Carme Miquel

Fa i farà calor. Diuen que més que altres estius. Però estem a juliol i això és el que toca. Una altra cosa és saber que en cinquanta anys la temperatura mitja a Espanya ha pujat 0'68º. A nivell mundial la pujada ha sigut semblant i això, com tantes vegades hem comentat, és una mala notícia. Perquè és una de les moltes proves de la irreversibilitat del canvi climàtic.

Durant aquests dies, a Berlín, s'han reunit representants de 35 països per tal d'arribar a acords previs que puguen aplanar el camí en la propera cimera del clima que tindrà lloc el mes de Novembre a Sudàfrica. No podem dir que les cimeres en qüestió hagen sigut un èxit, més enllà dels acords de Kyoto (que en molts casos no s'han acomplit) I també això és una mala notícia perquè els efectes del canvi climàtic són una realitat i reclamen remei urgentment. Però la greu crisi econòmica que patim ha tret de l'actualitat la crisi climàtica i ha amagat la realitat greu que comporta. Ha amagat fins i tot, que ambdues crisis comparteixen una mateixa causa que és el tipus de societat que vivim, que per produir i per consumir utilitza quantitats ingents de combustibles fòsils i esquilma els recursos naturals.

El cas és que la crisi econòmica era una bona ocasió per repensar la societat i l'economia. Per produir de manera menys agressiva amb el medi ambient, per promoure formes de vida menys consumistes i menys malbaratadores d'energia, per fer de la necessitat virtut. Però es vol remuntar la crisi tornant a les formes de producció i de consum anteriors i això no és possible. Si s'arriba a un inici de solució serà una eixida de la crisi en fals perquè persistirà el problema de l'energia, el problema de les deslocalitzacions, el problema dels stocks immobiliaris, el problema de la falsa economía basada en l'especulació financera... Havia que haver repensat la societat, sí . I actuar tenint molt clares dues coses: que no es pot consentir la pobresa i les enormes diferències socials i que la desfeta ambiental, amb el canvi climàtic com el problema més rellevant, és greu. Ambdós factors per molt que s'amaguen apareixeran i reapareixeran amb força. I cal una altra economia i una altra manera de viure per començar a solucionar-los.

L'endemà d'haver-se produït el terrible terratrémol al Japó, quan la comunitat internacional es mostrava preocupada per les possibles conseqüències dels danys soferts en una de les centrals nuclears —ara sabem que en són més les centrals afectades—, Rajoy criticava Zapatero a propòsit del tema energètic i el comminava a perdre el complexe i optar per l'energia nuclear juntament amb totes les altres. Ni la prudència que demanava el moment tan crític, el va fer desistir del seu pronuclearisme. No de bades la FAES d'Aznar acabava de manifestar-se contundenment a favor d'aquesta energia.

Però hi ha altres sensibilitats i altres raons com la dels qui diumenge passat s'aplegaren a Cofrents en una marxa, convocada feia temps, per demanar el tancament de la central. Ara, la dramàtica experiència del Japó els dona la raó i ens recorda que les conseqüències d'un accident nuclear són incontrolables. Les partícules radioactives, s'escampen per l'aire, per l'aigua i pels aliments, abasten llargues distàncies i perduren durant molt de temps. Així mateix, s'ha posat de manifest que mai es pot garantir al cent per cent la seguretat d'una central. De la de Chernòbil es va dir que estava en males condicions però les japoneses estan dissenyades i construïdes amb les mesures de seguretat màximes. No obstant, la magnitud del terratrèmol ha superat les previsions. I això pot continuar passant.

Tot l'esmentat, més la difícil ubicació dels residus que continuen emeten radiacions durant segles, seria suficient per no hipotecar ja més a la humanitat amb un problema tan greu. I, per tant, d'anar tancant les centrals. De moment el govern alemany ja s'ha fet arrere en el tema de la prolongació de la vida activa de les centrals.

El debat torna a estar obert i és un bon moment per reflexionar. I que d'aquesta reflexió seriosa —i al marge d'interessos econòmics—, ixca un nou model energètic. Un model basat en les energies netes i renovables. Si tots els diners que ara hauran de dedicar els japonesos a superar els efectes de l'accident nuclear, més els que dedicaran a reconstruir les centrals, més els invertits en la seua construcció i manteniment, s'hagueren aportat per a la implantació de les renovables, tots, començant per ells mateixos, estaríem més tranquils.

Aquests dies ha fet un poc de fred però res que puguem considerar anormal per a un mes de gener. En canvi fa unes dues setmanes les temperatures eren més bé altes per a l'època que estem. Això no té importància, el temps funciona així. El que ha de preocupar-nos són les dades globals que ha donat la NASA i que fan referència no al temps, sinó al clima. Dades com que l'any passat —a pesar d'haver sigut refredat pel fenòmen meteorològic conegut com "La Niña"— i l'any 2005, van ser els més calorosos de tots els que estan registrats. I que la darrera dècada, la temperatura va augmentar el mateix que havia augmentat en les dos dècades anteriors. Aquesta agència espacial també ens ha dit que el promig de la temperatura de la Terra ha augmentat 0'8 º des de l'any 1880. Però els dos terços d'aquesta pujada s'han produït a partir de 1975. Si els números no ens diuen res, podem mirar els mapes que la NASA ha elaborat, on els colors van variant, del verd al roig, d'acord amb el canvi de temperatures en els diferents anys (podeu entrar a http://climate.nasa.gov/warmingworld i a http://www.giss.nasa.gov/).

Els experts venen anunciant de fa temps —i aquesta columna se n'ha fet ressò moltes vegades— que l'escalfament de la Terra avança i aquest canvi climàtic és un fet de conseqüències greus. Així és que no ens podem permetre actuar com si no passara res. La passada reunió internacional de Cancun va aportar algun xicotet avanç en el compromis d'adoptar mesures reductores de l'emisió de gasos d'efecte hivernacle. Però mai no en serà prou i la ciutadania n'hem de ser ben conscients. Per això hauríem de refusar la cultura del petroli que tenim tan arrelada, ja que en gran part és responsable de la situació. I, entre altres coses, no estaria mal que manifestàrem el nostre refús a les prospeccions petrolíferes que Noruega i Rusia estan fent en l'Àrtic aprofitant el desgel produït, precisament, per l'escalfament global. I que fórem crítics amb les prospeccions que es faran davant de casa nostra. Que ja està bé d'amagar el cap davall l'ala i voler ignorar la realitat. No es tracta de ser alarmistes però sí de ser responsables.

Ja tenim AVE i tots tan contents perquè l'AVE és ecológic i crea riquesa, diuen. El fet és que no ens va malament escoltar missatges  positius i creure'ls, en un moment de crisi on tot el que arriba és negatiu. Així és que per incidir en les bondats de l'AVE s'han publicat estudis que l'avalen, com el que diu que cada any els viatgers hi gastaran 865 milions d'euros, es crearan 21.813 llocs de treball i es generaràn 1.452 milions en negocis. A més, diuen, és un transport net que evitarà l'emissió a l'atmosfera de 3kg de CO₂ per passatger que canvie a aquest tren en compte d'utilitzar-ne un altre. I si canvia el cotxe i l'avió per l'AVE s'estalviarà l'emissió de  31 Kg de CO₂ per viatger. Amb aquests i molts altres beneficis publicitats, qui pot ser crític amb el nou tren que és el colmo de la modernor?

Doncs sí. Hi ha veus crítiques a les que els números no els quadren. Per exemple, quants viatgers se'n passaran a l'AVE on  anar i tornar de València a Madrid costa 128 euros, si altres transports fan el mateix viatge molt més barat? Per afavorir l'AVE es redueixen l'Alaris i el Talgo obligant a utilitzar la carretera perquè el cotxe particular ix més econòmic, així com l'autobús, que costa 36 euros. On està, doncs, l'estalvi de CO₂? A més, circulant a 350 km/h l'AVE necessita una potència de 12.000 kw. Res a veure amb l'estalvi energètic que es publicita.

Hi ha moltes altres crítiques com la de que l'AVE uneix algunes ciutats però és una barrera que divideix territori  i separa pobles i comarques i el seu enorme cost fa que ni es potencien ni es milloren els trens més convencionals i els de proximitat. Per això des de València tenim moltes dificultats per anar a Alcoi i cap possibilitat d'anar a Dénia, per exemple.

Però el cas és que ja tenim AVE i cal exigir que siga també un tren de mercaderíes que substituïsca el transport per carretera. I cal desitjar —o més bé somiar?— que l'elevadíssim cost de 6.600 milions d'euros més el manteniment, puga ser amortitzat algun dia. I, sobretot, cal no oblidar l'exigència d'una molt millor xarxa de trens de rodalíes. Que jo vull poder anar a Dénia amb tren!

