Articles

Què fàcil és fer demagògia i utilitzar l’emotivitat, la ignorància, o les incerteses de la gent, per fer plantejaments irracionals i mancats d’argumentació. I això és el que el PP fa amb el tema de la immigració. Culpabilitzar els nouvinguts, de manera explícita o implícita, de “furtar el treball i els recursos socials als d’ací” o de situacions delictives, és senzill i suposa una manera de dirigir les frustracions. Per això el PP fa plantejaments demagògics. Per exemple, que se’n vagen els immigrants que han perdut el treball. I si no volen? Els extraditaràn? No, la llei no ho permet. Se n’aniran pel seu gust? Possiblement només si al seu lloc d’origen van a estar millor que ací, cosa no probable. Ës una proposta irrealitzable.

Altra proposta absurda: la del contracte “cultural-social”. Deia Rajoy que ací hi ha una llengua, una cultura i uns valors que han de practicar. Però no és cert: hi ha més d’una llengua, més d’una cultura i…¿quins valors? És clar que cal  possibilitar la integració de tot el món. Però cal fer-ho amb propostes concretes factibles. I, dins d’aquestes, que no s’obliden dels milers i milers de residents estrangers que hi ha sobretot a zones costaners. Viuen ací de fa vint, trenta o més anys i moltíssims d’aquests no parlen ni castellà ni valencià, ni participen en la vida social dels llocs on resideixen. Formen una mena de guettos més o menys selectes i tancats. Ho dic amb coneixement de causa: freqüente la Marina Alta on moltíssims dels residents estrangers, bàsicament anglesos, holandesos i alemanys, viuen al marge dels autòctons, van als seus propis restaurants, compren productes alimentaris procedents dels seus països i contacten amb empreses foranies per a molts dels serveis que necessiten. Quin contracte se’ls demanarà a aquests? Hi ha excepcion. Conec grups de persones de procedència anglòfona (bàsicament dones) integrades en els programes de voluntariat del valencià i d’altres que són excel·lents col·laboradores de les escoles en valencià i participen en les Trobades i les activitats culturals que s’hi realitzen. I no han signat cap contracte.

L’ascens de l’extrema dreta política en alguns països europeus és preocupant, però més ho és l’adopció de plantejaments d’extrema dreta per part de polítics dits democràtics i com exemple tenim l’expulsió massiva i indiscriminada de gitanos per part del govern Sarkozy. El fet és que des de fa un temps ha crescut el nombre de ciutadans que s’identifiquen amb plantejaments xenòfobs i autoritaris i que, en tant que constitueixen un sector electoral que pot ser important, hi ha polítics com el President francés o els del PP de Catalunya, que assumeixen i afavoreixen de manera irresponsable eixos plantejaments. I això és perillòs. Coses semblants passaven  quan Hitler en les elecccions alemanes de 1932 va rebre una enorme quantitat de vots, que foren la base primera que el conduiria posteriorment al poder nazi.

Els temps aquells i els actuals tenen en comú les respectives crisis econòmiques. I les consequències d’aquestes crisis, a més dels aspectes econòmics, afecten també els apectes psicològic individual i social i el món dels valors.

Les situacions d’incertesa provocades per les crisis creen entre alguna gent sensacions d’inseguretat i d’impotència. Afavoreixen la desorientació i manca de confiança, la frustració i la necessitat de buscar culpables “visibles” per transferir-los el malestar propi, alhora que s’incrementa el sentiment de por a allò desconegut i el refús a allò diferent. És ací on apareixen els immigrants com “caps de turc” i pren força allò de considerar que ens furten els llocs de treball o que saturen serveis com la sanitat. O es considera els gitanos com delinqüents. La situació es presenta favorable per a que penetren els discursos demagògics, les postures populistas i determinades vies autoritàries.

I és així que hi ha gent que veu l’emigrant pobre com un enemic però accepta de grat el personatge mafiós que blanqueja diners en grans inversions immobiliaries. O reclama mà dura contra el petit delinqüent i és tolerant amb el polític corrupte que s’enriqueix amb els diners de tots. En fi, mals temps.

Vaig llegir la notícia de rapa i fuig, com es lligen les notícies que apareixen a un cantonet d’una pàgina de successos: un jove havia mort ofegat en intentar salvar un xiquet que s’havia trobat amb dificultats mentre es banyava a la pressa de Manises. Poca cosa més. La impressió momentània que el fet em va produir, es va diluir aviat entre la resta de notícies que ens corprenen cada dia. I aviat la vaig oblidar. Però uns dies després, a través de la radio, vaig saber que el jove en qüestió era de Mali i es trobava entre nosaltres des de feia quatre anys. I que el seu cos esperava al tanatori des del dia de l’accident ja que hi havia dificultats burocràtiques i econòmiques que en dificultaven la repatriació.

