Articles

Quan Rajoy va nomenar Arias Cañete ministre d’Agricultura i Medi Ambient immediatament vaig sentir una mena d’angoixa. El recordava de quan va ser ministre d’Aznar i alguna cosa em va quedar en el subconscient que em va fer sentir-hi refús ja d’entrada. Després vaig anar recordant alguna de les seues declaracionsen d’aquella època i vaig veure justificat el meu temor. Arias Cañete era aquell que havia dit que el Pla Hidrològic Nacional, amb el consegüent transvassament de l’Ebre, es faria “por cojones”. És també el qui volent-se fer el graciós, amollava frases pejoratives contra les dones que en aquells moments foren objecte de varies protestes. I també és el que ja en l’oposició, manifestava unes opinions impròpies referides als immigrants, deixant caure que no són bons cambrers, que saturen els hospitals i coses així.  Sense oblidar que també ha vingut a reconéixer que els temes mediambientals no són allò que domine.

Doncs bé. La qüestió és que aquest ministre vol reformar (o derogar, no recorde) la Llei de Costes per fer la costa més rendible econòmicament. I també vol explotar el turisme en els Parcs  Nacionals. Les seues manifestacions en conjunt permeten interpretar que la seua idea és posar el medi ambient al servei de l’economia. I això fa por, si senyor, perquè independentment que la Llei de Costes s’equivoque en algunes coses que caldria corregir, no podem oblidar que en els darrers 20 anys s’han destruït vora vuit hectàrees de terres costaners cada dia, aconseguint que la major part de costa susceptible de ser urbanitzada, ho siga.

No cal dir que l’enorme pressió sobre el litoral ha destruït marjals, que són espais de biodiversitat per excel·lència i dunes  que són eficaces en la protecció front els marejols, entre altres virtuts ambientals que posseeixen. S’ha destruït flora i fauna i s’ha contaminat extraordinàriament la mar.  En aquesta situació, protegir la costa i el medi ambient en general és tasca prioritària i, sinzerament, em preocupen les possibles accions d’aquest ministre. Em preocupa per la manca de sensibilitat i d’interés ambientalista que mostra i perquè, segons diuen,  alimenta set cotxes propis i té 325000 euros en accions de companyies petrolieres que no són molt mirades, precisament, a l’hora de contaminar.

L’anterior directora de TVV, Lola Jhonson, actualment Consellera de Cultura i Portaveu del Consell, diu que no estan conformes amb la decisió del jutge Flors de processar el President Camps. Supose que es refereix al Consell quan diu que no estan conformes, perquè de militants del PP, em consta que n’hi ha que sí que ho estan ja que desitgen que acabe aviat el descrèdit que porten damunt amb el tema dels tratges i demés.

Diu també la Consellera que tampoc el poble valencià no està d’acord amb el processament a Camps, vist el resultat de les passades eleccions.

No sé si com a Portaveu del Consell li tocava dir el que ha dit o hauría sigut més correcte el que sol ser habitual en eixos casos, que és el clàssic “ho respectem encara que no ho compartim”. Però el que de cap maner pot fer la Consellera és parlar pel poble valencià, perquè votar un candidat en unes eleccions no vol dir aprovar totes i cadascuna de les seues accions i, sobretot, no vol dir que l’esmentat votant no puga canviar d’opinió davant de noves circumstàncies. Però a més, tot i la majoria que ha votat Camps, és més la gent que no l’ha triat si comptem també l’abstenció.

I que ha fet Canal 9 respecte el tema que ens ocupa? Doncs, en la línia que Jhonson va reforçar quan hi era directora, minimitzar la notícia del judici col·locant-la en lloc irrellevant, donant-li a penes temps en els informatius i presentant-la amb contingut vague. Perquè ja ho sabíem, Canal 9 i el PP tenen vincles molt directes. Hi ha qui diu que abans Camps i el seu govern estaven dins de la TVV i que ara, amb la presència de la seua ex directora en el Consell, és la TVV qui està dins del govern valencià. En qualsevol cas, són dos en un. O viceversa.

És de suposar que, si per una d’aquelles, després del procés Camps no fóra condemnat penalment, tot l’ocultisme amb que la RTVV hi ha actuat, es tornaria dedicació al tema, elogis a l’imputat i desvirtuació dels aspectes més importants. Amagaríen, per exemple, que Camps ha mentit públicament respecte a pagar-se els vestits i també respecte a que no coneixía “el Bigotes”. Eixes mentides possiblement no siguen delicte penal però constitueixen un molt greu delicte polític.

El president Camps no deixa de proporcionar-nos elements d’estupefacció. Ara, acabadet de ser re-investit en el càrrec, ens diu que demanarà als seus alcaldes que en tots els pobles posen “en alguna calle o plaza el nombre de los ciudadanos que se han mantenido en pie sabiendo que la Comunidad Valenciana y España tenían futuro“. Però qui són aquests? Els seus votants? I els que no l’han votat, eixos com estan? emponnats? Per donar nom a un carrer, pot servir que fem una declaració jurada manifestant que som això que ell diu? I si se sap quins son els que no s’han posat “en pie“… que fem amb ells? Els peguem un calbot i els llevem el dret al vot? Clar, que el primer que cal saber és què vol dir “mantenerse en pie“. De moment el primer que em ve al pensament és una cançó de les del nacionalcatolicisme franquista: “En pie camaradas, siempre adelante“… I aquells epítets de la “España gigante”, de la mateixa cançó i d’altres. I és que l’ús de mots grandiliquents i abstractes era molt pròpia de la fraseologia feixista: “héroes“, “patria“, “honor“, “grandeza“…

Però, tranquils. Camps diu que és del moviment del “6 de desembre del 1978”. Uf! Quin descans! Perquè la Constitució aprovada eixe dia va acabar amb el nacionalcatolicisme, precisament. El que passa és que a alguns els va costar ben cara la resistència a aquell règim dictatorial. A Camps no, diguem que perquè tenia quinze anys, si més no. I clar, per això s’apunta al moviment dels “resistentes y héroes democráticos en la Comunidad Valenciana aguantando un Gobierno imposible, absurdo, extraño y antiespañol“. Atenció! Que això d’adjudicar carnet d'”antiespañol” també era molt d’aquella època. I allò de “quien no està conmigo está contra mi“, també.

En fi, algú del PP un poc més llegit, haurà d’explicar al señor President les connotacions del llenguatge. I també li haurà de fer saber que hi ha “héroes democràticos” que, sent o no partidaris de Zapatero, consideren i manifesten que han hagut d’aguantar un govern, precisament el de Camps, “imposible i extrany” per la quantitat d’imputats que té. I “absurde” perquè el seu President es “amiguito del alma” d’un “xorisso“.

La darrera ocurrència de Fontdemora d’eliminar les línies en valencià a favor d’una suposada distribució igualitària del temps escolar dedicat a les llengües, és antipedagògica. I per explicar-ho començaré manifestant que, si normalitzar l’ús de la nostra llengua en els àmbits socials respon a raons de justícia, la introducció del valencià a l’ensenyament respon, sobretot, a raons pedagògiques. I pedagogia és el que el Conseller no fa, a pesar que coneix els resultats de les investigacions realitzades que proven que és l’ensenyament en valencià el que aporta millors resultats. L’alumnat de les línies en valencià (PEV i PIL) aprèn les dues llengües oficials fàcilment, mentre que els alumnes de línies amb més poca introducció de la nostra llengua, no domina —generalment— el valencià ni el seu coneixement del castellà és millor que el que tenen els alumnes de les línies valencianes.

Doncs bé, en una situació de fracàs escolar generalitzat com és el de la Comunitat Valenciana ¿quin sentit té suprimir, precisament, aquells aspectes del model escolar que funcionen bé? Perquè cal afegir que els alumnes que dominen les dues llengües oficials, estan molt més preparats per aprendre’n d’altres. I això és el veritable plurilingüisme.

En el cas valencià, ensenyar anglés només serà eficaç si es parteix d’un bon domini de valencià i castellà. I per dominar valencià és imprescindible que des de l’inici de l’escolaritat, l’alumnat tinga molt de temps per treballar-lo i practicar-lo. Perquè cal saber que les llengües s’aprenen també fora de l’escola, en els contextos socials. I preguntem-nos: quants espais televisius de totes les cadenes que l’infant pot vore li permeten escoltar/ practicar valencià? Quantes revistes infantils? Quants espais publicitaris? Quants viedeojocs? Quants espectacles? El desavantatge per al valencià és impressionant i això és precisament el que haurà de compensar l’escola. Per això, la suposada distribució equitativa del temps dedicat a llengües és una falàcia.

La pedagogia demana precisament el contrari del que proposa el Conseller. Reajustar els models bilingües actuals sí que calia, però amb més i millor valencià i no menys.

Després del gran triomf neoconservador en les eleccions, caldrà preguntar-se si a l’esquerra li queda algun espai de maniobra per actuar. Se suposa que en el PSPV i en el PSOE, estaran fent les anàlisis que els hi marcaran el camí, gens fàcil, d’ara en avant. Però també la resta de grups d’esquerres hi haurà de reflexionar. Perquè si és cert que Izquierda Unida augmenta la seua presència, també és cert que amb les majories existents dificilment podrà aplicar algun dels seus principis polítics i econòmics.

A nivell de País Valencià ens felicitem pels bons resultats aconseguits per Compromís. Tanmateix, juntament amb l’esperançador del fet, cal ser conscients que, donada la correlació de forces en les institucions de govern, també tindrà difícil portar endavant les seues propostes. I és que la possibilitat de fer polítiques progressistes, al menys d’aconseguir-ne algun avanç, requerirà de la confluència de tota l’esquerra, inclòs el PSOE.

En aquesta societat valenciana, i també en l’espanyola i la mundial, existeixen problemes molt greus que requereixen d’accions urgents. Un n’és el del canvi climàtic, que ja és dramàtic. L’altre és el de la crisi econòmica causada pel món financer especulador. Una resposta adequada a aquests problemes no l’esperem del PP. Per tant és des de l’oposició que hi haurà que fer-hi tota la força del món. A casa nostra hi ha, a més, moltes altres qüestions. La de l’avanç en la normalització lingüística n’és una. El PP només ens hi ha oferit que retrocés.

En fi, seria bo arribar, per part dels grups d’esquerra, a uns acords mínims referits a qüestions a plantejar i defensar conjuntament en les institucions, totes les que fan referència a la sostenibilitat ambiental, a la defensa d’allò públic front la política privatitzadora del PP, a l’exigència d’aplicació d’impostos progressius i solidaris en els àmbits corresponents, a establir com prioritats les inversions de caire social. Així mateix, desemmascarar la corrupció és també una tasca comuna, com ho és la de fer pedagogia. Sense oblidar una acció de feed back amb els moviments socials. Feina per endavant n’hi ha.

El que ara comentaré passà l’u de març en l’acte de presentació dels candidats del PP valencià a les alcaldíes. S’ha comentat en premsa, circula per youtube i ho han vist milers de persones de l’estat espanyol i de fora. Només cal accedir a  http://bit.ly/jVzrUg per comprovar el que és una mostra vergonyant d’autoodi, d’incultura, de pobresa intel·lectual i de menyspreu a la nostra llengua.