Poca gent sap que el 29 de novembre va començar a Cancun, i encara continua, la cimera sobre el Canvi Climàtic. Per als mitjans de comunicació, el tema climàtic ha passat a un lloc poc rellevant i els governants tenen centrada la seua preocupció en fer front a la crisi econòmica amb mesures conjunturals que no tenen en compte la greu degradació ambiental que patim. Però la realitat és que el canvi climàtic és el problema més greu que té actualment la humanitat, perquè és un problema que continua agreujant-se i cada vegada ens queda més poc temps per a rectificar. Tant és així que, suposant que ara mateix es prengueren totes les mesures necessàries per evitar-lo, durant uns anys encara continuarien els efectes negatius i seguiria  pujant la temperatura mitja de la Terra a causa de l'emissió de gasos d'efecte hivernacle (GEI). Els experts preveien que per a l'any 2.050la temperatura  podia augmentar en 2º, en el millor dels casos Però si no es posen mesures fermes, per a eixe any la pujada de temperatura pot arribar a 6 o 8 graus i això seria catastròfic. Per a que l'augment de temperatura des del 1990 fins  el 2050 es mantinguera en 2º, en el moment present hauria d'haver pujat, com a màxim, 0'6º. Però la realitat és que la temperatura mitjana des d'aquell any, ha augmentat  0'75º. Una mala situació.

Per tant, és necessari acabar amb les emissions de GEI. En aquest sentit hem de saber que al País Valencià, tot i que les emissions de GEI dels dos darrers anys van disminuir en un 11%,  des de l'any 1990 cap ací l'augment ha sigut  d'un 75%  mentre que al conjunt d'Espanya, en eixe temps han augmentat un 28'5 %. A casa nostra, el principal causant d'aquest augment és el transport, que emet el 45 %  del total de GEI.

Per tot això, les mesures anti-cris econòmica de tots els països, s'haurien de basar especialment en la potenciació d'una economia verda i en l'adopció de mesures de mitigació i d'adaptació al canvi climàtic. A Cancun, l'acord entre els  mandataris del món per a la reducció de GEI hauria de ser una realitat, perquè és necessari i urgent. Ni el meu net , ni els vostres, tenen per què pagar  les conseqüències, molt greus, de la inconsciència d'una humanitat que sembla no saber cap on va.

Segons el darrer informe de CCOO sobre l'emissió en Espanya de gasos d'efecte hivernacle (GEH) a l'atmosfera,  es constata que els anys 2008 i 2009  hi van suposar una important disminució. Si el 2008 va haver un 7'7% menys d'emissions respecte l'any anterior, el 2009 van ser un 8'7 % menors que el 2008. Si aquesta tendència es consolidara, s'estaria pròxim a aconseguir els objectius de Kioto i per això cal analitzar bé la situació.

La primera causa de l'esmentada disminució, com podem imaginar, està en la crisi. En disminuir l'activitat econòmica disminueix el consum d'energia i per tant es redueix l'ús de combustibles fòsils causants de les esmentades emissions. El consum d'electricitat el 2009 va caure un 4'4% i també va disminuir l'ús del vehicle privat i del transport per carretera que va suposar la reducció d'un 5'2% en les emissions. Pot ser algú pensarà que quan es produisca la recuperació econòmica forçosament tornaran a pujar les emissions, però això  no ha de ser així necessariament. És important saber que l'ús de les energies renovables, sobretot l'eòlica, ha tingut un paper reductor aquests dos anys, cobrint el 23'4 % de generació d'electricitat. En el territori de l'estat espanyol les renovables, en 2008/2009, han evitat l‘emissió a l'atmosfera de més de 36 milions de tones de CO₂. Així és que la potenciació al màxim d'aquestes energies, així com polítiques d'estalvi i d'eficiència energètica, han de ser un objectiu també en el periode de recuperació econòmica. En l'actualitat hi ha un consens social suficient per ser rigorosos en l'aplicació de les mesures fermes per a la necessaria reducció de GEH, perquè els efectes irreversibles que provoca el canvi climàtic són tan greus que ningú no pot ignorar-los. I mitigar eixos efectes és tasca imprescindible a la que s'ha d'abocar tothom. En aquest sentit torne a repetir el que deia la setmana passada: hem de mirar cap a noves pautes econòmiques per a una altra manera de viure on consumisme no siga sinònim d'èxit o felicitat. Tindre més no és viure millor. I cap ací hem d'anar.

He llegit unes declaracions d'uns joves a propòsit de les mesures anti crisi i m'he fixat en una que deia "no volem viure pitjor del que han viscut els nostres pares". Gairebé al mateix temps, un informe sobre la petjada ecològica, és a dir sobre els recursos del planeta Terra que gastem per viure com vivim, fa notar que el conjunt de la humanitat necessitaríem l'equivalent a dos planetes si seguim amb el nivell de consum actual. Amb una Terra no en seria suficient però la paradoxa és que no en tenim una altra. És per això que les declaracions del jove que diu que no vol viure pitjor que els pares, cal puntualitzar-les. No és que en un futur immediat tinguem que viure pitjor sinó que és necessari que visquem d'una altra manera. La crisi, precisament, hauria d'haver-se aprofitat com una oportunitat per anar transformant les pautes econòmiques, per canviar la manera de produir i la manera de consumir. L'especulació financera i el consum per damunt de les possibilitats, ha sigut la causa principal de la crisi i en molts casos, el cas valencià per exemple, s'ha afegit la bambolla immobiliària. Doncs bé, no es veu que hom pose mesures per reorientar aquests aspectes. Es vol superar la crisi injectant diners a empreses financeres i que torne la societat del consum excessiu irracional i depredador que hem viscut.

El cas és que eixe mateix consum és el que està esgotant el planeta Terra. I la manera de distribuir els productes també hi contribueix, amb un transport que gasta molta energia, entre altres coses.

Així és que, orientar l'economia en un sentit diferent hauria de ser una prioritat de tots: els responsable polítics, els responsables econòmics i la ciutadania. Per exemple afavorint el consum de productes de proximitat, i promovent les formes netes de produir com l'agricultura ecològica, els productes reciclats, les energies renovables... tot un altre plantejament. I els joves han de saber que no poden viure de la manera consumista que han viscut els seus pares. Ni millor ni pitjor, simplement han de viure de manera diferent.

L'any que ha passat ha sigut plovedor i la pluja ha deixat la seua emprempta vivificadora en a la terra. Fonts que anys arrere havien estat eixutes, al llarg de la primavera d'enguany han tornat a brollar i han mantingut l'aigua  durant l'estiu, mentre els colors verds anaven escampant-se per muntanyes i valls i convertien alguns racons d'aquest maltractat País en paradisos menuts. Els incendis feia temps que no colpejaven fort i la recuperació d'espais naturals i de llocs abans degradats, anava fent el seu camí. Això, unit a l'aturada d'agressions urbanístiques, afegia al nostre territori  biodiversitat i bellesa.

Però en arribar setembre, quan l'estiu és a punt de dir adéu, la  terra ha tornat a ser maltractada: un vent de ponent ha omplit de flames algunes muntanyes nostres, pintant-les després amb la negror de la mort. Un vent de ponent aprofitat per l'acció humana, perquè diuen que els incendis han sigut  provocats, que mans irresponsables o criminals els han produït. Quina tristor! Perquè segurament hi ha incendis imprevisibles fruit de fenòmens meteorològics o de fets incontrolables. Però diuen els entesos que la major part de focs que es produeixen podien haver sigut evitats, precisament per això, perquè responen a causes humanes. Són accions o omissións i fetes de manera  conscient o inconscient, però sempre amb resultats dramàtics. Perquè al nostre territori, qualsevol desaparició de flora o de fauna i qualsevol acció erosiva esdevé d'una gravetat especial, ja que molts dels nostres ecosistemes ja estan degradats de manera important. I, fins a quin punt en som conscients la totalitat dels ciutadans? De quina manera les institucions responsables fan una política forestal adequada? I, una cosa molt important: què i com fan per lograr la conscienciació de tota la població en la defensa del medi ambient?

Fa temps que vivim d'esquenes a la natura. I aquest viure d'esquena ha conduït a viure-hi en contra, a considerar-ne la destrucció gairebé com a natural, Som irresponsables i estem destruint la nostra pròpia casa. I en eixa destrucció i en eixa insensibilització no són innocents les polítiques aplicades sobre el territori. Les polítiques depredadores, l'urbanisme del tot val.

A la ciutat de València, fa uns dies que han estat podant arbres. Molts d'aquests, com l'anomenat Cinamomo (també conegut com Amelia o Arbre sant) estaven plens de fulles i lluïen uns ramellets de flors menudes d'un rosat suau i de perfum intens. La ciutat resultava més amable amb aquests éssers vius que la protegeixen de contaminacions diverses i l'ornen. Però ja no, no en tots els llocs. En la Plaça del Mercat per exemple, la poda, tot i que en molts casos era innecessària, ha sigut discreta. Però hi ha carrers com el d'Erudito Orellana que als arbres només els queda el tronc i unes rametes petites. Aquest carrer, els estius passats era un túnel verd, que resultava fresc i agradós. Jo, l'onze de novembre de 2008 li vaig dedicar una columna en aquesta mateixa pàgina. Era com un petit homenatge, que no sé si podré tornar a fer l'estiu que ve perquè possiblement els arbres no es poblaran com abans. Això si no se'n moren alguns perquè la tala feta és una autèntica mutilació.

Des de l'Ajuntament de València diuen que la poda es fa durant tot l'any. Però de tots és sabut que les podes s'han de fer a l'hivern, quan la planta té menys activitat i els agents patògens que pogueren atacar-la romanen passius. Ara, a la primavera, els patògens cobren nova vida i les ferides deixades en els arbres per la tala, són portes d'entrada per als esmentats agents. M'ho han explicat amics relacionats amb el món de la botànica. Diuen que és tan elemental el tema de la poda que no s'expliquen com és que els tècnics de l'ajuntament aproven que es faça tan malament.