El fet és sagnant. Un jove immigrant, de nom Mamadou, que havia arribat a Espanya amb patera, dóna la seua vida per salvar el fill d’uns amics espanyols amb qui passava el dia. I la resposta de les institucions oficials a la seua heroïcitat, a la seua immensa generositat, s’assembla molt al silenci. Ni reconeixement ni tansols facilitats per tal de fer l’única cosa factible: possibilitar el retorn amb la seua gent per a que descanse en pau. Sembla ser que Mali no posseeix ambaixada a Espanya sinó un representant de rang menor. Però la Conselleria d’Immigració no disposa d’un protocol a seguir per a situacions d’aquestes? Un protocol amb actuacions que mitiguen el dolor a les famílies i concedisquen honor i respecte al difunt. Unes actuacions que mostren humanitat i consideració.

Per part ciutadana sí que hi ha hagut resposta, segons va dir el portantveu de l’ONG que gestionava el trasllat del cadàver al seu poble. Les aportacions econòmiques rebudes faran (o han feta ja) possible la repatriació. Vaig escoltar a la radio aquest portantveu i hi vaig escoltar també un dels 9 germans de la víctima que des de Mali l’únic que deia era “volem que vinga amb nosaltres, només volem tindre’l amb nosaltres…“.

Desitge que aquesta columna, en aquest racó de diari, es convertisca avuí en un sentit homenatge. Un homenatge a Mamadou, jove immigrant que ens ha oferit a tots, natius i foranis, el regal valuós de la seua humanitat.

En les darreres setmanes he visitat amb freqüència dues persones amigues que es trobaven en sengles hospitals, un de públic i l’altre privat, i en ambdós llocs he tingut l’oportunitat de vore, una vegada més, el moviment diari, l’anar i vindre de la gent que per raons de salut, —pròpia, de familiars o d’amics— freqüenta eixos llocs. Tristor o esperança, segons els casos, són els sentiments que més s’endevinen en les mirades dels qui hi entren o ixen. També en les converses dels qui parlen en els passadissos i en el silenci espés dels qui romanen al costat dels malalts. Tristors o esperances que es transformen en cansament físic i psíquic si l’estada a l’hospital de la persona malalta s’allarga.

Però també hi ha mirades que de tant en tant somriuen.  Solen provindre d’ulls joves i obscurs que il·luminen uns rostres de trets estrangers. Són les mirades de les cuidadores immigrants, les de les dones que acompanyen o substitueixen els familiars  del malalt en les llargues hores d’espera. Són  les que durant el dia o la nit, i algunes durant les vint-i-quatre hores, atenen les necessitats de la persona hospitalitzada. N’hi ha que ja es feien càrrec del malalt abans de l’hospitalització i d’altres que han sigut contractades expressament per eixos dies.  Són el suport bàsic a unes famílies que, tal i com tenim actualment organitzada la vida, no disposen del temps suficient per atendre les persones que ho necessiten.

Són moltes les dones immigrants que fan de cuidadores i acompanyants, en moltes de les habitacions de tots els hospitals. I n’hi ha pel carrer espentant cadires de rodes o donant el braç a persones ancianes. I en les cases particulars, vetlant a les nits als peus dels llits. En són moltes, però no en sabem quantes perquè segurament la major part d’aquestes dones no tenen papers. Em pregunte què passaria si de sobte, totes elles deixaren la tasca que estan fent. Què passaria si deixara d’haver dones immigrants que fan de cuidadores de persones que no es valen totes soles. Ben segur que es produiria un problema social d’abast nacional. Perquè ¿com atendrien les famílies respectives els seus ancians i els seus malalts?

Els drames humans acumulen totes les cares de la desgràcia. Si dramàtic és haver de creuar la mar en patera per cercar una suposada vida millor, drama terrible és perdre la vida en l’intent i formar part dels morts oblidats. I Los Barrios (Cadis) és el destí de les víctimes de naufragis que les ones han conduït cap aquella zona. Són els morts sense nom que hi arriben de tant en tant. Perquè a Los Barrios hi ha un tanatori que té suficients càmeres frigorífiques per mantenir els cadàvers durant un any, temps d’espera per a les identificacions i les repatriacions. Si passats dotze mesos el cadàver no és reconegut per ningú, serà enterrat de manera anònima al cementeri del poble. Eixe és el destí que espera d’ací a uns dies a vuit morts sense nom, d’origen marroquí, els cossos dels quals van ser llençats a la mar d’aquella zona ara farà un any. Eixe ha sigut també en altres ocasions, el destí d’altres marroquins que, esperançats, un bon dia van travessar un trosset de mar, un trosset ben curt passat el qual arribarien al país de l’abundància. Però la traidoria de les ones i l’acció criminal dels mafiosos conductors que els abandonen a la seua sort, han anat convertint, una i altra vegada, l’esperança en dol. Un dol que ningú no s’atribueix perquè el mort no és de ningú.

