Articles

El que ara comentaré passà l’u de març en l’acte de presentació dels candidats del PP valencià a les alcaldíes. S’ha comentat en premsa, circula per youtube i ho han vist milers de persones de l’estat espanyol i de fora. Només cal accedir a  http://bit.ly/jVzrUg per comprovar el que és una mostra vergonyant d’autoodi, d’incultura, de pobresa intel·lectual i de menyspreu a la nostra llengua.

I jo no em resistisc a transcriure-ho. Ací va:

– “Deixeu-me un poquet que parle del meu poble, deixeu-me que parle de Vil·la-Real” —diu el candidat.
Veu del públic: “¡Hable en castellano!”
Tot seguit, el candidat amb convicció:
– “Hablo en castellano. Como querais. Perfecto.”
Se senten aplaudiments. El candidat riu i apunta amb el dit índex al públic en senyal de complicitat…

En un altre moment… Intervé la candidata de Torrent:

– “Buenas tardes a todos. En primer lugar pediros disculpas por si en algún momento me paso al valenciano pero es mi lengua materna y tengo ese defecto” I continua tot seguit, amb énfasi: “Si lo hago me perdonais, eh?”
Aplaudiments.

I jo sent vergonya, ràbia i tristor. Sent vergonya pel ridícul espantós dels dos candidats, que no van saber adoptar una eixida airosa diferent a la del canvi de llengua i s’hi van humiliar al màxim. Vergonya en preguntar-me què pensaran dels valencians, les persones d’altres llocs que són respectuoses amb totes les cultures. I sent vergonya i ràbia perquè ens governa un partit que en els molts anys que ha estat en el poder no ha sigut capaç d’infondre autoestima per la pròpia identitat. Ni ha sabut explicar als seus adeptes que una llengua és cultura, és intel·ligència. Que és fàcil i digne entendre i parlar valencià. Que sabent-lo hi ha més base per aprendre altres llengües. I que és obligat respectar les llengües de cada lloc.

I més ràbia encara, perquè una candidata m’ha insultat. Sí. Considerant que parlar la seua llengua materna, que és la meua, és un “defecto”, ens ha insultat a tots els qui la parlem. I a tots els avantpassats que ens l’han transmesa. És l’automenyspreu elevat al màxim. Hauria de disculpar-se davant de tots els valencianoparlants si tinguera dignitat.

I estic trista, sí. Molt trista. Perquè tot això està passant en el meu país.

El 28 de juny, el Consell Valencià de Cultura, va emetre un dictamen en el sentit que el Riurau del Mas del Fondo fóra declarat Bé d’Interés Cultural. Responia així a la demanda feta per la família propietària del riurau, amb el suport d’entitats ciutadanes com  Riuraus Vius i l’Associació Ecologista de Massarrojos.

La decisió del Consell de Cultura se sintetitza en què “el riurau del Mas del Fondo de Massarrojos, reuneix les condicions perquè siga declarat BIC tant pels seus valors constructius, la grandària i l’antiguetat, com per l’excel·lent estat de conservació“. Cal esperar doncs, que els responsables de Patrimoni de la Generalitat, demostren la mateixa sensibilitat i aproven la proposta del CVC atorgant al riurau i el seu entorn la màxima protecció.

Hi ha altres riuraus que també esperen protecció i poder ser dedicats a nous usos, tant en la Safor i la Vall d’Albaida com en La Marina Alta on aquesta edificació popular esdevingué símbol comarcal. Ja el 28 de setembre de 2007 un informe del  mateix CVC afirmava que els riuraus tenen entitat suficient per ser declarats Bens de Rellevància Local i que alguns podien ser BIC.

No es tracta de recuperar aquestes edificacions populars per motius d’enyorança sino per conservar la memòria històrica i perquè són construccions belles perfectament adaptades al paisatge, que en l’actualitat poden exercir funcions diverses com per exemple transformar-se en museus etnològics vius i oberts (tal com fa una familia de Gata de Gorgos realitzant cada any “l’escaldà del raïm”), en espais educatius, o simplement en llocs de gaudi per als seus usuaris.

En aquest darrer any, a Xabia i a Jesús Pobre, s’han rehabilitat dos riuraus importants després d’haver passat a ser, respectivament, propietats municipals. També en aquests casos, l’acció ciutadana influí en les decisions. I el “Pla Zapatero”  ha constituït el fons amb que, respectivament, s’han finançat les obres. D’altra banda, a pobles com Xaló, Llíber o Gata, propietaris particulars han oferit per a actes culturals el marc incomparable dels seus riuraus. Tot un món de possibilitats suggerents on la ciutadania i la política tenen molt a dir.