Des de l'Ajuntament argumenten que els veïns demanen les podes-mutilació, que els destorben els arbres. Però, l'Ajuntament ¿ha explicat alguna vegada al veïnat els enormes beneficis en la salut de les persones i en el medi ambient, dels arbres ciutadans sans?

Jo tinc un cinamomo a tocar del balcó de ma casa. És un bon amic. A l'hivern deixa que hi entre el sol perquè no té fulles, només manté sobre les rames les seues boletes arraïmades. A la primavera i l'estiu, ja poblat, em produeix un poc de foscor dins de casa.  A canvi m'omple la finestra de verd i em mostra els penjolls rosats de les floretes, que em perfumen.  M'agrada tindre'l a prop i compartir-lo amb els ocells que el visiten.

En el títol que encapçalava la meua columna  de la setmana passada en aquesta pàgina, (que era el mateix títol que el d'avui) per una d'aquelles circumstàncies que de vegades ocorren en el món de les lletres impreses, aparegué un "sí" en lloc d'un "no, gràcies"  referit a les nuclears. Per suposat que si es llegia l'article, l'opinió que en tinc quedava clara, perquè el meu és un modest però rotund “no” a aquestes centrals, a pesar de la campanya que s'està fent a favor de la seua continuïtat.

La campanya en qüestió ofereix bàsicament dues raons: d'una banda assegura que les centrals són segures i no hi ha perill d'emissió de radioactivitat, degut al rigor de l'enginyeria amb que s'han construït i funcionen. I d'altra banda es presenta la nuclear com una energia neta que no genera CO₂ i per tant apta per a fer front al canvi climàtic. Ambdós arguments són refutats pels ciutadans que s'hi oposen. El de la seguretat es contesta en base a que és impossible garantir-la al cent per cent, i com a mostra hi ha el fet que ninguna asseguradora vol fer-se càrrec de les assegurances de les nuclears, ja que en cas d'accident, les conseqüències humanes i econòmiques podrien ser de magnituds enormes. Pel que fa al CO₂ no n'emet la nuclear, però sí que n'emet la fabricació del ciment (gran emissor d'aquest gas) que gasten en quantitats ingents en la construcció de les centrals, en el tractament dels residus i en els cementiris nuclears. I també hi ha el CO₂ que emet el transport que porta els minerals i els residus a llargues distàncies. Afegeixen els crítics antinuclears, que tant el tema de les radiacions com el del CO₂, cal valorar-los des de l'origen del procés (l'extracció de l'urani), fins el final.

Però hi ha més qüestions. Una molt important és que l'energia nuclear no és necessària. Només constitueix el 20% de la que es consumeix a l'estat espanyol i si tenim en compte que ens cal un nou model energètic on l'estalvi siga una de les prioritats, conclourem que la nuclear ens la podíem estalviar. Entretant la producció d'energia solar i eòlica no ha fet més que començar. Aprofitar les enormes possibilitats existents en aquests camps hauria de ser l'objectiu.

Els qui durant els anys 70, cridaven l'eslogan que encapçala aquest escrit, s'han fet majors. Ara ja no mostren aquell sol simpàtic que feia l'ullet i representava el moviment antinuclear. Però el tema torna a ser actualitat degut a la necessitat d'ubicar magatzems per als residus. Perquè els residus que generen les centrals nuclears no es poden reutilitzar i mantenen la seua radioactivitat durant períodes més o menys llargs, alguns fins a 25.000 anys. Com que no es poden destruir, s'han d'emmagatzemar i en la majoria de centrals ho han fet dipositant-los  provisionalment en una piscina amb aigua circulant per tal de refrigerar-los. Però les piscines se saturen i Enresa, l'empresa que n'és responsable, ha de construir dipòsits per traslladar-los. En el cas de Cofrents, havia d'haver fet un dipòsit en superfície (provisional, per a uns 100 anys), ja que havia renunciat a construir-ne en profunditat (definitiu) a causa de problemes en la ubicació. Perquè cal saber, que es preveuen  dipòsits nuclears en superfície i en profunditat, sembla que segons la intensitat radioactiva dels isòtops.

Els grups nuclears fa temps que proposen magatzems geològics profunds (MGP) que guardarien indefinidament els residus de vida més llarga. Afirmen que hi ha mitjans tècnics que farien impossibles les fuites de radioactivitat. Mentre que els detractors diuen que no es pot saber quin serà el comportament geològic exacte del lloc on estiga el magatzem i per tant s'ignora si moviments sísmics o d'altres tipus no afectaran les instal·lacions, a més de poder-se convertir en objectius terroristes o de guerra.

Hi ha doncs un debat i la informació ha de ser veraç. Ara cal aportar solucions per als residus existents. Però les centrals nuclears s'haurien de tancar en acabar la seua vida útil ja que si existeixen dubtes sobre les conseqüències, la prudència exigeix sempre aplicar el principi de cautela. Si el problema s'eternitza el passem als fills, als nets, als besnets... Els pobres ja es trobaran una Terra ben malmesa, només els falta el maldecap nuclear.

Entretant el sol simpàtic que feia l'ullet, espera diners i polítiques que el facen a ell i a l'aire responsables de l'energia. I que el logo diga: "Solar? Sí gràcies".

Pensar en el procés urbanístic dels darrers anys, és recordar un seguit de despropòsits que abasten diversos àmbits. Haver convertit la construcció en el motor bàsic de l'economia, absorbint la major part de les inversions i dels llocs de treball en detriment d'altres sectors, ha engrandit la crisi econòmica i dificulta la recuperació, perquè ja no és possible tornar a l'anterior ritme urbanitzador. No n'és possible ni convenient ja que les conseqüències econòmiques i socials hi han sigut perverses. Però n'hi ha, a més, una qüestió moral. La hi ha en el tema mediambiental i paisatgístic, de gran magnitud pel que fa a la destrucció del territori i al consum de recursos naturals. Actuar contra la natura, atemptant contra la biodiversitat, és immoral. I el resultat, nefast: hem fet un País lleig i insostenible.

Hi ha, d'altra banda, la corrupció, l'avarícia que ha promogut l'enriquiment ràpid, les complicitats generades per tal de convertir els ciutadans en col·laboradors d'un sistema immoral que ha provocat el guany fàcil i descontrolat, ha enfrontat veïns d'un mateix poble, ha enemistat membres d'unes mateixes famílies, ha potenciat l'especulació i ha desacreditat el treball. Més enllà dels casos apareguts a la premsa, conec  anècdotes impactants. Com la d'aquells germans que havent heretat uns terrenys que en el seu moment tenien una valoració econòmica semblant, en fer-se urbanitzables els d'uns i els d'altres no, renyiren de manera violenta. O l'absurd dels "agravis comparatius" ocorregut quan els propietaris d'uns espais rústics esperaven que foren urbanitzables i en no acomplir-se les seues aspiracions, es permetien dir que els havien furtat "x" diners, que era el valor que atribuïen al seu terreny si s'haguera reclassificat. I el que és pitjor: el cas d'uns xicots que tenien treballs estables i, veient la possibilitat de comprar terrenys a baix preu i vendre'ls cars, abandonaren els respectius treballs per dedicar-se a especular.

No hi ha que oblidar, doncs, l'aspecte moral del tema urbanístic. Perquè no hi ha res pitjor que potenciar entre una col·lectivitat actuacions mancades de principis. Així és que l'any 2010 hauria de ser també un any de redreçament moral.

Dissabte passat fou dia de manifestacions: a Copenhague i en moltes parts del món, contra el canvi climàtic. A Madrid, a més, contra la crisi econòmica. A les Balears contra la corrupció. A València contra el tancament del repetidor de TV3 de la serra Perenxisa i contra la privatització de les protectores d'animals. I també a València tingué lloc l'enèssima concentració convocada per Xúquer Viu  a favor d'aquest riu. I és que s'acumula la feina en la defensa de causes justes.

Però jo ara vull referir-me a la causa de Xúquer Viu, i dir que aquesta associació té molts motius per reclamar i ser escoltada, el més determinant és la disminució dràstica del cabal del riu. Són simptomàtics  i alarmants els episodis d'assecament viscuts: el d'agost de 1994 que desaparegué l'aigua en 40 km en la província d'Albacete. El de novembre de 2006 que s'assecà per un tram al Baix Xúquer, per la zona d'Alberic. El d'abril de 2008 que s'assecà prop de la ciutat d'Albacete i el de fa unes setmanes que s'assecà l'Alt Xúquer a Conca prop de Villalba de la Sierra.

A pesar d'això continuen  les pressions negatives per al riu. Ara, l'aigua del Xúquer que es transvase al Vinalopó, es destinarà també a l'urbanisme amb l'aquiescència del nou equip del Ministeri de Medi Ambient i el suport de la Generalitat Valenciana. A més segueix vigent l'operació per la qual deixaran de regar-se 200 hectàrees a Villena per tal que Danone "embotelle" 0,7 hm³ per al negoci d'aigua mineral Font Vella.