De no haver naufragat, aquestes persones que ara esperen ser soterrades en el cementeri de Los Barrios, serien immigrants clandestins en qualsevol lloc d’Espanya. Tal vegada la seua clandestinitat podria haver sigut acompanyada d’un poc de sort i la seua vida s’hauria dirigit pel camí que buscaven. O tal vegada serien emigrants clandestins passejant sense rumb la seua desgràcia. Ara són morts clandestins en el frigorífic d’un tanatori. No tenen nom i no sabem si hi ha algú que plora la seua absència.

Perduts entremig d’altres retalls de diari, n’he trobat dos amb notícies protagonitzades per joves romanesos. Abans de llançar-los al pot del paper per reciclar, m’he preguntat per què vaig guardar, fa uns mesos, aquells escrits i en revisar-los he vist que es tractava de bones notícies i que per això n’havia conservat els retalls. Totes dues relaten sengles accions humanitàries, gairebé heroiques, protagonitzades per joves de Romania residents a Espanya. En ambdós casos havien ajudat a salvar la vida d’ unes persones. En concret el primer dels dos fets tingué lloc a Benicarló quan a una casa on vivia un matrimoni d’ancians es va declarar un incendi El xic els hi va treure i per rescatar la dona, va haver d’entrar al recinte més de quatre vegades, amb la roba mullada per contra-restar les altes temperatures i fent front al fum que omplia completament tots els espais. La cosa, doncs, va acabar en bé i els ancians en declaracions a la premsa mostraven el seu agraïment al jove i deien “és el nostre àngel de la guarda…”.

A mi m’agraden les bones notícies i de manera especial aquestes que conservava en dos retalls de diari perquè, precisament, es més habitual trobar referències on gent d’origen romanés protagonitza fets dolents que no a l’inrevés.

Tots sabem que en totes les societats i grups de persones hi ha de tot però tenim tendència a generalitzar i atribuir a tota una col·lectivitat les accions delictives o inconvenients que individus d’aquella cometen. Una amiga meua em va dir un dia: “els romanesos no són gent de fiar” i em contà una història de robatoris i amenaces. D’ací a uns dies que tornaré a vore-la li diré: “els romanesos són herois” i li mostraré els retalls dels diaris. Ella dirà que per dos casos no puc generalitzar i mantindrà que els romanesos són gent indesitjable. Jo no sé si diré res però pensaré que tinc una amiga racista.

El seu somriure és com un rictus amarg quan se t’acosta a la finestreta del cotxe i et demana almoina. Previament hi ha anat caminant des de la vorera o des del mig d’alguna illeta ajardinada, amb les cames obertes i doblegades formant angle pels genolls. I en veure’l desperta compasió i la gent sol donar-li almoina. Però en un altre semàfor et trobes un altre jove de les mateixes característiques. I en un altre lloc en veus un altre amb discapacitats semblants. Tots ells són estrangers i jo els he trobat a València ciutat i també en la carretera N 332 en el creuament de Pedeguer, entremig dels cotxes que venen i van. És molta casualitat que tots ells tinguen una minusvalia pareguda i és bastant difícil que pels seus propis mitjans hi hagen vingut des del seu país, supose que de l’est d’Europa.

Qui els hi porta? On els recluten? Qui els deixa i els arreplega dels llocs on demanen? A qui van a parar els diners de les almoines que reben? Aquest sector d’immigrants sofreix una explotació sobreafegida: algú fa negoci amb la compasió que desperten les limitacions del seu cos. De quina manera la Llei d’Estrangeria aborda aquesta qüestió? Per què no hi intervé qui li correspòn, per posar fre a eixa crueltat?