I jo no em resistisc a transcriure-ho. Ací va:

– “Deixeu-me un poquet que parle del meu poble, deixeu-me que parle de Vil·la-Real” —diu el candidat.
Veu del públic: “¡Hable en castellano!”
Tot seguit, el candidat amb convicció:
– “Hablo en castellano. Como querais. Perfecto.”
Se senten aplaudiments. El candidat riu i apunta amb el dit índex al públic en senyal de complicitat…

En un altre moment… Intervé la candidata de Torrent:

– “Buenas tardes a todos. En primer lugar pediros disculpas por si en algún momento me paso al valenciano pero es mi lengua materna y tengo ese defecto” I continua tot seguit, amb énfasi: “Si lo hago me perdonais, eh?”
Aplaudiments.

I jo sent vergonya, ràbia i tristor. Sent vergonya pel ridícul espantós dels dos candidats, que no van saber adoptar una eixida airosa diferent a la del canvi de llengua i s’hi van humiliar al màxim. Vergonya en preguntar-me què pensaran dels valencians, les persones d’altres llocs que són respectuoses amb totes les cultures. I sent vergonya i ràbia perquè ens governa un partit que en els molts anys que ha estat en el poder no ha sigut capaç d’infondre autoestima per la pròpia identitat. Ni ha sabut explicar als seus adeptes que una llengua és cultura, és intel·ligència. Que és fàcil i digne entendre i parlar valencià. Que sabent-lo hi ha més base per aprendre altres llengües. I que és obligat respectar les llengües de cada lloc.

I més ràbia encara, perquè una candidata m’ha insultat. Sí. Considerant que parlar la seua llengua materna, que és la meua, és un “defecto”, ens ha insultat a tots els qui la parlem. I a tots els avantpassats que ens l’han transmesa. És l’automenyspreu elevat al màxim. Hauria de disculpar-se davant de tots els valencianoparlants si tinguera dignitat.

I estic trista, sí. Molt trista. Perquè tot això està passant en el meu país.

El nou hospital la Fe, inaugurat fa uns mesos a València es, segons publiciten, el més gran d’Europa. Una vegada més allò de “El burro grande, ande o no ande” es fa realitat al nostre país. El problema és que “gran” no és sinònim de “bo” ni d'”excel·lència”. I com a mostra de “no-bo” no em referisc als incidents, fruit de la precipitació, haguts en l’edifici nou de La Fe com és una apagada de llum el primer dia de funcionament o la inundació produïda en la cuina uns dies després o la caiguda d’un fals sostre fa un mes. No, no em referisc a açò, em referisc a que en el disseny i execució d’eixe nou hospital s’oblidara l’Hospital Infantil quan en La Fe antiga estava funcionant des dels anys 70 i havia esdevingut un prestigiós centre de referència.

Són els propis professionals pediàtrics els que en el seu moment van alertar sobre aquesta situació i per donar resposta a les carències que preveien podien produir-se en l’atenció hospitalària a la població infantil, van fundar l’Associació en Defensa de l’Hospital Infantil (ADEHI). Entre els seus objectius està el de treballar pel “…manteniment d’un Hospìtal Infantil de Referència en la Comunitat Valenciana tal com ha vingut éssent el de La Fe” i “el manteniment de la màxima qualitat assistencial a partir d’una atenció pediàtrica necessàriament diferenciada de l’atenció al pacient adult“.

Com deia en una entrevista el President de l’esmentada associació, doctor Cortina, es tracta de “…mantindre una forma de treballar on l’essència del funcionament és la comunicació, la interrelació, la proximitat, el treball en equip…“. En aquesta manera de treballar es necessària la proximitat i “el nou hospital és com un aeroport, amb uns corredors tan llargs que els espais es difuminen…“.

No és difícil entendre que l’atenció mèdica i sanitaria als xiquets, requereix unes condicions especials on, a més del rigor científic i professional, cal la calidesa d’un espai i unes relacions humanes que mitiguen la fredor del fet hospitalari. Les societats avançades i justes es distingeixen pel tractament prioritari i de qualitat que donen a la seua població infantil en tots els aspectes, bàsicament l’educatiu i el sanitari.

El 5 de maig comença el periode de matriculació dels xiquets i xiquetes que inicien la seua escolarització. I, com cada any des d’en fa molts “Escola Valenciana” realitza una campanya sota l’eslogan “Matricula en valencià”. Es tracta d’una campanya dirigida a pares i mares, senzilla i explicativa que anima a inscriure les criatures en els Programes d’Ensenyament en Valencià (PEV) o en els Programes d’Immersió Lingüística (PIL) La recomanació que hi fa no és banal: aquests dos programes, on la nostra llengua té una presència preponderant, són els únics que garantixen que en acabar l’escolaritat bàsica, els xiquets i xiquetes dominaran per igual les dues llengües oficials. Mentre que en altres programes on el valencià és només una assignatura i té poca presència en la resta de matèries, el bilingüisme no està garantit perquè el domini de valencià serà deficitari.

La mateixa Conselleria d’Educació ha realitzat investigacions que confirmen que els alumnes dels programes en valencià obtenen més bons resultats en valencià, castellà i anglés. Perquè aprendre de manera primerenca dues llengües, prepara i afavorix l’aprenentatge d’una tercera i d’altres.

Però n’hi ha més: coneixer llengües és obrir la ment, és coneixer cultures i aprendre a respectar-les i estimar-les. I en el procés d’aquest coneixement, no es pot desaprofitar el bagatge i les possibilitats que aporta l’aprenentatge i ús del valencià que és la llengua pròpia dels valencianoparlants i la llengua pròxima dels no valencianoparlants. Per això mai no entendré els arguments d’algun pare o mare —que actualment en són ben pocs, per cert— que desitjaria que els seus fills no dominaren el valencià. És com si, tenint la possibilitat d’utilitzar els dos braços, volguérem que els nostres fills n’utilitzaren només un. O com si volguérem que només conegueren un programa de l’ordinador quan hi ha possibilitats d’utilitzar-ne més.

I per tot això que acabe d’esmentar, l’administració valenciana no hauria de fer ni un pas endarrere i sí molts passos endavant en la potenciació del coneixement i ús de la nostra llengua. És la seua obligació.

Les setmanes passades hi ha hagut varies manifestacions. Varies i variades. De signes diversos vull dir. La dreta ho va fer dissabte passat a Madrid i hi van anar de totes bandes, com sempre. L’objectiu? Pressionar govern i jutges perquè “ETA no participe en les eleccions“. I si resultara que les sentències judicials dictaren que SORTU —o altres semblants— si que hi pot participar perquè no té vinculació amb ETA? Doncs, igual donaria. Ells diran, en qualsevol dels casos, que Zapatero i govern actuen a favor d’ETA i ja està. Él cas és repetir el missatge: “Zapatero dimisión“. L’eslogan cal rendabilitzar-lo.

Per la seua banda, l’esquerra té en el seu haber no una sinó moltes manifestacions. A Madrid la dels de “Juventud sin futuro“. Les altres, cadascuna a sa casa. Al País Valencià, durant els darrers temps la gent s’ha manifestat contra la corrupció, contra les retallades en educació, a favor del Xúquer, pel tancament de la nuclear de Cofrents, per la TV3… i s’han fet reivindicacions als barris (la setmana passada a El Carme i Benimaclet) i han continuat les concentracions de les víctimes del metro i… Sí. A l’esquerra se li acumula la feina. perquè hi ha massa coses que caldria canviar. Però les convocatòries de manifestacions i d’altres actes reivindicatius se solapen unes amb les altres, es dilueixen. I damunt, determinats mitjans de comunicació les ignoren i és com si no s’hagueren produït. I si no les ignoren les manipulen. Una cosa o l’altra, com fa Canal 9. ¿Quin dels dos procediments utilitzarà aquesta televisió valenciana quan dissabte que ve de vesprada tinga lloc la manifestació convocada sota l’eslogan “Si a la llengua, sí a la transparència, si a la TV3”?

Les Trobades d’escoles en valencià no són manifestacions. Són aplecs lúdics i festius que reivindiquen l’ús de la nostra llengua i un determinat model d’escola. L’assistència a les trobades és plural perquè la nostra llengua és de tots i el treball per la seua normalització, com diu el President d’Escola Valenciana, no té, no hauria de tindre, color polític. Ara estem en temps de trobades. El cap de setmana passat en va haver set. El que ve n’hi haurà cinc. I així fins a déneu al llarg i ample del nostre País. En fi: que s’acumula la feina.

S’acosten les eleccions i a molts electors i electores ens hauría agradat poder votar una gran força progressista, unitària i plural, fruit d’un pacte electoral entre grups polítics que aposten decididament per una altra realitat municipal i autonòmica. Són desitjos i propostes que han anat circulant per diferents fòrums. Són plantejaments que consideren positiva la unió de grups amb el compromís de treballar per la construcció d’una realitat valenciana diferent. Una realitat que considere els pobles i les ciutats com espais públics de convivència dotats de serveis públics per a tots, on desenvolupament no siga sinònim de destrucció patrimonial i mediambiental. Una realitat que dóne a la política la seua dimensió de participació efectiva de la ciutadania i, per tant, que faça de la informació transparent i veraç la base d’eixa participació.

És el contrari que han fet els governs conservadors, que han deixat la planificació de diferents àrees urbanístiques, socials i culturals en mans del mercat que és el mateix que dir en mans de l’especulació. Han afavorit de manera extraordinària la privatització de serveis i han introduït un modus vivendi banal. Han realitzat grans obres faraòniques que són grans escenaris per al visitant, que són continents sense contingut amb una despesa econòmica que mai no es recuperarà i a un preu mediambiental absolutament insostenible. Han fet de l’acció de govern espais per a l’amiguisme i les corrupteles. Han omplit els discursos de paraules buides i han enganyat. Enganyen cada dia a la gent amb una informació manipulada, tendenciosa, barroera.

Transformar tot això exigeix una acció conjunta de forces i sensibilitats que, encara que diferents, parteixen d’unes mateixes premisses basades en la decència i en la voluntat de construcció d’unes ciutats i un País Valencià on les accions i la planificació a favor del medi ambient, de l’educació, de la cultura i de l’ètica en la informació siguen irrenunciables. I on les propostes econòmiques tinguen en compte d’una banda els més desfavorits i d’altra la nova realitat on aspectes com el comerç i l’agricultura de proximitat siguen qüestions a tenir en compte.

Calia una conjunció de forces progressistes. I continuarà fent falta en un futur pròxim.

Jo volia parlar de l'”hora del Planeta”, de les mesures urgents que calen per retornar la salut a aquesta Terra que hem fet emmalaltir. Perquè la seua salut i la nostra van íntimament lligades. Mireu si no la catàstrofe nuclear actual: planeta contaminat, persones contaminades. És com un malsomni.