Davant d'aquests nous despropòsits, Xúquer Viu amb les signatures de milers de ciutadans, exigeix, entre altres coses, "el compliment de les finalitats oficialment declarades del transvasament Xúquer-Vinalopó des de l'Assut de la Marquesa, destinant l'aigua del Xúquer exclusivament per a usos ambientals i agrícoles, i no per a l'especulació". A més demana "que s'acabe amb la sobreexplotació de l'aqüífer de la Manxa Oriental, disminuint dràsticament les seues extraccions". I que "s'establisquen règims de cabals ecològics per al Xúquer i els seus afluents".

Afegirem que la problemàtica del Xúquer es veu ja agreujada amb el canvi climàtic que fa que hi disminuisquen les precipitacions. Per tant, estalviar, regenerar i prioritzar l'ús  de l'aigua, ha de ser la tònica a seguir d'ara endavant. O no veurem mai més un Xúquer viu.

D'ací a una setmana començarà a Copenhague la Cimera contra el Canvi Climàtic. És aquesta una reunió internacional de governants absolutament necessària per adoptar polítiques comunes i definitives dirigides a mitigar –que no eliminar perquè ja no és possible- el canvi climàtic que estem vivint. Però els ciutadans i ciutadanes mirem amb desconfiança aquest fet. D'una banda hi ha les contradictòries declaracions d'Obama que tem –no sense motius- que el Congrés del seu país deixe sense efecte qualsevol compromís que puga adquirir respecte la reducció de gasos hivernacle, tal com ja van fer amb el Protocol de Kyoto que havia signat Clinton. D'altra banda la desconfiança prové també dels posicionaments negatius de determinats països emergents que basen el seu creixement econòmic en activitats generadores d'altes emissions de CO₂. Sense oblidar el paper de petrolieres poderoses i d'altres lobbys que obtenen grans beneficis en activitats afavoridores del canvi climàtic.

Però precisament per això, la societat civil ha de multiplicar els seus esforços per reclamar un canvi dràstic en els actuals models de producció i consum que ens han dut – i no és exagerat dir-ho- a una situació d'emergència mundial. Fins el punt que per a l'any 2050, cal haver reduït un 85% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle si volem aconseguir que la mitjana de pujada global de les temperatures no passe de 2º. Superar aquesta pujada seria situar-se en una situació de catàstrofe de gran abast.

I no ens hem d'enganyar: adoptar mesures reals i positives per combatre el canvi climàtic implica una transformació en la nostra manera de viure. Hem de replantejar-nos el concepte de benestar, la manera de consumir, la manera de desplaçar-nos, la manera de traballar i de viure l'oci. I exigir que es camine amb rapidesa cap a una economia sostenible que, alhora, és també l'única solució a la crisi econòmica global. La crisi econòmica, la crisi social i la crisi ambiental i climàtica que vivim tenen unes mateixes arrels que no són altres que el sistema de producció i consum, esdevinguts absolutament insostenibles i destructors.

El meu net, que ja té tres anys, canta una cançó que li han ensenyat a l'escola. Diu: "Arriba la Tardor, cauen les fulles dels arbres i adéu a la calor...". Durant unes setmanes la cançó no ha concordat amb la realitat del temps actual: ha fet calor i els arbres han continuat verds. I em pregunte com podré explicar al xiquet que la cançó era realitat abans. Que la realitat d'ara és que la temperatura mitjana global de la Terra ha pujat i seguirà pujant i que el mes de novembre que estem vivint els valencians, és el més càlid dels darrers cinquanta anys. No sé com podria dir-li que ara la Tardor és curta i que a l'hivern fa menys fred, que per això alguns animals que hivernaven ja no ho fan i que algunes migracions d'aus també han variat. I sé que si d'ací a uns anys, si arriba el moment de parlar del desgel que s'està produint a l'Antàrtic, ho faré amb la tristor d'haver-li d'explicar que l'acció humana ha produït un canvi climàtic de conseqüències greus que ja patim però que serà pitjor per a la seua generació.

No obstant, allò més difícil seria haver d'explicar que, conegut i comprovat el problema, la generació dels seus avis i la dels seus pares, han sigut incapaces de posar mesures per minorar-lo. Seria terrible haver-li de dir que poderosos interessos econòmics i la inconsciència i la irresponsabilitat de molts, han impedit l'adopció dels mitjans necessaris per disminuir o retardar aquest canvi climàtic.

Des de fa pocs dies, l'arbre de davant de casa va perdent les fulles. Quan bufa un ventet suau, les fulles cauen a terra com si foren una pluja groga. El meu net ho contempla i riu. I es posa a cantar "...cauen les fulles dels arbres i adéu a la Tardor". El fa feliç comparar allò que veu, amb les paraules de la cançó. Ha trigat vora dos mesos, des que començà la Tardor, a que la cançó fóra realitat.

I jo pense en la Cimera de Copenhague que començarà el dia 7. El meu net i els xiquets de la seua generació tenen dret a un bon clima, perquè tenen dret a un bon medi ambient i a una bona vida. Les generacions adultes actuals som responsables del que a ells els passarà i la cimera de Copenhague és ja una de les darreres oportunitats.

Diumenge passat vaig llegir una entrevista amb Arancha Muñoz, Directora General de Territori i Paisatge, i després de la lectura no vaig saber si alegrar-me o indignar-me.

M'alegraria si la "estratègia territorial" que ha llançat la Generalitat amb la finalitat de racionalitzar l'ocupació del sol, comptara amb tots els recursos i la voluntat política ferma per rectificar males actuacions passades i presents, alhora que propostes clares i obligatories per planificar el futur. La Directora General diu coses que subscric, com per exemple que créixer no vol dir ocupar més territori sinó que hi ha àrees que, si cal, es poden densificar més. O quan diu que el creixement s'haurà de supeditar al respecte a la "malla verda" (espais de valor cultural i ambiental de cada municipi) que prèviament s'haurà determinat. Els dubtes venen quan no se saben els criteris ni quins polítics, quins tècnics i quins sectors socials intervindran per determinar el valor i abast d'eixa "malla verda".

I la indignació ve quan diu que en diferents processos d'ocupació del territori que estan en marxa, hi ha drets adquirits i la Generalitat no hi pot intervenir. Perquè, anem a vore: qui va donar en el seu moment el "vist i plau" a la major part dels "drets adquirits" que van contra el territori? Ajuntaments? Generalitat? No té majoria d'alcaldes el PP? Per què el seu partit no els hi aportava criteris respectuosos amb el territori i els exigia el seu compliment? I la Generalitat, ¿no aprova, i desaprova Plans urbanístics i altres afers que intervenen en el territori? Per què no ha sigut rigorosa? Per què ha menyspreat propostes de determinats grups socials que denunciaven el que ara la Directora General mostra? I per què ha llançat respostes victimistes i de refús quan des d'Europa desqualificaven moltes de les actuacions valencianes? La Directora General també ha afirmat que hi ha una manca de cultura del territori. I té raó. Li ha mancat dir que la Generalitat del PP, en quatre legislatures no ha fet cap campanya ni actuació per afavorir eixa cultura.

Enteneu la indignació?

Aquests dies passats he passejat entre els morts invisibles dels dos cementeris on romanen les restes de familiars meus i, com cada any, els hi he oferit l'homenatge de les flors i del record. Però la visita anual a la casa dels morts em permet també contemplar la vida que hi regna: les plantes, com els xiprers que apunten cap al cel i la gent que neteja les làpides, que es mostra més o menys pesarosa segons la proximitat afectiva i el temps passat des que la persona en qüestió els va deixar. I els ocells que s'aturen a beure l'aigua que raja d'algun gerro amb flors. I els gats que hi passegen lentament. Per què serà que en tots els cementeris sempre hi ha gats que semblen ser els amos d'aquell espai?

Aquests dies passats també he passejat entre altres morts: he passejat entre els esquelets llenyosos dels ametllers de La Marina i entre tarongers difunts. He contemplat vinyes abandonades i oliveres seques. He vist la mort de la terra, i he sentit dolor perquè encara que els diferents camps tinguen propietaris legals, la terra també és meua, de tots els valencians i de tota la humanitat. És terrible, hem oblidat que la terra és l'única font de vida que tenim i, oblidant-ho, ens hem fet autodestructors. Perquè els trossos degradats, ho estan perquè algú espera fer diners a canvi de la seua mort i conversió en un desert de ciment i rajola. I els camps abandonats, secs, amb arbres esquelètics, són la imatge de destrucció de la terra. Però ara que la rajola s'ha aturat caldria esperar que la crisi econòmica que vivim aportara trellat i oferira alternatives agrícoles vàlides i rendibles que retornaren la producció i la vida als camps. O que les terres abandonades foren reconquerits per la vegetació autòctona i hi retornara la vida plena. Perquè no hi ha salvació possible de cap crisi si seguim matant la terra.

Seria bo recordar que el passat 22 d'abril, a proposta d'Evo Morales, l'ONU va declarar eixa data "Dia de la Mare Terra" a fi que la comunitat internacional s'afegisca a la devoció i el respecte que els pobles indígenes han tingut i tenen per la "Paxamama" (que significa "Mare Terra" en aymara) Però ací hi ha qui mata la mare.

