Articles

Durant aquests dies s’ha fet pública la sentència judicial que, després d’onze anys, dóna la raó a una professora de Religió que l’arquebisbe havia acomiadat de la seua feina per haver-se casat amb un home divorciat. La sentència esmentada, a més d’exigir la readmissió d’aquesta professora de Religió, exigeix també que se li abonen totes les mensualitats que ha deixat de percebre durant aquests onze anys. Fins ací  tot pot semblar lògic. El destrellat es fa evident quan resulta que és l’Estat -tots nosaltres, vaja- i no l’Església qui ha de pagar a la professora tot el que se li deu.

El despropòsit és el següent: l’Església contracta el professorat de Religió segons els seus criteris i sense la intervenció de ningún organisme oficial. Però els sous d’aquest professorat corren a càrrec de l’Estat. I si l’Església comet irregularitats laborals, les penalitzacions judicials que li pertoquen per eixe motiu, també les paga l’Estat, que res n’havia tingut a vore. La conclusió evident és que això no passaria si hi haguera una separació clara d’ambdós institucions, és a dir, un Estat laic. En un Estat laic, l’Església exerceix el seu dret  a ensenyar i adoctrinar utilitzant els seus propis mitjans i l’Estat atén el dret de tots els ciutadans i ciutadanes a rebre una educació, creant i mantenient unes institucions educatives vàlides per a tothom, respectuoses amb totes les confessions i creèncìes però sense privilegiar-ne cap, per tant laiques.

Però a Espanya,  l’Església catòlica fa anys que té privilegis en virtut del Concordat signat entre aquesta i el règim franquista. Posteriorment, ja en el règim democràtic, els acords haguts  han mantingut els privilegi i els governs del PSOE també han sigut generosos en el finançament eclesial. Com a mostra els darrers pressupostos: en el Reial Decret –llei de 20/2011, de 30 de desembre, en fer referència a la financiació de l?Església Catòlica s’assenyala que  “…Durant l’any 2012 l’Estat lliurarà, mensualment, a l’Esglèsia Catòlica 13.266.216,12 euros, a compte de la quantitat que ha d’assignar a l’Església en aplicació d’allò disposat en los apartats u i dos de la disposició addicional divuitena de la Llei 42/2006, de 28 de desembre, de Presupostos Generals de l’Estat per a l’any 2007…”

Caldrà escoltar els qui exigeixen un estat laic.

Fa uns dies vaig veure per TV3 una entrevista amb el bisbe de Solsona. Entre altres qüestions, l’entrevistador li va comentar que tenia amics que no eren creients però cada any muntaven el betlem amb els seus fills i els xiquets hi jugaven amb les figuretes. L’entrevistador volía saber què n’opinava el bisbe. No recorde la resposta exacta però hi vingué a dir què a Déu no li molestava que uns xiquets jugaren amb la seua història.

Jo també he posat i pose el betlem a casa quan tinc critures menudes en la família. I a l’escola, mentre hi exercia, n’hem fet molts i de moltes classes: hem modelat les figures amb fang o les hem fetes amb rolls de cartró. Hem construït casetes i el portal aprofitant capses de diferents tamanys. De trossos de suro o de sacs o de pedres grans, hem fet sorgir rius muntanyes, boscs i camps… perque el muntatge del betlem és una font de possibilitats imaginatives i creatives.

Hi ha d’altra banda la història que el motiva. Per a uns pot tenir connotacions religioses i per a altres pot ser simplement un element de la cultura popular occidental. Uns diran, si volen, que el xiquet Jesús era Déu però uns altres podran dir que el Jesús és el protagonista d’una història tradicional que forma part de l’imaginari col·lectiu de molts pobles. Una història, a més, que a mi em sembla plena de tendresa i de personatges tendres.

Des de la meua idea de societat laica, jo reivindique les tradicions populars —amb alguna excepció— per a tots, independentment de les seues connotacions.  Sabem que hi ha moltes tradicions que tenen un origen religiós i d’altres que tenen origen pagà. I que també n’hi ha d’origen laic. Sabem també que moltes de les tradicions de procedència pagana van ser apropiades i reelaborades per les religions i transmeses als pobles com a elements religiosos. Unes i altres han anat formant part del nostre bagatge cultural popular i del nostre món mític i, en molts casos, constitueixen elements de cohesió social.

En el meu betlem hi ha el mateix portal que posàvem a ma casa quan jo era menuda. Està vellet però procure fer-lo durar.

El Papa ha vingut i ha complit el programa que tenia preparat. És de suposar que dins de l’esmentat programa estaven previstes les declaracions que va fer als periodistes que l’acompanyaven en l’avió que el traslladava des de Roma, Unes declaracions realment desencertades i gens afavoridores de la concordia. Perquè és ofensiu  dir que a Espanya hi ha “un laïcisme, un anticlericalisme i un secularisme fort i agressiu”. És ofensiu dir-ho per falç i pel que suposa de menyspreu cap a totes les persones que pensen el contrari. No pot parlar-se com el Papa ho ha fet, referint-se a un estat on, com passa en la Comunitat Valenciana, hi ha autoritats polítiques  perfectament sintonitzades amb les religioses i que amb freqüència, per exemple, presideixen actes religiosos, I no pot dir-se el que el Papa ha dit, quan l’església catòlica rep aportacions econòmiques de l’estat amb les que, entre altres coses, manté emisores de ràdio i canals de televisió des dels quals es fa una campanya permanent contra governants i polítics que no li són afins.