Però mentre vull parlar de tot això, unes imatges intruses insisteixen a instal·lar-se al meu cervell. Són com fotogrames d’un film en clau d’esperpent. El primer mostra Fabra i Camps inaugurant un aeroport buit d’avions però amb autobusos, pagats pels respectius ajuntaments de procedència, dels que desembarquen persones majors que porten un entrepà a la mà. El bisbe, habillat per a l’ocasió, beneeix les estances buides amb gest clerical. Camps mira els assistents amb el seu somriure congelat i Fabra, amb els nets de la mà, els diu: “os gusta el aeropuerto del abuelito?”. L’aeroport ha costat 150 milions d’euros dels pressuposts públics i durant més de vuit anys tot seran pèrdues que caldrà seguir subvencionant. Però és del “abuelito”, això que quede clar. I no és perquè ell haja pagat res, tot i que podria, ja que és afortunat i moltes vegades ha guanyat milions d’euros a la loteria. Però no. És d’ell perquè sí, perquè és l’amo. També de la Ciutat de les Llengües que no existeix i la paguem tots.

Tornant al fotograma: manca la banda de música per acompanyar les benediccions. Quin oblit! Quan jo era jove n’hi havia una que es deie “La banda de l’empastre”. Tal vegada seria aquesta l’adequada. Però ja s’encarregà Fabra de posar tonalitats musicals tot dient que inaugurava aquell aeroport buit per a que la gent hi passejara. Ara que ve Pasqua jo crec que millor seria anar-hi a berenar la mona .Que per a això són els aeroports, sí senyor.

Entretant, altres fotogrames: el del PP intentant que es prohibira la manifestació de dissabte contra la corrupció. I la manifestació, amb milers i milers de persones. I TVV que, tan indigna com sempre, no en va informar. Això sí, va mostrar Camps en totes les inauguracions del dia. Camps ara fa el gest de tocar-se el cor amb la mà dreta, supose jo que com una demostració d’amor per la gent que l’aplaudeix. Jo pense que és més elegant això que no que els hi diga que els vol “un huevo”.

Fi dels fotogrames.

Gonzàlez Pons mira a càmera i posa el cap de gaidó en un gest estudiat i assajat. Després parla i amb frases lapidàries, com sempre, compara la reducció de velocitat màxima a 110 km/h. amb una cartilla de racionament. Gonzàlez Pons ha actuat de manera irresponsable. Perquè la velocitat cal reduir-la i cal restringir —i en alguns llocs prohibir— el trànsit de vehicles, a més d’altres mesures urgents que ajuden a consumir menys petroli. Per motius econòmics i per lluitar contra la contaminació i el canvi climàtic.

Per la seua banda, l’alcaldessa de València ha amollat una de les seues habituals diatribes contra el govern central a propòsit de l’ampliació —de 100 a 300 m— de la distància de seguretat en els espectacles de focs artificials. La norma prové de la Unió Europea, però ella ho adjudica a l’odi que Zapatero té a València. El cas és que les ostentacions coeteres de l’alcaldessa no són més que exercicis d’irresponsabilitat que afavoreixen un estat d’opinió favorable a l’incompliment de les lleis i a la imprudència en temes de seguretat.

Les postures del PP en qüestions que afecten la salut, la seguretat física i el medi ambient, son irresponsables. Les crítiques populistes a la llei antitabac a pesar d’haver-la votat, les tergiversacions d’Aznar quan deia que a ell ningú li diu quan ha de beure alcohol, són uns altres fets impropis d’uns polítics. Perquè es pot estar en desacord amb determinades mesures però no es pot obviar la necessitat que en aquest país tenim d’adquirir una cultura de la responsabilitat en temes com els que referim. Per acabar-ho d’adobar a Rajoy li agafa un rampell liberalista i va i fa una proclama a l’estil “llei de la selva” tot dient que calen “menys regulació, menys intervencions, menys prohibicions…”. Paraules cíniques en boca d’un dirigent que, precisament, vol més regulacions, prohibicions i limitacions quan convé als seus plantejaments.

Tot plegat es tracta d’exercicis d’irresponsabilitat perquè es pot no estar a favor de les normes actuals però caldrà proposar, normativitzar i regular-ne d’altres. Ja que, a més del tema econòmic, constitueix una obligació dels governants prendre mesures contundents a favor de la salut i la seguretat física dels ciutadans.

Segurament a tots ens haurà passat alguna vegada que quan hem renyat alguna criatura —fill, alumne…— per haver fet alguna malifeta, el xiquet o xiqueta en qüestió s’ha defensat dient “Ell/a també ho ha fet”. Generalment la nostra resposta —al menys la meua— ha sigut que el que un altre faça una cosa que no està bé, no justifica la nostra actuació dolenta.

M’ha vingut al pensament tot açò perquè acusar els altres és la manera d’actuar continuada del PP. Amb la salvetat que el que és una innocent resposta infantil, en el cas d’aquest partit és una tàctica establerta amb la finalitat d’amagar les seues vergonyes. No importa que les acusacions que fa a altres siguen estrambótiques o no estiguen provades. Ells les llancen i així distrauen l’opinió pública durant una temporada.

Fa uns dies vaig escoltar a Camps acusar Àngel Luna de diversos delictes. Recordem que l’únic pel que Luna està imputat és pel pressumpte encobriment a la persona o persones que suposadament li van facilitar determinades informacions policials relacionades amb la caríssima visita del Papa a València. Informacions que consten en el sumari —en aquell moment secret— sobre el cas Gurtel.

És clar que mentre s’acusa i es torna acusar Luna i se’l denuncia del que siga, no s’entra en el quid de la qüestió plantejada per ell, que en el cas que ens ocupa es refereix als diners que va costar la visita del Papa, quí la va pagar i quí i com la va cobrar. I és açò el que és políticament rellevant i d’interés màxim per als valencians, més enllà de les implicacions judicials.

Perquè els fets que esmentem, i altres que coneixem, tenen lectures des del punt de vista judicial que ja fan les instàncies corresponents. Però més enllà d’aquestes hi ha les lectures polítiques. I des d’aquesta perspectiva un diputat de l’oposició té l’obligació de demanar explicacions i denunciar en el parlament corresponent, les irregularitats o pressumptes delictes que comet el govern en qüestió, en el nostre cas la Generalitat. I em fa l’efecte que en el cas de Luna el que el PP vol és “matar el missatger”.

Els embolics relacionats amb els fets judicials que afecten, respectivament, tant al President Camps com al Primer Ministre Berlusconi, tenen unes certes semblances. No pel que fa als càrrecs que se’ls imputen sinó per les reaccions d’ambdós a les acusacions i per d’altres circumstàncies. Com ara:

Davant de les imputacions de que són objecte, tant Berlusconi com Camps es neguen a dimitir dels seus càrrecs i com a resposta, —siga personalment o a través dels seus correligionaris— neguen els fets, declarant que són víctimes d’una persecució política i acusant jutges i fiscals de ser executors d’eixa persecució (recordeu, entre altres, les declaracions de Rita Barberà al respecte).

Tant Berlusconi com Camps (o el seu entorn), en un intent de legitimar-se políticament, han al·ludit als molts vots obtinguts en les eleccions hagudes i al suport i adhesions que han rebut en ser acusats judicialment. Com si els vots garantiren la innocència…!

Tots dos tenen en nòmina un equip nombrós d’especialistes que s’ocupen de la respectiva imatge física i política. A més, Berlusconi és propietari de varies cadenes de televisió i les utilitza al seu servei. Camps no posseix cadenes de televisió però la televisió pública valenciana, informa, programa i manipula al dictat del PP valencià, actuant, per tant, al servei de Camps. Entretant persegueix de manera vergonyosa les emissions de TV3 al nostre país.

Un i altre governants tenen amistats perilloses. En el cas de Berlusconi hi són conegudes les relacionades amb el seu món de disbauxa luxuriosa i luxosa. Les amistats conegudes de Camps estan relacionades amb el món dels arribistes estafadors que s’aproximen al poder per fer diners fàcils i fan de la corrupció font de negocis. Amistats perilloses en qualsevol cas.

Tant Berlusconi com Camps han contribuït a devaluar la imatge del governant. I, al marge de si seran absolts o no dels respectius contenciosos judicials, quedaran malvistos per a la història: Berlusconi com un ancià groller de vida dissoluta. Camps com aquell que es va relacionar amb “xorissos” que l’adulaven, als quals considerava “amiguitos del alma”.

No fa molt vaig estar a l’entrada d’Urgències de l’Hospital Clínic de València on varies persones amb problemes de mobilitat estaven esperant una cadira de rodes a fi d’entrar en aquell recinte o passar a d’altres dependències. Els sanitaris que estan a la porta deien que les cadires que hi havia estaven ja ocupades i calia esperar que anaren deixant-ne de buides. En un moment donat una dona digué en veu ben alta. “A ver si Zapatero se preocupa más de la sanidad…” Una cosa semblant vaig escoltar en un bar un dia que la premsa parlava del fracàs escolar: un home digué que Zapatero ens duria a l’analfabetisme.

Comentaris com els esmentats mostren dues coses: una és que els eslogans reduccionistes són fàcils d’interiorizar, per això el PP atribueix directament a Zapatero, citant-lo directament, tot allò que supose errors o mal fer. L’altra cosa que mostren els comentaris que esmente és la ignorància de part de la població en matèria de competències autonòmiques. Perquè precisament la sanitat i l’educació són competència exclusiva de la Generalitat Valenciana. És la Conselleria de Sanitat i no Zapatero, qui ha de proporcionar cadires de rodes i la Conselleria d’Educació la que ha de posar les mesures reductores del fracàs escolar. És clar que el govern autonòmic ha contribuït a eixa ignorància i en general ha atribuït al govern central fracassos o resultats negatius d’alguna actuació política que era autonòmica, mentre ignorava o amagava l’autoria del govern central en casos que la gent podria considerar positius. Una mostra n’és la confusió respecte la Llei de Dependència que és estatal però disposa unes ajudes que han de gestionar-se per les autonomíes i en el cas de la nostra han sigut mal gestionades.

Podríem dir que aquest, el confusionisme deliberat o no, a l’hora d’adjudicar responsabilitats a una o altra administració, és una de les perversions del funcionament del sistema de les autonomies. I és també causa de desafecció cap a aquesta forma d’estat. És per això que a pesar dels anys que portem en aquest sistema políticoadministratiu, cal fer, encara, molta pedagogia perquè se’n conega el funcionament i la població puga jutjar els fets polítics amb coneixement de causa.

El cinisme i la manca de moral de la Presidenta de la Comunitat de Madrid és impressionant. Ho demostra una vegada més amb les manifestacions que ha realitzat sobre l’afer de Sànchez Drago i la resposta a la petició que el comité d’empresa de Telemadrid li ha fet instant-la a que anul·le el contracte que eixe personatge nefast té amb l’esmentada cadena.