Ara que hem entrat de ple en la tardor, recorde moments de l'estiu passat. I em venen a la memòria aquells xiquets que vaig observar un dia quan acabaven de banyar-se en l'aigua d'una mar calmada. S'havien deixat portar per les ones suaus que trencaven a la vora i havien jugat a surar-hi agafats d'un baló. Les respectives famílies arreplegaven cadires i parasols i, tot  seguit, començaren un ritual de comiats. Besos, comentaris i la promesa d'enviar-se mútuament notícies. Dirigint-se als xiquets, algú els va dir: "Heu passat un bon estiu?". Tots dos van assentir. "I que és el que  més us ha agradat de tot el que heu fet?", preguntà un altre. "A mi les partides amb la Wii, que la tinc a la meua habitació", respongué un (feia poc que jo sabia que la Wii és un ingeni tecnològic amb el que es juga de manera virtual a diferents esports, però amb un gran realisme. El teu contrincant és la pantalla). "A mi els nous jocs de la meua play que molen molt", digué l'altre.

Mentre les respectives famílies se n'hi anaven, jo em preguntava en quin racó de la memòria dels xiquets quedarien les sensacions de banyar-se i jugar en un aigua acaronadora. M'hi preguntava si no haurien gaudit fent castells o jugant a la vora de la mar. Quins són els records agradosos dels estius, quines les emocions i les sensacions que rememoraran aquestes criatures quan seran grans? Vaig fer memòria dels estius de la meua infantesa i un cúmul de sensacions naturals em retornaren en forma de records: sabors, olors, emocions... Els sabor dolç de les figues i el raïm de moscatell i l'aroma de les matetes de fenoll que arrencava i xuclava. I el perfum del romeret i la farigola o el de la flor de gesmil a poqueta nit. I també l'olor a mar de quan hi anava, que era una sentor barrejada d'algues i de sal. I la calor del ple de migdia corrent amunt i avall i jugant a la "quid amagar". També les emocions dels jocs amb els amics a la llum de la lluna, l'emoció dels misteris imaginats que la contemplació d'aquesta i de  les estreles ens proporcionava. No teníem Wii però la vida era plena i enriquidora.

Ahir es van celebrar accions en diversos països, en senyal d'adhesió a la campanya "Una Crida d'Atenció Global pel Clima". Van ser unes 2.500 les activitats, que es realitzaren arreu del món (també a València) dins del mateix dia, amb l'objectiu de cridar l'atenció de governs i ciutadania per tal que s'adopten tot tipus de mesures urgents que ajuden a mitigar els efectes, ja ineludibles, del canvi climàtic.

Avui, a tot arreu  excepte a València, se celebra el dia sense cotxe, dins de la "Setmana Europea de la mobilitat" que pretén limitar la circulació de vehicles privats per les ciutats en favor del transport públic.

Ahir, avui i sempre es necessari parar atenció sobre la problemàtica mediambiental que l'acció humana ha  generat. El canvi climàtic i les seues greus conseqüències, que ningú no posa en dubte,  s'estan instal·lant sobre un planeta que ja estava ferit per la contaminació, per la deforestació, per l'ocupació salvatge del territori.... Amb l'escalfament global, tot s'agreuja  i es fa patent la urgència d'adoptar mesures efectives que ajuden a minimitzar els impactes. La principal mesura consisteix a reduir al màxim les emissions a l‘atmosfera de CO2 i d'altres gasos. Per això és urgent limitar el transport que és l'emissor de CO2 que més ha crescut des de 1990. A tot l'estat espanyol les emissions procedents dels vehicles representen un 25 % del total mentre que a la Comunitat Valenciana aquestes suposen encara més: un, 36%.

Doncs bé, tot i la gravetat del problema, la Generalitat Valenciana després d'haver anunciat  a bombo i plateret la creació d'un Centre mundial de Gestió contra el Canvi Climàtic, aquest no ha vist la llum, ni tampoc una anomenada "Comissió d'experts". Mentre que una "Comissió Parlamentaria per a l'estudi del Canvi Climàtic", ha sigut disolta sense haver-se reunit mai.

Per la seua banda l'Ajuntament de València, amb molt de desencert,  es va permetre traslladar la celebració del dia sense cotxes a diumenge passat. Com si desplaçar-se en bicicleta, a peu o en transport públic fóra un caprici que només es pot exercir en dia de festa.

Fa calor i això no és cap novetat a l'estiu. Ni ho és que la calor forta haja començat a la primavera, ni té per què considerar-se estrany que alguns dies la temperatura siga extraordinariament alta. Però la gent diu que no és normal, que de dies molt càlids en fa ara més que abans. I la compra de ventiladors i d'aparells climatitzadors, des del fortíssim estiu de l'any 2003, s'ha disparat. Així és que ens preguntem, ¿s'hi tracta d'apreciacions subjectives o d'una realitat? Dissortadament la resposta ens la donen les dades objectives (veure el IV Informe de IPCC): la temperatura mitjana global de la terra ja ha pujat 0'8ºC en els darrers cent anys i per a finals del present segle, el Massachusets Institute of Technology, preveu una pujada d'entre 5 i 9 graus.

Sí, el canvi climàtic ens ha visitat de manera desagradable i continuarà fent-ho. I serà pitjor si no es prenen amb urgència les mesures per a la reducció dràstica d'emissions de CO₂ i d'altres gasos d'efecte hivernacle.

Però jo ara vull comentar l'aspecte de l'adaptació. La humanitat ha de prendre mesures per adaptar-se a la nova realitat climàtica. En el nostre cas cal que, alhora que busquem solucions naturals viables com la de fugir i protegir-nos del sol, beure més, remullar-nos i disminuir l'activitat física en hores punta, el nostre cos vaja adaptant-se a poc a poc, a temperatures més altes, al nou clima, en definitiva.

D'altra banda cal una adaptació col·lectiva per exemple racionalitzant els horaris d'activitat i de descans, i, sobretot, adaptant els espais on viure i estar. Menys asfalt, més ombra i més espais verds refrescants. I construccions adequades. Els llocs on vivim han d'estar, a més d'aïllats tèrmicament, ben orientats a fi de permetre corrents d'aire i poca entrada de sol a l'estiu. Dons bé, són incomptables els habitatges i locals orientats només al sud o a l'oest, amb poc trànsit d'aire i amb l'ús de vidre en balcons i tancaments. Són com hivernacles i els seus usuaris s'hi protegeixen tancant-s'hi i posant l'aire condicionat. Aquest gasta energia, s'emet CO₂ i continua així l'espiral d'escalfament global.

Hi ha veus que critiquen la decisió de Zapatero, explicitada en el seu dia en el programa electoral del PSOE, de tancar les centrals nuclears en acabar els seus períodes de vida útil. Tots sabem que la central de Garoña, com també la de Cofrents, està arribant al final del seu cicle i els possibles tancaments estan fent aflorar arguments  a favor i en contra de la continuïtat. Per a uns, Rajoy per exemple, simplement la nuclear és una energia bona i Zapatero serà el causant de milers de desgràcies si la va fent desaparèixer. Si no la tanca igualment l'acusarà, en aquest cas de mentider per no acomplir el programa electoral. Però per a uns altres que es diuen progressistes, estar contra les nuclears –ells diuen haver-ho estat quan eren joves- és un plantejament romàntic i ara cal defensar la seua continuïtat perquè no és perillosa (diuen), així com per mantindre els llocs de treball i sobretot, —i aquesta és la gran fal·lacia— per lluitar contra el canvi climàtic perquè creuen que la nuclear és una energia neta.

D'altra banda hi ha els arguments dels qui s'oposen a les nuclears entre els quals el perill d'explosió i el de radiacions ja que tot i les mesures de seguretat, es coneixen accidents de diferents graus i se sap que les seues conseqüències poden ser incalculables. Si no, per què ninguna companyia d'assegurances vol cobrir-ne les responsabilitats civils? Però, sobretot, continua existint l'antic problema d'emmagatzematge dels residus nuclears, les radiacions dels quals s'escampen durant milers d'anys.

Tampoc no és una energia neta. Les centrals necessiten refredar-se contínuament i ho fan mitjançant les torres de refrigeració que vaporitzen enormes quantitats d'aigua. Aquest vapor és un gas potent d'efecte hivernacle. A més, totes les etapes, des de la construcció de les centrals, fins l'extracció, purificació i enriquiment de l'urani, necessiten d'un ús intensiu de combustibles fòssils generadors de CO₂. D'altra banda el transport de l'energia elèctrica d'origen nuclear des de les centrals als consumidors, ha de fer molts quilòmetres, així és que una part d'eixa energia es perd pel camí i contribueix a l'escalfament  global. Reflexionem, doncs.

Ell apareix en la foto al costat de Václav Klaus, amb la mà dreta al pit i els dits amagats davall la solapa de la jaqueta, al més pur estil Napoleó. Com a imatge de fons, es veu una reproducció fotogràfica del planeta Terra. Ell és Aznar i la foto va ser feta en la seu de la FAES quan el president xec hi va anar per presentar el seu llibre que nega el canvi climàtic i l'ex president espanyol li va fer d'introductor i avalador ideològic. Tots dos, Klaus i Aznar, formen part del grup d'il·lustres neoconservadors negacionistes convocats fa poc per l'Institut Hearland a una reunió a Nova Iork, a fi de refermar-se en les seues tesis. Però després d'haver confirmat l'assistència i d'haver aparegut als cartells inicials, Aznar s'hi va retirar. Diuen que li ho va demanar el PP espanyol per no vore's perjudicat, ja que a Europa, a hores d'ara, gairebé ningú del seu grup – ni tampoc de cap altre- nega el canvi climàtic com a realitat i problema greu creat per l'acció humana. Les discrepàncies hi aparéixen a l'hora d'aplicar les solucions i acomplir el protocol de Kioto.