Aquest any 2003 ha estat declarat “Any internacional del discapacitat”. L’aplicació de polítiques que tinguen en compte les necessitats de totes les persones que pateixen alguna discapacitació i que afavorisquen la seua màxima integració social, és un objectiu desitjat per tots els ciutadans i ciutadanes amb un mínim de sentit comú i sensibilitat. Els joves que se’ns aproximen a les finestretes dels nostres cotxes i ens obsequien amb el rictus amarg del seu somriure, també formen part d’aqueix col·lectiu amb dret a la integració. Encara que siguen immigrants. Encara que no tinguen papers. Algú hauria de preocupar-se’n. Per ara sembla que només els tenen en compte les màfies que amb crueltat els exploten.

Ha passat per davant de tu un camió qualsevol i has sentit esgarrifança perquè t’ha vingut al pensament les quatre persones joves que la setmana passada van morir asfixiades en un d’aquests vehicles. Unes altres vegades n’han mort, gelades de fred dins i d’altres aixafades i fetes a trossos en els seus insegurs amagatalls. Era gent del sud que pretenia viure al nord. I t’ha semblat que la mercaderia humana mereixia millor transport. Després has pensat en les pasteres i eixe transport marítim no t’ha semblat més amable. Quantes persones han mort ofegades en passar la mar?

És el preu de la clandestinitat, t’has dit. I t’has plantejat tot un seguit d’interrogants: Qui té les xifres de morts d’uns i altres? Qui els ha donat sepultura? Sap algú els seus noms? Sap algú d’on eren? Qui està posant remei per tal que això no passe?

Et diran que són clandestins i per tant anònims. Res es pot saber d’ells.

I, tampoc no es pot fer res per ells? Pels vius, vols dir, pels qui encara no han embarcat en el seu taüt. Res de res, són clandestins, et tornaran a dir. Si tenen sort, se’ls podrà arreplegar i retornar-los. Retornar-los, on? –et preguntes- Els qui no en tenen de sort, ja se sap, soterrar-los i prou.

Però, qui està tractant el tema amb els respectius països d’origen?, —et preguntes una vegada més— Qui els hi fa arribar el missatge correcte que explique la situació real als qui encara somnien en el suposat paradís de l’emigració? O és tanta la desesperança que paga la pena el risc de la mort?

I entre els teus interrogants hi ha aquest altre: quants estats i organismes diversos dediquen el 0’7% a ajudes al desenvolupament? Quin és el pressupost mundial per combatre la misèria i ajudar així a que els potencials emigrants es queden a sa casa?

Però de moment n’hi ha que pel camí es moren. Sí, es moren clandestinament. Quants en portem ja?

Jo no l’he vista però me l’han contada. Es tracta d’una escena de la pel·lícula “Corina,Corina”: dues xiquetes, una de pell fosca i l’altra de pell clara estan juntes. La de pell clara diu a l’altra, “tu fas gust a xocolate?” I aquesta respòn, “no ho sé. I tu fas gust a vainilla?” Per comprovar-ho comencen a llepar-se l’una a l’altra.

No l’he vista però em sembla extraordinària l’escena tal com me l’han contada. I oportuna perquè actualment al nostre país hi ha pells de xocolate i de vainilla i també de maduixa i de canella. Molts colors i molts sabors. Quin goig! I en conseqüència hi ha també molts vents i moltes músiques. És la riquesa de la multiculturalitat.

Però no ens enganyem. De vegades els vents bufen destructors i les músiques són estridents. I això, dissortadament, forma part del guió. Vull dir que , de vegades, la rica multiculturalita, degut a les circumstàncies en què es produeix, perd harmonia i instal·la conflicte. I hi ha que saber-ho i no esgarrar-se les vestimentes.

Perquè la multiculturalitat que vivim és fruit, bàsicament, del fet de la immigració. I la manera com s’està atenent la immigració no sempre és afavoridora de bones situacions de convivència. Aleshores és normal que de vegades la música multicultural desafine amb estridència, com desafinen totes les músiques sempre que es produeixen situacions de marginalitat, de desigualtat o d’injustícia. Però no són culpables les músiques sino els qui les executen. No es culpable la immigració quan hi ha alguna situació de conflicte sino la manera com es produeix, les circumstàncies inapropiades amb que alguns la viuen.

Però la multiculturalitat ens ha d’enriquir. Hem de partir de la fortalesa de la nostra pròpia cultura i oferir-la als nouvinguts per tal que ens coneguen millor i millor puguen integrar-se entre nosaltres. Alhora, cal que fem lloc a les altres cultures per tal de, col·lectivament, fer una bella simfonia.

Tal vegada, com les protagonistes de Corina, Corina, podriem començar llepant-nos els uns als altres. Hi descobrirem els sabors del xocolate, de la maduixa, de la canyella i de la vainilla. I molts més.