Dissortadament Drago està aconseguint el que vol: que es parle d’ell per vendre el llibre on explica al seu amic Boadella —tot vanagloriant-se’n— un fet que constitueix clarament una acció pederasta. Tindre relacions sexuals amb unes xiquetes de tretze anys, manifestar per això la seua satisfacció, enorgullir-se’n ell i culpabilitzar a les menors, resulta tan masclista, tan atemptatori als drets dels infants i tan repugnant, que un responsable digne d’una cadena pública de televisió, no hauria dubtat a considerar la gravetat del tema i hi hauria actuat en conseqüència. Per contra, la senyora Aguirre diu que allò és literatura i que la literatura està plena d’escenes sexuals de tot tipus i posa l’exemple de Garcia Márquez entre altres. No diu que una cosa són les obres de ficció i una altra allò que es presenta com realment viscut, constituint una mena de memòries de l’autor, en aquest cas l’autor de les declaracions.  Esperanza no vol ser Torquemada, diu i afegeix “Si alguien hubiera hecho propaganda o apología de un delito en la televisión pública evidentemente que no, pero la literatura es eso, literatura“. Doncs si no es apologia el que fa el senyor Drago en el seu llibre quan enfatitza en com s’ho va passar de bé i diu que s’hauria gastat tots els diners que tenia per l’experiència, serà perquè només li falta afegir “sigueu pederastes com jo i voreu quin plaer”.

El fet és que la dreta puritana d’Aguirre pot canviar de moral quan es tracta de mimar uns personatges endiosats que provinents d’un soposat progressisme iconoclasta, se’n passen al bàndol ultradretà i llancen tota mena de diatribes contra tot allò que supose esquerra política o nacionalisme, tal com fan Drago i Boadella. Per això tenen carta blanca.

L’ascens de l’extrema dreta política en alguns països europeus és preocupant, però més ho és l’adopció de plantejaments d’extrema dreta per part de polítics dits democràtics i com exemple tenim l’expulsió massiva i indiscriminada de gitanos per part del govern Sarkozy. El fet és que des de fa un temps ha crescut el nombre de ciutadans que s’identifiquen amb plantejaments xenòfobs i autoritaris i que, en tant que constitueixen un sector electoral que pot ser important, hi ha polítics com el President francés o els del PP de Catalunya, que assumeixen i afavoreixen de manera irresponsable eixos plantejaments. I això és perillòs. Coses semblants passaven  quan Hitler en les elecccions alemanes de 1932 va rebre una enorme quantitat de vots, que foren la base primera que el conduiria posteriorment al poder nazi.

Els temps aquells i els actuals tenen en comú les respectives crisis econòmiques. I les consequències d’aquestes crisis, a més dels aspectes econòmics, afecten també els apectes psicològic individual i social i el món dels valors.

Les situacions d’incertesa provocades per les crisis creen entre alguna gent sensacions d’inseguretat i d’impotència. Afavoreixen la desorientació i manca de confiança, la frustració i la necessitat de buscar culpables “visibles” per transferir-los el malestar propi, alhora que s’incrementa el sentiment de por a allò desconegut i el refús a allò diferent. És ací on apareixen els immigrants com “caps de turc” i pren força allò de considerar que ens furten els llocs de treball o que saturen serveis com la sanitat. O es considera els gitanos com delinqüents. La situació es presenta favorable per a que penetren els discursos demagògics, les postures populistas i determinades vies autoritàries.

I és així que hi ha gent que veu l’emigrant pobre com un enemic però accepta de grat el personatge mafiós que blanqueja diners en grans inversions immobiliaries. O reclama mà dura contra el petit delinqüent i és tolerant amb el polític corrupte que s’enriqueix amb els diners de tots. En fi, mals temps.

Dissabte que ve hi haurà ambient de festa: commemoracions diverses  a  pobles i ciutats, recordaran que el 9 d’octubre és alguna cosa més que una data del calendari. Música i trons acompanyaran discursos locals i si el temps acompanya, per a molts eixe dia serà també una jornada tardoral d’oci a l’aire lliure, amb dinar de paella inclòs.

Dissabte que ve, per la vesprada a València, dolçaines i tabalets acompanyaran els assistents a la manifestació que reclamarà per als valencians els drets nacionals i socials encara no aconseguits. Els manifestants probablement seran majoritariament gent jove. Com també seran joves la majoria dels qui assistiran  per la nit al concert d'”Obrint Pas”.

Dissabte que ve al llarg del matí, al Passeig Marítim del cap i casal es farà visible la  reivindicació de normalització lingüística social i escolar per part dels assitents a una  Festa per la Llengua convocada per Escola Valenciana. Una escultura de Manolo Boix serà receptora dels treballs escolars a favor del respecte a aquesta llengua nostra  maltractada per qui té l’obligació de potenciar-la.

Dissabte que ve, València centrarà els actes institucionals del 9 d’Octubre amb la processó cívica, el Tedéum (on la política es barrejarà amb la religió) i la recepció oficial davant de la Generalitat. En aquesta, el discurs teatralment bilingüe, buit i absolutament previsible de Camps, parlarà del “bienestar, el progreso i la prosperidad” que el PP ha aportat a  esta Comunidad. I del paro i la crisi que ha dut Zapatero. Amagarà, clar, que ací la política PP ha fet que l’atur siga quatre punts superior a la mitja espanyola i que el deute autonòmica siga el més elevat de tots. Amagarà que ens han embarcat en uns projectes (Terra Mítica, Ciutat de les Arts…) ruïnosos  i no voldrà recordar que som capdavanters en fracàs escolar.

Dissabte que ve hi haurà ambient festiu. Però no oblidarem que, al marge que els tribunals consideren o no delicte tots els fets pels quals tants dirigents del PP estan imputats, el legat que eixe partit ens deixa és el d’uns governants sota sospita que han trivialitzat la política i l’han convertida en una activitat immoral.

Dissabte que ve… 9 d’Octubre… Diada dels valencians.

Encara falten dues setmanes perquè comence la tardor però l’estiu ja es fa vell. Tot allò que va ocórrer a finals de juny ja  roman de manera borrosa en el record.

I és bo que l’estiu es faça vell. La vida política, el món econòmic i la situació  mediambiental, no ens ha aportat fotografies satisfactòries dels mesos passats i convé esborrar-les. Jo personalment desitge esborrar la imatge esperpèntica d’un Aznar, Superman modern, que es passeja per Melilla i altres llocs com “salvador del món”. Llàstima que els milers de morts i els desastres provocats en Iraq amb la seua col·laboració, no els haja pogut “salvar”.

Camps, col·lega seu,  aquest estiu també ha  anunciat que ens salvarà, tornant a ser president. Ho va dir en pla poètic a Teulada, en un sopar. Però el  poema era buit  i les metàfores absurdes. Mirem-ho: s’autoreivindicava perquè “conoce esta tierra, y tiene aquí las raíces” (¿on les tenim la resta de valencians, a Liorna?) i perquè és “como un naranjo que no se puede arrancar” (podem estar tranquils: l’urbanisme salvatge no s’ha endut cap taronger per davant) Unes arrels, les seues, que el fan parlar castellà a La Marina Alta utilitzant paraules tan d’arrel valenciana  com “atajos” i “vericuetos”. Va dir més coses en aquell acte, com la ja manida afirmació de que som la millor Comunitat del món, ( de les més endeutades i amb molta corrupció rodant, això segur). I segurament ell és el millor president si ens atenem al seu estat físic, perquè tal com  va anunciar en aquell sopar, “amb 46 graus de temperatura aquell dia, havia eixit  a fer esport”. Està fort o no, el xic? Qui ho està més, ell o Aznar que se’ns ha tornat “cachas” i fa tantíssimes flexions seguides que ja no me’n recorde de quantes són?

I Camps també va parlar de calor “el calor de estos días, el que ha hecho siempre desde que yo lo recuerdo”. I tant! Sempre ha fet calor a l’estiu. Però la pujada  de 2’1 graus de temperatura mitja a València des de l’any 1971 al 2.000, també és “sempre”? O és que, imitant Aznar, ell també vol negar el canvi climàtic i així estalviar-se de prendre’n mesures?

L’estiu es fa vell però algunes fotos passen a l’àlbum de la tardor.

El 28 de juny, el Consell Valencià de Cultura, va emetre un dictamen en el sentit que el Riurau del Mas del Fondo fóra declarat Bé d’Interés Cultural. Responia així a la demanda feta per la família propietària del riurau, amb el suport d’entitats ciutadanes com  Riuraus Vius i l’Associació Ecologista de Massarrojos.

La decisió del Consell de Cultura se sintetitza en què “el riurau del Mas del Fondo de Massarrojos, reuneix les condicions perquè siga declarat BIC tant pels seus valors constructius, la grandària i l’antiguetat, com per l’excel·lent estat de conservació“. Cal esperar doncs, que els responsables de Patrimoni de la Generalitat, demostren la mateixa sensibilitat i aproven la proposta del CVC atorgant al riurau i el seu entorn la màxima protecció.

Hi ha altres riuraus que també esperen protecció i poder ser dedicats a nous usos, tant en la Safor i la Vall d’Albaida com en La Marina Alta on aquesta edificació popular esdevingué símbol comarcal. Ja el 28 de setembre de 2007 un informe del  mateix CVC afirmava que els riuraus tenen entitat suficient per ser declarats Bens de Rellevància Local i que alguns podien ser BIC.

No es tracta de recuperar aquestes edificacions populars per motius d’enyorança sino per conservar la memòria històrica i perquè són construccions belles perfectament adaptades al paisatge, que en l’actualitat poden exercir funcions diverses com per exemple transformar-se en museus etnològics vius i oberts (tal com fa una familia de Gata de Gorgos realitzant cada any “l’escaldà del raïm”), en espais educatius, o simplement en llocs de gaudi per als seus usuaris.

En aquest darrer any, a Xabia i a Jesús Pobre, s’han rehabilitat dos riuraus importants després d’haver passat a ser, respectivament, propietats municipals. També en aquests casos, l’acció ciutadana influí en les decisions. I el “Pla Zapatero”  ha constituït el fons amb que, respectivament, s’han finançat les obres. D’altra banda, a pobles com Xaló, Llíber o Gata, propietaris particulars han oferit per a actes culturals el marc incomparable dels seus riuraus. Tot un món de possibilitats suggerents on la ciutadania i la política tenen molt a dir.

És sabut que una part molt important de la gent de Catalunya se sent, des del punt de vista identitari, com integrant d’una comunitat amb característiques diferenciades de la resta d’Espanya i, en conseqüència, aspira a l’autogovern. Però com a societat plural que és, aquestes aspiracions no són homogènies i l’autogovern desitjat pot concretar-se per a uns en plantejaments autonomistes o federalistes o en propostes independentistes per a uns altres.

És notori també que les demandes polítiques, sempre s’han fet de manera democràtica i que els governants i les institucions catalanes han evitat actituds aventuristes. Mentre que dins del conjunt de l’estat espanyol, ningú no pot negar que les seues aportacions polítiques habitualment han sigut facilitadores de la governabilitat. Pel que fa a la reforma de l’Estatut caldrà recordar que es va seguir el procés legal de manera escrupulosa, que els diferents agents que hi intervingueren en les corresponents negociacions ja van fer adaptacions per facilitar-ne l’aprovació definitiva i que, posteriorment, la reacció de tots els grups catalans, tant els conformes com els disconformes, va ser racional i democràtica.