Per tant, esdevé necessari que la conferència sobre canvi climàtic que tindrà lloc a desembre a la ciutat de Copenhague, tinga èxit i que els 192 països que hi assistiran siguen capaços d'acordar i aplicar mesures importants per a reduir, abans de l'any 2.050, en més d'un 80% les emissions de CO₂ (prenent com a referència les emissions produïdes en 1990).

I per tal de començar a fer pressió ciutadana mundial, diferents grups encapçalats per WWF, proposen una apagada de llums per al proper dissabte dia 28, de 20'30h. a 21'30h. De moment ja s'hi han involucrat més de 1000 ciutats de 80 països que apagaran monuments i llocs oficials. Els ciutadans i ciutadanes també ens hi hem d'afegir. Que l'escalfament de la Terra no és cap broma.

Si aneu des de València cap al sud per l'autovia d'Albassete, a pocs quilòmetres, allà on s'acaba la comerca de l'Horta i comença la de la Ribera, trobareu dues torres que es miren cara a cara. La de la dreta és la torre musulmana d'Espioca. La de l'esquerre és la torre del centre penitenciari de Picassent. La de la dreta és una torre guiata construïda fa més de vuit-cents anys per tal d'evitar l'entrada per mar i protegir València d'invasors no desitjats. La de l'esquerre és una torre guiata construïda a les darreries del segle XX per tal d'evitar l'eixida per terra, dels presoners.

La torre musulmana d'Espioca roman abandonada i el seu camí en el temps la porta cap a la desfeta, davant el desinterés dels qui l'haurien de preservar com a patrimoni històric. A l'altre costat, la torre de la pressó roman nova, intacta, preparada per a continuar durant anys el seu camí en el temps.

Torre Espioca ens recorda una societat turbulenta, d'invasors i d'invadits, de rapinyaires, de violències de persones contra persones. En tant que la torre penitenciària  no deixa que oblidem que hi ha una societat sòrdida d'agressors i d'agredits, de drames humans, de misèries i de privacions de llibertat.

Les dues torres guaita, cara a cara, marquen el pas de l'Horta a la Ribera. Desitjaríem que foren això, simples fites geogràfiques, mollons que assenyalen camins. Torre Espioca, obsoleta en la seua funció, la voldríem restaurada i millorat el seu entorn que hauria de portar-nos la memòria d'un temps d'alqueries musulmanes, de jardins aromàtics i de llargues mirades a la mar. Torre Penitenciària, la desitjaríem en desús perquè somniem que el temps de violències i de privacions de llibertat s'acabarà per sempre més i no caldran ni reixes ni presons.

Seria bo que les dues torres que es miren cara  a cara i apunten al cel, restaren companyes de camins i que obrint dreceres entre l'Horta i la Ribera assenyalaren temps futurs de plàcida convivència mentre vigilen l'ample mar verd dels tarongerars.

Ha plogut i els núvols han descarregat l'aigua de manera irada. Ja va sent habitual en el nostre país, i també en moltes parts de la resta de la península, que gairebé cada vegada que plou, la pluja siga intensa. I no és estrany això en les zones de clima mediterrani com la nostra, acostumats com estem a riuades i pantanades. Però hi ha qui diu que els darrers anys hi ha augmentat la freqüència d'episodis de pluges torrencials i hi han disminuït les pluges moderades. No sé si aquestes apreciacions de molts ciutadans coincideixen amb els registres dels meteoròlegs però, en qualsevol cas, cal prendre en consideració el tema per diverses raons. D'una banda perquè la irracional ocupació que s'ha fet del territori, agreuja les conseqüències de les pluges intenses. S'ha construït en terres baixes i en zones d'avingudes i s'han fet infraestructures viaries que de vegades han actuat d'obstacle a la circulació de les aigües. S'han cobert amb formigó els llits de molts barrancs, impedint així la filtració, s'ha actuat de manera intensiva en zones portuàries i s'han eliminat cadenes dunars per tal d'edificar en el seu lloc. Totes aqueixes actuacions no són de bades perquè les aigües, quan venen abundants, volen ocupar l'espai que els és propi.

D'altra banda, una de les conseqüències del canvi climàtic, previstes pels científics, és, precisament, que plourà menys vegades i més intensament. Actuar en conseqüència i prendre mesures de prudència, és l'obligació de tots.

I sí. Ara ha plogut i en alguns llocs han patit. Però les herbes aromàtiques de les muntanyes han reverdit i l'aigua ha destapat tots els matisos del verd en camps i espais naturals. Alguns rierols han brollat i la terra humida desprèn un perfum intens.

Ja ho deia Raimon: "El meu País no sap ploure / o no plou i és la sequera / o plou molt i és el desastre". Enguany hem tingut ambdues coses: sequera i desastre, una darrere de l'altre. Del desastre, ja se sap, pot vindre en qualsevol moment, com un hoste molest que se't presenta a casa de tant en tant. Però no hem preparat la casa a pesar que sabíem que el desastre en forma de gotes fredes, pluges torrencials i riuades, ha visitat els valencians moltes vegades al llarg de la història. Sempre ens ha fet mal i hem plorat pel mal patit. Al poc de temps ho hem oblidat sabent que l'oblit no és bo, perquè fa repetir errors. I els valencians hem continuat envaint espais que pertanyen a l'aigua i no als humans ja que, usurpadors com som, hem volgut fer nostres els barrancs i les rieres i també la vora de la mar. Així és que l'aigua s'ha topat amb obstacles en el seu camí i s'hi ha venjat fent el desastre més gran.

El cas és que l'aigua és amiga, una deliciosa amiga que canta i porta vida. Aquests dies, els barranquets que baixen del Montgó, habitualment eixuts, en van plens. I l'aigua transparent circula entre canyars, murta i mates de llentiscle. De vegades penetra per caminals asfaltats que s'havien interposat en el seu camí i continua avant formant minúscules catarates. Al seu pas, acarona els camps d'ametllers, tristament abandonats, i llepa els herbassars que hi creixen, Atrau papallones i parotets i perfuma més la terra que ja feia una olor melosa perquè a les vores dels camins hi ha blanques catifes de "xuclamel". De vegades brolla una petita font entre els marges de pedra seca construïts de manera savia pels nostres avis. Marges útils també ara, però assolats perquè ningú no els protegeix. L'aigua, al seu pas per les valls del Montgó, és una nova música que s'afig a l'habitual cant de les caderneres.

Tal vegada serà com una albufera. O simplement serà mar. I sobre l'aigua, com illes estrafolàries, potser sobreixiran les moles de ciment que actualment constitueixen la Ciutat de les Arts i de les Ciències de València i els gratacels i la part de dalt del nou estadi del València C.F, S. A.

Els nostres nets i rebesnets tal vegada hauran d'haver fugit cap a terres interiors. Seran uns de tants entre els milions de refugiats del canvi climàtic al món. Què quan passarà això? Potser d'ací a cinquanta anys o d'ací a cent? Diuen que segur que abans de dos-cents anys. Els ecologistes fa temps que ho preveuen, però ja se sap, aquests són gent que els agrada fastiguejar. Molts científics també ho havien escrit, però amb lletra menuda. Ja se sap, a aquests els paguen els grans. La gent del carrer ho intuíem, - uf! quina calor fa! - però nosaltres som ignorants. Ara hi ha l'informe Stern.Al Gore, fa bandera contra el canvi climàtic, pel·lícula inclosa. El tema ja està als mitjans de comunicació i ningú diu que no: l'escalfament del planeta Terra, de conseqüències greus, és una realitat.

Però pocs responsables polítics prenen mesures. "No hi ha que espantar la gent", diuen. "No hi ha que espantar el capital". Que continuen llençant CO₂ a l'atmosfera? Visca! Que continuen construint vora mar? Visca! No cal que s'estalvie energia, ni aigua, ni res, que si s'estalvia no hi ha guanys.

La Terra s'escalfa sobre unes consciències fredes i molts dels qui tenen poder polític o econòmic actuen amb una irresponsabilitat criminal. "Mentre el carro roda, fa soroll", pensen. El demà... ja s'apanyaren els del demà. Potser la cimera de Nairobi, haurà posat un granet d'arena en la solució?

I alguns segueixen governant de la mà de l'espectacle i fent obres faraòniques inútils perquè la placa on diu que varen inaugurar aquella cosa, ningú no la llegirà. Estarà al fons de la mar.

El cas de Marbella no ha sorprés ningú. Tothom sospitava de fa temps, que hi imperava la llei del "pelotazo" i el descontrol urbanístic.

Ací, al nostre país, també hi ha moltes sospites ben fonamentades i, si acaben provant-se tal com hauria de ser, tampoc ningú no s'hi sorprendrà. Ens hem acostumat a viure sabent que en el negoci de la construcció no sempre hi ha aigua clara. Ja ho va dir un fiscal en un congrés de juristes celebrat a Valencia i ho diuen les ONG relacionades amb el tema: en els projectes urbànístics i dins dels àmbits municipals, és on més corrupció existeix.

La situació generada per la manera com està produïnt-se el procés urbanitzador, és perversa des de molts angles. Hi ha l'esmentada corrupció amb diners pel mig, que també afecta a canvis il.legals en els censos electorals, tal com s'explicava en aquest diari diumenge passat. Hi ha l'agreujament de problemes mediambientals i la creació de nous d'aquests problemes. I hi ha la fabricació de mentides per amagar-los.