No, al Papa l’han informat/aconsellat malament. Espanya no necessita “una reevangelització”, com ell ha dit, ni buscar “un lloc d’encontre entre fe i laïcitat”. No. Espanya el que necessita és practicar el laïcisme. Perquè laÏcisme vol dir respecte absolut per a totes i cadascuna de les opcions religioses i/o filosòfiques personals i socials que no intenten imposar-se per damunt de les altres. La religió s’ha d’entendre com un assumpte que pertany a l’estricta esfera privada dels individus i a la relació que aquests vulguen mantenir amb les seues respectives comunitats de creients

En aquest sentit, la societat laica afavoreix  la convivència en  pla d’igualtat entre totes les possibles opcions, sense oposar-se’n a cap. Entenent així la laïcitat, el paper dels organismes públics  és el d’afavorir el diàleg i l’intercanvi pacífic d’idees i la seua actuació ha d’estar regida pels criteris d’una ètica civil la qual  promoga la defensa dels drets humans i els valors de respecte a la pluralitat d’ideologies religioses i no religioses, tot practicant la tolerància i no afavorint privilegis.

La polèmica sobre la prohibició del vel en els centres d’ensenyament requereix consideracions diverses: D’una banda hi ha el dret a la llibertat religiosa el qual implica que cap símbol religiós, ni creus ni estrelles de David ni altres, ha de presidir els llocs freqüentats per tot tipus de gent com ara oficines administratives, espais d’ensenyament, o centres hospitalaris.  Però ja en aquest cas podem entrar en col·lisió amb organismes que es declaren confessionals però que estan obligats a atendre qualsevol persona, com per exemple els centres educatius concertats i els hospitals. Tot i que la propietat i gestió dels mateixos puga ser de grups religiosos, si són oberts a ciutadans en general i han d’acollir tot tipus de persones, no haurien de fer ús públic dels seus símbols, per respecte als qui no els reconeixen. Però ho fan: collegis concertats i hospitals catòlics, fan ostentació del seu caràcter religiós.

Hi ha, d’altra banda, l’ús individual de símbols religiosos. Gosaria algú prohibir les creus i medalles que un alumne portara penjats al coll? Segurament no, jo no ho faria. Però en aquest cas tampoc no s’hauria de prohibir el vel islàmic ni la kipá jueva ni el turbant sij, si es dona el cas. Perquè si és així també caldria impedir l’entrada a la Universitat d’una monja catòlica que, vestida com a tal, hi anara a estudiar.

Ara bé, un cas diferent és el del professorat  o persones amb autoritat o influència sobre un grup de gent.  ¿Podrien dur vel, turbant, creus o kipá quan fan classe? Si es diu que no, una monja o un religiós amb hàbits, per exercir la docència haurà d’usar una vestimenta laica. Les normes han de ser les mateixes per a tots.

Però hi ha altres consideracions que no són religioses, com la de que ningú no ha de dur la cara tapada. Ni burkes, ni passamuntanyes ni cascs complets quan no són necessaris. La seguretat i la comunicació humana necessiten del gest, que ens puguem reconéixer, que ens puguem mirar.

Finalment, el respecte cap a un centre d’ensenyament  i la tasca que s’hi fa, exigeix que els usuaris no porten elements de distracció per a ells o els altres. I amb freqüència, gorretes i altres complements o vestimentes han servit per a  la desviació dels objectius que en aquell lloc s’han d’acomplir. També això cal tenir-ho en compte.

Jo crec que deu haver molt poques escoles públiques que mantinguen la creu com a símbol visible. Des que amb l’aprovació de la Constitució es va fer efectiva la llibertat religiosa, – i moltes escoles ja abans- la majoria de centres van enretirar de l’espai públic les simbologies religioses (també les polítiques) amb la qual cosa es finiquitava el nefast nacionalcatolicisme, que doctrinàriament havia dominat el món de l’ensenyament fins ben entrada la transició política.

Tal vegada en algun centre públic, hi ha hagut persones remises i hi han conservat la creu fins l’actualitat. Si és així, incompleixen la Constitució i no respecten el dret a la llibertat religiosa. Perquè l’escola pública és l’escola on han de poder anar i ser respectades totes les persones, creients o no o pertanyents a qualsevol religió. Imposar uns símbols d’una religió concreta i ignorar els de les altres o menysprear simbòlicament els no creients, suposa marginar les opcions personals diferents.

Pel que fa a les escoles privades que no reben subvencions públiques i tenen un ideari religiós, és evident que els qui hi assisteixen, paguen el seu ensenyament i, si més no, no refusen l’esmentat ideari. És lògic per tant, que utilitzen en els seus espais –que són espais privats- els símbols que els identifiquen. Però un cas diferent el constitueixen les escoles concertades, que són sostingudes amb els diners de tots. Aquestes haurien de regir-se pels mateixos plantejaments que els centres públics ja que, per llei, estan obligades a admetre tot l’alumnat seguint els mateixos criteris que l’escola pública. No obstant, en el moment actual, els col·legis concertats poden dotar-se d’un ideari religiós i, en conseqüència, poden exhibir públicament els símbols corresponents. Per als qui no comulguen amb l’esmentat ideari, es plantegen dues opcions: d’una banda, si s’escolaritzen en aquests centres i cada dia conviuen amb aqueixa situació de confessionalitat, viuen una coacció permanent. D’altra banda, la confessionalitat actua també com un important element dissuasori per a que no acudisquen a eixos centres els qui no vulguen acceptar el seu ideari i símbols, produint-se així, una injusta selecció de l’alumnat.