Doncs bé, en un sentit absolutament oposat el PP, entestat a introduir en la política espanyola la discòrdia i a crear enfrontaments, va mamprendre, com sabem, la campanya de signatures contra l’Estatut català i el va impugnar davant el T. C. amb el resultat conegut: la sentència d’aquest tribunal desestima els plantejaments globals del PP però retalla alguns aspectes de l’Estatut. I això, com bé s’ha desmostrat, ha creat polèmica i refús ja que els retalls es refereixen a temes sensibles i opinables que no poden ser resolts per les lleis de manera dogmàtica. Els quatre anys de deliberacions i les divergències hagudes entre els membres del Constitucional, són la prova que s’estava davant d’un tema polític més que no legal. El resultat és que una gran part del poble català s’ha sentit ofés i, com es va veure en la manifestació de dissabte, ha fet més paleses les aspiracions soberanistes.

Així és que el PP, amb la seua mentalitat rància i cicatera i amb el seu mal fer, és el primer responsable d’eixa ofensa greu i de les seues conseqüències.

Fa uns deu dies, Escola Valenciana va fer públic el seu “Informe de Matriculació a les escoles per al curs 2010-2011”. Tot i haver-se reflectit en alguns mitjans de comunicació les dades que s’hi van presentar, en repetiré algunes per allò que tenen de significatives. La més important és que, segons l’estudi realitzat el 61’2% de les famílies que han matriculat alumnes de 3 anys per al curs que ve, haurien triat l’ensenyament en valencià si hagueren tingut aquesta opció. Allò greu és que molts no n’han tingut la possibilitat perquè no n’hi ha hagut suficient oferta i molts xiquets es quedaran sense seguir el programa d’educació bilingüe que més els facilita l’aprenentatge de les dues llengües oficials i millor els prepara per a l’adquisició d’altres idiomes. I aquest plantejament possitiu de l’ensenyament en la nostra llengua, és indiscutible, si es fan les coses bé. El Conseller d’Educació diu que ha optat pel multilingüisme i proclama a tort i a dret les bondats d’aprendre llengües estrangeres, com l’anglés o el xinés. I això està bé si eixe aprenentatge no va en detriment de l’aprenentatge de les llengües pròpies. Perquè a partir de l’ensenyament en valencià i amb les metodologies adequades, es poden aprendre altres idiomes. Però la Conselleria, en molts casos està reduint, de manera equivocada, l’horari de valencià per introduir el d’altres matèries i això és inacceptable des del punt de vista pedagògic i des del punt de vista de compliment de la Llei d’Ús i Ensenyament. I també des del punt de vista de ser i sentir-se valencians.

L’ensenyament en valencià aporta les eines per a un bon desenvolupament intel·lectual, per a ampliació de l’horitzó cultural i per exercir l’autoestima col·lectiva. Aspectes intel·lectuals, culturals i afectius necessaris per al progrés induvidual i social. No és poden conéixer i esrimar altres llengües i cultures si es menysprea la pròpia. Fa l’efecte que la Conselleria, reduint al 33% l’oferta d’ensenyament en la nostra llengua ha entrat en una etapa de menyspreu.  I això és molt greu.

En el pati d’una escola hi ha un xiquet insultant uns altres. La mestra el reprén i ell contesta “Si això ho diuen a la tele, la Belen Esteban i tots eixos…!”. La tele ofereix mals exemples que dificulten molt la tasca educadora i la mestra demana a les mares dels seus alumnes que eviten eixe tipus de programes. Però una li diu: “Per això dels insults, no se sofoque que els polítics també els diuen. ¿No és el President de la Diputació de València qui ha dit ‘gilipolles’ a uns mestres i l’Alcaldessa de València qui ha insultat repetidament en públic a Zapatero i altra gent?”.

La mestra es pregunta què pot fer per crear un bon clima a la classe si els xiquets tenen tants i tan mals models a imitar i pensa si tota eixa onada de mala educació, manca de respecte i grolleria que els alumnes valencians presencien, no tindrà a vore amb el baix rendiment escolar ja que a més dels personatges esperpèntics coneguts, també hi  veuen uns polítics valencians que donen mal exemple. Mal exemple en això dels insults i en el seu permanent i ostentós negativisme i qüestionament continuat a normes vingudes del govern central. Tot l’afer de la ciutadania en anglés i el refús, evidenciat i proclamat, a acceptar les normes ministerials sobre el Cabanyal en són, entre molts altres, exemples d’uns fets que creen en els xiquets un estat d’opinió favorable a l’objecció escolar i a la negativitat quan la cosa no interessa.

És clar que Font de Mora diu que la culpa de que els escolars valencians siguen els de més baix rendiment de tota Espanya és del Ministeri d’Educació. I amaga que la seua Conselleria té totes les competències en ensenyament, que el responsable de la política educativa valenciana és ell.

La mestra esmentada sap que el rendiment escolar depén de molts factors. La família n’és un molt important. Però és també determinant el sistema de valors que capten  els alumnes a través dels models de comportament de personatges públics i a través del clima social existent, així com de les propostes que reben del món econòmic i del polític. I des d’aquests sectors, és sobretot crispació i banalitat el que els arriba.

Com cada mes, ahir dia 3, es van concentrar els familiars i les víctimes de l’accident del metro de València que va provocar 43 morts i 47 ferits. Prompte en farà 4 anys i la desídia —o el menyspreu— dels governants valencians no els permet que puguen passar pàgina a aquest fet. Tant els qui van sobreviure, com els familiars dels qui van morir, necessiten explicacions i atenció per superar l’angoixa i les pors els primers, el dol i la tristor els segons. Perquè és ben sabut i comprovat que quan es viu una situació d’aquestes el shock és molt fort i, entre les diferents fases per les que passen els afectats abans de superar el trauma, hi ha la necessitat de saber què va passar, per què i qui n’és responsable. I que se’ls tinga en compte, que es faça justícia i se’ls demane perdó.

Però res d’això s’ha produït. Si per als afectats, les conclusions de la investigació parlamentària suposaren una decepció en afirmar que la línia 1 del metro, la del sinistre, era i és segura, la desconfiança s’hi va afegir quan es feu palès que el llibre d’avaries havia desaparegut en el succés i també les dues còpies informatitzades que havien d’estar en administració i tallers respectivament i podrien haver servit com a prova. Amb la desesperança com companya, familiars i víctimes, a gener de 2007 primer i a desembre del mateix any després, van demanar entrevistar-se amb el President de la Generalitat, la qual cosa no han aconseguit. Ni se’ls ha contestat a les seues peticions. La desconsideració que el govern valencià manté cap aquestes persones ratlla la qualificació d’inhumana. L’accident, quan va succeir els molestava degut a la imminent visita del Papa a València i segueix destorbant-los perquè és una taca molt negra en aquest país que, de manera enganyosa, volen mostrar-lo com el d’Alicia,sí, el de “las maravillas”. I ja sabem què fan els governants valencians quan un tema molesta: l’oculten, fan com si no existira. Encara que això supose una actitud menyspreadora i injusta. Però la Generalitat, ho vulga o no, és propietària del metro i responsable del bon funcionament d’aquest servei.

Els afectats per l’accident saben que compten amb la comprensió i sentiments de solidaritat de gran part de la ciutadania. Però això no és prou.

Quan fa unes setmanes es va fer públic el sumari del cas Gürtel, responsables del PP hagueren d’acordar el sentit de les declaracions que al respecte haurien de fer. Primer anaren en la línia de dir que aquest document no aportava res, per a tot seguit afirmar que el sumari demostra que no hi ha hagut finançament il·legal del seu partit. Totes dues declaracions podrien resultar més o menys creïbles, depèn de la bona fe de qui els escolte, de no ser que pensem que, llegir i analitzar en unes hores els 50.000 folis de relació dels fets i aportació de proves, és una tasca irrealitzable i per tant els portantveus del PP ignoraven la major part del contingut. Per si fóra poc, quasi al mateix temps, Esperanza Aguirre, que sol anar per lliure, pretengué  desautoritzar el sumari, acusant la policia d’haver actuat al dictat del PSOE.  Per a poc després afirmar, de manera esperpèntica, que el cas Gürtel l’havia destapat ella.

Entretant, Rajoy mantenia silenci. Al cap d’uns dies començà a parlar de manera dubitativa respecte Bàrcenas i el cas en general. Fins que un nou argument aparegué en l’horitzó, en aquest cas de la veu poderosa de l’alcaldessa de València que, a qui  volguera sentir-la, explicava que el Gürtel no era una trama del PP sinó contra el PP. Que era la trama d’uns delinqüents impresentables que s’havien aprofitat de gent del seu partit. I Rajoy es veu que va  trobar bé aquest argument i el va repetir. Error o cinisme? Perquè, anem a vore : eixos presumptes “delinqüents” ¿no van regalar a Rita Barberà —presumptament— un “bolso” caríssim?  Eixos “delinqüents” —presumptes— no van gastar  milers i milers d’euros en regals de Nadal a dirigents i familiars del PP valencià? Eixos “delinqüents” no van organitzar la —caríssima i mai comptabilitzada— visita del Papa a València i van muntar actes electorals i altres “eventos” al PP?. Eixos “delinqüents”no tenien entrada lliure en llocs d’aquest partit i assistien i actuaven com a testimonis en bodes d’insignes peperos? Eixos “delinqüents” no eren “amiguitos del alma” de Camps? Hi ha un refrany castellà que diu “Dime con quien andas y te diré quien eres”. Gent alta del PP, ha “andado” molts camins amb eixos presumptes “delinqüents”. Que no sabien de quin peu coixejaven, diuen? Doncs, que curtets!!!

És clar que hi ha degradació i que alguns espais del Cabanyal resulten desagradables per abandonats, insalubres i per la presència del món de la droga. No podia ser d’altra manera quan durant anys no hi hagut intervencions de manteniment, ni s’han fet acomplir normatives per a la higiene i les cases assolades s’han convertit en solars bruts. L’Ajuntament, responsable d’ordenar la vida ciutadana, hauria d’haver actuat en el sanejament i bona imatge del barri, amb la mateixa contundència que utilitza en la destrucció d’habitatges. I, per aplicar les seues dèries urbanístiques, hauria d’haver esperat a la resolució final del procés judicial. Entretant, diàleg, humilitat i respecte als veïns i als moviments conservacionistes, n’era l’actitud correcta.

Però l’Ajuntament de València i la Generalitat, menyspreen la gent que no els és pròxima i es rebel·len –amb lleis que el Consell d’Estat veu inconstitucionals- contra el govern central i les normes que legalment li correspon dictar, com és la de la protecció del Cabanyal com a bé patrimonial. El fet és que als governants autonòmics i municipals del PP els agrada cridar a la insubmisió. I practicar-la. Ho van fer amb la llei antitabac i amb l’assignatura de Ciutadania i ho volen fer amb el tema de l’IVA. Quan no els convé, no els valen lleis ni l’estat de dret.  Si una actitud rebel semblant respecte a diversos temes, l’haguera tingut algun govern nacionalista d’Euskadi o de Catalunya, l’haurien anatematitzat i condemnat per la seua maldat independentista i antisistema.