Però la perversió del sistem abasta més àmbits: ha creat entre part de la població una actitud complaent amb els diners fàcils, ha transmés la idea que els guanys econòmics ho justifiquen tot, ha provocat la transformació de molts ciutadans en vulgars especuladors, ha afavorit l'avarícia i el recel i ha creat enemistats greus entre familiars i veïns a causa de les divergències en els preus dels camps o en els plantejaments urbanístics.

Hi ha a més un fet molt perillós. S'està aplicant la política del "pa per a hui, fam per a demà". S'ha centrat tot el desenvolupament econòmic en la construcció i s'estan perdent altres mitjans de producció. De què viurem d'ací a uns pocs anys? Quins mitjans econòmics s'ofereixen als nostres fills i als nostres nets després del negoci del ciment i les rajoles?.

El nom Xúquer, en àrab vol dir "El devastador". Així batejaren aquest riu els antics musulmans que vivien a la seua ribera perquè des de ben antic hi coneixien les conseqüències de les inundacions."Onades de fang, el mar de la riuada / el cel no pot parar de plorar llàgrimes", escrivia Ibn Khafaja, d'Alzira, al segle XI.

També els habitants actuals de La Ribera saben de les seues devastacions quan el cel plora en excés i la terra no és capaç d'absorbir la pluja. Però aquests excessos no serveixen per augmentar el cabal del riu. I el Xúquer s'està quedant sense aigua. Estudis de la pròpia Confederació Hidrogràfica assenyalen que el seu cabal actual és 1/3 del que tenia fa vint anys. En la desembocadura ha passat d'abocar més de 2.000 hm3 a només 80 hm3. És a dir, el riu Xúquer, el que ens duu l'aigua a les cases des de La Ribera fins a Sagunt, el que rega tarongerars i horta, el que fa aportacions a l'Albufera, ara està malalt i la causa més important d'aquesta malaltia és troba en les extraccions abusives, i il·legals que es fan a La Manxa.

Però encara volen furtar-li més aigua per tal de transvassar-la a l'eixut riu Vinalopó. El que no diuen és que la sequera d'aquest altre riu és produïda bàsicament per un ús dels recursos hídrics absolutament desordenat i excessiu a les comarques costaneres d'Alacant Tant, que han arribat a esgotar els aqüífers que des de La Marina Baixa , l'alimentaven. Els qui justifiquen el transvassament diuen que l'aigua que procedirà del Xúquer serà per als llauradors. Però tothom sap que prioritàriament la volen per a les urbanitzacions i els camps de golf.

Des de la "Plataforma per un Xúquer viu", es demana la paralització cautelar d'aquest transvassament i un "Pla integral del Xúquer" que li assegure el cabal necessari. I els seus membres no parlen de bades ja que pateixen la situació, tenen dades fefaents i proposen alternatives vàlides. Cal, doncs, escoltar-los.

"Que buenas son las madres ursulinas, que buenas son que nos llevan de excursión". La típica cançoneta d'estudiants d'èpoques molt passades, esdevé actualitat perquè el nostre país està omplint-se d'ursulines, encara que no porten hàbit. Com a molt visten d'obscur, duen ulleres negres i un maletí. I es dediquen a la construcció de camps de golf i d'urbanitzacions. Però ursulines, ho són. Si vosté, lectora o lector no ho creu, mire el que ofereix la promotora de la contestada urbanització de Sanet i Negrals per boca del seu responsable: farà habitatges socials, establirà programes de formació d'idiomes i d'ofimàtica, donarà una escola amb centre esportiu i tot, remodelarà el centre de salut i donarà una ambulancia, a més de millorar el medi ambient i el paisatge. Vaja, que generosament farà la faena de tres o quatre Conselleries.

Una altra: a Vilallonga "empresas valencianas de reconocido prestigio en la gestión y administración de grandes proyectos de obra pública y privada y empresas expertas en diseño, gestión y administració de campos de golf y de su desarrollo inmobiliario" executaran en aquell municipi els projectes més ecologistes del món. Aquestes empreses, en un gran anunci publicitari venen a dir que, gràcies al seu gran projecte urbanitzador l'ajuntament d'aquell poble de la Safor serà titular d'un Parc Natural i ells desenvoluparan un turisme ecològic amb aules mediambientals i tot.

Pura filantropia, sí senyor, la de les empreses constructores que com las madres ursulinas, nos llevan de excursion …als camps de golf. Que destruisquen milions de metres quadrats de territori i canvien el paisatge? això no és res. Que gasten l'aigua que no tenim? no té importància. Que impermeabilitzen les terres impedint la filtració als aqüífers? Pura misèria. Elles i els polítics que els hi donen suport són unas grans benefactors. Qui deia que ja no es feia caritat?

Jo havia aturat el meu passeig per mirar, sobre l'arena mullada, un insecte semblant a un abellot però de més grandària. La bestioleta bellugava lleument les ales en un darrer intent per enganxar-se a la vida. Als pocs segons havia mort i jo vaig reemprendre el meu passeig vora mar. Fou aleshores quan una xiqueta que, tafanera, se m'havia aproximat per saber què mirava jo quan havia deturat el pas, cridà amb força: "Papi, hay un animal!"

El to admiratiu d'aquella veu, entre para-sols de colors i cadires de plàstic, ressonà com un crit punyent. Aquella xiqueta que podia tenir uns nou anys, ignorava amb motiu, que a les platges pot haver-hi animalons o, més ben dit, que allò normal seria que hi haguera animalons de grandàries i espècies diferents gronxant-se sobre les ones, amagant-se sota l'arena i deixant-hi els seus rastres petits com caminets que es fan i es desfan.

Fa uns vint-i-cinc anys, qualsevol xiquet o xiqueta que arribara en aquesta mateixa platja, hi hauria vist carrancs surant sobre l'aigua marina per a, tot seguit, quedar dipositats en l'arena mullada on haurien excavat petites galeries per on desapareixerien a continuació. Hi hauria vist algun caragolet de mar passejant-s'hi i, només agafar un grapat d'arena hi hauria trobat petxinetes i llombrius. Hi hauria pogut veure també diferents insectes caminant o voletejant i, fins i tot hauria pogut trobar algun ocell de marjal que, despistat, mirava golafre els peixos que sobre les ones feien bots de color de plata. Tot plegat un espectacle de vida. Però des de fa uns vint-i-cinc anys, l'espectacle hi ha anat minvant i la fauna costanera ha sigut colonitzada per gairebé una única espècie: la humana. Per això el record d'unes platges amb vida pròpia no és un exercici de nostàlgia, és un crit de ràbia. Perquè a tots ens passa factura l'empobriment natural que s'hi està produint. La situació ja és extrema i obliga a intervenir amb urgència sobre la causa, que no és altra que la manca d'ordenació del turisme i l'especulació urbanística que no deixa cap kilòmetre de costa valenciana en estat verge i fa que els xiquets criden: papi, hay un animal!

Són com voltors que cerquen la pressa. I la seua pressa sempre és el territori A l'horta i al secà, a la costa i a l'interior el negoci de la construcció ha generat uns personatges sinistres que, emparant-se en una llei Reguladora d'Activitats Urbanístiques i amb la connivència de les administracions van matant a poc a poc la terra. Ho deia aquest diari fa uns dies: unes constructores estan comprant espais d'horta protegida per deixar-los erms i afavorir així el seu deteriorament. Entretant, l'Ajuntament de València fa via cap a la desprotecció de l'horta i permetrà construir en llocs "degradats", és a dir, en els llocs que prèviament algú intencionadament ha degradat. Així d'indecent. I passa igual per tot arreu: les constructores contacten amb propietaris de terres per comprar-les i els creen expectatives d'enriquiment amb l'anunci de properes construccions. Els terrenys poden ser rústics, o susceptibles d'una protecció però ells afirmen que l'ajuntament en qüestió els requalificarà I hi van implicant uns i altres. Si arribara la situació de no requalificació, dirien que l'ajuntament en qüestió està contra el progrés i contra la gent. I llançarien més pressions a favor del seu nefast projecte. Amb raó fa uns mesos, en un congrés celebrat a València un jurista alertava que en els afers relacionat amb la construcció es produeix un alt grau de corrupció.

D'aquesta manera, el negoci de l'urbanisme salvatge s'ha apoderat de l'economia del nostre país com un monocultiu i això no és beneficiós ni a mig ni a llarg termini. Cal una diversificació dels recursos econòmics alhora que una protecció sensata del medi ambient. Perquè el pastís s'acaba. De manera bròfega però gràfica ho diu un refrany valencià: "qui tot s'ho menja d'una menjada, tot ho caga d'una cagada". I després, quan no quedarà res, què farem? Cal fer fora els voltors.

"Plou i fa sol / les bruixes es pentinen…" diu una cançó infantil. I amb bruixes o sense, durant les passades setmanes ha plogut a muntó mentre que ara llueix un sol esplèndid. Fins i tot fa calor després d'haver passat fred les setmanes passades. Es tracta de capricis de la primavera que d'un dia a un altre sembla que canvia d'humor. Sí, pluja i sòl són fets normals en aquesta estació. Com ho és la florida de les plantes, com el retorn de les oronetes, com les al·lèrgies, com l'astènia que ens deixa mandrosos i un poc bledes. Enguany les darreres pluges han fet la primavera més verda i per alguns barranquets abans eixuts, corren filets d'aigua clara.

