Articles

Hi ha notícies impactants que de tant en tant es repeteixen. Com la d’un joc que feien uns xiquets palestinians tot imitant un atac suicida. Algú d’ells representava l’atacant, els altres representaven les víctimes i tots morien en aquell joc infantil. Ho vaig comentar en aquest mateix espai fa uns anys. Ara acabe de llegir una notícia semblant però referida a xiquets paquistanesos. I no és estrany, els menuts sempre juguen a imitar els grans i en aquest cas, allò terrible és l’objecte de la imitació.

Però fa pocs díes, quan encara em sentia impressionada per aquest fet, vaig llegir que en Paquistà havíen rescatat uns xiquets que havien sigut reclutats per cometre atemptats suicides. Si afegim que en diversos països, bàsicament africans, hi ha xiquets soldat que serveixen com detectors humans de mines i d’altres que participen en altres tipus de missions amb resultat de mort, conclourem que l’horror al que hom pot arribar sembla no tindre límits. Perquè sí terrible és la violència en general, la que es relaciona amb criatures resulta ilimitada, esgarrifosa.

I nosaltres, tan tranquils. Vull dir que saber eixes coses sembla que no ens impressiona, que ens refugiem en allò de “com que jo no puc fer res…” Però és terrible i mostra d’una crueltat màxima. Diguem-ho al menys, denunciem-ho. Demanem la intervenció internacional per acabar amb eixa violència sobre els infants!

I que s’incidisca també sobre totes les violències que en major o menor grau els afecten, a nivell mundial i a casa nostra. Perquè hi ha maltractaments de diferents signes i un d’aquests que es dona també en el nostre món “civilitzat” és el que es manifesta en casos de pederàstia coneguts, molts dels quals relacionats amb la pornografia infantil, als que no sembla donar-se suficient importància.

El món dels xiquets i xiquetes hauria d’ocupar el màxim d’atencions, públiques i privades: la seua protecció, la seua educació, la seua felicitat. I tota la societat hi hauria d’implicar-se començant per oferir-los uns valors positius universals, com ara el de l’autoestima, el del respecte, el de la col·laboració, el de l’esforç personal i el de l’esperit crític entre altres. I aportar-los aliments correctes, tant materials com per a l’esperit i la intel·ligència. Però de vegades se’ls ofereix menjar-fem, tant per al seu estòmac com per al seu cervell.

Sembla impossible que un adolescent puga cometre delictes tan greus com els que anem coneixent. Esborrona el grau de crueltat i la depravació que comporten fets com les violacions en grup i altres de caire semblant, realitzats per joves estiguen o no dins de l’edat penal. Però, sobretot, és preocupant que no es realitze una reflexió en profunditat sobre aquest fenòmen que ja ve de temps i que ens mostra una societat malalta. Perquè, tot i no ser generalitzables eixos comportaments al conjunt d’adolescents i gent jove, la quantitat de fets delictius i l’extensió i la gravetat dels mateixos indiquen una realitat que no cal obviar.

Com a resposta, darrerament, ens hem trobat unes diatribes sobre la conveniència o no de rebaixar l’edat penal, la qual cosa seria només una part del problema. Perquè hi ha moltes més coses que ens cal plantejar. A tall d’exemple n’apunte algunes:

La gent jove és plural i per tant hi ha de tot, però els qui ens hem dedicat a l’educació durant molts anys, hem apreciat en bastants grups d’adolescents, uns canvis traduïts en actituds que els mostren amb poca sensibilitat, una disminució de la capacitat d’emocionar-se, absència d’empatia és a dir de la capacitat de posar-se en el lloc dels altres i per tant de sentir, si més no, compassió. Amb el resultat, entre altres, d’una manca de respecte per les persones que pot resultar ofensiva o dolorosa per als pròxims. Hi observem també menys capacitat per relacionar-se de manera positiva i dificultats per expressar els propis sentiments i per participar i conviure a partir d’unes normes col·lectives.

Val a dir que per entendre molts dels comportaments adolescents actuals, caldrà analitzar a fons l’actuació de les famílies i alhora el paper de la televisió en la seua formació o deformació i, de manera molt important, el paper d’internet i les seues xarxes. Sense oblidar que els valors socials dominants, mercantilistes i consumistes, afavoreixen la formació d’un tipus de persona adolescent egoista i hedonista, acrítica, que no fa grans distincions morals entre el bé i el mal. El problema és de tots i cal començar ja a resoldre’l.