I, referint-nos als que ells anomenen “antisistema”, resulta indignant que PP i la premsa que li és afí, vulguen reduir la mobilització en el Cabanyal, a la “invasió” del barri per antisistemes violents i, a més, vulguen presentar la Plataforma “Salvem el Cabanyal” com a convocant d’aquesta gent. Ni és cert que hi haja hagut una presència remarcable de violents, ni és tampoc cert que la minoria que puga haver-hi hagut, hagen sigut cridats per Salvem. És com si diguérem que l’Ajuntament de València, per Falles, és qui fa vindre els milers de borratxos que hi ha i els bruts que orinen als carrers.

Esperem que s’impose el sentit comú. El Cabanyal mereix ser abraçat en pau.

Diumenge passat vaig llegir una entrevista amb Arancha Muñoz, Directora General de Territori i Paisatge, i després de la lectura no vaig saber si alegrar-me o indignar-me.

M’alegraria si la “estratègia territorial” que ha llançat la Generalitat amb la finalitat de racionalitzar l’ocupació del sol, comptara amb tots els recursos i la voluntat política ferma per rectificar males actuacions passades i presents, alhora que propostes clares i obligatories per planificar el futur. La Directora General diu coses que subscric, com per exemple que créixer no vol dir ocupar més territori sinó que hi ha àrees que, si cal, es poden densificar més. O quan diu que el creixement s’haurà de supeditar al respecte a la “malla verda” (espais de valor cultural i ambiental de cada municipi) que prèviament s’haurà determinat. Els dubtes venen quan no se saben els criteris ni quins polítics, quins tècnics i quins sectors socials intervindran per determinar el valor i abast d’eixa “malla verda”.

I la indignació ve quan diu que en diferents processos d’ocupació del territori que estan en marxa, hi ha drets adquirits i la Generalitat no hi pot intervenir. Perquè, anem a vore: qui va donar en el seu moment el “vist i plau” a la major part dels “drets adquirits” que van contra el territori? Ajuntaments? Generalitat? No té majoria d’alcaldes el PP? Per què el seu partit no els hi aportava criteris respectuosos amb el territori i els exigia el seu compliment? I la Generalitat, ¿no aprova, i desaprova Plans urbanístics i altres afers que intervenen en el territori? Per què no ha sigut rigorosa? Per què ha menyspreat propostes de determinats grups socials que denunciaven el que ara la Directora General mostra? I per què ha llançat respostes victimistes i de refús quan des d’Europa desqualificaven moltes de les actuacions valencianes? La Directora General també ha afirmat que hi ha una manca de cultura del territori. I té raó. Li ha mancat dir que la Generalitat del PP, en quatre legislatures no ha fet cap campanya ni actuació per afavorir eixa cultura.

Enteneu la indignació?

Quan Zapatero va visitar Obama es van fer les fotografies pròpies de l’esdeveniment: els dos mandataris encaixant les mans drets o asseguts i parlant o sense parlar. Fotos normals, simples testimonis d’una trobada cordial que res més diu respecte els seus protagonistes. En canvi les fotos d’Aznar amb el que va ser president dels EEUU quan ell ho era d’Espanya, diuen molt del subjecte. Des d’aquella que es van fer tots dos amb els peus damunt una taula, en un episodi amb gens de gràcia, fins la dels “tres de las Azores”, ens parlen d’un personatge adulador i seguidista d’un Bush poc recomanable.

A Camps també li agraden les fotos amb importants. De fet és una de les peticions que va fer al seu amic “el bigotes”: que li proporcionara una foto amb Obama. No una entrevista, no una reunió, no. Simplement una foto. No va poder ser però em pregunte ¿hauria anat expressament als EEUU per fer-se la foto i res més, en viatge pagat per nosaltres?

Bé. Almenys la primera que es va fer amb Rajandra Pachauri, President del Panell Intercontinental contra el Canvi Climàtic, ens va eixir barateta. Només va haver d’aconseguir que una xiqueta es vestira amb tratge típic de valenciana i que anara a passejar per l’Albufera. Després ja estava tot fet: mentre Camps mostrava el lloc a Pachauri “per casualitat” van entropessar amb la fallereta i per “casualitat” el fotògraf es trobava en aquell lloc. Així és que plaf! foto a les primeres pàgines dels diaris. Segurament més cara ens va costar la que es va fer amb el mateix Pachauri a Estocolm quan a aquest, en representació de l’IPCC, li van atorgar el Premi Nobel de la pau. Sembla ser que Pachauri el va invitar personalment però no sé jo qui pagaria al nostre President el viatge i els tratges. Tanmateix les despeses que poguera haver-hi són “pecata minuta“. El que és pecat gran és la vanitat i el voler transmetre amb les fotos falsos missatges perquè ni les polítiques d’Obama tenen res a veure amb ell ni el canvi climàtic representa una inquietud important per a Camps, ja que projectes al respecte que havia anunciat mai no s’han dut a bon fi. Ni amb foto pel mig.

L’ex president Aznar és com el riu Guadiana: fa aparicions de tant en tant. Dissabte passat va reaparéixer. Va ser en la manifestació antiavortista i hi va rebre aplaudiments i crits de “tu si que tienes cojones, vuelve, vuelve“. També hi va haver qui li va dir “abortista, abortista” per no haver abolit la Llei sobre l’avortament mentre era President amb majoria absoluta.

Aznar en les seues reaparicions sol parlar. I dissabte passat va parlar. Va dir: “Hay que defender la vida“. I es quedà tan satisfet. No havia parlat en els mateixos termes, és clar, quan participà en la guerra d’Iraq. Una guerra que ha provocat directament 700.000 morts, la majoria civils, a més de moltes morts indirectes, milions de ferits i més dos milions i mig de desplaçats. Tots aquests afectats no eren projectes de persona, eren persones vives ja nascudes. Algunes d’aquestes persones que han mort eren dones embarassades i els seus embarassos havien sigut desitjats.

Sabem que Aznar està denunciat per crims de guerra. Tant si la denúncia prospera com si no, Aznar, sobre la vida, no té boca amb què parlar.

Però a més, en el seu seguidisme incondicional cap a Bush, Aznar sempre li va fer públic el seu suport i l’acceptació de les seues polítiques. També de les polítiques de tortures clandestines, clar.

Però ell parla, faltaria més! Amb accent texà o castellà o directament en anglés de classes particulars. I junt a “boutades” com les de que té la solució a la crisi econòmica diu coses grosses com les de posar en dubte el canvi climàtic, en contra del que diu Nacions Unides i de les evidències científiques. I sí, és gros el que diu perquè també afecta a la vida. Segons el Fòrum Humanitari Internacional, el canvi climàtic genera desastres climatològics que directament provoquen morts a més de fam i malalties. En total 315.000 persones moren cada any per eixa causa i per al 2030 se’n preveuen mig milió. Negar l’evidència del fet és afavorir la passivitat. I no actuar en aquest front és anar contra la vida de persones ja nascudes. Així de clar, senyor Aznar.

Avuí està prevista la destitució de Ricardo Costa com a Secretari general del PP valencià i portaveu en les Corts. Però la direcció del partit diu que no qüestiona “ni la capacitat, ni la trajectòria política ni la confiança dipositada en la seua persona, que és total“. Per què el destitueixen, doncs? Simplement és una escena més del teatre de l’absurd que protagonitza el PP.

Una altra escena: Un gran bigot com a decorat. Unes mans estiren els fils embolicats d’una gran madeixa. L’embolic creix i va atrapant uns personatges que no deixen de pegar voltes dins del mateix espai, el qual té la forma d’una enorme gavina.

Una altra: Apareix Gonzalez Pons amb una etiqueta de “gran reserva”. Abans d’actuar es mira a l’espill i repassa algunes de les seues anteriors posades en escena. Com aquella en la que s’arromangava els camals i es descalçava, tot deixant caure sobre el front una grenyeta que onejava al vent mentre li feien les fotos que haurien d’immortalitzar-lo en l’acció de dipositar a l’aigua una tortuga. No li val ara eixe personatge i repassa el de l’indignat, aquell que diu que les gravacions gürtelianes són un muntatge. Tampoc li val ara aquest i no té més remei que recórrer al posat d’esfinx, als comunicats críptiques: “hay que hacer algo o hay que hacer algo“.

Altra: Zaplana fa una aparició. Agafat de la seua mà va Ripoll. L’ex-president camina de gaidó per a que no li treguen el costat lleig de la seua cara bronzejada. Mira l’hora en un dels seus rellotges caríssims i diu: “ha resucitat el zaplanisme. Sort que ningú no se’n recorda del cas Naseiro ni del capital soterrat en Terra Mítica, ni dels diners multimilionaris pagats a Julio Iglesias i dipositats en paradisos fiscals“. Riu, també de gaidó, i desapareix.

Hi ha més actors agafats a la madeixa embolicada, que roden i roden: Camps, a punt de trencar-se-li el somriure de tant estirar-lo, Cotino disfressat de Sherlok Holmes amb un missal a la mà. Fabra, plé d’etiquetes de productes fitosanitaris, acompanyat de la música de “El padrino”.

Acabada la funció el públic aplaudeix. Porten una bena als ulls amb l’anagrama de Canal 9. Darrere del teló fa mala olor.

Ara que tinc 20 anys…, …que no tinc l’ànima morta, cantava Serrat quan tenia eixa edat. Canal 9, la RTVV complix ara vint anys. Però l’ànima la té morta perquè l’han matat els qui manen.

Ara fa vint anys, la Llei de creació de RTVV, era l’ànima que donava vida a un mitjà de comunicació il·lusionador perquè en els seu articulat fixa com objectius:… La promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana; La veracitat, imparcialitat i l’objectivitat en les informacions; La separació entre les informacions i les opinions; El respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social…

Ara fa vint anys vam creure que, com mana la Llei, l’ús de la nostra llengua a la TVV seria normal i ric, que la promouria socialment, que la faria estimar. Ara fa vint anys vam creure que, com mana la Llei, la TVV donaria veu als autors i creadors valencians: escriptors, músics, artistes de totes les branques, els clàssics i els moderns, els de diferents credos i estils…Ara fa vint anys vam creure que, com mana la Llei, posseíem un mitjà d’informació veraç… Ara fa vint anys pensàvem que estrenàvem una TVV amb ànima.

Però l’ànima és morta. L’han matat.

L’han matat usant poc i malament la nostra llengua. L’han matat fent de Canal 9 un mitjà de desinformació. L’han matat amb la mala qualitat i amb despeses inútils que han provocat un dèficit milionari. L’han matat marginant els professionals que podien ser incòmodes, promovent els que poden ser adeptes i realitzant contractacions precàries que busquen obtenir la submissió dels seus treballadors.

L’han matat posant la RTVV totalment al servei del PP, exercint en la informació una manipulació descarada, convertint-la en una mena de Conselleria d’agitació i propaganda que res té que envejar a les televisions dels dictadors a l’ús.

L’han matat amb l’incompliment total de la Llei.

Ara que fa vint anys…, ens avergonyim i plorem la nostra televisió. Els valencians i valencianes no ens mereixem tanta indignitat.

Ahir es van celebrar accions en diversos països, en senyal d’adhesió a la campanya “Una Crida d’Atenció Global pel Clima“. Van ser unes 2.500 les activitats, que es realitzaren arreu del món (també a València) dins del mateix dia, amb l’objectiu de cridar l’atenció de governs i ciutadania per tal que s’adopten tot tipus de mesures urgents que ajuden a mitigar els efectes, ja ineludibles, del canvi climàtic.