Però cara al proper estiu bona part del personal manté una preocupació: passarem tanta calor com l'any passat? és la pregunta. En previsió de què així siga les tendes que venen ventiladors ja els hi han exposat i als instal·ladors d'aire condicionat la feina no se'ls acaba. Perquè hi ha qui diu que la calor seguirà éssent inusualment extremada. De fet ens arriben notícies que a l'hemisferi sud, el darrer estiu que acabà el passat 21 de març, també ha sigut insuportable i les temperatures altes s'han prolongat durant bastants dies de la tardor. I això em fa recordar que la passada tardor a casa nostra, no es va notar molt i les fulles de molts arbres van caure quan ja arribava Nadal. Canvi climàtic? Capricis de la Natura? El que sembla cert és que les estacions ja no són com eren i que el temps metereològic no es comporta exactament com abans. I el personal vol que li expliquen si és que alguna cosa està passant. I vol saber per què i exigeix que es posen mesures perquè no s'altere el clima de la terra.. Que no ens agrada que el temps es torne anormalment boig.

Però ara és primavera i en aquesta estació plou i fa sol. Enguany tot està més verd i per alguns barrancs corren filets d'aigua.

El mig-pollastre (ni poll ja ni pollastre encara) de la rondalla popular valenciana arreplegada i divulgada pel nostre escriptor Enric Valor, no tenia la grip. Per això amb veu potent, anunciava allà on volgueren sentir-lo: vaig a casar-me amb la filla del rei / piux sóc més ric que no ell / que gratant un femeret / m'he trobat un dineret. El rei, ja ho podem imaginar, no veia la cosa amb bons ulls i volgué cremar-lo viu. Però l'aigua de tot un riu que havia entrat pel seu bec, n'eixí i el va salvar. I, es casà amb la princesa, sí i es convertí en un píncep garridíssim. Però els pollastres d'allà del sudest asiàtic, mitjos o sencers, que van agafar la grip no se sap quan, es van quedar afònics i no van poder cantar. Així és que els hi han sacrificat per milions. I els personatges que se'ls hi aproximen no son ni rius ni reis, són una mena de fantasmes amb caretes que només els ulls deixen lliures, posats de robes asèptiques que els arriben fins els peus i els cobreixen els caps. Com ja va passar per ací per occident amb els porquets, que van agafar la pesta i amb les vaques, que es van tornar boges, s'ha produït un extermini massiu d'eixos animals. Però no cal patir, ens diuen. Aviat n'hi haurà novament molts perquè poden reproduir-los en sèrie i accelerar-los el creixement i engrossir-los amb pinsos que es fan amb carns d'altres animals o amb derivats de llavors transgèniques, o ves a saber amb què.

Passat un temps de l'inici de l'epidèmia ja no se'n parla tant i ens hem quedat sense saber quina va ser la causa de la grip dels pollastres. Diuen si no estarien ben vacunats, si el sistema de vigilància de malalties animals no funcionava... Al marge de la resposta concreta, el que va fent-se evident és que el sistema de superproducció de carns -també de peix- l'alimentació antinatural, acaba cobrant-se víctimes. També humanes.

El nostre País és allargat. I una mica estret. Per això, hi ha muntanyes que s'estiren un poc i s'estaquen dins la mar. I les planes s'arrimen a la costa i també les terres baixes amb dolços aigüamolls. Per això al litoral hi ha zones humides i platges arenoses juntament amb algunes vores rocalloses. Tot plegat, bells espais que acullen la necessària diversitat biològica, que aporten gaudi i diversos beneficis als humans. Però alguns humans volen que eixos beneficis siguen estrictament econòmics, encara que afecten la sostenibilitat mediambiental.

Deia no fa molt en una entrevista, el Secretari general de l'associació de Promotors Constructors de València, que es pot fer de la costa valenciana la Califòrnia Europea. Un model urbanístic, com sabem, de saturació i agressiu amb el nostre medi ambient. Hi afegia que els constructors són els màxims defensors dels valors paisagístics. Cínica afirmació que es completava amb reclams com: "respectem allò que siga valuós i no respectem allò que estiga degradat". És evident que amb la quantitat d'espais degradats existents, en gran part degut a un urbanisme depredador, ben poca cosa caldrà a respectar. I, en tot cas, sempre podem esperar un temps curt mentre deixem que vagen degradant-se. Ja contribuiran a eixa desfeta, per exemple, les 204 tonellades de ciment que durant l'any 2.000 va rebre cada km2 de territori valencià. Tonellades de ciment que soterren espais necessaris, que degraden natura i paisatges.

No és desenvolupament equilibrat sostenible el que es produeix en gran part de les nostres terres. Hi és agressiu. I això acaba sent car. Perquè de vegades la natura s'hi rebel.la. Un exemple: les darreres pluges i temporals de la mar, han desfet dues vegades en pocs mesos, moltes platges que havien sigut modificades per l'acció urbanística. Ara, cal regenerar-les amb els diners de tots. Fins que hi torne a passar.

Salvem el Botànic... Salvem La Punta... Salvem Russafa... Salvem les alqueries... Salvem el Cabanyal... Molts espais per salvar en una València que creix al ritme de les immobiliàries. Moltes coses per salvar quan l'afany de lucre d'uns i el clientelisme i les ànsies megalòmanes de qui governa dissenyen un model de ciutat basada en un desenrotllisme fals, en una buida i freda grandeur i en un menyspreu d'allò que és vida, poble, calor humà, detalls, convivència. Cal salvar molts espais urbans i periurbans perquè no són, com ells diuen, llocs obsolets o caducs sinó que aporten formes de vida, relacions veïnals, aspectes econòmics i maneres de ser i de conviure més humanes i personals.

Diuen que les seues obres són el progrés, el desenvolupament, el futur. Però no és cert. Entenem que el progrés de la societat i el futur de les ciutats passa, sí, per crear estructures noves, per fer possible el desenvolupament econòmic en claus actuals, per aportar una cultura moderna. Per això és buit i empobridor si no s'hi tenen en compte els espais per a la convivència i que hi haurà que crear-ne de nous tot conjugant-los amb el manteniment, l'adequació i la rehabilitació dels antics. I és injust el seu plantejament de ciutat quan solament afavoreix econòmicament a uns quants i no aporta facilitats i qualitat de vida al conjunt dels habitants. I és empobridor perquè el model de ciutat que fan afavoreix la soledat, la despersonalització i l'anonimat de la gent quan hauria de propiciar l'enriquiment social, la comunicació i les relacions humanes.

I és aberrant, quan es sacrifica la pròpia personalitat col·lectiva en pro d'una suposada modernitat fredament unificadora i quan s'ignora la memòria històrica. Perquè la història està present en els grans edificis monumentals de segles passats i en els museus. Però també en les configuracions dels carrers, en les vivendes populars, en les façanes, en el paisatge i en l'esperit de la gent.

Per això són necessàries, valides i esperançadores totes les lluites ciutadanes del salvem. Perquè només salvant es pot construir i crear un futur com cal.

No volia a tornar a escriure sobre els ametllers florits. Ja ho vaig fer fa ara un any i no volia tornar a dir que a les dues comarques de la Marina, en zones de l'Alcoià i en altres indrets del nostre País, el camp havia esclatat i en les branques dels ametllers s'havien instal.lat milers de flors blanques i rosades que fan olor a mel. I no volia tornar a dir que les abelles brunzien monòtones al voltant dels arbres i que el terra dels camps és cobert de la flor blanca del ravanell o de les “salivaetes del nostre senyor”, també blanques i menudes. No volia repetir-ho perquè això són coses que passen cada any durant el mes de febrer i amb una vegada que s'explique n'hi ha prou. Però dissabte passat va fer vent i el vent va anar espolsant els pètals de les flors d'ametller que queien a terra com fines volves i semblava que nevaven flors.

I és el cas que eixe mateix vent, el gregal, a la nit va dur la neu de veritat i va cobrir les muntanyes interiors de la Marina i les de l'Alcoià, de la blanca catifa gelada. Fins i tot el Montgó, muntanya costanera, mostrava el seu cap gros esguitat d'una neu fluixa que s'espessava un poc en alguns clots, formant-hi menuts rogles blancs.

Per si la màgia dels ametllers florits fóra poca, la combinació d'aquestos amb la blanca catifa gelada que cobria les muntanyes properes, el verd intens dels estirats xiprers després de la pluja i el verd grisenc de les oliveres, convertien el paisatge de la Marina en un escenari meravellós emmarcat per la ratlla color blau obscur de la mar.

Però la bellesa no és exclusiva, més cap al sud, per terres d'Elx, la neu ha tocat les palmeres i s'ha instal·lat sobre les fulles de les oliveres com si de blancs i tous cristalls es tractara. I el cel, negre i grisós al matí, anava escampant els núvols i fent-los més clars fins deixar trossos de blau que permetien assomar-se als rajos del sol i jugar amb els colors.

És cert. No volia escriure sobre la florida de l'ametller perquè això passa cada any. Però la companyia de la neu en el mateix escenari és un regal que ens fa la natura valenciana només de tant en tant. Calia contar-ho.