1997 rep el premi Samaruc dels bibliotecaris valencians pel llibre A cau d’orella. El 1998 rep el premi de Novel·la ciutat d’Alzira amb Aigua en cistella.

Com articulista d’opinió té una llarga trajectòria havent col·laborat en diversos mitjans. De manera periòdica ho ha fet en la revista All-i-Oli del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament on ha publicat un article mensual durant quatre anys. I setmanalment des de l’any 1998, cada dimarts publica una columna a la pàgina “Panorama” del diari Levante EMV de València. En total comptabilitza més d’un miler d’articles.

Ella ha dit…

Recorde una ciutat de València de primeries dels anys 50 on encara es podia jugar al carrer. Recorde el camí de casa a l’escola per la ciutat antiga, carrer de Carnissers, carrer Quart, La Bosseria, de vegades el Mercat Central.

L’escola era una escola vella, en un pis vell. Sense pati, sense llum. Es deia «Grupo Escolar Carolina Álvarez», estava per la plaça de Sant Nicolàs i allà ma mare feia de mestra. El meu pare va ser mestre del «Grupo Escolar Cervantes», així és que la meua germana primer i jo després vam seguir el mateix camí professional.

La vida a València es compaginava amb les vacances a Gata. Les vivències en aquell poble de la Marina eren plaents. Són aquelles que queden per sempre.

Amb una beca faig el Batxillerat elemental en les «Madres Escolapias», i tot seguit, Magisteri. Malgrat el desert cultural i cívic del moment, m’arriba un cert ambient de recuperació i inquietuds a través del meu germà, que estudiava a la Universitat. I també a través d’ell conec el Ferran Zurriaga. Amb Ferran al cap i amb Pilar Calatayud, Enric Alcorissa, Adela Costa, Vicent Moliner, Tere Picher, i altres companys i companyes, comença a funcionar la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat. Som autodidactes, ens formem i aprenem allò que els estudis oficials ens havien negat. Constituïm el primer MRP (Moviment de Renovació Pedagògica) de la postguerra.

Faig de mestra a Tavernes de la Valldigna, a Torrent –on conec el Jaume–, a València i a Alcàsser.

I de tant en tant, escric cosetes.

La CAPPEPV i la Federació Escola Valenciana són els moviments cívics que m’enganxen darrerament. Hi treballem amb optimisme i sentit positiu pels objectius que ens uneixen. Un goig!

I de tant en tant, escric cosetes que dedique a les meues filles, Roser i Mireia, i a la gent de la seua generació.

(All-i-Oli, novembre 1997, núm. 123)