Avui, a tot arreu  excepte a València, se celebra el dia sense cotxe, dins de la “Setmana Europea de la mobilitat” que pretén limitar la circulació de vehicles privats per les ciutats en favor del transport públic.

Ahir, avui i sempre es necessari parar atenció sobre la problemàtica mediambiental que l’acció humana ha  generat. El canvi climàtic i les seues greus conseqüències, que ningú no posa en dubte,  s’estan instal·lant sobre un planeta que ja estava ferit per la contaminació, per la deforestació, per l’ocupació salvatge del territori…. Amb l’escalfament global, tot s’agreuja  i es fa patent la urgència d’adoptar mesures efectives que ajuden a minimitzar els impactes. La principal mesura consisteix a reduir al màxim les emissions a l‘atmosfera de CO2 i d’altres gasos. Per això és urgent limitar el transport que és l’emissor de CO2 que més ha crescut des de 1990. A tot l’estat espanyol les emissions procedents dels vehicles representen un 25 % del total mentre que a la Comunitat Valenciana aquestes suposen encara més: un, 36%.

Doncs bé, tot i la gravetat del problema, la Generalitat Valenciana després d’haver anunciat  a bombo i plateret la creació d’un Centre mundial de Gestió contra el Canvi Climàtic, aquest no ha vist la llum, ni tampoc una anomenada “Comissió d’experts”. Mentre que una “Comissió Parlamentaria per a l’estudi del Canvi Climàtic”, ha sigut disolta sense haver-se reunit mai.

Per la seua banda l’Ajuntament de València, amb molt de desencert,  es va permetre traslladar la celebració del dia sense cotxes a diumenge passat. Com si desplaçar-se en bicicleta, a peu o en transport públic fóra un caprici que només es pot exercir en dia de festa.

L’estiu, que ja va costera avall, entremig de la calor ens ha estat portant les notícies que no fan vacances. I entre aquestes, la resolució del TSJ valencià que, tal com molts intuïem, arxivava el cas del President Camps sobre delicte de suborn impropi. Lògicament aquest fet va pujar l’eufòria del PP que, com sol fer, va accelerar  l’aparell demagògic i posà en boca de Ricardo Costa paraules com aquestes: “S’ha acabat la persecució a que ens tenien sotmesos els qui estan en contra dels interessos dels valencians”. És a dir ells, els nostres mandataris, diuen que encarnen els nostres interessos i qui mostra que han rebut regals de persones i empreses amb les que treballen —la qual cosa no nega la sentència judicial—, ho fa perquè és enemic dels interessos valencians.  Vaja, que segons ells, els nostres interessos consisteixen a mantenir unes empreses corruptes dirigides per personatges esperpèntics beneficiàris de contractes de les institucions polítiques valencianes (de vegades fraccionats i concedits a dit) I a més, volen fer vore  que els interessos dels valencians passen perquè ningú no denuncie que el  nostre President (i altres càrrecs) rep regals, (es considere o no delicte acceptar-los)  procedents d’eixos personatges esperpèntics, alhora amics íntims.

És greu voler fer confondre els interessos particulars i polítics amb els interessos generals, perquè eixa és una de les característiques del món feixista.

Les lleis poden ser susceptibles d’interpretacions diverses, i en aquest cas hi ha el vot particular que ha emès el tercer magistrat del TSJ que ha vist el cas, a més  d’altres anàlisis jurídiques. Alguna d’aquestes anàlisis fa notar que, si aquest cas senta jurisprudència, ja poden anular la condemna imposada a un guàrdia civil per acceptar la invitació a unes copes que li havia pagat l’amo d’un puticlub. Si s’hi senta jurisprudència, funcionaris i polítics tenen legalment la porta oberta a rebre regals i “agraïments”, sempre que siga de manera indirecta.

En qualsevol cas, delicte o no, quina manca d’ètica i quin mal exemple!

Posem per cas que Berlusconi no ha comés cap delicte. Vull dir que, en realitat, celebrar festes fastuoses i voltar-se de jovenets no constitueix un fet delictiu. I encara que alguna —posem per cas— tinga l’ofici de prostituta, tampoc aquesta circumstància és punible.

Tampoc no constitueix delicte que alguns dels seus convidats consumisquen cocaïna —posem per cas— perquè, al cap i a la fi, Berlusconi, ni la proporcionava ni tenia per què saber-ho.

Posem per cas que traslladar amistats a festes privades en avions públics no siga il·legal. I, en fi, que no siguen demostrables altres afers dels que s’acusa el Premier italià. Aleshores, Berlusconi continuaria éssent una persona legalment innocent. Perquè tampoc no és delicte fer-se costoses operacions de cirurgia estètica, ni que li agrade el sexe jove —posem per cas—. No, però es fa evident què aquest polític és, de totes totes, un irresponsable que practica un modus vivendi absolutament inadequat per a un dirigent públic, que practica la disbauxa i que —si més no— ha introduït la banalitat, l’espectacle i el mal gust en la política d’aquell país. I són molts els ciutadans italians que s’avergonyeixen de tindre’l per president. Però, clar, aquests no són els qui el voten i jo em pregunte quines són les raons que tenen els nombrosos electors berlusconians per donar-li suport. Pense que raons —vull dir això de raonar— no en deuen tindre moltes sinó que, interessos a banda, han assimilat la banalització de tots els aspectes de la vida, també de la política, que durant anys han transmès els mitjans de comunicació i el sistema consumista imperant. Aquesta banalització ha reduït el pensament crític, ha trastocat el sistema de valors, ha provocat l’adhesió a l’espectacularització i ha introduït en la gent el conformisme i l’absència d’ètica. Alhora, ha fomentat la comoditat mental i per tant, el refús a prendre iniciatives i a responsabilitzar-se de fets col·lectius. Ha generalitzat la por a pensar i la por al canvi.

És possible que les coses siguen així també en determinats àmbits de casa nostra, posem per cas?

La setmana propera, quan escriuré una nova columna per a aquesta secció, ja hauran tingut lloc les eleccions al parlament europeu i, per tant, la decisió estarà presa. Entretant qualsevol resultat pot produir-se. Però el que sembla previsible és que, guanye PSOE o PP, la diferència que obtindrà amb l’altre no serà gran. I els partits menuts, continuaran com ara, poc dalt o baix.

Pel que fa al PP, independentment dels resultats, és previsible que no li afectaran els casos judicials cridaners o els de presumpta corrupció que venen esguitant-lo d’un temps a aquesta part. Ni els d’espies, ni els de tratges. Ni l’assumpte del Yak 42 que mostra la irresponsabilitat dels seus dirigents quan governaven. Una part gran del seu electorat li és fidel i respòn bé als continguts demagògics que aquest partit li transmet. Amb l’ajuda dels missatges de l’església catòlica i dels mitjans de comunicació fonamentalistes, la seua decisió és ferma per a qualsevol tipus d’elecció i per a qualsevol tema. I tampoc no hi ha altres partits de dreta que puguen arrapar-li vots.

Pel que fa al PSOE, és previsible que no li afecte en gran manera el desgast per la crisi. Però el que sí que li afectarà, és l’abstenció d’una part important dels seus votants. Perquè l’esquerra és més crítica amb els qui ens governen o ens representen, i menys fidel, més matisadora. I les diferències o els dubtes els manifesta, o bé radicalitzant-se o no votant. Aquesta situació és vàlida també per als altres grups d’esquerra tradicional als quals l’abstenció també els hi afectarà.

Estem davant d’unes eleccions europees on es votarà en clau espanyola, ja se sap. L’Europa politica és encara ben desconeguda i les seues institucions i decisions poc valorades.

En definitiva. A més de fer millor les coses, a l’esquerra li cal pedagogia, molta pedagogia. I no la fa.

El President Camps està en el punt de mira judicial i no sabem com pot acabar tot l’entrellat que envolta el cas. És d’esperar que s’aclarisquen totes les qüestions i es responsabilitze cadascú —President inclòs— d’allò que siga responsable.

Tanmateix, en el dia a dia del govern valencià hi ha fets que segurament mai no seran objecte d’intervencions judicials però que defineixen en Camps una manera de fer pròpia. D’una banda la prepotència, amb menyspreu cap als sectors socials que no li són favorables i cap a l’oposició política. D’altra banda la seua aliança estreta amb l’església, com bé hem pogut observar repetidament.

Un altre fet que caracteritza el seu mandat és que durant aquest temps s’ha destruït el territori valencià com mai no s’havia fet. L’urbanisme salvatge, en deu anys ha fet duplicar la superficie de terra asfaltitzada i formigonada, amb les greus conseqüències mediambientals que això comporta. I tant la costa com l’interior s’han seguit degradant. Però l’afany manipulador, una altra de les característiques del govern Camps, el feia repetir de manera maxacona paraules com “lideramos“, ,”progreso“, “bienestar“. Mentre la realitat és que el progrés que ha liderat és el de “pa per a hui i fam per a demà“.

Aixó sí, ser els que més en grandària ha sigut una de les aspiracions conjuntes de Generalitat i Ajuntament de València i han fet unes obres faraòniques de costos i sobrecostos incalculables i de manteniment econòmic i mediambiental insostenible; uns immensos contenidors per a pocs continguts, mentre les arques de la Generalitat s’anaven endeutant. I per vendre bé aquests fets i la política del seu govern en general, han comptat amb la RTVV convertida en una mena de gabinet de premsa del PP. Una televisió manipuladora fins extrems increïbles. La televisió Camps.

Foscos com boca de llop són els comptes de la Generalitat. Les reiterades negatives a mostrar a l’oposició la xifra de costos dels grans esdeveniments –visita del Papa inclosa- i altres muntatges, no amaga el dèficit pressupostari que la major part d’aquests provoquen. Seria lògic que s’estalviaren diners per aquest cantó, però no s’hi fa. Els estalvis venen d’altres àmbits com per exemple del d’ajudes a la dependència. La insuficiència d’ajudes als afectats s’hi veu agreujada per l’incompliment de la Llei. Les sol·licituds –minses- que la Generalitat reconeix, tarden més de dos anys a fer-se efectives i són ja 6.000 les persones que han mort abans de rebre-les. Escandalós és també que l’any 2007, degut a la mala gestió valenciana, s’hagueren de tornar a l’Estat 595.000 euros que havia que haver dedicat als dependents.

Però hi ha més àmbits vitals reduïts, com el de les ajudes al desenvolupament . El cas adquireix una gravetat especial tenint en compte que el passat dia 5, tots els partits parlamentaris van signar el “Pacte Valencià contra la Pobresa”, a partir del qual el govern valencià, qualsevol que siga el partit en el poder, es compromet a dedicar el 0’7% del pressupost a ajudes al desenvolupament. Però pocs dies després d’aquesta signatura, la Conselleria D’Immigració i Ciutadania retallava en 3 milions d’euros els fons actuals destinats a finançar projectes de desenvolupament. La mesura ha estat contestada per la “Coordinadora valenciana d’ONG” que exigeix la restitució dels fons eliminats, després de recordar que vora 1.000 milions de persones pateixen malnutrició i que 30.000 xiquets moren de fam al dia. La resposta de la Directora General corresponent és que “les ONG han de ser responsables i assumir aquests retalls”. És clar: la crisi que la paguen els pobres.

Els desacords entre els governants valencians i el món educatiu, s’han distingit, per una manca de respecte de responsables del PP cap al món de l’ensenyament. Em referisc a diverses actuacions que han suposat un insult al professorat i a la comunitat educativa en general. Hi ha, d’una banda, tot l’afer relacionat amb “educació per a la ciutadania”, que amb els continuats despropòsits ja coneguts, van crear una situació kafkiana que ha constituït tot un episodi d’insult a la intel·ligència. Un altre episodi d’insult a la intel·ligència ha sigut l’intent de minimitzar les dades que feien referència al seguiment de la vaga del passat dia 28 . Havent sigut seguida de manera clara, comprovada i viscuda per una majoria del professorat, des de la Conselleria d’Educació, en la informació donada rebaixaren les xifres de vaguistes a nivells irrisoris, tot volent negar una evidència constatada.

I un darrer episodi és el protagonitzat per Alfons Rus, President provincial del PP i President de la Diputació de València. Amb el seu estil populista barroer, menyspreant la intel·ligència i exaltant la incultura, per allò de fer-se el graciós, s’ha permés dir “gilipolles” als ensenyants i s’ha atribuït el dret a “rematar-los”. I dic als ensenyants en general, no a uns pocs, perquè fer ús dels termes “gairebé” i “aleshores” que ell condemna, ho fan tots, ja que qui ensenya sap distingir entre llengua col·loquial i llengua normativa. Però en realitat a Rus això no li importa, ell el que vol és desenterrar el vell fantasma catalanista i amb això conflictivitzar el món de l’ensenyament. I cal afegir que, més enllà de la vulgaritat grollera de les seues manifestacions, aquestes evidencien fortes connotacions antidemocràtiques ja que són una apel·lació als sentiments més primaris, foscos i irracionals de la gent, tan propis del feixisme.

Avuí hi ha vaga a l’ensenyament, la vaga prevista fa uns mesos que no es va fer perquè el professorat va atorgar un vot de confiança a la Conselleria d’Educació. Però segons les organitzacions que formen la Plataforma en defensa de l’Ensenyament Públic, convocant de la vaga, des que el 15 de desembre es signà un document amb la Conselleria, fins el moment present,  no hi ha hagut per part de l’Administració cap compromís concret i tangible sobre els temes que li plantejaven. D’una banda, segons la Plataforma esmentada, el Conseller d’Educació i la Secretària Autonòmica continuen mantenint l’ordre d’Educació per a la Ciutadania —tan contestada per tots— i volen estendre-la a primària. I d’altra banda  tampoc no han donat resposta a les altres reivindicacions plantejades que van en la línia d’assolir unes condicions millors per a la qualitat de l’ensenyament públic.

Ens trobem en un moment de protagonisme de l’escola. Professorat i pares i mares d’alumnes, volen fer sentir la seua veu i aconseguir allò que consideren important per a l’educació de xiquets i joves. La Generalitat Valenciana hauria d’atendre les seues demandes perquè són justes. En un moment de desconcert familiar i social, amb uns mitjans de Comunicació en gran part maleducadors, l’escola és de les poques institucions que, a més d’ensenyar, aporta valors positius i es preocupa de manera molt directa per cadascun dels educands. Qui coneix els plantejaments i la tasca diària de la major part del professorat, pot adonar-se que la seua preparació i les propostes pedagògiques, en general van molt per davant de les de la Conselleria d’Educació i són adequades i renovadores. Quina llàstima que els poders públics valencians vulguen ignorar-ho!

La plataforma “Judici a Aznar“, el passat 27 de març va presentar en el Tribunal Suprem una querella contra aquest ex president i també contra l’ex ministre Trillo i l’ex ministra Palacios, per haver promogut i donat suport a la invasió d’Iraq, l’any 2003. Tothom pot recordar que Bush, Blair i Aznar, els “tres de las Azores”  van llançar des d’aquestes illes, un ultimàtum a Iraq tot reclamant unes armes de destrucció massiva que inspectors de l’ONU, després d’una minuciosa investigació no hi havien trobat i que de fet no hi existien. La conseqüència és coneguda: la invasió d’Iraq i la consegüent guerra il·legal. Il·legal perquè no va estar aprovada pel Consell de seguretat de l’ONU. I segons el dret internacional, els morts produïts per les guerres il·legals són crims de guerra produïts.

A nivell espanyol, segons remarca la Plataforma “Judici a Aznar”, els  enviaments de tropes a Iraq també es van fer de manera irregular perquè el Congrés dels Diputats no ho va aprovar i, d’altra banda, el rei que és qui està capacitat per signar la declaració d’una guerra, en va estar al marge. El que passa és que aquelles accions bèl·liques, els seus promotors les van voler fer pasar com “Ajuda internacional”. Una “ajuda” que, ja ho sabem, ha produït més de 700.000 morts, infinitat de ferits i mutilats, caos i misèria.

La gent del “Judici a Aznar” —en són 25.000 els adherits— pretèn que es depuren les responsabilitats en l’autoria d’aquesta guerra. Però si els subterfugis  jurídics no feren possible aquest judici —el mateix Tribunal Suprem ja hi va desestimar una querella anterior—, els querellants continuaran les vies legals i mantindran viva la condemna civil per tal de combatre la impunitat que envolta tantes accions bèl·liques.

Que un alt responsable polític, a canvi d’uns tratges, fóra capaç d’favorir empreses que fan negocis milionaris, indicaria que posseeix tan poc trellat que hauria de ser cessat per incapacitat. Així és que, en el tema dels vestits de Camps i dels regals que li ha fet el seu “amiguito del alma”, no crec que puga demostrar-se cap relació directa, tratge = a contracte. No. L’afer en qüestió segurament respon a maneres de fer generalitzades en molts àmbits oficials. Per exemple: sol passar que un directiu d’una entitat pública, vulga adquirir alguna cosa per a ús propi i acudisca a un proveïdor de l’esmentada entitat perquè això facilita les gestions de compra. Possiblement li dirà “on puc trobar tal cosa?” i allò més probable és que el proveïdor li la proporcione i “per cortesia” o per “quedar bé” no la cobre, amb la qual cosa s’assegura una situació comercial privilegiada. Casos així pot ser no són delictius però suposen maneres de fer que, basades en l’interés i els favors mutus, possibiliten petits o grans “xanxullos” i animen la corrupció. Per això el responsable d’un organisme públic mai no hauria d’acceptar regals procedents de cap proveïdor –o aspirant a proveïdor- . Si, damunt, el proveïdor “amic” és d’una honestedat dubtosa, els favors i el “buen rollito” han de ser totalment eliminats.

Jo diria que Camps, no ha considerat que el seu càrrec requeria d’una transparència i bon fer absoluts. Que ha sigut vanitós pensant que els regals els obtenia per mèrits propis, que té males amistats a les que estima “un ou” i que ha ficat els peus en una manera “cutre” de fer política. Motius sobrats per plantejar-se la dimissió.

Recentment, institucions afins al PP van dur milers de persones de la tercera edat a la plaça de bous de Benidorm, igual com fa uns mesos les havien dut a Mestalla.

Les persones majors són dòcils, són tolerants, són agraïdes. Per la vida, a poc a poc, anem deixant el verí i la fel i quan ens fem grans segurament ens queda sobretot la dolçor, la ingenuïtat i moltes ganes de viure. Algunes persones, en fer-se grans, recuperen la innocència i per això moltes vegades els vells s’assemblen als xiquets.

Fa uns quinze o vint anys, des d’algunes institucions intentaren millorar la qualitat de vida dels majors i afavoriren el seu desenvolupament personal sense dependències. I així és com se’ls milloraren un poc les pensions i es dugueren a terme iniciatives que portaren a l’habilitació i generalització de llars socials i a l’organització d’activitats que els enriquien com tallers manuals, aules de cultura, balls, gimnàstica, viatges, tertúlies… Però alhora, el fet d’haver-se convertit els pensionistes en protagonistes d’esdeveniments socials i consumidors autònoms, degut al fet de disposar de capacitat de despesa, va despertar l’instint rapinyaire dels desvergonyits. I començaren a organitzar-los activitats amb el ferm propòsit d’explotar-los. Són, per exemple, eixos viatges fantasmes on els tanquen a un hotel amb l’únic objectiu de vendre’ls objectes inútils o productes més cars d’allò que és habitual. I moltes persones grans, fàcils de convèncer, hi cauen. Sabem que hi ha denúncies al respecte, però, sobretot, que moltes no es fan i es deixa córrer el tema per no involucrar l’ancià o anciana en situacions desagradables.

I bé, salvant les distàncies, a mi els actes del Mestalla i de Benidorm em recorden allò. Se’ls tanca en un espai —gran en aquest cas—, se’ls ofereixen productes de baixa qualitat com espectacle, els hi donen entrepans —potser també caramels—, se’ls fan colpets a l’esquena, se’ls hi diuen paraules grandiloqüents. I què se’ls ven? Doncs, ja se sap. Les eleccions estan al gir d el cantó i moltes persones grans són ingènues. I, sobretot, són agraïdes.

La Conselleria de Cultura i Educació novament ha canviat de cap. Amb el recent nomenament de Manuel Tarancón, són quatre els consellers que hi han passat en menys de quatre anys. Més que en cap altra conselleria. I, d’entrada, això sembla una frivolitat. Independentment de quin siga el tarannà i capacitats del conseller o consellera de torn, la pluralitat i transparència de les qüestions a gestionar, sobretot en educació, exigirien per part de la persona responsable del departament, un coneixement en profunditat i una sensibilitat especial que no s’adquireixen en quatre dies.

Perquè en Educació hi ha urgències inajornables com per exemples la resolució de la complexa qüestió de les infraestructures, amb les necessàries construccions i adequacions dels centres. I hi ha actuacions a realitzar en referència al professorat, un sector social responsable i molt ferm en els seus plantejaments que demanada polítiques en relació a les qüestions aglutinen els agents del món de l’educació —sindicats, AMPAs, estudiants, …— que exigeixen ser escoltades i ateses. També, cal abordar permanentment el tema de la potenciació de la qualitat de l’ensenyament i alhora, no es pot oblidar la necessària col.laboració d’Educació amb la Universitat com no es pot oblidar tampoc l’important tema de la promoció de l’ús del valencià i el de l’obligada dedicació a l’escola pública que per això la Conselleria que és un organismes públic de govern, i el de les ofertes a la gent jove. I… sí. Suposa una immensa responsabilitat ser cap de la Conselleria que, després de la de Sanitat, és la que més pressupost maneja i que moltes coses hauria de corregir i rectificar. Perquè, tot a una educació completa en tots els àmbits, sense oblidar que també ha de proporcionar-los autoestima col·lectiva com a valencians i valencianes. I a partir d’aquesta ha de situar-los, en un món plural en el que hauran d’intervenir amb bona formació, saviesa i exercint la solidaritat. Una gran tasca que no permet frivolitats i per a la qual al nou Conseller li desitgem encerts.